El que anomenem Pensar es pot traduir pel que entenem com a procés a través del qual creem imatges i elaborem judicis que ens permenten integrar l’experiència que tenim del món en la nostra estructura cognoscitiva.

Pensar és, doncs, un acte relacional entre l’individu i un estat de coses que l’envolten. Però, òbviament, aquest pensament pot discórrer, alhora, sobre ell mateix. Diem llavors que l’experiència interna motiva el pensament.

Si pensar és, aleshores, un acte relacional, què queda després de l’elaboració del pensament? Un estat conscient a través del qual som capaços d’arribar més enllà del estat de coses donades.

Pensar adquireix l’estatut de transgresió sobre la realitat ja que la ultrapassa en elevar-se per sobre de les condicions inicials. Constitueix en el subjecte una nova experiència que li permet aprehendre el món des d’una volició diferent que supera les condicions de premisses que la captació judicativa tenia, en  principi.

Per tant, pensar només pot produir-se des d’una íntima experiència lògica: a través de l’acceptació de les premisses i de l’ordre de la lògica del pensament, la construcció de conceptes i la capacitat abstractiva. Pensar no és, tan sols, tenir pensaments. El pensaments són solidaris de la lògica i del discurs reflexiu: en qualsevol altra dimensió, només són imatges distorsionades per l’opinió o el desig del subjecte.

Pensar, doncs, és un objectiu: no el mitjà. No estem preparats per pensar, tots i sempre; almenys filosòficament…