Barris de la Barceloneta

La Barceloneta té cinc barris;

• Varadero, la zona de l’extrem sud.
• Concòrdia, la zona del carrer Almirall Cervera.
• Orientals, la zona del carrer Almirall Churruca.
• Sant Miquel, la zona de l’església.
• Gasòmetre, la zona de la Catalana de Gas.

L’Eixample:

Cap a la fi del segle XIX, es va urbanitzar el sector d’hortes de la part del N, les hortes d’en Gurri de l’antiga testamentària del marquès de la Quadra. Es van construir illes de cases del tipus de les de l’Eixample barceloní, i edificis de decoració modernista amb xamfrans estil Cerdà.
L’Eixample, és el sector delimitat pel Passeig de Joan de Borbó, el carrer Doctor Aiguader, el carrer Pinzón i el carrer Ginebra.

Detall d'una de les cases de l'Eixample

Almirall Cervera:

Una altra variació la trobem en la major amplada del carrer Almirante Cervera i els edificis que uneixen dos carrers a nivell del 1r pis.
Després de la guerra civil, durant la qual la Barceloneta fou intensament bombardejada, el barri fou objecte d’obres públiques que, amb pretensions monumentalistes de reconstrucció, crearen l’eix format pel carrer de l’Almirall Cervera i passeig Marítim, com a pantalla, mitjançant edificis pont construïts pel Patronat Municipal de l’Habitatge, que amagaren la degradació urbanística de la resta del barri.

Edifici pantalla. Carrer Almirall Cervera

Ubicació de l'Hospital del Mar

L’Hospital del Mar.

A la Barceloneta, i al mateix lloc on al segle XVI s’aixecava la “Casa de la Sanitat”, centre de quarantena per als possibles contaminats d’ultramar, es troba l’actual Hospital del Mar, durant molt anys anomenat Hospital d’infecciosos.

• 1905. L’Ajuntament de la ciutat inaugura un llatzaret per fer front a les epidèmies de còlera i febre groga.
• 1929-1930. Es construeix l’edifici horitzontal.
• 1940. Juga un paper decisiu en el tractament  de l’epidèmia de la verola.
• 1941-1942. Ajuda Barcelona a combatre el tifus exantemàtic.
• 1950. Lluita contra la  poliomelitis; compra un pulmó d’acer.
• 1971. Lluita contra el cólera.
• !960-1970. És l’hospital de referència per a casos de tètanus i gangrena gasosa.
• 1970-1980. L’antic hospital per a infecciosos es va expandir fins a convertir-se en un centre dotat de gairebé totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques.
• 1973. Signa un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona.
• 1986. Es proposa l’Hospital com a centre sanitari de referència per a la família olímpica.
• 2008. l’Hospital del Mar emprèn una reforma per modernitzar-se definitivament.

Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)

Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona

És un dels nuclis més grans de recerca biomèdica del sud d’Europa. El PRBB, una iniciativa de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), és una gran infraestructura científica, en connexió física amb l’Hospital del Mar de Barcelona, que aplega sis centres públics de recerca estretament coordinats entre si.

Projectat pels arquitectes Manel Brullet i Albert de Pineda, el PRBB té una forma el·líptica, amb unes dimensions de 117 x 74 metres, i consta de planta baixa, nou plantes d’alçària i dues plantes més sota rasant. La superfície total construïda és de 55.000 m2, dels quals 36.500 es destinen a usos científics. En el disseny i l’estructura de les instal·lacions prima la proximitat física dels grups de recerca, segons àrees temàtiques afins, per afavorir-ne la integració, aprofitar sinergies i millorar la gestió econòmica.

Amb una estructura que inclou 110 tensors metàl·lics per planta, el 40% de l’edifici se sosté des del sostre i un 60%, pels nuclis centrals de formigó. Des del carrer ofereix una imatge extraordinària: fa la sensació de ser un cos flotant, i la seva façana està coberta de cedre roig, per tal de controlar la incidència de la llum i del sol (inspirat en l’Umbracle del la Ciutadella). L’any 2008 va guanyar el premi Barcelona Meeting Point (BMP) al Millor Projecte Nacional, en reconeixement a la seva originalitat arquitectònica.

Aproximadament, 1.400 persones resideixen a l’edifici, entre investigadors, tècnics i personal d’administració i gestió. El 28% són estrangeres i el 60%, dones.
La mitja d’edat és de 32 anys.

Gasòmetre al Parc de la Barceloneta

El 24 de juny de 1826 el químic Josep Roura i Estrada, professor de les “Escoles Llotja” il·luminà el primer fanal amb gas, obtingut a partir de la destil·lació del carbó. Aquell fanal es conserva a la Llotja amb una placa que rememora l’esdeveniment.
L’elaboració de gas manufacturat es va iniciar a Catalunya amb la construcció de la fàbrica del gas a la Barceloneta, l’any 1842. Va ser impulsada per la “Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas” creada el 1843.
La fàbrica  tenia vuit forns de carbó i tres gasòmetres. A principis del segle XX, passa per dues fases d’ampliació fins arribar a 38 forns. Pel que fa a l’arquitectura es construeix una petita ciutat segons el projecte i l’estil de Josep Domènech i Estapà.
El 1908 l’Ajuntament de Barcelona  va valorar el complexe com a “colossal temple industrial”.

Torre de les Aigües de la Catalana de Gas

La torre de les aigües dissenyada pel mateix arquitecte es va construir entre 1905 i 1906 seguint el cànon modernista. Es tracta d’un tronc octogonal de 44 mts. amb  coberta cònica que descansa sobre una base quadrada. Està decorada amb trencadís. Dintre, uns dipòsits circulars controlats per uns enginys complexos proporcionaven a la fàbrica del gas, el volum i la pressió d’aigua que exigia.
Actualment la torre és propietat de l’Ajuntament i està inclosa en el “Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona”.

A finals dels anys cinquanta del segle XX  la fàbrica del gas resta amb unes  instal·lacions obsoletes i en el mercat apareix la societat estatal Butano S.A. per comercialitzar gas envasat. La situació va esdevenir insostenible. Era el moment del canvi: es va clausurar la producció de gas manufacturat el 1958 i la fàbrica va ser desballestada el 1964.
La modernitat i el futur van arribar amb la definitiva desaparició del enllumenat de gas. Els últims fanals de gas de Barcelona es van apagar el 1966.

Edifici de Gas Natural i Camp de Futbol

L’any 1965, Catalana de Gas y Electricidad constitueix la Societat Gas Natural amb l’objectiu d’importar gas natural de Líbia i Argèlia. La planta regasificadora construïda en el Moll d’iInflamables de Barcelona va ser la primera que es va construir a Espanya i durant anys va ser l’única via d’entrada del gas natural al país. Les obres de construcció del dic protector es van començar el 1965, i el primer carregament de gas natural es va rebre el 19 de febrer de 1969, a bord del vaixell “Aristóteles”, de 4.000 metres cúbics, procedent d’Algèria.
El mes d’abril de 1969, es va posar en marxa la planta i es va iniciar la producció de gas natural. S’inicia així,  a Barcelona, 127 anys després,  una nova història del gas.

Com a record de l’antiga fàbrica de Catalana de Gas, enderrocada l’any 1989 tenim:

• El Parc de la Barceloneta, projecte dels arquitectes Jordi Henrich i Olga Tarasó
• El Gasòmetre, estructura de l’antic magatzem de gas manufacturat
• La Torre de les Aigües, torre modernista que permetia augmentar la pressió de l’aigua utilitzada a les instal·lacions de Catalana de Gas.
• Torre Marenostrum, nova seu del Grup Gas Natural. Edifici espectacular projectat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliablue.
• El Camp de Futbol, fet el 1954 per als treballadors de Catalana de Gas.  En aquest terreny l’arquitecte Josep Fontseré i Domènech va construir la primera plaça de braus de Barcelona: El Torín, inaugurada l’any 1834, tancada l’any 1923 i enderrocada el 8 d’abril de 1946.
  
• La Fàbrica del Sol, pavelló d’oficines de l’antiga Catalana de gas, actualment és un equipament per a l’educació ambiental.
  

La Fàbrica del Sol

_________________________________________________________________________________________________________

L’anècdota:
El 27 d’octubre Barcelona celebrava la 3a edició del Festival d’Arquitectura  “48 h Open House”. Les seduïdes vam aprofitar l’avinentesa per visitar la Torre de les Aigües. Els dipòsits eren  fora mida i el què es veia a través de les estretes finestres, a 40 m. d’alçada, indescriptible.
Un dels voluntaris que feien de guia  ens va explicar una història real que ens va deixar ben glaçades.

“Josep Domènech i Estapà, com arquitecte, no tenìa els coneixements necessaris que exigia la realització d’una obra d’enginyeria d’aquesta envergadura. Va parlar amb un amic seu eI catedràtic de l’Escola Industrial de Barcelona, per demanar-li que dissenyés  la instal.lació. Aquest estava molt ocupat i va delegar el projecte  a Pau,  un dels seus més brillants alumnes acabat de llicenciar.
Pau es va sentir molt afalagat i es va dedicar durant dos anys, amb passió, al disseny  del projecte del bombeig de l’aigua dels dipòsits instal·lats a la torre.
Va arribar el dia de la inauguració i part de la instal·lació no havia estat provada. L’enginyer novell estava segur de que tot sortiria bé perquè havia fet els càlculs amb molta cura. No obstant això, l’estació de bombeig no va funcionar.
Tots els assistents van quedar perplexos i ell es volia fondre.
Dies després veient que era incapaç de trobar l’errada va decidir suïcidar-se i es va llençar des de dalt de la Torre de les Aigües.
Més tard es va descobrir que la instal.lació estava perfectament dissenyada, i que el problema era una de les vàlvules instal·lades d’origen anglosaxó, amb el sentit d’obertura a la inversa que a la resta d’Europa”.

https://picasaweb.google.com/101893248946612020773/20121027bcntaMiralles?authkey=Gv1sRgCMjTxpaC48P3xwE&feat=email#5805217597402611090

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=101893248946612020773&target=ALBUM&id=5805977422815655857&authkey=Gv1sRgCPbjnNml372xfg&invite=CMaR-PAI&feat=email

 

Antiga porta d'entrada a La Maquinista

La Maquinista Terrestre i Marítima fou una empresa fundada el 14 de setembre de 1855 a partir de la fusió dels tallers metal·lúrgics de Valentí Esparó i Giralt i la societat La Barcelonesa fundada en 1838; ambdós situats en el Raval de Barcelona.
En els seus inicis estava dedicada a la construcció de tot tipus de maquinaria pesant.
Els primers tallers de la Maquinista es situen a la Barceloneta en 1861 amb una superfície total de 17.500 m². i 1.200 treballadors.

De seguida es va convertir en la principal empresa de transformacions metal·lúrgiques del país. Va tenir una repercussió tècnica, econòmica i pràctica, en el paisatge. Una nova percepció i ocupació del territori van incidir en l’imaginari col·lectiu.

La xemeneia de La Maquinista

Fou la principal constructora d’obres metàl·liques, de maquinària industrial, de vaixells de vapor, de locomotores, de tota mena de peces per a tots els sectors industrials, etc. Al mateix temps, va ser una veritable escola pels enginyers catalans.

A mitjans del segle XIX, a Barcelona es van construir molts dels mercats municipals amb estructura de ferro de què encara disposa la ciutat; un dels més paradigmàtics és el del Born. Tots aquests mercats, incloent-hi el de la Barceloneta, van ser creats a la foneria de La Maquinista Terrestre i Marítima.

En 1917 construí la seva segona fàbrica entre els barris de Sant Andreu de Palomar i Bon Pastor (on actualment es troba el Parc de la Maquinista de Sant Andreu). L’extensió era de més de 100.000 m², i la plantilla de 3.000 treballadors.
El trasllat definitiu va tenir lloc l’any 1963.

El pont grua. Pati de l'IES Joan Salvat Papasseit

Cap a 1965 els tallers de la Barceloneta van ser desmantellats, mantenint-se com a magatzem de productes. Cap a 1993 els tallers de Sant Andreu van ser desmantellats per complet, traslladant-se a uns altres construïts entre els municipis de Santa Perpètua de Mogoda i Mollet del Vallès.
La Maquinista es va fusionar amb MACOSA i  posteriorment ambdues van ser comprades per la multinacional francesa GEC ALSTHOM.

 

Pisos socials de La Maquinista

D’aquella fàbrica, només en queda la porta d’entrada als habitatges socials dissenyats el 1979 per Bohigas, Martorell i Mackay, el pont grua dintre del recinte de l’IES Joan Salvat Papasseit i alguns elements al complexe esportiu.