Hi havia una vegada un poble… O no? Bertran tenia molta imaginació, però allò que explicava del seu poble era absurd i inimaginable. El seu era un poble impossible. La majoria de nosaltres sabem distingir la imaginació de la realitat. Però aquell poble no només no era real, sinó que tampoc es podia imaginar. Era tan inimaginable com un cercle quadrat o un fadrí casat. Bertran estava acostumat a realitats estranyes. Havia arribat a l’edat de 26 anys, després d’haver celebrat només sis aniversaris del seu naixement. Això el feia un jove peculiar, però no impossible. De fet, al poble hi havia dues dones bessones, la Maria i la Milena, a les quals els passava una cosa semblant: tenien 43 anys d’edat i només havien tingut deu dies d’aniversari. Era fàcilment imaginable les circumstàncies que havien fet possible aquests fets aparentment absurds. L’edat és el temps transcorregut des del naixement. L’aniversari del naixement coincideix amb la data de naixement. Cada quatre anys hi ha un any que no té les mateixes dates, és l’any de traspàs. La Maria, la Milena i en Bertran van néixer un 29 de febrer, una data que apareix amb menys freqüència que una vegada l’any. De fet era molt estrany, com explicava en Bertran als forasters, que en un poblet de només quatre-cents habitants hi hagués tres persones que tinguessin més anys que aniversaris. Bertran havia calculat que la probabilitat que una persona tingui més de n anys d’edat al seu enèsim aniversari és d’una entre 1.460 o, potser una mica més, si tenim en compte que l’hivern, en aquell país, era l’estació de l’any amb més naixements. Bertran estava convençut que el seu poble era únic per moltes raons i una d’elles era per tenir una proporció extraordinària de nascuts el 29 de febrer. El poble d’en Bertran era peculiar i fins i tot estrany, però quan Bertran parlava del seu poble tothom creia que era real i com tot allò que és real és possible i imaginable. Bertran, que feia de barber del poble, explicava una altra cosa peculiar que no només era estranya, sinó que, pensant-hi una mica, es veia absurda i totalment inimaginable. Explicava que, al seu poble, el barber hauria de viure al poble i afaitar tots i només aquells homes del poble que no s’afaiten ells mateixos. Això, deia molt convençut, és el que ja feia el seu pare, Bertran Rossell, que va ser fins a la seva mort el barber del poble i el que també feia ell. Al seu poble, deia Bertran, tothom és afaitat per mi que sóc el barber si i només si no s’afaita ell mateix. Aquesta afirmació d’en Bertran feia sospitar que el poble era inimaginable. S’afaita Bertran ell mateix? El barber Beltran s’afaita ell mateix si i només no s’afaita ell mateix. Això és impossible. Aquest poble i els contes que parlin sobre ell són tan impossibles i inimaginables com aquells on es fabriquen els cercles quadrats i els fadrins són casats. Quan Bertran no tenia clients feia de científic i es dedicava a confirmar lleis ornitològiques. Si vols comprovar que tots els corbs són negres, què has de fer? A primera vista sembla que el més recomanable és anar al camp (amb perill que els mosquits et piquin) i mirar corbs. Si veus molts corbs, i tots els corbs que veus són negres pots pensar que la llei ornitològica que afirma que tots els corbs són negres ha estat més confirmada. Però, dir que tots els corbs són negres és equivalent a dir que totes les coses que no són negres no són corbs. Per això, Bertran es dedicava a la seva barberia a confirmar aquesta segona afirmació: la seva bata no era negra ni era un corb, la seva cadira no era negra ni era un corb, el seu mirall no era negre ni era un corb… Si així confirmo que les coses que no són negres no són corbs, també estic confirmant l’enunciat equivalent que diu que els corbs són negres.
Els contes expliquen fets reals o irreals, vertaders o imaginaris. Bertran no era cap contista, explicava paradoxes.
