Parlem xava
Amb aquesta paraula es designa tant la forma de parlar pròpia d’algunes zones del Barcelonès (amb una clara influència del castellà), com la persona que té aquest parlar.
En llenguatge caló català, xava significava senzillament “noi”.
Per una curiosa metonímia, una paraula en argot passa a ser sinònim de tot l’argot. Així, en una segona fase el terme xava designa l’argot popular català parlat als anys vint en els barris obrers de Barcelona. Va ser a través d’ell que algunes paraules procedents del llenguatge dels gitanos o de l’argot de la delinqüència (catipén, endinyar, mangar, pirar) es van introduir al català.
Després de la guerra els barcelonins més distingits, és a dir, els que no parlaven xava, comencen a utilitzar aquesta paraula com a adjectiu sinònim de “vulgar, xaró, de mal gust”.
La mama, quan s’emprenya és la dona més xava del món, trobem en “El dia que va morir Marilyn” de Terenci Moix
Parlava com una xava, llegim a “El temps de les cireres”, de Montserrat Roig.
Joan Coscubiela, d’ICV-EUiA, en el seu blog diu d’ell mateix:
”… Una persona inquieta que mai té prou temps per tafanejar en totes les coses que l’atrauen. Amant de la natura que intenta gaudir en totes les seves dimensions. Nascut a la Barceloneta i per tant un “xava” de barri, fill d’obrers industrials amb un fort sentiment de pertinença a la seva estirp, que diria en Miquel Martí i Pol …”