(22 de febrer de 1788 – 21 de setembre de 1860)
150 anys poden ser una distància prudent per visualitzar una de les obres més profundes i més influents del segle XIX: la filosofia de Arthur Schopenhauer.
Si bé la seva filosofia va viure a l’ombra de l’idealisme triomfant de Hegel, a l’ombra de les seves classes plenes d’estudiants i dels seus llibres d’èxit en el món acadèmic, Schopenhauer va preparar una resposta vital a la cosificació de les idees i de l’esperit així com a la divinització de la història que el final de l’idealisme va desencadenar.
La influència del pessimisme i de la filosofia de la voluntat de Schopenhauer van servir perque Nietzsche trobés el camí de la filosofia, o per fer de la música de Wagner, per exemple, una transfiguració metafísica de l’amor (a Tristan und Isolde). Així, la llarga ombra de la influència de Schopenhauer arriba fins al nostre segle, de la mà de la literatura i de la filosofia.
Sempre amb la consideració de filòsof mestre d’altres, però mai conjugat en un temps propi, el pensament de Schopenhauer, 150 anys després de la seva mort, ha estat fossilitzat per la mateixa professió dels professors de filosofia dels quals ell mateix renegava, i dels quals malfiava.
Professors que, com en tot aniversari, parlaran de la seva filosofia per renovar la imatge momificada del seu pensament; sense convidar al més fàcil (i més costós), al més prudent i més honest: la lectura de Schopenhauer, nua i sense etiquetes…més enllà de les que el propi autor hagués acceptat: misantrop, solitari, kantià revolucionari, home ètic, pessimista amb ganes, escriptor, enemic dels professionals de la filosofia, misògin…i autor d’una de les obres més importants de la història de la filosofia, El món com a voluntat i representació.
A Schopenhauer encara se li pot retre el millor dels homenatges: És hora de llegir-lo, i deixar de parlar sobre ell!
De nobis ipsis silemus.