Aneu pensant, si no us interessa tenir el llibre de les lectures del curs (Atena: lectures de selectivitat). En el cas que vulgueu els textos en català.
Si no, ja us sabeu: l’original sempre és el millor!!
150 anys poden ser una distància prudent per visualitzar una de les obres més profundes i més influents del segle XIX: la filosofia de Arthur Schopenhauer.
Si bé la seva filosofia va viure a l’ombra de l’idealisme triomfant de Hegel, a l’ombra de les seves classes plenes d’estudiants i dels seus llibres d’èxit en el món acadèmic, Schopenhauer va preparar una resposta vital a la cosificació de les idees i de l’esperit així com a la divinització de la història que el final de l’idealisme va desencadenar.
La influència del pessimisme i de la filosofia de la voluntat de Schopenhauer van servir perque Nietzsche trobés el camí de la filosofia, o per fer de la música de Wagner, per exemple, una transfiguració metafísica de l’amor (a Tristan und Isolde). Així, la llarga ombra de la influència de Schopenhauer arriba fins al nostre segle, de la mà de la literatura i de la filosofia.
Sempre amb la consideració de filòsof mestre d’altres, però mai conjugat en un temps propi, el pensament de Schopenhauer, 150 anys després de la seva mort, ha estat fossilitzat per la mateixa professió dels professors de filosofia dels quals ell mateix renegava, i dels quals malfiava.
Professors que, com en tot aniversari, parlaran de la seva filosofia per renovar la imatge momificada del seu pensament; sense convidar al més fàcil (i més costós), al més prudent i més honest: la lectura de Schopenhauer, nua i sense etiquetes…més enllà de les que el propi autor hagués acceptat: misantrop, solitari, kantià revolucionari, home ètic, pessimista amb ganes, escriptor, enemic dels professionals de la filosofia, misògin…i autor d’una de les obres més importants de la història de la filosofia, El món com a voluntat i representació.
A Schopenhauer encara se li pot retre el millor dels homenatges: És hora de llegir-lo, i deixar de parlar sobre ell!
De nobis ipsis silemus.
De vegades sembla com si Nietzsche no volgues ser entes: patia una mena de necessitat infinita de sentir-se al marge dels altres, i, al mateix temps, de fer-se un lloc a les seves vides. Volia ser un moralista que defuig la mirada dels altres, pero al mateix temps els obliga a mirar-se a si mateixos.
En aquest darrer sentit, tot gira, tractant-se de Nietzsche, al voltant de la moral: i de la seva superacio. Va entreveure que occident patia una malatia severa: la creença il·lustrada en els idels trascendents (progres, humanitat, igualtat…) que ens haurien de fer superar la historia violenta de la cultura occidental. Pero aquests ideals tenien una doble arrel: jueva i cristiana; o el que es el mateix, jueva i grega, ja que el cristianisme que Nietzsche critica es la versio cristiana de la filosofia grega.
per aquest doble motiu, la destruccio nietzscheana te tres vessants: moral, metafisica i racional que nomes poden superar-se tenint un nou fonament: el superhome. La força de la destruccio rau, precisament, en la perdua de l’essencia del que s’anomena naturalesa humana: cal una superacio del mon trascendent i de la moral basada en el ressentiment.
Pero el superhome es determina per la voluntat de poder, que li permet fer seu, de nou, el mon: un mon que es transforma en part del flux vital del mateix home; el joc, l’art, l’oblit, la lleugeresa vital son ara, per al superhome, l’horitzo de realitzacio. I el temps de l’etern retorn la fita que marca la responsabilitat moral nova: som capaços de suportar el pes etern de les nostres accions?
Nomes el si a la vida, i l’afirmacio vital del dolor i al mateix temps el goig permeten superar la visio judeocristiana i il·lustrada d’occident.
Al voltant de Nietzsche nomes hi ha deserts…que habiten els valors de la vida.
Els grecs van iniciar la reflexió filosòfica sobre la veritat amb el pensament sobre la “alétheia”. Pensar la veritat era “desvetllar” el fons ocult dels fenòmens. Per això la investigació sobre la veritat era una indagació entre els fenòmens i un aprofundiment en l’essència de les coses.
D’aquesta història n’ha quedat poc -salvant la fenomenologia i a Heidegger, entre altres-. Avui dia, hi ha una falsa distinció entre veritat absolutes i el relativisme de la vida quotidiana. Semblaria prou assenyat, diuen alguns, pensar que determinats coneixements (com la matemàtica i la lògica) estan farcits de veritats immutables: eternes, que no canvien sota cap circumstància. Però d’altra banda, el dia a dia, la quotidianitat ens afirma en la necessitat de no plantejar res més que veritats parcials, que varien en funció del moment i la circumstància.
Però sembla un carreró sense sortida per a la filosofia: caldria repensar tota la teoria de la veritat ja que no es manté el tòpic aristotèlic que afirma la veritat com “allò que és i del que es pot afirmar que és”. La veritat com a correspondència, té poc a veure amb la complexitat del pensament. I, sobretot, després de la posmodernitat.
Què és, doncs, la veritat? És evident que aquesta pregunta només es pot respondre si apunten en la direcció que la veritat és una qüestió enunciativa i que es relaciona amb el què diem: i no amb les coses sobre les que parlem. Per tant, la veritat és una relació -una complexa relació- entre el significat de les expressions i el referent d’aquestes. I, precisament, la qüestió filosòfica està en determinar l’univers de relacions entre els signes i les coses.
Els aforismes són sentències breus que condensen tot un pensament i que, a més, ens volen fer reflexionar sobre algun aspecte, no evident, del que diuen.
Es tracta, en aquesta activitat, d’elaborar alguns aforismes al voltant del tema que ens ocupa: LA VERITAT.
I de dir la nostra sobre el que la resta de companys diuen!!
Alguns exemples d’aquest tipus de sentència sobre la temàtica poden ser:
L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA, segons Carl Sagan.
La sèrie de divulgació científica, “Cosmos”, de Carl Sagan fa una descripció en clau científica de l’origen de la filosofia i dels primers filòsofs. La clau, segons Sagan, rau en la necessitat d’explicar les regularitats que, a la Natura, hi trobaren els primers pensadors i que els van permetre entendre les causes i l’origen dels fenòmens naturals més enllà de les explicacions tradicionals. La historiografia ha anomenat a aquest trànsit intel·lectual: el pas del mite al lógos. Tot i que és molt discutible, des del punt de vista filosòfic i històric, és interessant copsar la “nova” forma de fer, i el nou horitzó que acabarà en un desenvolupament sistemàtics de la filosofia.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/lv73t3GKMwE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
L’ànima, com a part fonamental de l’estudi filosòfic, té un component poètic, emotiu, sentimental que fa al pensament participar de la seva forma més enllà de la capacitat per conèixer-la.
Rene Descartes, dedicà la seva darrera gran obra,” Les passions de l’ànima”, a la recerca dels moviments, les emocions, els sentiments i l’estructura de l’ànima. El motiu: que l’ànima és més fàcil de conèixer, pel nostre enteniment, que no pas el cos. Això és degut a la similitud entre el pensament i l’esperit, i la dificultat per trobar, de forma clara i distinta, una veritat sobre els cossos materials.
Així doncs, la tesi del racionalisme manté que som més aviat propers al nostre esperit que al nostre cos. I això, té fortes repercusions filosòfiques, socials, i, fins i tot, polítiques. Quines??
I si ens ho plantegem, i ho discutim?
En tot cas, no hi ha una única explicació: per això cal contemplar-les i dir la nostra.
Què en penseu? Quin és l’origen de tot? N’hi ha hagut, d’origen? O tot és etern….
Deixeu els vostres comentaris de forma argumentada i correcta, fent ús de lèxic i sintaxi cuidada.
A través del filósofo español Xavier Zubiri, intentaremos comprender la necesidad de los estudios de filosofía: no sólo desde sus aspectos más teóricos y relacionados con el desarrollo cultural sino, y sobre todo, desde la vertiente práctica que toda filosofía conlleva.
Así, la historia de la filosofía deber servir como marco de comprensión de los problemas filosóficos, y no actuar como mero receptor de las variables temporales que pretendan justificar el pensamiento.
La filosofía es historia de la filosofía, desde el punto de vista de la necesaria confrontación con los problemas y los autores que, desde un principio, han pensado aquello que, aún hoy, está por pensar.
De la misma manera, la historia de la filosofía es el escenario de la filosofía; y ésta no puede entenderse sin la referencia a los autores, las épocas y las problemáticas que tratan.
Una filosofía de “problemas” filosóficos, sin el contacto con los pensadores que los inician o los resuelven, que los piensan y nos hacen pensarlos, es estéril vacua.
TEXTO: EL SABER FILOSÓFICO Y SU HISTORIA.
(LIBRO: “NATURALEZA, HISTORIA, DIOS”)
