Monthly Archives: gener 2008

Les fotos perdudes de Robert Capa van passar 68 anys ocultes a Mèxic

UN TRESOR DESCOBERT

27/01/08. EL PERIÓDICO

• Trobades tres caixes amb més de 3.000 negatius que un diplomàtic va rebre a França el 1940

• Els 127 rotllos conserven imatges de personatges i escenes de combat de la guerra civil espanyola

DESOLACIÓ I GUERRA. Un tanc abandonat a la cuneta d'una carretera de Terol, el gener de 1938.
DESOLACIÓ I GUERRA. Un tanc abandonat a la cuneta d’una carretera de Terol, el gener de 1938.
<b>EL FRONT DEL SEGRE </b> Soldats republicans a prop de Fraga, el 7 de novembre de 1938. Foto:  FOTO: ROBERT CAPA / COPYRIGHT: CORNELL CAPA / MAGNUM PHOTOS
EL FRONT DEL SEGRE Soldats republicans a prop de Fraga, el 7 de novembre de 1938. Foto: FOTO: ROBERT CAPA / COPYRIGHT: CORNELL CAPA / MAGNUM PHOTOS

JUAN
Villoro

El Sant Grial de la fotografia. Així defineix Brian Wallis, director del Centre Internacional de Fotografia de Nova York, les imatges de la guerra civil espanyola perdudes per Robert Capa el 1940. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA i The New York Times publiquen avui per primer cop algunes d’aquestes instantànies. L’escriptor Juan Villoro, col.laborador d’aquest diari, va poder veure aquest tresor abans que sortís de Mèxic i n’explica la història.

Robert Capa acceptava perdre en el joc a canvi de guanyar en l’amor. Va viure amb la intensitat d’un apostador compulsiu. El 1954, als 40 anys, va fer al Vietnam la seva última fotografia i va ser arrastrat per la metralla. El seu excepcional tracte amb la fortuna s’havia acabat. En aquella carrera marcada pel perill, salvar la pell mai va ser tan important com salvar els negatius.

El 1940, tres capses amb 127 rotllos de la guerra civil espanyola van arribar a mans del general mexicà Francisco Javier Aguilar González, que era diplomàtic a França. No se sap qui l’hi va confiar. Mèxic havia donat asil als republicans espanyols i s’oferia a rebre pròfugs de la segona guerra mundial. El general ajudava a recuperar objectes perduts en el naufragi de la història. Algú va considerar que s’havia de fer càrrec dels negatius presos a Espanya per Gerda Taro, David Seymour (Chim) i Robert Capa.
Durant gairebé 70 anys les capses van patir els avatars de l’exili. Els especialistes les van donar per perdudes. El 2001 Richard Whelan va publicar Robert Capa. The Definitive Collection. L’arxiu del fotògraf semblava tancat. Whelan va morir a finals del 2007. El seu correu electrònic tenia un missatge que no va arribar a llegir. Provenia de Mèxic i l’enviava la curadora i cineasta Trisha Ziff. S’havia produït una cosa insòlita: després de 70 anys, més de 3.000 negatius, molts d’ells de Capa, tornaven a la llum.

LA TROBALLA
Ziff va localitzar les capses a través dels descendents del general Aguilar González, un home colorit que va lluitar a la Revolució sota les ordres de Pancho Villa i que va ser diplomàtic a l’Extrem Orient i França. La seva família coneixia les seves proeses com a genet (va domar un cavall per a la filla de Hiro Hito) però ignorava que havia salvat un excepcional passatge de la fotografia. És possible que ell també ignorés l’abast d’aquells negatius i que els conservés com una muda obligació cap al passat.
A principis dels anys 90, ja mort el general, els seus familiars van vendre casa seva i hi van trobar tres capses a les quals van trigar a donar importància. Allà hi havia les fotografies de Capa, Chim i Taro.
Les obres pertanyen als hereus dels fotògrafs i s’han de conservar en condicions especials. En conseqüència, el desembre del 2007 van ser enviades al Centre Internacional de Fotografia de Nova York, fundat per Cornell Capa, el germà de Robert Capa, que encara és viu. “Els negatius desprenien aroma de nitrat però estan en molt bon estat”, afirma Ziff.
“¡És com trobar el Sant Grial!”, comenta Brian Wallis, director del centre: “Coneixíem 500 fotos de Capa de la guerra civil i ara en tenim unes 3.500. Trigarem a establir quines van ser fetes per Capa, Taro o Chim, però al final tindrem el panorama complet del que van fer en la guerra civil”, afegeix.
Els tres fotògrafs reunits a la capsa van caure en fronts de guerra (Taro, a Espanya; Chim, a Suez, i Capa, al Vietnam). “Si la foto no funciona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa. Cadascuna de les imatges va sobreviure de miracle i va patir els descuits amb què es tracta un material urgent (un precipitat encarregat d’un laboratori va arruïnar la seva feina més intrèpida, precisament el desembarcament a Normandia).

EL LLEGAT FOTOGRÀFIC
Per protegir la seva obra, Chim i Capa van fundar l’Agència Magnum en companyia de Cartier-Bresson. Tenien una idea clara de la conservació de negatius, però no van poder trobar els de la guerra civil.
Chim va viatjar a Mèxic en el Sinaya per cobrir el desembarcament dels refugiats espanyols i Capa hi va ser el 1940. No se sap si allà hi van buscar les fotos d’Espanya o si van parlar del tema amb l’impressor, Emerico Weisz, que vivia a Mèxic, casat amb la pintora Leonora Carrington. «La meva hipòtesi és que van pensar que això s’havia perdut per sempre i ho van deixar de buscar», comenta Wallis. ¿Qui podia suposar que el tresor s’havia salvat gràcies al mexicà que va domar un cavall per a la filla de l’emperador japonès?
Vaig veure les capses en companyia de Ziff, poc abans que les portés a Nova York: un rotllo dedicat a la Pasionaria, la perenne joventut de García Lorca, Barcelona en el fragor republicà.
«Aquí es narra la història de l’exili –comenta Ziff–. Aquests negatius són refugiats; van aparèixer a Mèxic per una raó política, l’asil que es va donar als perseguits; per això és tan important que se’n faci una exhibició aquí». Wallis coincideix: «Mèxic va jugar un paper crucial en aquesta història: va ser el lloc de refugi per a una Europa que es trencava; és molt important que les fotografies es mostrin a Mèxic i a Espanya».
André Friedmann, l’inventor de si mateix que es va fer dir Robert Capa, va portar una llegendària vida breu: va conquistar Ingrid Bergman, va saltar en paracaigudes, va viatjar a Moscou amb Steinbeck, va beure amb Hemingway, va estimar Gerda Taro i no es va refer de la seva mort prematura.
Entre els negatius hi ha poques fotos íntimes. En una, Gerda dorm amb el pijama de Capa. ¿En què somiava? La pregunta és ja incontestable. Queda l’altre somni, el de les fotos que es van salvar i que parlen de la follia de la guerra. Tres rebels van morir per poder transmetre aquest missatge. Les seves imatges no deixen de lluitar.

L’autoritat a l’escola

Els alumnes haurien de saber que si el seu comportament no és acceptable tindran un càstig immediat

26/01/2008. CRISI EN EL SISTEMA ESCOLAR

EL PERIÓDICO/Opinió

IRENE Boada*

La cortesia i les bones maneres són més importants que les mateixes lleis, assegurava el filòsof Edmund Burke. Són el que ens fa enfadar o el que ens cura, el que ens corromp o el que ens purifica, el que ens fa millors o el que ens degrada, el que ens banalitza o el que ens refina, deia l’irlandès. Certament, hi ha una enorme diferència entre tractar amb una persona amable i educada o bé amb una que no ho és, i, sorprenentment, aquesta virtut està perdent valor.
D’un sistema disciplinari ferotge a l’escola durant el franquisme vam passar a un preocupant abandonament de la qüestió del comportament a les escoles, i les conseqüències d’aquest error han estat importants. Entre els docents, hi ha una sensació de frustració i poca autoestima. Un de cada quatre mestres que estan de baixa laboral ho està per depressió. Els mestres es troben desemparats enfront dels nens violents i amb mal comportament. Un dels problemes és que, davant d’actituds agressives a la classe, els mestres no saben ben bé què han de fer, quines mesures concretes han de prendre, a qui han de recórrer.

COM A conseqüència, davant d’actituds de mala conducta, sovint el mestre acaba fent els ulls grossos, fet que causa que les actituds antisocials proliferin i els bullyings es puguin donar amb més impunitat, mentre que els més febles, que també són sovint els més nombrosos, en paguen les conseqüències. Tots hem sentit casos d’atacs als patis o a les sortides de les escoles, normalment on les persones vulnerables són les víctimes, en alguns casos fins i tot infants amb discapacitats mentals, i els mateixos pares no saben què fer ni on recórrer ja que els mestres no se senten capacitats per donar-hi resposta i se senten impotents.
El problema possiblement va més enllà de les nostres fronteres, s’estén pel món occidental i va més enllà de les escoles, cap a altres sectors professionals. De fet, es parla d’una crisi d’autoritat generalitzada que també afecta el món policial, sanitari, polític. Però crec que és especialment preocupant al nostre país. Durant uns anys i encara ara, estava mal vist posar límits als fills, quan l’autoritat també és un instrument del tot necessari per educar, a més de la persuasió i el diàleg. Una societat massa permissiva, que no ofereixi pautes clares, pot generar una joventut perduda i desorientada.
A l’escola els infants haurien de saber que si el comportament no és acceptable, hi haurà un càstig immediatament. Les escoles haurien de posar-hi tots els mitjans que siguin possibles: psicòlegs, aules especialitzades per a nens violents, etcètera. Fins i tot potser hauríem de contemplar l’expulsió com a darrera opció quan hi ha una seriosa indisciplina greu o bé s’ha fet mal a algú, i òbviament quan hi ha escoles especials per a tots aquests nens que presenten una conducta antisocial extrema. Fins ara tots aquests límits han quedat poc definits i el resultat ha estat de poca eficiència en l’aprenentatge i poca preparació entre els joves a tenir un comportament social i saber comportar-se en una democràcia on el respecte pels drets de tota la ciutadania és fonamental.

DE BEN POC servirà la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania a la secundària, si a la primària no s’han après unes mínimes formes de comportament social, vers els companys, vers els mestres. Podem tenir moltes lleis d’educació, però, per molt sofisticades que siguin, si no hi ha una cura del comportament a l’escola, serà difícil millorar.
L’objectiu hauria de ser, doncs, força clar: comptar amb un professorat amb autoritat, tolerància zero a l’abús verbal o físic per part dels escolars i a la interrupció del des- envolupament normal de les classes. Per tant, caldria establir unes mesures concretes que s’haurien de promoure des de la Conselleria d’Educació i que haurien d’assegurar que totes les escoles segueixen les polítiques de promoció de bon comportament entre els alumnes. Per descomptat, la direcció de les escoles hauria de tenir un paper totalment protagonista i hauria de garantir el bon comportament dels infants a l’escola, a través d’uns protocols, revisats cada any. S’haurien de publicar regularment, de manera clara, les mesures concretes que s’apliquen a l’escola per promoure el bon comportament i caldria assegurar-se que qualsevol persona de la comunitat educativa ho rep. Aquests protocols haurien de contenir temes com el bullying i l’assetjament sexual o racial.

CAL assegurar-se que tothom té clar com es pot denunciar el bullying a l’equip de l’escola i quines són les accions per aturar-lo que es poden portar a terme, legals en darrera instància. Seria imprescindible assegurar que els límits del que és acceptable queden ben clars per a tothom, les sancions que es podrien aplicar i com s’apliquen.
És fonamental que l’escola adquireixi l’autoritat que li correspon. Saber parlar bé als altres, no ofendre, no molestar, no fer servir un llenguatge abusiu i tenir una actitud de cooperació; tot plegat hauria de ser gairebé com aprendre a caminar. No és necessari que un dia vinguin periodistes danesos o suecs a les nostres aules per filmar-hi imatges esperpèntiques de criatures que boicotegen la classe perquè així es parli d’aquest tema. Nosaltres, mares, pares, mestres, ciutadans, sabem molt bé quin és el problema. Únicament d’una manera decidida des de l’Administració i sempre amb la col.laboració del professorat podrem aconseguir tenir una joventut més motivada, més amable i amb més preparació.

* Periodista i filòloga.

Formigues carnívores desfermen el pànic en una ciutat de l’Amazones

 14/1/2008. EL PERIÓDICO

EFE

RIO DE JANEIRO

Els habitants de Novo Aripuana, una ciutat situada a uns 200 quilòmetres de Manaus, capital de l’estat brasiler de l’Amazones, al nord del país, estan sent atacats per una espècie de formigues carnívores que impedeixen el normal funcionament de la localitat, han informat fonts oficials.

Activitats simples com jugar als parcs o xerrar a l’ombra d’un arbre representa un risc per a les persones de Novo Aripuana des que aquesta varietat, coneguda com a formigues de “foc” o “rentapeus”, va ocupar la ciutat.

L’estatal Agència Brasil ha informat a més que els terrenys que eren utilitzats per a l’agricultura han hagut de ser abandonats pels pagesos i espècies tan comunes com grills, llangardaixos i ratolins estan desapareixent pels efectes de la plaga de formigues.

Consumeixen restes de peix i carn

Segons van indicar enginyers agrònoms de l’Empresa Brasilera d’Investigació Agropecuària (Embrapa), aquesta classe de formigues són natives d’aquesta regió, les condicions de la qual afavoreixen la proliferació d’insectes. Han afegit que es tracta d’una espècie que aprofita i consumeix tota mena de material orgànic com a restes de peix, ossos i carn en general.

Ataquen gossos, gats i gallines

El Govern de la ciutat ha posat en funcionament diverses campanyes de neteja per acabar amb la plaga perquè, segons va explicar l’alcalde, Geramilton de Menezes, les autoritats locals “no saben com contenir-les”.

“Aquesta plaga s’està convertint en una calamitat pública”, va manifestar preocupat Menezes, que va reclamar “ajuda i suport per poder eliminar les formigues”.

Una altra de les víctimes dels atacs, el banquer Raimundo Nonato, va afirmar que les formigues ataquen “principalment animals domèstics com gossos, gallines i gats”, encara que també mosseguen les persones. “És una cosa horrible”, va subratllar.

Trobat un rosegador prehistòric de 1.000 quilos i tres metres de llarg

L’espècie va viure a l’actual Uruguai fa entre quatre i dos milions d’anys

Passava gran part del temps a l’aigua i s’alimentava de plantes i fruits

EL PERIÓDICO Ciència

17/1/2008.

ANTONIO MADRIDEJOS
BARCELONA

g031mr08.pdf

El rosegador més gran conegut fins ara, una immensa rata d’una tona de pes, va viure plàcidament a prop de l’estuari del Riu de la Plata, en el que avui dia és l’Uruguai, i se submergia a l’aigua per menjar plantes i protegir-se dels seus escassos enemics naturals. Tot això va ser fa entre quatre i dos milions d’anys, en l’era anomenada pliocè, i s’ha pogut determinar gràcies a la troballa d’un crani fossilitzat en molt bon estat, segons explica a aquest diari el paleontòleg Andrés Rinderknecht, del Museu d’Història Natural de Montevideo. Els detalls del descobriment es publiquen aquesta setmana a la revista científica Proceedings of the Royal Society B.
Tenint en compte la morfologia actual dels grans rosegadors sud- americans, com el capibara, la paca i el pacaranà, el crani localitzat, que fa 53 centímetres, devia correspondre a un espècimen d’uns tres metres de llarg (del cap a la cua) i un metre i mig d’alt, pràcticament com un petit automòbil. L’espècie, que ha estat batejada com a Josephoartigasia monesi, és representant d’un gènere de rosegadors extint que té com a representant actual més pròxim el ja citat pacaranà, si bé per la mida s’assemblaria molt més a un hipopòtam.

INCISIVES DE 30 CENTÍMETRES
Les seves dimensions són certament sorprenents: per exemple, el capibara o carpincho, el més gran dels rosegadors actuals, arriba als 90 quilos, mentre que la mitjana estimada per a la nova espècie era de 1.008 quilos i se suposa que n’hi podria haver hagut exemplars de fins a 2.500. Pel que fa a les dents, les incisives feien ni més ni menys que 30 centímetres, de les quals una tercera part sobresortien de la boca. L’espècie era tan gran que probablement havia de passar molt temps a l’aigua per reduir l’estrès derivat del seu pes, afegeix Rinderknecht. El crani va aparèixer justament en una zona anomenada platja Kiyú, no gaire lluny de Montevideo.
L’investigador afirma que l’animal vivia en un ambient càlid de bosc deltaic i pantans, pràcticament marí, i s’alimentava de plantes aquàtiques i fruits. Segurament no tenia grans enemics, encara que no es descarta l’atac sobre les cries de grans felins, marsupials i aus no voladores de mida gegant, antecessores de l’actual nyandú. No és clar, però la seva plàcida existència “es devia acabar amb l’arribada de grans felins procedents de l’Amèrica del Nord”, conclou Rinderknecht. L’ésser humà encara trigaria molt temps a arribar.

La família es defensa a casa

OPINIÓ 6/1/2008

NO EM DIGUIS… // LUIS DE SEBASTIÁN

EL PERIÓDICO

LUIS De Sebastián

El que realment amenaça la família espanyola no és el Govern de l’Estat laic que sanciona la Constitució. Ni és el reconeixement del fet que persones del mateix sexe visquin amb la mateixa protecció legal que es dóna als matrimonis tradicionals. Ni que les dones puguin donar per acabat l’embaràs quan aquest amenaça la seva salut, la seva vida o un projecte vital raonable.
El que amenaça la família, cristiana o laica, i la institució del matrimoni és el masclisme i totes les formes de violència domèstica que genera. També l’amenacen la mentida i la infidelitat, a vegades encoberta, a vegades manifesta; el materialisme rampant, que posa el fet de ser en el de posseir i que crea tensions a vegades insuportables per al nivell d’ingressos dels cònjuges. La mala educació que es dóna als nens és una altra amenaça, o omplir-los de regals en lloc de donar-los atenció i afecte per reservar el temps dels pares als seus assumptes personals. En definitiva, el que amenaça la fa- mília és la falta d’amor, generositat, tolerància, cultura i moderació a l’apreciar les coses materials.
Per combatre aquests perills no cal sortir al carrer. Perquè aquest perills són a casa, i allà és on s’han d’enfrontar. Encara que amb un acte com el celebrat el 30 de desembre del 2007 s’aconseguís canviar de Govern i derogar algunes de les lleis que s’han aprovat per protegir grups marginats, no se solucionarien els problemes de la família espanyola: masclisme, mentida, materialisme, egoisme. Ni el PP té el remei per a aquests mals. Només la formació de la consciència, la tolerància i el reconeixement de la igualtat de drets entre homes i dones poden ser la base per establir famílies cristianes, laiques i, en definitiva, sostenibles.

Funeral por un ordenador de 47 años

LA MUERTE DE BETELGEUSE

LA VANGUARDIA

La máquina fue enterrada en el campus de una universidad de Canadá

ANNA SOLANA.

Hay cacharros que se hacen querer. Hace poco, en la Universidad de Manitoba (Winnipeg, Canadá) despidieron con todos los honores a un IBM 650 que llevaba 47 años funcionando.

Los técnicos de la universidad lo desconectaron de internet y lo transportaron hasta su tumba, en el mismo campus, donde le dedicaron amables palabras.
La muerte de Betelgeuse, que así se apodaba la máquina, marca el fin de una generación de mainframe o computadora central, grande, potente y costosa. El primer IBM 650 se instaló en Manitoba en 1960.

A lo largo de los años y gracias a diferentes actualizaciones, la máquina soportó la base de datos de notas de los estudiantes o la de investigación y desarrollo, el sistema de nóminas y otros programas de finanzas, entre otras informaciones.

Marvin Kocay, director del departamento de Sistemas de la Universidad, fue el encargado de pronunciar las palabras de adiós en verso a Betelgeuse, entre risas de los asistentes a tan singular funeral.

“Nos has servido durante 47 años de manera impecable, en tu hechizo verde nos atrapaste… Procesaste operaciones sin quejarte, por eso le hemos pedido al Papa canonizarte… Los usuarios que siempre amablemente has atendido, con un poco de entreno fácilmente han aprendido…”, entonó Kocay para acabar pidiendo a los dioses de las computadoras: “Por favor, bendecidlo y dadle gracia y paz, pero no lo resucitéis.”

El IBM 650, que se reunirá con otras reliquias informáticas de la Universidad como algunas bases de datos y sistemas de archivo, deja en su lugar 25 servidores que ahora desempeñan sus funciones, pero según claman los miembros del departamento técnico, “será recordado con amor por los usuarios del campus”.

Kocay acabó su discurso pidiendo que, en lugar de mandarle flores a la máquina, los usuarios hagan donaciones a la Asociación de Programadores Retirados o a la Fundación para la Fiesta de Navidad del Departamento de Servicios de Información y Tecnología.

La ONU inicia el Año de la Patata para resaltar el cuarto mayor alimento del mundo

Agroinformacion.com

La ONU inicia el Año de la Patata para resaltar el cuarto mayor alimento del mundo

EFE

22. Octubre ´07 – La ONU dio inicio la semana pasada el Año Internacional de la Patata con el fin de resaltar los beneficios del cuarto alimento más consumido del mundo y su utilidad como herramienta para combatir el hambre en el planeta.

En un acto con motivo del Día Mundial de la Alimentación, el presidente de la Asamblea General, Srgjan Kerim, advirtió la “humilde patata tiene un papel que no se puede subestimar”.

Kerim observó que las actividades que se realizarán a lo largo de este año permitirán “centrar la atención global en esta fuente principal de energía para más de 1.000 millones de los más pobres del mundo”.

El mundo produce anualmente más de 300 millones de toneladas de patatas, más de la mitad de las cuales se cultivan en países en desarrollo, y su comercialización en 2006 generó 6.000 millones de dólares, según la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO).

La iniciativa de declarar el Año Internacional de la Patata partió hace dos años del Gobierno de Perú, su país de origen, con la intención de promover el crecimiento del comercio mundial de este producto.

En la actualidad, sólo un 5 por ciento de las 3,3 millones de toneladas cosechadas en Perú se venden fuera de sus fronteras.

El ministro de Agricultura peruano, Ismael Benavides, deseó en su intervención en la ceremonia de inauguración del Año Internacional que este reconocimiento del tubérculo originario de su país sirva para aumentar la productividad de su cultivo mediante avances tecnológicos y su mayor comercialización en los mercados internacionales.

“La patata es un producto básico en la dieta de la población mundial, y su importancia queda en evidencia en un momento en que las demandas de alimentos en el planeta crece como nunca se había visto”, apuntó el ministro.

El director ejecutivo de la FAO, Jacques Diouf, destacó en una conferencia de prensa que el cultivo de la patata aumenta a un ritmo del 5 por ciento anual en los países en desarrollo, mientras que disminuye un 1 por ciento en los desarrollados.

Diouf destacó que la patata “en muchos lugares es el alimento de los pobres” y su consumo se ha disparado en países como China e India, por lo que como alimento básico sólo es superado por el arroz, el trigo y el maíz.

Por ello, el director general de la FAO señaló la importancia de los esfuerzos internacionales para reducir los aranceles que aún existen en el mercado global a las importaciones de patatas, y sus lucrativos derivados como el almidón.

El ministro Benavides apuntó en ese mismo encuentro con la prensa que la eliminación de esos aranceles forma parte del Tratado de Libre Comercio de Perú con EEUU que está pendiente de aprobación en el Congreso de Washington y de las negociaciones comerciales con la Unión Europea (UE).

Señaló que la patata ofrece una alternativa económica en los países pobres a la importación de fuentes de carbohidratos, como los cereales.

Un kilo de trigo se vende en su país a 40 centavos de dólar el kilogramos, mientras que el de papa se encuentra a 15 centavos.

Sólo en Perú, más de 600.000 familias de la región andina dependen del cultivo de la patata, tanto como alimento, como fuente de ingreso.

Por ello, señaló la necesidad de asistir a esos pequeños productores a aumentar la productividad de sus terrenos, que es marcadamente más baja que la de explotaciones que emplean técnicas más avanzadas.

Tal vez eres un ‘cibermaleducado’

REPORTAJE

EL PAIS

La tecnología ha reventado las normas sociales – El uso de móvil o Red distorsiona la convivencia – Y las nuevas reglas se imponen

M. R. SAHUQUILLO 05/01/2008

Está en un restaurante comiendo con un compañero de trabajo. A él le suena el móvil que previamente ha dejado sobre la mesa. No se lo piensa dos veces, contesta. Habla durante 10 minutos sin preocuparse de que su acompañante sigue comiendo solo. ¿Haría usted lo mismo?, ¿sabe comportarse en la nueva era? La tecnología ha irrumpido en la sociedad y ha quebrado normas que antes eran sagradas. El viejo concepto de buena educación se ha revolucionado ante unas herramientas nuevas que facilitan la comunicación pero que, también, trastocan la convivencia. Pero el correo electrónico y el teléfono móvil también tienen sus propias reglas de cortesía.

En España hay 48.720.461 líneas de teléfono móvil. Más de un terminal por habitante, según los últimos datos de la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones (CMT) de agosto de 2007. Dieciséis millones de personas han utilizado Internet en los últimos tres meses, según el INE. Hoy casi nadie puede vivir sin estas herramientas, que se han integrado en la sociedad y que también propician su avance: más comunicación, más productividad. Miles de negocios se cierran cada día acelerados por el móvil o el correo electrónico. Y también muchas relaciones se mantienen gracias a ellos. Pero, ¿hasta qué punto influyen en la convivencia y repercuten en la manera de comportarnos con los demás?

La imagen de una persona que habla por el móvil mientras se dirige al dependiente de la frutería o compra el periódico no es inusual. Tampoco se hace extraño ya escuchar las músicas más insospechadas en momentos inadecuados que provienen de un móvil que debió haber sido silenciado o apagado. Pero no por comunes estos comportamientos son correctos. Según los expertos, van en contra de las normas de protocolo.

También se considera incorrecto algo que para muchas personas es habitual, no contestar a un correo electrónico o no especificar el asunto del mensaje. Por no hablar del colmo de los malos modales en la Red: escribir todo el texto en mayúsculas. “Este tipo de letra da la impresión de que se está gritando al interlocutor en el oído”, dice Fernando Fernández, experto en protocolo y ex asesor de María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Gobierno.

Internet no es un mundo anárquico y libre donde se permite todo. La Red también tiene sus normas de comportamiento, la ciberetiqueta o net-etiqueta. “Igual que desde niños sabemos que debemos ceder el paso a una persona mayor, también existen normas para ser aceptados en Internet”, dice Fernández. Para él, todo usuario de la Red debería conocer las tres reglas básicas de la ciberetiqueta: no enviar correos con archivos adjuntos pesados, no remitir correo spam o no deseado y, por supuesto, no escribir en mayúsculas. Incumplirlas es ser un maleducado, un cibermaleducado. Pero ¿quién fija estas normas? “Son reglas no escritas y no obligatorias que se han ido creando con el uso de la Red, del chat, del correo electrónico”, aclara.

Sin embargo, para los expertos, el instrumento que más rompe las pautas básicas de cortesía es el teléfono móvil. “Estos aparatos empezaron siendo sólo para comunicarse profesionalmente. Hoy todo el mundo los usa y se han convertido en elementos que inciden en la convivencia social y la perturban”, opina Ángel Pérez, director de la Escuela de Protocolo de Aragón. “No hay más que hacer un viaje en AVE de Zaragoza a Madrid para conocer la vida y milagros de las personas que viajan en el vagón. No se cortan en nada a la hora de contar por teléfono ni siquiera temas confidenciales”, dice.

Por no hablar de móviles que suenan en el cine o, lo que es peor, durante una boda o un funeral. “Hay gente que puede llevar de tono en el móvil la canción de Paquito el chocolatero y que les suene en medio de una comida de trabajo o en una situación de crisis. Muchas veces no son conscientes de la mala imagen que dan. No sólo por no haber apagado o silenciado el móvil, sino también por el tipo de música que llevan”, dice Pérez.

No sólo la música es molesta. También las horas de llamada. Parece que todo momento es bueno para telefonear a alguien al móvil. No se respeta la hora de la comida ni mucho menos la de la siesta, e incluso se reciben llamadas a horas intempestivas. “El pasado fin de semana me llamaron al móvil a las tres de la mañana. Eran mis amigas, que estaban de juerga y querían contarme que habían visto al camarero que me gusta. Yo estaba en casa, enferma y amargada. No me hizo mucha gracia”, cuenta Cristina Álvarez. Nunca apaga el móvil, no tiene teléfono fijo y ésta no es la primera vez que una llamada tardía o un sms la han puesto al borde del infarto.

Para evitar situaciones como ésa, la clave es utilizar el sentido común. Sin embargo, parece que, aunque suene a tópico, éste no es demasiado frecuente. “Hay que ser muy prudente al usar el móvil para localizar a una persona. Es mejor llamarle al fijo primero o enviarle un sms para que nos diga si está disponible. Y sobre todo, preguntar si puede hablar en ese momento o si prefiere que le llamemos después”, dice Gloria Campos, directora de formación de la Escuela Internacional de Protocolo.

Javier Sanz trabaja en una multinacional de productos químicos. Utiliza el móvil desde hace 10 años y reconoce que se ha convertido en un “apéndice” de su persona. “No lo apago casi nunca, pero lo silencio”, dice. Reconoce que cada vez es más habitual que en las reuniones o incluso en las comidas de trabajo la gente mantenga una conversación mientras contesta el correo electrónico o responde llamadas. “Hace unos días fui a comer con unos clientes. Uno de ellos se pasó la comida entera distraído, contestando correos electrónicos con la Blackberry. Fue muy molesto porque daba la impresión de que no estaba siguiendo la conversación”, dice.

Como Sanz o el ejecutivo con el que almorzó, cada vez más personas pasan tiempo literalmente pegadas a su móvil. Hablando, enviando mensajes o contestando al correo electrónico. Ochenta y cuatro minutos de media al día, 18 minutos más que en 2006, según un estudio elaborado por el fabricante de terminales Nokia. Uno de los usos más comunes es el envío de mensajes de texto. Cada usuario de teléfono móvil manda una media de 300 sms de media al año, según los últimos datos de la CMT. Hace un año eran un centenar. Sin embargo, muchas veces su uso no es más discreto que una llamada breve.

Hace años era impensable ir a comer con una persona y que ésta pusiese su móvil sobre la mesa. Ahora, según Campos, “es imprescindible en el mundo de los negocios”. “Muchas veces, un mensaje de texto del jefe, un correo electrónico o una llamada para añadir algo a la conversación se convierte en un elemento más de la negociación. Sin embargo, hay que aprender a usar el móvil con prudencia. También diferenciar el uso personal del profesional. No todos los correos y llamadas son urgentes. Muchas pueden esperar”, dice esta experta en protocolo, que no cree necesario que haya que establecer normas de cortesía para el uso del móvil. “Depende de los casos”, dice.

Algunos aseguran que dentro de un tiempo este uso que hoy se considera en muchos ambientes maleducado se terminará por aceptar. “Los jóvenes usan el móvil o la Red mientras hablan o interactúan con otros y no lo consideran incorrecto”, asegura Enrique Dans, profesor de Sistemas de Información. “No entiendo por qué está mal visto contestar a los correos electrónicos o enviar un sms mientras se habla con otra persona. Se da por hecho que somos monotarea y no podemos hacer dos cosas a la vez”, sigue.

Tampoco Campos piensa que el uso del móvil vuelva a la sociedad más maleducada. Sin embargo, explica que es fundamental que no se convierta en protagonista y centro de todo. Pero quién no ha estado en algún acto público en el que a alguien le ha sonado el móvil. El comportamiento habitual de los asistentes es volverse para ver quién ha sido el descuidado.

Esa generalización en el uso del móvil y el hecho de que cada vez más gente utilice Internet -seis millones de hogares españoles tienen acceso a la Red, el 41,1% del total- ha hecho que la mayoría de las escuelas de protocolo hayan incluido en sus programas un módulo dedicado a las reglas de etiqueta en las nuevas tecnologías. Es el caso de la Escuela de Protocolo de Aragón que dirige Pérez. En estos cursos se aprenden normas de cortesía como la que dicta que si se corta la comunicación, quien ha telefoneado debe repetir la llamada; o una de las más obvias pero también de las más incumplidas: apagar el móvil en el cine, hospitales, reuniones… También que no se deben enviar por correo electrónico cadenas de mensajes y que hay que tener cuidado con el uso de códigos.

Capítulo aparte merece el uso del manos libres. “Vas por la calle y ves a personas que hablan solas o gente que lo utiliza en el coche sin pensar en las personas que están alrededor. Hace poco me contaron un caso. Un hombre llamó a su esposa que estaba conduciendo y con el manos libres activado y le dijo: ‘Menos mal que se han ido los pesados de tus padres’. No sabía que esos ‘pesados’ estaban en el asiento de al lado”, cuenta Ángel Pérez.

Para algunos, el colmo de la mala educación es llamar con número oculto. “Llaman a cualquier hora para venderte un seguro de una tarjeta de crédito o una línea ADSL. Te hacen aguantar el chaparrón durante 10 minutos. Es una intromisión en la intimidad”, dice Fernández.

Las normas de cortesía cambian y se adaptan a las nuevas tecnologías. Pero para los expertos en protocolo los maleducados suelen serlo con móvil o sin él. En la Red y fuera de ella.

Cortesía telefónica y cibernética

– Disponibilidad. Al llamar al móvil a alguien, preguntarle siempre si es buen momento para hablar.- Músicas inoportunas. Los tonos de llamada del móvil deben ser discretos. Además, el teléfono debe silenciarse o apagarse en lugares como los hospitales, el cine o comidas.- Llamadas urgentes. Si es imprescindible atender a una llamada de teléfono móvil durante una reunión o un acto social, nunca se debe responder delante del resto de asistentes. Lo correcto es salir de la habitación o alejarse un poco del grupo y bajar el tono de voz. – Correo electrónico. Los correos deben contestarse siempre en las 24 horas siguientes a su recepción. Aunque sea con un escueto “vale”. Además, deben incluir el tema del mensaje en el asunto del correo electrónico.– No a las cadenas. Enviar correo no deseado o las típicas cadenas de mensajes es de muy mal gusto.- Copia oculta. No se debe revelar el correo electrónico de los otros destinatarios de un mensaje común. Lo correcto es incluir las direcciones en el apartado CCO (copia oculta)- Mayúsculas. Utilizar las letras minúsculas y mayúsculas correctamente. El uso de estas últimas significa en el lenguaje de la red que se está gritando.- Firma. Los SMS y los correos electrónicos siempre deben ir firmados. Estos últimos deben incluir los datos de contacto del emisor.- Archivos. No enviar por correo electrónico archivos muy pesados. No todo el mundo tiene buzones ilimitados.

Un llibre recupera els tebeos de Bruguera a partir dels anys 60

Antoni Guiral inclou a la segona part de l’estudi un DVD amb 300 pàgines de vinyetes

2/1/2008. CÒMIC NOVETAT

EL PERIÓDICO

PEPO PÉREZ
BARCELONA

Cuando los cómics se llamaban tebeos (Ediciones El Jueves, 2004) va ser el títol escollit pel crític, investigador i guionista Antoni Guiral (Barcelona, 1959) per a la primera part de la seva revisió sobre els tebeos d’humor de Bruguera, l’editorial que va copar el mercat des de la postguerra fins als primers anys 80 gràcies a sèries tan populars com Mortadel.lo i Filemó, Zipi y Zape i La familia Cebolleta. “La idea va sorgir quan, en un dels cursos que coordino per a la Universitat de Barcelona –explica Antoni Guiral–, un dels temes a tractar va ser precisament el de l’Escola Bruguera. Em va semblar un material excepcional i relativament desconegut avui dia”. Aquell primer volum va englobar l’etapa entre el 1945 i el 1963. La seva bona acollida ha facilitat ara l’aparició del segon, Los tebeos de nuestra infancia (Ediciones El Jueves, 2007), un llibre tan documentat i il.lustrat com el primer, que recorre el període restant fins al 1986, que va ser l’any que el colós editorial va tancar.
Antoni Guiral, guardonat amb el Premi a la divulgació de la historieta a l’últim Saló del Còmic de Barcelona, va escollir precisament el 1963 per diferenciar les dues èpoques de Bruguera, perquè aquell any es va començar a aplicar la censura franquista sobre publicacions infantils i juvenils. “Hi va haver altres factors. En aquell moment vam començar a entrar en l’etapa de desenvolupament econòmic que ens va portar a un país diferent i, a més a més, desapareixen alguns dels principals creadors de la Bruguera original. Entre el 1960 i el 1962 moren Jorge i Cifré, per exemple”.
A això s’hi va afegir la política d’expansió de l’editorial, que va saturar el mercat durant els anys 70 i a la llarga la va conduir al tancament, anquilosada per les seves pròpies dimensions i la incapacitat per adaptar-se als nous temps. Editorial Bruguera va desaparèixer l’any 1986, i va ser adquirida posteriorment pel Grup Zeta i rellançada com a Ediciones B.
Los tebeos de nuestra infancia inclou a més un DVD amb més de 300 pàgines escanejades, una petita mostra de la gran quantitat de tebeos que va revisar Antoni Guiral durant la seva investigació. “No existeix cap centre públic de documentació on es guardin tots els tebeos publicats a Espanya –es queixa l’autor– i això és necessari perquè estem perdent un llegat cultural que és nostre. Per investigar sobre tebeos se n’han de tenir, i jo no sóc un col.leccionista. Diversos particulars m’han deixat veure els seus, d’altres els he pogut llegir a l’arxiu d’Ediciones B, i altres els he comprat. M’hi he gastat molts diners, perquè el mercat de tebeos antics és car”.

MORTADEL.LO I FILEMÓ

A més dels citats Jorge i Cifré, altres autors capitals dels tebeos d’aquella època van ser Vázquez (La familia Cebolleta, Anacleto Agente Secreto), Peñarroya (Gordito Relleno), Escobar (Carpanta, Zipi y Zape) i Raf (Sir Tim O’Theo). No obstant, l’autor de més èxit del moment va ser Francisco Ibáñez, el creador de Rompetechos i Mortadel.lo i Filemó, i l’únic que ha mantingut la popularitat fins als nostres dies. Mortadel.lo i Filemó –una “mina d’or” per a Bruguera, en paraules del mateix Ibáñez– van complir el mig segle el 2007 i encara segueixen en actiu amb gran èxit comercial.