De vegades sembla com si Nietzsche no volgues ser entes: patia una mena de necessitat infinita de sentir-se al marge dels altres, i, al mateix temps, de fer-se un lloc a les seves vides. Volia ser un moralista que defuig la mirada dels altres, pero al mateix temps els obliga a mirar-se a si mateixos.

En aquest darrer sentit, tot gira, tractant-se de Nietzsche, al voltant de la moral: i de la seva superacio. Va entreveure que occident patia una malatia severa: la creença il·lustrada en els idels trascendents (progres, humanitat, igualtat…) que ens haurien de fer superar la historia violenta de la cultura occidental. Pero aquests ideals tenien una doble arrel: jueva i cristiana; o el que es el mateix, jueva i grega, ja que el cristianisme que Nietzsche critica es la versio cristiana de la filosofia grega.

per aquest doble motiu, la destruccio nietzscheana te tres vessants: moral, metafisica i racional que nomes poden superar-se tenint un nou fonament: el superhome. La força de la destruccio rau, precisament, en la perdua de l’essencia del que s’anomena naturalesa humana: cal una superacio del mon trascendent i de la moral basada en el ressentiment.

Pero el superhome es determina per la voluntat de poder, que li permet fer seu, de nou, el mon: un mon que es transforma en part del flux vital del mateix home; el joc, l’art, l’oblit, la lleugeresa vital son ara, per al superhome, l’horitzo de realitzacio. I el temps de l’etern retorn la fita que marca la responsabilitat moral nova: som capaços de suportar el pes etern de les nostres accions?

Nomes el si a la vida, i l’afirmacio vital del dolor i al mateix temps el goig permeten superar la visio judeocristiana i il·lustrada d’occident.

Al voltant de Nietzsche nomes hi ha deserts…que habiten els valors de la vida.

Els grecs van iniciar la reflexió filosòfica sobre la veritat amb el pensament sobre la “alétheia”. Pensar la veritat era “desvetllar” el fons ocult dels fenòmens. Per això la investigació sobre la veritat era una indagació entre els fenòmens i un aprofundiment en l’essència de les coses.

D’aquesta història n’ha quedat poc -salvant la fenomenologia i a Heidegger, entre altres-. Avui dia, hi ha una falsa distinció entre veritat absolutes i el relativisme de la vida quotidiana. Semblaria prou assenyat, diuen alguns, pensar que determinats coneixements (com la matemàtica i la lògica) estan farcits de veritats immutables: eternes, que no canvien sota cap circumstància. Però d’altra banda, el dia a dia, la quotidianitat ens afirma en la necessitat de no plantejar res més que veritats parcials, que varien en funció del moment i la circumstància.

Però sembla un carreró sense sortida per a la filosofia: caldria repensar tota la teoria de la veritat ja que no es manté el tòpic aristotèlic que afirma la veritat com “allò que és i del que es pot afirmar que és”. La veritat com a correspondència, té poc a veure amb la complexitat del pensament. I, sobretot, després de la posmodernitat.

Què és, doncs, la veritat? És evident que aquesta pregunta només es pot respondre si apunten en la direcció que la veritat és una qüestió enunciativa i que es relaciona amb el què diem: i no amb les coses sobre les que parlem. Per tant, la veritat és una relació -una complexa relació- entre el significat de les expressions i el referent d’aquestes. I, precisament, la qüestió filosòfica està en determinar l’univers de relacions entre els signes i les coses.

L’ànima, com a part fonamental de l’estudi filosòfic, té un component poètic, emotiu, sentimental que fa al pensament participar de la seva forma més enllà de la capacitat per conèixer-la.

Rene Descartes, dedicà la seva darrera gran obra,” Les passions de l’ànima”,  a la recerca dels moviments, les emocions, els sentiments i l’estructura de l’ànima. El motiu: que l’ànima és més fàcil de conèixer, pel nostre enteniment, que no pas el cos. Això és degut a la similitud entre el pensament i l’esperit, i la dificultat per trobar, de forma clara i distinta, una veritat sobre els cossos materials.

Així doncs, la tesi del racionalisme manté que som més aviat propers al nostre esperit que al nostre cos. I això, té fortes repercusions filosòfiques, socials, i, fins i tot, polítiques. Quines??

I si ens ho plantegem, i ho discutim?

 ¿Es compatible la filosofía con el humor? ¿Es posible aprender filosofía a carcajadas? En este desternillante libro el lector en invitado a un delicioso viaje por la historia de la filosofía y las vidas de los filósofos, en el que se encontrará con el malhumor de la esposa de Sócrates, los sueños de Maquiavelo, las opiniones de Kant sobre el matrimonio, las despiadadas mordacidades de Nietzsche, la deducción lógico de Russell de que él y el Papa son la misma persona, la agresividad de Wittgenstein atizador en mano…

Alguna anécdota curiosa…sobre Descartes:

LOS RELOJES NO TIENEN CRÍAS

    En 1649 Des­car­tes acep­tó la in­vi­ta­ci­ón de la re­ina Cris­ti­na y se tras­la­dó a Su­ecia pa­ra tra­ba­j­ar co­mo tu­tor de la so­be­ra­na. Co­mo la re­ina se em­pe­ña­ba en re­ci­bir sus lec­ci­ones de fi­lo­so­fía de mad­ru­ga­da (na­da me­nos que a las cin­co de la ma­ña­na), Des­car­tes, que es­ta­ba acos­tumb­ra­do a dor­mir has­ta el me­di­odía, tu­vo que cam­bi­ar sus há­bi­tos de vi­da y en uno de esos mad­ru­go­nes en­fer­mó y aca­bó mu­ri­en­do de pul­mo­nía a los cu­at­ro me­ses de ha­ber lle­ga­do a aqu­el «pa­ís de osos, ro­cas y hi­elo» (aun­que, se­gún ot­ras fu­en­tes, hab­ría mu­er­to en­ve­ne­na­do por los lu­te­ra­nos, te­me­ro­sos de la po­sib­le inf­lu­en­cia de un fi­ló­so­fo ca­tó­li­co sob­re la so­be­ra­na su­eca). Pe­ro an­tes de que eso ocur­ri­era, la re­ina tu­vo oca­si­ón de de­most­rar su in­ge­nio an­te el sa­bio fran­cés. Fue cu­an­do Des­car­tes le ex­pu­so su te­oría me­ca­ni­cis­ta se­gún la cu­al el uni­ver­so es co­mo una má­qu­ina en la que to­dos los cu­er­pos fun­ci­onan igu­al que re­lo­j­es. Al oír es­to, la re­ina obj­etó:

    -Pues yo nun­ca he vis­to a un re­loj dar a luz a be­bés re­lo­j­es.

LA CENA DE LOS IDIOTAS

    Mucha gen­te aso­cia a los fi­ló­so­fos con gen­te fru­gal y más bi­en in­ca­pa­ci­ta­da pa­ra disf­ru­tar de los pla­ce­res de la vi­da. Así de­bía de cre­er­lo tam­bi­én el con­de de Lam­born, qu­i­en se en­cont­ró en uno de los me­j­ores me­so­nes de Pa­rís con Des­car­tes, el más fa­mo­so de los fi­ló­so­fos del sig­lo XVII, qu­i­en, con ges­to de sa­tis­fac­ci­ón, es­ta­ba dan­do bu­ena cu­en­ta de un ex­qu­isi­to fa­isán. Al ver­lo, el con­de se di­ri­gió a Des­car­tes con es­tas pa­lab­ras:

    -No sa­bía que los fi­ló­so­fos disf­ru­ta­ran con co­sas tan ma­te­ri­ales co­mo és­ta.

    Contrariado por la im­per­ti­nen­cia y la int­ro­mi­si­ón, Des­car­tes le rep­li­có:

    -¿Y qué pen­sa­ba­is, que Di­os hi­zo es­tas de­li­ci­as pa­ra que las co­mi­eran só­lo los idi­otas?

Baltasar Gracián

Nacido en Belmonte de Gracián, aldea de Calatayud, a principios de 1601. Se crió en Toledo con Antonio Gracián, tío suyo, y cumplidos los dieciocho años ingresó en la Compañía de Jesús, en el noviciado de Tarragona. Profesor en el Colegio de la Compañía en Calatayud, estudió Teología, y tras recibir las sagradas órdenes hizo profesión solemne en 1635. Fue capellán del ejército del marqués de Leganés en la guerra de Cataluña, rector del noviciado de Tarragona y profesor de Humanidades, Filosofía, Teología Moral y Sagrada Escritura. Los problemas ocasionados por la publicación de sus obras, dieron lugar a su traslado a Graus y posteriormente a Tarazona, ciudad donde falleció a finales de 1658.

BIBLIOGRAFÍA

Escribió El Héroe (Huesca, 1637), El político Fernando el Católico (Zaragoza, 1641), Agudeza y arte de ingenio (Madrid, 1642), El Discreto (Huesca, 1646), Oráculo manual y arte de prudencia (Huesca, 1647), El Criticón (Huesca, 1651) y El Comulgatorio (Huesca, 1653). En deteminado momento le fueron atribuidas las Selvas de todo el año (Barcelona, 1668), atribución que ningún investigador mantiene en la actualidad. De todas ellas se han hecho innumerables ediciones en todo el mundo.

 Extracto de las primeras sentencias del Oráculo manual y arte de prudencia.

1. Hoy todo ha logrado la perfección, pero ser una auténtica persona es la mayor. Más se precisa hoy para ser sabio que antiguamente para formar siete, y más se necesita para tratar con un solo hombre en estos tiempos que con todo un pueblo en el pasado.

2. Carácter e inteligencia: los dos polos para lucir las cualidades; uno sin otro es media buena suerte. No basta ser inteligente, se precisa la predisposición del carácter. La mala suerte del necio es errar la vocación en el estado, la ocupación, la vecindad y los amigos.

3. Manejar los asuntos con expectación. Los aciertos adquieren valor por la admiración que provoca la novedad. Jugar a juego descubierto ni gusta ni es útil. No descubrirse inmediatamente produce curiosidad: especialmente cuando el puesto es importante surge la expectación general. El misterio en todo, por su mismo secreto, provoca veneración. Incluso al darse a entender se debe huir de la franqueza. El silencio recatado es el refugio de la cordura.

4. El saber y el valor contribuye conjuntamente a la grandeza. Hace al hombre inmortal porque ellos lo son. Tanto es uno cuanto sabe, y el sabio todo lo puede. Un hombre sin conocimientos es un mundo a oscuras. Es necesario tener ojos y manos, es decir juicio y fortaleza. Sin valor es estéril la sabiduría.

És possible, encara, descriure algú com a filòsof? Què hi ha darrere la determinació del nom? Hi ha correspondència amb algun subjecte real, existent? O bé,  hem arribat definitivament, a tenir un concepte buit de significació i del qual només en trobem les restes històriques al voltant del que va ser, i mai més serà?

Si el terme filòsof, avui dia, tingués encara vigència podriem designar, assenyalar, individu que sota aquesta etiqueta cultura responguessin amb obres, i fets.

El cas és que difícilment trobrem una relació entre el sentit de l’expressió i una realitat cabal. Queden restes dels filòsofs que, a partir del pensament dels anys 60 i 70 del segle XX, en connexió directa amb la tradició il·lustrada o en reacció a la filosofia idealista de finals del XIX, havien trobat als cercles universitaris un sentit a la figura.

Europa s’ha mantingut viva en la tradició del filòsof a través d’ombres. I aquestes ombres han sobreviscut gràcies als metarelats, com el marxisme. Però, tot i això, aquesta filosofia acadèmica, ortodoxa i tradicional s’esvaeix continuament: i es difumina en la mort continuada dels filòsofs més destacats del XX.

Quedaran filòsofs al XXI? Potser la resposta va en la línia del què farem tots plegats. Si deixem de banda la importància dels opinadors, dels tertulians que mostren al fantasma de l’opinió pública alguns trets miserables del que hauria de ser el pensament. Opinar, i ells ho saben només pot fonamentar-se en la ignorància.

Però en temps de misèria, les engrunes són servides en estovalles de fil.

L’historiador de la filosofia alemany Wilhelm Nestlé va ser qui, a la dècada dels 40, establí l’expressió amb que, des de llavors, s’anomenaria al moment inicial de la filosofia.

Vom Mythos zum Logos: Del Mite al Logos.

El sentit de la seva investigació, reflectit en l’obra que porta el mateix títol, era el de donar les raons principals per a entendre la reflexió original dels primers filòsofs -fins al segle V aC- com el fruit d’una lluita espiritual entre els elements del Logos i els elements culturals del mite.

L’expressió va fer fortuna, fins al punt que, des de llavors, tots els manuals i la historiografia tradicional de la filosofia es refereix al moment fundacional com el trànsit entre el model mitològic i el racional.

CARL SALGAN. COSMOS.

Cosmos: Un viaje personal (en inglés Cosmos: A Personal Voyage), es el título de una obra de divulgación científica producida por Carl Sagan y Ann Druyan para difundir la historia de la astronomía, el origen de la vida, nuestro lugar en el universo, las modernas visiones de la cosmología y las últimas noticias de la exploración espacial; en particular, las misiones Voyager. Fue editada en 1980, junto con un programa de televisión en trece episodios que contó con música incidental de Vangelis. Se ha emitido en 60 países y ha sido vista por más de 500 millones de personas. Basándose en esta serie de documentales escribió el libro Cosmos.

El capítulo 7,

El espinazo de la noche

narra la formación del pensamiento filosófico y científico, haciendo hincapié en las relaciones entre la experimentación de la naturaleza y la aparición de la filosofía. Así la búsqueda de un elemento originario para la naturaleza, el elemento que es la fuente de la diversidad (el arkhé de la phýsis) dió lugar a la aparición de respuestas basadas en la racionalidad, la sistematicidad del pensamiento y el sentido crítico.

Es decir, aparecieron las primeras respuestas filosóficas.

Per on començar?

Pel principi sembla una bona manera.  Però, on és?

Potser és en l’estudi dels clàssics on podem trobar el símptoma del desengany que es produeix per la manca d’interès al voltant dels estudis més rigorosos. Potser és a través del lèxic, de la textualitat; o potser a través de les biografies: les vides exemplars (o bé ho semblen) de tants filosòfs, com ara Sèneca, o Plató o Nietzsche…

Però tot inici és un camí que ens eliminarà la resta. No els podrem caminar tots; i la tria ja és una renúncia. La metodologia del coneixement filosòfic no és eclecticisme, i necessita un ordre i una estructura.

Per què, doncs, començar justificant allò que és un fet? La filosofia és un coneixement essencial. Del qual només abominen els qui mai la van poder entendre: aquells que, ara l’han rtancat en una reserva índiade coneixements tangencials.

El curs comença: i ho fa com sempre…amb una posta de sol sobre l’horitzó de l’esperança.

Esperant que es faci de dia! I que la vida no s’allunyi de la reflexió tant de pressa com ho fa el desig de saber de les aules.

Citant a Hegel: “Cuando la filosofía pinta con sus tonos grises, ya ha envejecido una figura de la vida que sus penumbras no pueden rejuvenecer,  sino sólo conocer; el búho de Minerva sólo alza el vuelo en el ocaso.  “Pròleg als Principis de la Filosofia del Dret“.