El BOE del 6 de novembre de 2007, publica el Real Decret de 2 de novembre que regula el nou batxillerat. Una nova matèria comuna és la de Ciències per al món contemporani. Llegint els objectius i continguts específics ens adonem que no es tracta fonamentalment d’un curs sobre la naturalesa de la ciència o sobre el mètode científic. Cinc dels sis conjunts o apartats de contiguts tracten de qüestions cientíques d’actualitat, “problemes cientifico tecnològics d’incidència i interès social”, des del Big bang al GPS passant per la clonació, el canvi climàtic, la nanotecnologia o la Internet.  

Un únic apartat de continguts comuns recull sis continguts de reflexió filosòfica i social sobre la ciència que voldria comentar:

1. “Distinció entre les qüestions que es poden resoldre mitjançant respostes basades en observacions i dades científiques d’aquelles que no poden solucionar-se des de la ciència.”

• Aquest enunciat es pot entendre com a mínim de dues maneres: a) Distinció entre ciència positiva i concepció científica del món; entre concepció científica del món i cientificisme dogmàtic o ideològic; b) Distinció entre ciència i religió.

2.”Recerca, comprensió i selecció d’informació científica rellevant de diferents fonts per donar resposta als interrogants, diferenciant les opinions de les afirmacions basades en dades.”  

• Aquest contingut sembla fer referència a la distinció entre simplement creure, creure racionalment o justificadament, i saber. La ciència com a paradigma de racionalitat teòrica.

3. “Anàlisi de problemes cientificotecnològics d’incidència i interès social, predicció de la seva evolució, i aplicació del coneixement en la recerca de solucions a situacions concretes.”

• A primer cop d’ull aquest contingut sembla fer referència a les tres tasques fonamentals de qualsevol ciència o tecnociència: Analitzar i explicar els fets passats i presents; fer prediccions científiques sobre el futur; i, com a suport cultural de la tecnologia, ajudar a canviar la realitat. Però la formulació d’aquest contingut comú sembla demanar una tasca impossible per contradictòria: preveure la evolució dels problemes cientificotecnològics sembla equivalent a fer prediccions científiques sobre el futur de la ciència i la tecnologia. I això, com ens va ensenyar fa més de seixanta anys Karl Popper, és una forma d’historicisme ridícula: mai sabrem avui el que sabrem demà, la història (i menys la història de la ciència) no pot pretendre descobrir lleis científiques que ens permetin fer prediccions sobre el futur.

4. “Disposició a reflexionar científicament sobre qüestions de caràcter científic i tecnològic per prendre decisions responsables en contextos personals i socials.”

• Es pot entendre com una crida a la racionalitat pràctica individual i col·lectiva.

5. “Reconeixement de la contribució del coneixement cientificotecnològic a la comprensió del món, a la millora de les condicions de vida de les persones i dels éssers vius en general, a la superació de l’obvietat, a l’alliberament del prejudicis i a la formació de l’esperit crític.” 

• Resulta indiscutible la contribució de la tecnociència al progrés del coneixement (el millor paradigma de progrés) i a la millora de les condicions de vida dels humans. Però, en aquest elogi de la ciència, resulta científicament dicutible “la contribució del coneixement cientificotecnològic (…) a la millora de les condicions de vida (…) dels éssers vius en general”. És difícil pensar que des de la Revolució Científica dels segles XVI i XVII fins al segle XXI hagin millorat notablement les condicions de vida dels animals no humans (trobaríem molts exemples per refutar que la vida dels animals d’experimentació, dels animals criats per a l’alimentació humana,  dels animals salvatges… no ha millorat significativament).

6. “Reconeixement de les limitacions i errors de la ciència i la tecnologia, d’algunes aplicacions perverses i de la seva dependència del context social i econòmic, a partir de fets actuals i de casos rellevants en la història de la ciència i la tecnologia.”

•  Es pot pensar que aquest contingut demana, entre altres coses, l’estudi de la falibilitat com a característica definitòria del coneixement científic i del seu mètode d’assaig i error (en contraposició a la infalibilitat del coneixement religios base del dogmatisme teòric i el fanatisme en la pràctica). També sembla demanar un estudi de la ciència en el seu context socioeconòmic i històric. L’estudi de les “aplicacions perverses” hauria d’evitar caure en tecnofòbies irracionalistes; analitzar la funció del científic i el tècnic en una societat democràtica (i no tecnocràtica), i animar els alumnes a menjar els fruits de l’arbre del coneixement (del que és i del que hauria de ser).

La metàfora pot resultar ofensiva, però molts professors de batxillerat que conviuen amb els seus alumnes adolescents i lluiten contra els elements pseudocièntifics (astrologia, pseudotecnologies) i mítics (irracionalismes diversos) de la seva concepció del món, estaran d’acord en opinar que igual que davant d’una tribú de canivals antropòfags no resulta urgent l’explicació dels inconvenients i perills de la dieta vegetarina, tampoc és urgent ensenyar als adolescents els perills (indiscutibles) del cientificisme dogmàtic i de la tecnofilia acrítica. Naturalment que volem que els nostres alumnes siguin científics crítics o raonablement racionals (que és l’única manera de ser racionals), però el perill de ser excessivament científics no és, ara per ara, un perill real.