Els grecs van iniciar la reflexió filosòfica sobre la veritat amb el pensament sobre la “alétheia”. Pensar la veritat era “desvetllar” el fons ocult dels fenòmens. Per això la investigació sobre la veritat era una indagació entre els fenòmens i un aprofundiment en l’essència de les coses.

D’aquesta història n’ha quedat poc -salvant la fenomenologia i a Heidegger, entre altres-. Avui dia, hi ha una falsa distinció entre veritat absolutes i el relativisme de la vida quotidiana. Semblaria prou assenyat, diuen alguns, pensar que determinats coneixements (com la matemàtica i la lògica) estan farcits de veritats immutables: eternes, que no canvien sota cap circumstància. Però d’altra banda, el dia a dia, la quotidianitat ens afirma en la necessitat de no plantejar res més que veritats parcials, que varien en funció del moment i la circumstància.

Però sembla un carreró sense sortida per a la filosofia: caldria repensar tota la teoria de la veritat ja que no es manté el tòpic aristotèlic que afirma la veritat com “allò que és i del que es pot afirmar que és”. La veritat com a correspondència, té poc a veure amb la complexitat del pensament. I, sobretot, després de la posmodernitat.

Què és, doncs, la veritat? És evident que aquesta pregunta només es pot respondre si apunten en la direcció que la veritat és una qüestió enunciativa i que es relaciona amb el què diem: i no amb les coses sobre les que parlem. Per tant, la veritat és una relació -una complexa relació- entre el significat de les expressions i el referent d’aquestes. I, precisament, la qüestió filosòfica està en determinar l’univers de relacions entre els signes i les coses.