el Periódico

4/12/2007

La constatació de les debilitats del nostre sistema educatiu ha fet que es disparessin totes les alarmes. La sensació que està en joc el futur ha envaït tots els sectors socials i s’ha obert un debat que desborda els àmbits polític i pedagògic. En l’ànim d’EL PERIÓDICO hi ha participar en aquest debat, fer-se ressò de totes les sensibilitats i examinar sobre el terreny tots els factors que coincideixen en el que, sense risc a exagerar, cal qualificar de crisi educativa.
Aquest és l’objectiu de l’extensa informació que avui publiquem i que completa el panorama d’opinions que han aparegut aquests últims dies. D’ella es desprèn que les solucions són inajornables perquè la integració i el pes de Catalunya en la societat del coneixement depenen d’això. I, al mateix temps, es dedueix que el nucli del problema no és de recursos i de lleis, sinó més aviat de gestió, de continuïtat, de constància en la inversió, de disciplina a les aules, d’exigència en els alumnes i de restabliment del prestigi i l’autoritat del mestre, tal com es desprèn de la consis- tència dels sistemes educatius amb millors resultats. Es tracta de reptes de gran magnitud que concerneixen tant els professionals de l’educació com els polítics que la gestionen i, en no menor mesura, els pares que, sovint, esperen que l’escola cobreixi flancs formatius que tradicionalment estaven reservats a la família, com també es dedueix de la nostra informació.
Les respostes a les preguntes recollides en aquestes pàgines impedeixen amagar el cap sota l’ala o encobrir el problema, com ha passat en alguns despatxos des que es va publicar l’informe de la Fundació Bofill i es va filtrar parcialment l’Informe PISA. La rendibilitat del sistema no ha de ser mesurada en termes matemà- tics o sotmesa a comparació amb altres països que, com els Estats Units, contemplen amb preocupació el desgast dels seus programes educatius, sinó projectar-la en el futur. I aquest futur està ple d’incògnites perquè la realitat present permet tenir un gran nombre de dubtes.
Els nostres governants, les nostres autoritats acadèmiques i els teòrics de l’educació han de posar en comú les seves idees i promoure un cop de timó que corregeixi el rumb d’una nau que ha perdut el nord. Tots els sistemes deficients tendeixen a ser-ho més així que passa el temps, i l’educació no queda fora de la norma. Al debat en curs l’han de seguir sense demora accions concretes.

30/11/2007

Els professors en responsabilitzen les famílies perquè aquestes fan deixament de la funció d’educar els seus fills i conceben l’escola com un aparcament. Els pares culpen un professorat desmotivat i mal format. Uns i altres acusen l’Administració per haver canviat tan sovint de lleis i per equivocar-se cada vegada que ho fa, i la societat en general perquè fomenta o tolera valors contradictoris amb l’educació i l’estudi. Els polítics s’aferren als seus principis ideològics per desacreditar el que proposen els seus oponents sense aturar-se a pensar si tenen raó o no. Els teòrics de la pedagogia i la psicologia imparteixen doctrina sense contrastar-la amb la pràctica a les aules.
Tant si la culpa és dels uns com dels altres, o més probablement culpa de tots, la veritat és que l’ensenyament està malament a Espanya i encara pitjor a Catalunya. El que s’ha filtrat de l’informe trianual del Programa Internacional d’Avaluació d’Estudiants (PISA), que patrocina l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic(OCDE), confirma per desgràcia el que ja es temia. En coneixement científic, els alumnes espanyols de 15 anys estan al furgó de cua dels països de l’OCDE, amb 488 punts, 12 per sota de la mitjana. Al desglossar per comunitats autònomes aquests resultats, es constata que Catalunya retrocedeix en relació amb estudis anteriors i que ara se situa per darrere de set comunitats i només per davant d’Andalusia, si bé n’hi ha vuit de les quals es desconeixen les dades desagregades perquè van renunciar a una avaluació en solitari.
Aquest diari publica avui a la seva primera pàgina les cares de tots els ministres d’Educació des de la mort de Franco i de tots els consellers del ram, acompanyats de les orelles de burro que abans simbolitzaven el suspens. Som conscients que no tots ells tenen el mateix grau de responsabilitat en la debacle educativa que patim, i que la societat en general, i els mitjans de comunicació en particular, tenim la nostra part de culpa, principalment per no haver prou atenció als senyals de perill procedents d’escoles i instituts quan encara hi érem a temps. Però hem decidit posar-los orelles de burro perquè la democràcia no ha estat capaç de fer tirar endavant un acord per posar l’educació en la primera línia de l’acció de govern. Espanya perdrà el tren de la societat del coneixement si no sap reaccionar a temps.