Gasòmetre al Parc de la Barceloneta
El 24 de juny de 1826 el químic Josep Roura i Estrada, professor de les “Escoles Llotja” il·luminà el primer fanal amb gas, obtingut a partir de la destil·lació del carbó. Aquell fanal es conserva a la Llotja amb una placa que rememora l’esdeveniment.
L’elaboració de gas manufacturat es va iniciar a Catalunya amb la construcció de la fàbrica del gas a la Barceloneta, l’any 1842. Va ser impulsada per la “Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas” creada el 1843.
La fàbrica tenia vuit forns de carbó i tres gasòmetres. A principis del segle XX, passa per dues fases d’ampliació fins arribar a 38 forns. Pel que fa a l’arquitectura es construeix una petita ciutat segons el projecte i l’estil de Josep Domènech i Estapà.
El 1908 l’Ajuntament de Barcelona va valorar el complexe com a “colossal temple industrial”.
Torre de les Aigües de la Catalana de Gas
La torre de les aigües dissenyada pel mateix arquitecte es va construir entre 1905 i 1906 seguint el cànon modernista. Es tracta d’un tronc octogonal de 44 mts. amb coberta cònica que descansa sobre una base quadrada. Està decorada amb trencadís. Dintre, uns dipòsits circulars controlats per uns enginys complexos proporcionaven a la fàbrica del gas, el volum i la pressió d’aigua que exigia.
Actualment la torre és propietat de l’Ajuntament i està inclosa en el “Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona”.
A finals dels anys cinquanta del segle XX la fàbrica del gas resta amb unes instal·lacions obsoletes i en el mercat apareix la societat estatal Butano S.A. per comercialitzar gas envasat. La situació va esdevenir insostenible. Era el moment del canvi: es va clausurar la producció de gas manufacturat el 1958 i la fàbrica va ser desballestada el 1964.
La modernitat i el futur van arribar amb la definitiva desaparició del enllumenat de gas. Els últims fanals de gas de Barcelona es van apagar el 1966.
Edifici de Gas Natural i Camp de Futbol
L’any 1965, Catalana de Gas y Electricidad constitueix la Societat Gas Natural amb l’objectiu d’importar gas natural de Líbia i Argèlia. La planta regasificadora construïda en el Moll d’iInflamables de Barcelona va ser la primera que es va construir a Espanya i durant anys va ser l’única via d’entrada del gas natural al país. Les obres de construcció del dic protector es van començar el 1965, i el primer carregament de gas natural es va rebre el 19 de febrer de 1969, a bord del vaixell “Aristóteles”, de 4.000 metres cúbics, procedent d’Algèria.
El mes d’abril de 1969, es va posar en marxa la planta i es va iniciar la producció de gas natural. S’inicia així, a Barcelona, 127 anys després, una nova història del gas.
Com a record de l’antiga fàbrica de Catalana de Gas, enderrocada l’any 1989 tenim:
- El Parc de la Barceloneta, projecte dels arquitectes Jordi Henrich i Olga Tarasó
- El Gasòmetre, estructura de l’antic magatzem de gas manufacturat
- La Torre de les Aigües, torre modernista que permetia augmentar la pressió de l’aigua utilitzada a les instal·lacions de Catalana de Gas.
- Torre Marenostrum, nova seu del Grup Gas Natural. Edifici espectacular projectat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliablue.
- El Camp de Futbol, fet el 1954 per als treballadors de Catalana de Gas. En aquest terreny l’arquitecte Josep Fontseré i Domènech va construir la primera plaça de braus de Barcelona: El Torín, inaugurada l’any 1834, tancada l’any 1923 i enderrocada el 8 d’abril de 1946.
- La Fàbrica del Sol, pavelló d’oficines de l’antiga Catalana de gas, actualment és un equipament per a l’educació ambiental.
La Fàbrica del Sol
_________________________________________________________________________________________________________
L’anècdota:
El 27 d’octubre Barcelona celebrava la 3a edició del Festival d’Arquitectura “48 h Open House”. Les seduïdes vam aprofitar l’avinentesa per visitar la Torre de les Aigües. Els dipòsits eren fora mida i el què es veia a través de les estretes finestres, a 40 m. d’alçada, indescriptible.
Un dels voluntaris que feien de guia ens va explicar una història real que ens va deixar ben glaçades.
“Josep Domènech i Estapà, com arquitecte, no tenìa els coneixements necessaris que exigia la realització d’una obra d’enginyeria d’aquesta envergadura. Va parlar amb un amic seu eI catedràtic de l’Escola Industrial de Barcelona, per demanar-li que dissenyés la instal.lació. Aquest estava molt ocupat i va delegar el projecte a Pau, un dels seus més brillants alumnes acabat de llicenciar.
Pau es va sentir molt afalagat i es va dedicar durant dos anys, amb passió, al disseny del projecte del bombeig de l’aigua dels dipòsits instal·lats a la torre.
Va arribar el dia de la inauguració i part de la instal·lació no havia estat provada. L’enginyer novell estava segur de que tot sortiria bé perquè havia fet els càlculs amb molta cura. No obstant això, l’estació de bombeig no va funcionar.
Tots els assistents van quedar perplexos i ell es volia fondre.
Dies després veient que era incapaç de trobar l’errada va decidir suïcidar-se i es va llençar des de dalt de la Torre de les Aigües.
Més tard es va descobrir que la instal.lació estava perfectament dissenyada, i que el problema era una de les vàlvules instal·lades d’origen anglosaxó, amb el sentit d’obertura a la inversa que a la resta d’Europa”.