Sant Genís dels Agudells

La sortida del mes de març estava programada per visitar el barri de Sant Genís dels Agudells; va ser complicada. S’havia de fer el dissabte 23 per tal que les seduïdes que són àvies poguessin celebrar amb els seus néts el Diumenge de Rams.

Naturalment, el primer lloc que visitaríem seria l’església de Sant Genís dels Agudells. Contactar telefònicament amb la parròquia per saber en quins horaris estava oberta, va ser una tasca impossible. El telèfon sempre tenia activat un contestador. Deixava missatges explicant els motius pels quals necessitava parlar amb el rector, però mai no rebia cap resposta.
A través del lloc web de l’arquebisbat de Barcelona vaig saber que els diumenges es celebrava missa i vaig decidir acostar-m’hi el diumenge 10 de març.
La plaça petita per on s’accedeix al cementiri i a l’ermita romania deserta. Vaig entrar a l’interior de l’església; ningú. Unes veus em van indicar que dins la sagristia hi era el rector. Em vaig acostar, li vaig explicar el motiu de la visita, ell em va dir que el dissabte 23 ens obriria la parròquia a les 10h. Vaig lliurar-li una targeta del grup de seduïdes on vaig escriure el dia i l’hora del compromís. No ens vam intercanviar cap telèfon de contacte.

Quan el capellà va tancar la porta de la sagristia no vaig sortir de l’església, la música ambient d’òrgan i la quietud que es respirava, invitaven a la meditació. Vaig seure en un banc. Passà un temps i vaig decidir fer unes fotografies.
A l’hora de marxar em vaig adonar que la porta no es podia obrir. Per no molestar el rector vaig tornar a seure esperant els feligresos que vindrien a la segona missa. No arribaven.
Mentrestant vaig rebre la trucada de la meva filla que em va aconsellar trucar al timbre de la sagristia doncs podia ser, que el capellà decidís marxar del recinte i no tornar fins al diumenge següent. Així ho vaig fer.
El mossèn va obrir, es va estranyar molt del què li deia i en un cop de força va obrir, sense claus, l’antiga porta de fusta de l’ermita. Em vaig quedar glaçada!
Adéu! va dir-me. Al meu darrera sentí el soroll d’una gran clau de ferro que tancava i barrava aquella porta.

Tornava a ser al bell mig de la petita plaça com feia unes hores. Però les circumstàncies havien empitjorat. El recinte estava clos. Totes les reixes estaven tancades. No podia sortir al carrer.
Amb les mans vaig donar cops a la porta de l’església; res. Vaig cridar ¡hola! res. Vaig guaitar una bona estona per si veia passar algú; ni una ànima.
Finalment vaig trucar a la Guàrdia Urbana i amb molta amabilitat em van dir que em vindrien a buscar després d’uns 20 minuts, temps que necessitaven per ubicar la parròquia i arribar-hi.
Al finalitzar la trucada veié passar dos nois que practicaven fúting pel carrer. Vaig cridar com una boja i ells em van mirar i em van saludar amb les mans. El carrer feia baixada i un petit mur els feia desaparèixer de la meva vista a poc a poc. Passat un minut van tornar a aparèixer amb la mateixa lentitud. S’ho havien repensat, potser jo no els estava saludant, potser necessitava quelcom.

Els vaig demanar que truquessin a la casa rectoral i expliquessin què em passava.Després de diverses trucades la veu del rector es va sentir. A les explicacions dels dos nois va contestar que, la senyora de la qual parlaven, no devia estar massa bé ja que una estona abans li havia dit a ell que estava tancada dins l’església i no era veritat. Que el recinte de la parròquia es tancava a les dues i en aquell moment encara faltaven dos quarts. Que em diguessin que me n’anés a casa.
Vaig treure el DNI i el vaig arrossegar verticalment al llarg de l’espai entre les dues portes de la tanca per tal que veiessin que s’aturava justament sobre el pestell que les tancava.
Ells van tornar a trucar al timbre i van explicar el que jo els mostrava. El rector ferm, no volia baixar. Desesperada vaig cridar que no es molestés que ja havia trucat a la Guàrdia Urbana i que arribarien dintre de pocs minuts. Va baixar!
Aquell dia l’encarregat de tancar el recinte de l’església de Sant Genís dels Agudells estava malalt, el seu substitut, a les 13h va mirar d’obrir la porta de l’església, la va trobar “tancada” -jo hi era dins-, va veure que tot estava desert i va decidir tancar les reixes i marxar cap a casa.
Vaig informar la Guàrdia Urbana que ja m’havien rescatat i, com una esperitada, vaig córrer   fins a la parada del bus.