Quan parlem del terme “idea” sovint confonem la referència entre idea i concepte.

Tots dos termes envolten la necessitat de pensar la multiplicitat a través d’un singular, i tots dos contenen la referència a un element únic que designa una pluralitat.

En el cas de la “idea”, però, la seva referència amplia el camp del concepte. Tal i com Plató ja va entendre, la idea té un caràcter ontològic més ampli perquè designa realitats que no són lingüístiques. Així, la idea és l’objecte del concepte, però no es tanca en l’àmbit del llenguatge, sinó que n’escapa i serveix com a autèntic model per a les coses.

La idea platònica, que és el que comentem, té com a funció aglutinar els individus que cauen sota una mateixa determinació conceptual, i fer-ne de paradigma, de model. Justifica l’existència dels singulars perquè en participen de la seva essència, i manté, en la perfecció allò que, sensiblement, està subjecte al canvi.

Les idees són, l’essència immutable, del món sensible.