Seduïdes per Barcelona (2)

A l’hora del dinar, entrem al bar més típic i conegut del Carmel: el bar Delicias. Demanem l’especialitat, “patates braves de dos colors”.
La fotografia de Conxita Puigarnau i la ploma de Juan Marsé  seran suficients per fer una bona descripció del lloc.

Las Delicias del Carmelo (actual)

“Llegó el invierno, y en la ciudad, de vuelta al quehacer monótono del hogar de los Serrat, lejos de la Villa y de sus resonancias adormecedoras, el temor de perder definitivamente a Manolo obligó a la muchacha a ir a buscarle con frecuencia a su barrio. Él nunca quiso decir dónde vivía, pero ella supo muy pronto cómo encontrarle: en el bar Delicias, junto a la estufa y jugando a la manilla con tres viejos jubilados -entre los que su juventud se avenía de manera chocante-, ensimismado, olvidando o despreciando quién sabe qué placeres a cambio de la sabiduría de las cartas y de los viejos, rindiendo con ellos un solemne culto al silencio y a la parsimonia de gestos y miradas, un ritual para el cual el joven del Sur estaba particularmente dotado, sobre todo en invierno, y cuyos motivos habría que buscar no sólo en el diario trato con el frío, con el paro y la indigencia que pululan en los suburbios y que a él le eran familiares desde niño, sino también en el hecho de que su rara disposición a la aventura, frustrada en parte por el invierno, aquí se podía sustituir momentáneamente por hieráticas formas expresivas;”

Del libro: “Últimas tardes con Teresa” (1966)
Juan Marsé

___________________________________________________________

L’àlbum de la Conxita Puigarnau

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=101893248946612020773&target=ALBUM&id=5817422756584902977&authkey=Gv1sRgCOi819CbptLNCA&feat=email

LA MURTRA (enèsima oda a Barcelona)
V

Ara la venen perfumada i asèptica,
jove i guapa. Com el carrer Murtra
que t’ensenyo. I pregunto:
“Pot ser això una cosa civilitzada?”
Tu parles d’arquitectes i jo oloro la brisa
-des del Carmel fa olor de fum i dissolvents-
des de la barana entre la Murtra i el carrer Alguer.
Penso en els teus cabells entre el sol
i et toco el cos, que és murtra adolescent,
sol que cau sobre la murtra de la Murtra.

Del llibre “Game Over” (any 1998)
David Castillo

"Funicular" del carrer Murtra

El barri del Carmel és un barri imposible si ens referim al seu urbanisme. Fins l’any 1964 es va construir sense tenir en compte cap norma. Les cases auto-construïdes s’aixecaven sobre grans desnivells, amb una espècie d’escales mal tallades sobre la roca, que formaven carrers plens de fang i sense clavegueres.  Insalubre tot plegat.

L’Ajuntament ignorava el barri, de tal manera que el 19 de gener de 1964, el pare Eduard Piqué rector de la parròquia del Carmel, va adreçar una carta a Enrique Rubio, que disposava d’un programa a Ràdio Nacional, perquè  es fes ressó de la crua realitat del barri i de la magra situació en que es trobava el veïnat.

Més tard, l’any 1971, el mateix rector, dirigeix un escrit a l’alcalde de Barcelona sol·licitant el permís oportú per tal que els veïns del carrer Feijoo, poguessin construir ells mateixos  la claveguera del seu carrer.

Ara tota aquesta zona se la coneix com el “barri de les escales”, ja que darrerament s’han instal·lat gran nombre d’escales mecàniques, algun ascensor i fins i tot un petit “funicular” per facilitar els desplaçaments  dels veïns i veïnes.

El carrer Murtra és l’eix vertebral d’aquest sub barri. En ell es troba la Biblioteca Juan Marsé i el CAP El Carmel.

______________________________________________________

Informació consultada a:
“El Carmel Ignorat”editat per l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència de promoció del Carmel i entorns S.A.

L’àlbum de la Conxita Puigarnau:

Tauró de Blu

Un dels convidats estrella del festival “The Influencers” celebrat a Barcelona l’any 2007, era l’artista de carrer Blu.
Blu, des de 1999 és una de les figures del “street art” que més ha contribuït a donar una forma a aquesta nova tendència creativa amb la utilització de l’efecte sorpresa, la reivindicació de l’espai públic i la voluntat de comunicar missatges. També en l’atac simbòlic fet conjuntament amb Banksy contra el mur israelià que intenta aïllar els territoris palestins de Cisjordània .
La seva empremta es pot veure a les parets de Berlín , Sao Paulo, Buenos Aires, Managua o Toronto, així com l’enorme mural a la Tate Modern de Londres.

Blu  va venir a Barcelona a parlar davant d’una multitud al CCCB disfressat darrera una carota de Groucho Marx, i va aprofitar la seva estada per pintar  un gran mural gegant al Carmel.

El mural de Blu, sota el Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, és un impressionant tauró de més de 25 metres de llargada, amb la boca oberta plena de dents punxegudes. Té el cos ple d’escates verdes que són bitllets de 100€.
Blu denuncia al barri del Carmel, els taurons de l’economia. Aquests que decideixen qui són els pobres i qui són els rics.

Ermita de la Mare de Déu del Mont Carmel- 1931

El nom del barri prové del Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, dedicat a la Mare de Déu del Carme, construït el 1864 al peu del turó, que era conegut llavors com Turó d’en Móra.
El terme «Carmel» prové de l’hebreu כרמן (Karm-El), que vol dir «vinya de Déu» o, per extensió, «jardí de Déu». El nom deriva d’una advocació de la Verge Maria, la Mare de Déu del Mont Carmel. Aquesta devoció s’originà al Mont Carmel, a Israel, essent difosa per l’Orde dels Carmelites.

El 1864 es construeix l’ermita. Hi residia l’ermità Miquel Viladoms, mort en circumstàncies estranyes. Tenia dependència parroquial de Sant Joan d’Horta.

L’any 1890, el Santuari és confiat a una família de custodis-ermitans: els Brunat.

A l’inici del segle XX, era un lloc molt concorregut per fer-hi aplecs, fontades i celebracions religioses.

L’any 1936 el Santuari fou cremat i saquejat. Mn. Jaume Moré, capellà beneficiat del Santuari, fou assassinat.

Desprès de la guerra civil, fou restablert el culte per a un barri molt poblat pels allaus emigratoris de la postguerra.
L’any 1962, Mons. Gregori Modrego el constitueix com a parròquia, confiada als PP. Carmelites de l’Antiga Observança.

Entre 1985 i 1988, atès la petita mida de la capella, que només podia acollir  trenta persones, es construí una nova església. Els arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos i Pascual, van fer el projecte amb un disseny més contemporani.
Els veïns del barri van col·laborar fent  diverses feines:  paleteria, pavimentació, enrajolat, enguixat, fusteria, instal·lacions. Treballaven dissabtes i diumenges, tot per amor a la Mare de Déu del Mont Carmel.

Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel-2012

El 16 de juliol de 1988, el nou edifici fou inaugurat per l’arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.
L’any 1998 el Santuari fou restaurat.

El territori de l’actual barri estava antigament dividit entre quatre poblacions: Gràcia, Sant Joan d’Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Just on es construí el Santuari del Carmel, es trobava la delimitació de tres d’aquestes poblacions: el faldar septentrional del turó pertanyia a Horta, i el meridional a Gràcia; en el Turó de la Rovira estava la frontera entre Horta i Sant Martí. La zona de la Font d’en Fargas pertanyia a Sant Andreu.

___________________________________________________________________

L’àlbum de la Conxita Puigarnau

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=101893248946612020773&target=ALBUM&id=5817420477142273329&authkey=Gv1sRgCNy4mNKsy8n5Lg&feat=email

DES DEL PONT DE MÜLHBERG

Veig les cases, els descampats de Can Baró
o el teu perfil, fred o calor, odi i amor
entre sobrietat i alcohol.
Cerveses llargues que cauen com cops de boxa
estiu en dies martiritzats per l’agonia
fins que la nit els alleuja.
Lectura ràpida, vol lleuger quan tu hi ets,
pas cansat sobre filferro roent la distància,
mig gram d’heroïna no dóna pas per a tant,
ansietat lenta quan sento que la teva veu se’n va,
programes de televisió que repeteixen els mateixos gags,
impertinència tot el que no sona a tu o a les teves mans,
llavis que diuen sempre sí i no saben que és possible
dir potser. Crida’m en el buit quan viatgis sense mi,
crida’m entre somnis quan viatgi sense tu.

Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura,
terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula,
també entre els pins i les antenes solitàries,
que senten nostàlgia de les barraques,
de la pobresa oblidada a la muntanya
oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat
com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.

Del llibre “El pont de Mülhberg (any 2000)
David Castillo

Pont de Mühlberg

El Pont de Mühlberg fou construït el març de 1991 per donar continuïtat al carrer Mühlberg dins del Parc del Guinardó, al barri de Can Baró.
Els Tres Turons formen part de la serralada litoral i estan separats de les muntanyes de Collserola per una falla que han format les valls d’Horta i de Sarrià. Tot aquest material geològic es remunta al paleozoic i està compost per estructures sedimentàries de tipus pissarrós molt metamorfosades. A sota hi ha una ampla capa de granit i al damunt capes calcàries també d’origen sedimentari.
Des de mitjans del segle XIX, les calcàries s’han aprofitat per fabricar calç i també com a pedra per a la construcció. L’activitat de les pedreres de la zona de Can Baró va crear grans esvorancs. Per salvar un dels més grans es va construir el Pont de Mühlberg.

Crònica Negra

Crònica negra al Pont de Mühlberg

Passejant pel pont de Mühlberg ens vam adonar que a la barana de fusta hi havia una placa recordant l’Albert, mort el 16 d’octubre de 2011.
Ens va semblar molt estrany ja que el pont és d’ús exclusiu de vianants.
Ens estàvem preguntant què podia haver passat quan vam veure un senyor gran que amb un carret d’anar a comprar i, a poc a poc, s’acostava a nosaltres.
El vam aturar per preguntar-li sobre el tema i resulta que n’estava assabentat. Ell cada dia passa pel pont de Mühlberg en sentit Carmel a l’anar i en sentit Can Baró al tornar. Va a Horta a buscar pa sec per als coloms i gats que té acollits a casa seva.
Aquell dia va passar precisament quan un matrimoni va descobrir el cos sense vida d’un jove entre la vegetació de sota el pont. Pel barri es diu que al jove el van empènyer pont avall.
A la dedicatòria es pot llegir “ho hem aconseguit”. No sabem com interpretar aquesta frase.

________________________________________________________

L’àlbum de la Conxita Puigarnau

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=101893248946612020773&target=ALBUM&id=5815829098870648321&authkey=Gv1sRgCISIra6t8frwYw&invite=CK-GpsoE&feat=email

Restes ibèriques

Sobre la història antiga del barri cal destacar la presència d’un poblat ibèric al Turó de la Rovira, trobat el 1930 per l’arquitecte Josep Danés i Torras. Aquest emplaçament fou estudiat per l’arqueòleg Josep Colomines i Roca, trobant les restes d’un poblat  al cim del turó, amb una superfície d’uns 22.500 m². El poblat estava envoltat d’una muralla amb un eix longitudinal de gairebé 370 metres (orientat d’est a oest), i un eix transversal de uns 65 metres (orientat de nord a sud). Disposava de dues portes d’accés flanquejades per torres circulars. D’igual forma, foren trobades restes de ceràmica, datables entre els segles IV i II a.C. que formen part dels fons del Museu Arqueològic de Barcelona i del MUHBA.

Dipòsit d’aigües

El 3 de setembre del 1886 es construí un dipòsit d’altures al cim del Turó de la Rovira, amb capacitat per a 1.000 m3. i a 200 mts. d’alçada sobre el nivell del mar.
L’aigua es bombejava des del dipòsit de Dosrius situat a l’actual Parc de les Aigües, on s’hi recollia el líquid que arribava per una llarga canalització, de més de 50 kilòmetres, des del poble de Dosrius, al Maresme.
L’objectiu era aconseguir més pressió a les canonades i abastar més territori.

Refugi antiaeri

Restes de la Guerra Civil Espanyola

El Turó de la Rovira  estava ocupat abans de la guerra  per una finca coneguda com “Peñasco” o “El Castell”.
Ara el veiem  coronat per una plataforma d’antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la guerra civil.  La construcció dels antiaeris es dugué a terme l’any 1938 i s’hi col·locaren quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu.
El 27 de març de 2011 s’inauguraren les obres de neteja i adequació de tota aquesta zona per fer-la més accessible, recuperant-ne la seva memòria.
La bateria antiaèria del Turó de la Rovira ha estat recuperada mitjançant una proposta museística del MUHBA. Els treballs de recuperació han estat realitzats per l’Agència del Carmel, amb la col·laboració del Memorial Democràtic.

Autoconstrucció

Barraquisme

La creixent immigració de la postguerra va comportar l’aixecament de grans poblats de barraques a tot Barcelona, que acollien una població d’unes 100.000 persones. Una part d’aquests habitatges precaris es situaren al voltant del Turó de la Rovira, a tres enclaus: Raimon Caselles (135 barraques), Francisco Alegre (306) i els “Cañones” (150). Aquest darrer grup aprofitaren les construccions dels antiaeris. El fenomen del barraquisme al barri s’erradicà definitivament el 1990.

Després del famós  temporal de Llevant (1962) que va arrasar  les barraques del Somorrostro, moltes d’aquelles persones damnificades van buscar estança en aquests llocs.

_________________________________________________________

L’àlbum de la Conxita Puigarnau

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=101893248946612020773&target=ALBUM&id=5816368252349931377&authkey=Gv1sRgCMWz6fSawaKYbw&invite=CLPOrKsE&feat=email

Ermita de la Mare de Déu de Fàtima

L’ermita de  la Mare de Déu de Fàtima només s’obre al públic el dia 13 de maig, festivitat d’aquesta Verge. És propietat de la Fundació Mare de Déu de Fàtima.

Gràcies a l’amabilitat de totes  les persones responsables d’aquesta Fundació, el dia 25 de novembre a les 10:15 h les seduïdes, de la mà de la vicepresidenta senyora  Carme Trias, pujàvem els 99 esglaons que ens portaven a l’ermita.
La vista de Barcelona era imponent i l’ermita ens esperava immutable.

És una construcció recent. El 23 de desembre de 1951 s’hi va celebrar la primera missa.
Una imatge de la Verge de Fàtima presidia l’altar. Tot estava net polit i ordenat.

Petita història de la Fundació Mare de Déu de Fàtima:

• Any 1943, un grup de senyores del barri de Gràcia, van començar a reunir-se per veure de quina manera podien ajudar a malalts de tuberculosi sense recursos. Va néixer l’Obra de Caridad Cristiana bajo l’Advocación de Ntra. Sra. de Fátima, presidida pel Pare Guim, sacerdot de la Companyia de Jesús.
• Any 1945, el Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego Casaus, va aprovar els estatuts de l’Obra. La presidenta fou la senyora Àngels Campmany de Vinyals. Es va crear la secció de visitadores al malalt tuberculós.
  L’Obra a través de les visitadores ajuden els malalts amb medicaments, roba, menjar, suport psicològic, diners …
• Any 1952, l’Obra compra un terreny anomenat Molí del Carmel dedicat a l’extracció d’aigua. També era conegut per Torre dels Castells Foradat. El propietari Alfred Castells Fàbrega, simpatitzant de l’Obra, accedí a la venda a terminis  del solar del barri del Carmel.
• Any 1959, s’acaba de pagar la totalitat dels terminis de la compra del terreny.
• Any 1971, es celebra la inauguració de la Llar Infantil Ntra. Sra. de Fàtima. Situada al carrer Santuari núm. 94, acollia fills i filles dels malalts tuberculosos. Les Religioses Hermanas Mercedàrias de la Caridad  amb seu en Zumàrraga es van fer càrrec de la direcció de l’Obra i per tant també es van acollir fills i filles de presoners.
• Any 1980. El Banc d’aliments inicia la col·laboració amb la Fundació.
• Any 1987, l’Obra es converteix en Fundació Fàtima, vinculada, com sempre, al Bisbat de Barcelona.
• Actualment, la Llar, és un centre concertat per la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, com a Centre Residencial d’Atenció Educativa (CRAE).

Mare de Déu de Fàtima

La senyora Trias ens explica  diverses anècdotes relacionades amb l’ermita:

La devoció per la Verge de Fàtima en el barri és important. Fa uns anys la persona encarregada de netejar l’ermita es va trobar estirada sobre l’altar una dona d’uns 50 anys. Vestia un sudari i restava immòbil.
La senyora de la neteja, en veure-la, va tenir un ensurt molt gran i va sortir xisclant. Les monges que la van sentir van pujar corrents i van veure que la persona que jeia sobre l’altar no estava morta. Van parlar amb ella i els hi va explicar que la verge li havia dit que es moriria la nit passada. Allí estava ella esperant la mort.
Van poder convèncer-la perquè els hi donés el telèfon del seu fill i aquest va aconseguir portar-se-la a casa.
La senyora en qüestió havia forçat la porta del cor de l’ermita i s’havia despenjat a la capella amb un llençol que portava.

L’any 1984 l’ermita va patir un incendi. El aleshores Consiliari de la Fundació Fàtima era bomber i, per tant, va tenir una intervenció molt especial, juntament amb els altres bombers, en el control d’aquell foc.

I un fet desagradable. Un lladre gens devot, fa pocs mesos, va robar la imatge de la Mare de Déu de Fàtima i la campana de l’ermita.

_________________________________________________________________

L’àlbum de la Conxita Puigarnau

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=101893248946612020773&target=ALBUM&id=5815848638223411313&authkey=Gv1sRgCLOi7LiDjfWiSg&invite=CKWX24QC&feat=email