De vegades sembla com si Nietzsche no volgues ser entes: patia una mena de necessitat infinita de sentir-se al marge dels altres, i, al mateix temps, de fer-se un lloc a les seves vides. Volia ser un moralista que defuig la mirada dels altres, pero al mateix temps els obliga a mirar-se a si mateixos.

En aquest darrer sentit, tot gira, tractant-se de Nietzsche, al voltant de la moral: i de la seva superacio. Va entreveure que occident patia una malatia severa: la creença il·lustrada en els idels trascendents (progres, humanitat, igualtat…) que ens haurien de fer superar la historia violenta de la cultura occidental. Pero aquests ideals tenien una doble arrel: jueva i cristiana; o el que es el mateix, jueva i grega, ja que el cristianisme que Nietzsche critica es la versio cristiana de la filosofia grega.

per aquest doble motiu, la destruccio nietzscheana te tres vessants: moral, metafisica i racional que nomes poden superar-se tenint un nou fonament: el superhome. La força de la destruccio rau, precisament, en la perdua de l’essencia del que s’anomena naturalesa humana: cal una superacio del mon trascendent i de la moral basada en el ressentiment.

Pero el superhome es determina per la voluntat de poder, que li permet fer seu, de nou, el mon: un mon que es transforma en part del flux vital del mateix home; el joc, l’art, l’oblit, la lleugeresa vital son ara, per al superhome, l’horitzo de realitzacio. I el temps de l’etern retorn la fita que marca la responsabilitat moral nova: som capaços de suportar el pes etern de les nostres accions?

Nomes el si a la vida, i l’afirmacio vital del dolor i al mateix temps el goig permeten superar la visio judeocristiana i il·lustrada d’occident.

Al voltant de Nietzsche nomes hi ha deserts…que habiten els valors de la vida.