La vella i els lladres 
Això va anar i era, si era bé i si no també, una vella que vivia als afores d’un poble.
Una nit estava escalfant-se a la vora del foc amb l’única companyia de les roges flamerades.
De sobte va sentir un soroll per dalt de la cambra i tota estranyada es va dir:
– Què deu ser aquest soroll? O m’ho haurà semblat?
Aleshores va sentir molt clarament uns passos que anaven d’ací cap allà i es va adonar que eren uns lladres que anaven a robar-li.
Com que estava sola i no tenia ningú que la pogués ajudar, es va posar a pensar:
– Què podria fer per tal de fer fugir aquests lladres? Ah! Ja ho sé!
I sense pensar-s’ho més, se’n va anar a la porta de l’escala i començà a cridar:
– Bernat, puja al terrat! Marieta, treu l’escopeta! Martí, tira-li! Tu, Pere, pega-li al darrere! Ramon, compta quants són!
En sentir els crits de la vella els lladres es van espantar molt i deien:
– Doncs no hi ha poca gent en aquesta casa… Ràpid! Anem-nos-en, que si ens agafen entre tots…
Després, asseguda la vella a la vora del foc, va començar a riure amb grans riallades, i… conten que encara riu.
Joan Amades
Folklore de Catalunya. Rondallística.