Dues visions  de Lleida a través de la poesia de Màrius Torres.

Llegeix els dos poemes del poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910- Sant Quirze de Safaja, 1942)  i analitza les diferències i les semblances temàtiques que hi observis.

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes

un riu profunt que corre per una nint d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quin segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,

que aquells camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;

torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 de juny de 1939

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

(1939)

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/sfDm71KxD34" width="425" height="350" wmode="transparent" /]