Des del punt de vista de la filosofia, com a saber racional, sistemàtic i crític, el problema de l’opinió és fonamental.

Què és l’opinió? És la forma en què el coneixement propi i aliè ha d’expressar-se?

Si seguim el camí de l’opinió (com ens comenta Parmènides) ens trobem, ràpidament, amb la confrontació, sense arguments; tot imperant el domini de la retòrica, de la persuasió…o de la força.

L’opinió no es fonamenta en el coneixement, sinó en la creença: i de creences en tenim de molts tipus, bé racionals i sòlides, bé espiritual o vagues; sentimentals, ideològiques…fanàtiques.

Basar-se en l’opinió per declarar una postura, davant els altres, davant el món, només pot ser símptoma de feblesa. Les opinions ens lliguen al aquí i ara, i no ens permeten trascendir-nos en el discurs que pugui objectivar el present. Opinar, i conèixer no són sinònims. I cal començar a entendre-ho, d’una vegada.

L’opinió és una valoració subjectiva, de la qual ni estem segurs, ni en podem donar proves. Tanmateix està mediatzada pel desig, el gust, l’interès…i no es recolza en raons contundents.

Així la filosofia persegueix la certesa, i més enllà, realment, la veritat. En un nivell de reflexió superior a l’opinió trobem el coneixement. El problema és que per tenir-ne cal paciència, dedicació i esforç: i no sempre tenim recompensa.

Paciència, dedicació, esforç, constància: cap d’aquests termes formaria part del camp semàntic de l’opinió. Llavors, perquè en fem tanta, produim tanta, d’opinió?

Els anomenats filòsofs presocràtics formen un conjunt heterogeni de pensadors. Per convenció i comoditat expositiva se’ls agrupa en diferents tendències, tot i que mostren un conjunt de respostes poc estable. Tot i això, degut a una possible temàtica comuna, la interrogació per l’arkhé de la phýsis, se’ls qualifica de filòsofs de la naturalesa.

Va ser la historiografia alemanya del segle XIX la que va trobar, en els fragments textuals i testimonials d’aquests primers pensadors, un factor comú, la interrogació per la naturalesa, que els feia, en bloc, pensadors allunyats de la gran temàtica antropològica del període clàssic. Així, per oposició a la temàtica que tracten Sòcrates i els Sofistes (l’Home i l Polis), tots aquests pensadors (Des de Tales fins a Leucip o Demòcrit) van ser classificats seguint un criteri temporal, i no genètic ni problemàtic.

El gran handicap per parlar i estudiar al Presocràtics, és la manca de fonts directes. La major part dels fragments expositius del seu pensament, recopilats per Diels i Kranz. Així, els testimonis indirectes són més rellevants que les fonts directes, i això ha fet que, històricament, s’hagin estudiat en funció de la imatge que els poc fragments que d’ells en queden, ofereix.

Diògènes Laerci, i les seves Vides dels Filòsofs són la principal font documental; però quan ens trobem amb els textos propis dels autors, breus i sense context, se’ns plateja com tractar-los.

És evident, però, que la riquesa del seu pensament es manté intacta, malgrat la polèmica pel seu tractament o les interpretacions que se’n puguin derivar.

A més, des de l’interès que Nietzsche mostrà per aquests pensadors, i la seva qualificació del període com a “Filosofia Tràgica“, aquests filòsofs han apassionat al mateix temps que s’han considerat un inical preàmbul a l’autèntica filosofia àtica.

Reivindicar la seva actualitat o importància és una feina que, diàriament, la filosofia hauria de tenir en compte: i poder pensar-los més enllà d’una idea preestablerta de què és el pensament.