El primer dia que vaig pujar al Carmel per preparar la passejada del dia 25 de novembre ho vaig fer en metro. Volia veure les tres últimes estacions de la L5: El Carmel, La Teixonera-El Coll i La Vall d’Hebron.
Evidentment havia sentit i llegit molt sobre la fondària on es situaven els túnels.
Les estacions de El Carmel i La Teixonera em van impressionar. Les escales mecàniques baixaven i baixaven i les passarel·les mecàniques lliscaven amb monotonia; la sensació que no arribaries en lloc t’embolcallava.
Al costat d’aquests enginys del moviment, també del ascensors, en una cinta estàtica de color groc llegies: pren-te un minut de reflexió, pren-te un minut de tolerància, pren-te un minut de solidaritat … Donant a entendre que la paciència és una bona companya en aquest viatge. De fet, els usuaris d’aquestes estacions no van tan estressats com els de la resta de la línia.
Metro L5, Estacio Vall d'Hebron
Quan vaig arribar a l’estació de la Vall D’Hebron, final del trajecte, i em vaig posar a les escales de sortida cap al carrer, em vaig sentir en un altre món. Les llums tènues, el metall blanc i brunyit arreu, les escales interminables amunt i avall, les persones reals palplantades a l’escales, les persones reflexades en l’acer de les parets, en moviment continuo …
Feia pocs dies que la Conxita Puigarnau i jo havíem anat plegades a veure l’exposició de Piranesi a CaixaFórum. Ens havien sorprés molt els gravats de les presons imaginàries. Havíem comentat molt el redactat del cartell que anunciava la col·lecció dels gravats.
Presó imaginària de Piranesi
“Piranesi (1720-1778) dibuixa espais imaginaris que resulten creïbles gràcies a l’aplicació dels seus coneixements d’arquitectura i el seu domini de la perspectiva.
Amb l’ús de llum dramàtica crea efectes de clarobscur i aconsegueix donar la sensació de profunditat.
L’espai es torna laberíntic gràcies a les múltiples fugues de perspectiva.
En les disset planxes dedicades a les presons, Piranesi ens obliga a recórrer amb la mirada escales, passarel·les, ponts … atrapant-nos en una espècie de laberint infinit.
La seva formació d’escenògraf li possibilita crear, per mitjà del gravat, un espai laberíntic fictici amb un total domini de la perspectiva”
Vaig explicar a la Conxita les meves emocions al comparar l’estació de la Valld’Hebrón amb una presó de Piranesi. Va voler anar-hi amb mi. Les fotografies del seu àlbum parlen per si meteixes.
_________________________________________________
Els àlbums de la Conxita Puigarnau