Salvador Espriu

Publicat el 20 maig 2013 per CARME BAZÁN

El diumenge 28 d’abril, de camí al Taller d’Oleguer Junyent fem una parada en el Jardins de Salvador Espriu, coneguts popularment com a Jardinets de Gràcia.

Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta (Santa Coloma de Farners 10 juliol 1913) i per tant aprofitarem aquest indret per recordar-lo.

Casa Fuster

A la Casa Fuster de Lluís Domènech i Montaner el poeta va viure des de l’any 1940 fins al 1972. Aquí va escriure una part molt important de la seva obra.
Miquel Arimany i Coma, editor i amic de Salvador Espriu, descriu així el pis en el seu llibre Memòria de mi mateix i molts altres (1993).

“Un pis que va esdevenir famós tant per la gent que arribà a passar-hi, com per la seva complicació, de manera que del rebedor de la casa, on s’entrava per la part del carrer del darrera, fins a la saleta on et rebia, et feien passar per un conjunt de saletes, un corredor llarg que semblava que tingués un caràcter de pont entre les dues parts de la casa, i més saletes i corredors, que quan a la fi et deixaven a la saleta on et rebia […], feia com si et depositessin al fons d’un laberint del qual no tornaries a sortir si s’ho porposaven. Saleta petita, polièdrica, tal vegada hexagonal o octogonal, de portes invisibles perquè del damunt de cada una penjava una espessa cortina d’un vellut morat fosc, cada una unint-se amb les del costat, deixant només al descobert l’estret i alt finestral que donava sobre el Passeig de Gràcia […]. Cortines de les quals al cap d’una estona se n’agitaria una moguda des del darrera per una mà seguida de tota la figura de Salvador Espriu que entraria al reducte com una mena de sòlida aparició, amb el somriure fondament gravant-se en el seu rostre mentre us avançava una mà, i que diria: “Perdoneu, Arimany, que us hagi fet venir aquí; però és que no vaig enlloc”. ”

L’any 1972 Salvador Espriu es va mudar a la casa número 116 bis del Passeig de Gràcia on va viure fins a la seva mort, el 22 de febrer de 1985.

________________________________________________________________________________

Agraïm a Maria Nunes, catedràtica de llengua i literatura catalanes, la informació rebuda durant la ruta “Lavínia, la Barcelona de Salvador Espriu “.

___________________________________________________________________________

Publicat dins de Abril | Deixa un comentari

“Quimet d’Horta”

Publicat el 28 abril 2013 per CARME BAZÁN

La passejada pel barri de Sant Genís dels Agudells té parada i fonda en el bar “Quimet d’Horta”, a la plaça Eivissa, 10.

Quimet d'Horta

Pocs dies abans la Conxita Puigarnau ens va portar uns fulls de la Vanguardia amb una entrevista feta a Marius Serra. El que diu d’aquest bar inaugurat l’any 1927 ens va il·lusionar:
Continua tenint l’aire de l’època.
La superfície de les seves parets estan folrades per vitrines que contenen una col·lecció de més de 3.000 ampolletes de licors.
Fan unes truites farcides, de qualsevol cosa que et vingui de gust, boníssimes!
Les seves xapates són les millors de Barcelona.
I … conserven viva la memòria del lloro Juanitu.
El grup de seduïdes per Barcelona, donem fe de tot això.

Recordant el lloro Juanitu

 

Publicat dins de Març | Deixa un comentari

Cementiri de Sant Genís dels Agudells

Publicat el 26 abril 2013 per CARME BAZÁN

Sota l’advocació de Mare de Déu de la Bona Mort era coneguda una petita imatge de fusta de la Verge Maria, venerada a l’església de Sant Genís dels Agudells fins a l’incendi revolucionari de 1936 en què desaparegué.

Entrada al Cementiri

Al costat de l’església hi ha l’únic cementiri  de Barcelona que es manté al costat de la parròquia, que encara s’hi fan enterraments i que no és de titularitat municipal.
Té un miler de nínxols, en un dels quals hi va estar enterrat Manuel Carrasco i Formiguera, militant d’Unió Democràtica de Catalunya, afusellat a Burgos el 1938. El 2001 va ser traslladat al cementiri de Montjuïc.

La supressió dels cementiris parroquials de Barcelona data de l’any 1775. Fou decretada per Carles III i la portà a terme el bisbe Josep Climent i Avinent. S’exceptuaren els aïllats o rurals com el de Sant Genís. Els motius de la supressió foren sanitaris.

Cementiri

Per Tots Sants, una concurrència de posseïdors de títols de concessió funerària -nínxols, tombes, panteons- es congrega al temple de Sant Genís dels Agudells.
L’encontre comença amb una Missa en sufragi de les ànimes de tots els difunts inhumats en aquest fossar. Després, prenen acords per tal de mantenir el cementiri amb la màxima dignitat.

Publicat dins de Març | Deixa un comentari

Església de Sant Genís dels Agudells

Publicat el 26 abril 2013 per CARME BAZÁN

Des de l'església

En el Diccionari General de Pompeu Fabra, agudell és un puig de cim agut, definició igual a la de pic o cim agut d’una muntanya. Llavors, probablement el nom d’Agudells donat a l’indret de Sant Genís, hauria sorgit tant dels cims, com dels pendents enginglerats o dels esqueis cantelluts que rodegen el paratge.

El temple de Sant Genís dels Agudells està dedicat indistintament al màrtir romà Genís el Comediant, i al màrtir provençal Genís l’Escrivà. En el santoral de l’Església catòlica, la commemoració litúrgica d’ambdós sants correspon al mateix dia, el 25 d’agost.

Ichthys

 

Història:

  • Segle III. El temple mostra al costat de la porta de l’entrada una pedra toscament gravada amb la incisió d’un Ichthys (peix) d’aspecte paleo-cristià. Es relaciona amb els martiris de sant Sever i de sant Medir.
  • Segle IV. Recentment s’ha divulgat una altra teoria. Per afermar l’antigor del poblament del lloc es retreu el possible pas d’una via romana que s’endinsaria ver la Tarraconensis, i hi hagué instal·lada una posta del correu que entrava i sortia cap a Roma.
  • Segle IX i X. És lícit suposar que el territori d’Agudells en els segles IX i X estaria inclòs dins una jurisdicció major, probablement la del convent -“domum” diuen les escriptures – de Sant Andreu de Palomar.
  • Any 1009. Podria ser el principi de la parròquia de Sant Genís dels Agudells, com a conseqüència de la reforma de la circumscripció eclesiàstica del bisbat de Barcelona endegada pel bisbe Aeci (995-1010).
  • 19 d’abril de 1017 per primera vegada apareix el nom Sant Genís dins el terme d’Agudells, en un document de l’arxiu de la Catedral de Barcelona.
  • L’any 1087 acollí els monjos benedictins de Sant Ponç de Tomeres, que hi romangueren fins a finals del segle XI. El papa Gregori VII els va encomanar de reformar les estructures esclesiàstiques barcelonines.
  • Any 1313. Es té notícia d’alguns ermitans que residien escampats per la muntanya d’Agudells.
  • Any 1396 el papa Benet XIII assignà la parròquia de Sant Genís dels Agudells al nou monestir de Sant Jeroni de Collserola
  • Any 1652. Setge de Barcelona durant la Guerra dels Segadors. La parròquia de Sant Genís pateix molts danys; hagué de reposar les campanes i refer altars i capelles a més de les teulades que quedaren molt malparades.
  • Any 1698. La guerra amb França afectaria la contrada. Els francesos espolien l’església.
  • Any 1706. Les forces del Duc d’Anjou també s’abateren damunt de Sant Genís el 4 d’abril
  • Any 1714. El setge de Barcelona hi portà calamitats i estralls.
  • Any 1836. L’església resta incorporada a la parròquia de Sant Joan d’Horta.
  • Any 1936. La Guerra Civil Espanyola deixà socarrades l’església i la casa rectoral de Sant Genís dels Agudells. Es perdé el mobiliari, les imatges, la documentació i -en general- tot allò que s’hi trobava.
  • Any 1945. Sant Genís dels Agudells tornà a ésser parròquia de dret.
  • Any 1984. Sant Genís dels Agudells, dins l’arxiprestat de la Vall d’Hebron, pertany a la zona pastoral Barcelona-Centre: sub-zona 1-4.

Sant Genís

 

Publicat dins de Març | Deixa un comentari

Festes de Sant Anastasi

Publicat el 23 març 2013 per CARME BAZÁN

Homenatge en el metro

L’estació del metro línia 5 Badalona Pompeu Fabra també és un homenatge a les festes de Sant Anastasi. Hi ha un cartell on podem llegir l’origen de la festa i trobem fotografies de tots els dimonis que s’han cremat al llarg dels anys.

El vespre del 10 de maig, vigília de Sant Anastasi, copatró de Badalona, se celebra la Cremada del Dimoni.
La devoció pel sant es remunta al segle XVII, amb la creació de la Confraria de Sant Anastasi i la institució del dia del sant com a jornada festiva. La Cremada del Dimoni, però, és una tradició molt posterior, que data del 1940, quan els membres de la confraria van iniciar el costum de cremar un dimoni.
La idea s’inspirava en un fragment del Calaix de Sastre, en què el baró de Maldà descriu com uns pescadors cremaven un “figurón” a la platja de Badalona, el 1785.

Publicat dins de Febrer | Deixa un comentari

El Museu de Badalona

Publicat el 12 març 2013 per CARME BAZÁN

Roma en el metro

A l’estació Badalona Pompeu Fabra les seduïdes ens adonem que pertot hi ha referències a la ciutat romana. Ens movem buscant informació i de seguida la trobem. En un cartell col·locat en un lloc visible llegim el següent:

“Aquest espai on ens trobem estava prop de la porta de la ciutat romana de Baetulo. A l’època romana, el terra del carrer estava aproximadament en el pla que forma la volta del sostre d’aquest vestíbul. Les línies blaves assenyalen el perfil de les construccions trobades. Hi destaquen els perímetres de tres grans forns de terrissa, on probablement es fabricaven les àmfores del tractant de vins laietans Marcus Porcius. La troballa de 1.016 pivots d’àmfores -assenyalats aquí amb els punts de llum blancs- és l’aspecte més destacable de l’excavació arqueològica.
L’anàlisi detallada de les troballes es pot veure i consultar al Museu de Badalona, prop de la sortida de l’estació”.

Maqueta de Baetulo

Marxem doncs cap al Museu, a la Plaça Assemblea de Catalunya, 1.
Quan veiem l’edifici res ens indica que en el subterrani trobarem 3.400 m2 de ciutat romana museïtzada.
Tot l’itinerari està molt ben senyalitzat. Els cartells ofereixen explicacions molt acurades. La llum, el so i l’attrezzo aconsegueixen situar-nos a  l’època de màxima esplendor de Baetulo, en temps de l’emperador August.
Considerem imprescindible  la visita a aquest museu per conèixer i entendre el llegat dels romans a Catalunya.
Felicitem  la ciutat de Badalona per l’excel·lent manera de conservar el seu patrimoni històric.

L’anècdota:
En aquesta fotografia podeu observar dues pollegueres.

pollegueres

Són unes peces amb un ull en què entra i recolza el piu o l’eix sobre el qual gira la fulla d’una porta.
Per tant des del temps dels romans quan els catalans perdem la calma és que “ens han fet sortir de polleguera”.

__________________________________________________________

L’àlbum de fotografies de la Mª Jesús

https://picasaweb.google.com/112508209250837675277/BAETULOMUSEU?authkey=Gv1sRgCNTo9fPugr2SlwE&feat=email

Publicat dins de Febrer | Deixa un comentari

Baetulo-Badalona

Publicat el 12 març 2013 per CARME BAZÁN

La Prehistòria

Hi ha constància de la presència humana des dels anys 3500 a 2500 aC, és a dir, l’època de sedentarització al neolític mig-recent.
Badalona va ser el territori de poblament de la primera cultura històrica peninsular dels ibers.
La branca laietana dels ibers sembla que hauria abandonat el poblat  del turó d’en Boscà vers el segle I aC.
La causa directa d’això és l’arribada dels romans a Empúries el 218 aC, per expulsar els cartaginesos.

Venus romana de Badalona

Els romans

Bætulo fou una ciutat fundada de nova planta pels romans amb una planificació ortogonal. L’establiment de la ciutat es data pels volts de l’any 100 aC.
La raó principal de la prosperitat de Bætulo va raure en una important producció i comerç de vi.  Aquesta serà l’època més esplendorosa de la ciutat antiga i és quan s’hi daten restes cabdals com ara les termes públiques, la Venus de Badalona o l’ampli món urbà domèstic que encara avui es conserva.

L’edat mitjana

El nucli urbà de la ciutat romana que s’havia anat desarticulant finalment es recompondrà al segle XII al voltant de la sagrera, amb l’acta de consagració de l’església de Santa Maria (1112).

Sant Jeroni de la Murtra

El monestir de Sant Jeroni de la Murtra (fundat el 1416), ja agafaria rellevància en aquella època; es diu que van estar a punt de celebrar-s’hi corts el 1472, en el marc de la guerra civil catalana  (1462-1472). Badalona era partidària de Joan II d’Aragó, el Sense Fe.
La vila fou fustigada per plagues i pestes a més de les ràtzies que arribaven de pirates tunisians pel mar.
La baixa Edat Mitjana fou un període de recessió, però de consolidació com a nucli urbà que en aquell moment només podia produir de cara a la pròpia subsistència.

L’edat moderna

Badalona va tornar a agafar un impuls econòmic i demogràfic progressiu altre cop a través de la vinya  i també amb l’agricultura extensiva i intensiva (blat, grans, cànem) la pesca inicià una puixança al segle XVII.
El 25 de juny de 1564, Badalona fou objecte d’un atac dels pirates berbers amb setze galeres que desembarcaren a la desembocadura del Besòs i assolaren el terme .
Dalt de la Vila és la zona que va patir més canvis al segle XVIII. La vida del municipi a poc a poc s’anà dirigint cap a l’inexorable procés d’industrialització i l’èxode rural.

Edat contemporània

Badalona començarà a créixer vers el mar amb l’aparició dels populars badius. La pesca i l’agricultura foren els puntals econòmics de la Badalona d’inicis del XIX;  la marina mercant i de cabotatge adquiriren bastant rellevància.
A mitjans segle XIX, Badalona viu un procés d’immigració des de la Catalunya interior, conseqüència de l’èxode rural, que augmenta la població del municipi fins als 12.000 habitants.
S’estableixen les primeres fàbriques de teixits de primera mà, i després les de vapor.
L’arribada del tren a la ciutat en la línia Barcelona-Mataró, la primera de la península, fou l’arrencada definitiva.
El 1897 la reina Maria Cristina, la regent, atorgà el títol de ciutat a Badalona.

Segle XX

Als inicis del segle XX la ciutat disposava d’una immensa varietat industrial que a poc a poc començà a desplaçar els nuclis tradicionals vinculats a la pesca.
Badalona patí tant la dictadura de Primo de Rivera com la guerra civil  i la posterior dictadura de Francisco Franco.
Durant la dictadura es va produir el boom més gran de la ciutat, que rebé un flux migratori de diverses regions d’Espanya i que no pogué absorbir adequadament a causa de la pròpia estructura del poder. El municipi es va omplir de barris de barraques en condicions insalubres i sense equipaments.
Després de ser subseu dels Jocs Olímpics de 1992, Badalona encarà el segle XXI enmig d’un procés convuls de transformacions urbanístiques i amb l’arribada de nous immigrants.

BCIN

Actualment Badalona és la tercera ciutat més poblada de Catalunya.
Té la mirada posada en l’exportació al mercat americà i europeu, promocionada i dinamitzada pel Centre Internacional de Negocis.
Els principals sectors exportadors són: la microelectrònica, la indústria dels envasaments, el tèxtil i el sector dels motlles industrials.

L’anècdota:

Els naturals d’Alcanar (Montsià) reben el nom de canareus.
L’any 1861 arriben a Badalona catalans procedents d’Alcanar. La segona onada migratòria va tenir lloc a principis del segle XX i la tercera després de la guerra civil.
És per això que els badalonins anomenen canareus a tots els immigrants, vinguin d’on vinguin.
Actualment, a Alcanar hi viuen una cinquantena de badalonins i molts d’altres hi tenen la segona residència. Aquest fet i la història comuna han propiciat que les dues ciutats intensifiquessin els vincles institucionals.
El 2 d’agost de 2002 es va aprovar l’agermanament d’ambdues ciutats.
_____________________________________________________________

Publicat dins de Febrer | Deixa un comentari

Badalona Pompeu Fabra

Publicat el 8 març 2013 per CARME BAZÁN

Per què Badalona Pompeu Fabra?

Metro línia 2

L’estació final de la línia 2 (la lila) és Badalona Pompeu Fabra i està ubicada sota la Plaça Pompeu Fabra. La ciutat va demanar que així fos com a reconeixement als 27 anys (1912-1939) que el mestre Fabra va viure a Badalona; precisament els anys més fructífers.

  • 1868: Neix al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l’antiga vila de Gràcia.
  • 1873: Va ésser proclamada la I República a l’Estat espanyol, i el seu pare, que era republicà, fou elegit alcalde de la vila.
  • 1874: La família es traslada a Barcelona.
  • 1889?: Inicià estudis d’enginyeria industrial, que progressivament alternà amb una forta inclinació autodidàcta per la filologia.
  • 1891: l’editorial de “L’Avenç” li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica.
  • 1902: guanyà per oposició la càtedra de química de l’Escola d’enginyers de Bilbao. Tot i l’allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia.
  • 1906: va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d’ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català.
  • 1912: tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. Decideix establir-se a Badalona a causa de la salut de la seva filla Teresa que precisava banys de mar.
  • 1912: edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà.
  • 1013: donà a conèixer les Normes ortogràfiques. Un dels punts bàsics de l’ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l’etimologia dels mots.
  • 1917: publicà el Diccionari ortogràfic
  • 1918: publicació de la Gramàtica Catalana, adoptada com a oficial.
  • 1931: publicació del Diccionari general de la llengua catalana i el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l’escola.
  • 1924: Les Converses filològiques sorgiren de l’anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents.
  • 1932: accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història.
  • 1933: esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada.
  • 1939: Pompeu Fabra creuà la frontera franco-espanyola el 31 de gener, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Va patir un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent.
  • 1945: entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l’exili. Continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.
  • 1948: va morir el 25 de desembre a Prada de Conflent.

Pompeu Fabra va protagonitzar la reconstrucció del català modern. Va unificar l’ortografia. Va depurar el lèxic. Va fixar la gramàtica. Va bastir l’obra indispensable per transformar el català.
Aquella llengua reduïda aleshores a l’àmbit familiar i literari, es convertí en una llengua apta per a tothom i per a tots els usos, preparada per a totes les necessitats de la comunitat que la parla, amb perfil propi i oberta a la complexitat de la vida moderna.

L’anècdota:

Pompeu Fabra va introduir en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana alguns topònims badalonins. Posem com a exemple dos mots ben vius en el lèxic actual dels ciutadans de Badalona.

Topònims badalonins

 

micaco m. Fruit del nesprer del Japó

badiu m. Eixida d’una casa, sense cobrir o formant porxada segons les contrades. Al darrera hi ha un badiu amb un safaretget i quatre plantes.


____________________________________________________________

Si voleu saber més coses de Pompeu Fabra podeu llegir la descripció que, d’ell, fa Josep Pla. http://www.lletres.net/pla/fabrapla2.html

Publicat dins de Febrer | Deixa un comentari

Hotel Renaissance Barcelona Fira

Publicat el 5 març 2013 per CARME BAZÁN

El dia 4 de març al matí les seduïdes tornem a la plaça Europa. Tenim una cita amb la senyora Patrícia Lledó del Departament de Premsa de l’Hotel Renaissance Barcelona Fira inaugurat el setembre del 2012.

Decoració

 

Puntualment el grup arriba a l’entrada principal de l’hotel. Unes portes automàtiques s’obren lentament oferint al visitant un espai immens. Gerros enormes amb escorça de palmera i orquídies d’un blanc puríssim decoren l’ampli vestíbul.

 

 

 

 

Abans d’iniciar la visita la senyora Lledó ens dóna algunes pinzellades s’obre l’arquitecte que ha dissenyat l’edifici i la major part de la decoració.
Es tracta de Jean Nouvel. A Barcelona tenim dues obres seves: la torre Agbar i el Parc Central de Poble Nou.

Va néixer l’any 1945 a Fumel (Aquitània). De petit es va traslladar amb els seus pares, mestres, a la preciosa ciutat medieval de Sarlat, (Ville d’Art et d’Histoire, est la capitale du Périgord Noir).
Des que va iniciar la seva labor com a arquitecte, Nouvel ha treballat intensament per crear el seu propi llenguatge arquitectònic. D’aquesta manera, els seus edificis difereixen notablement l’u de l’altre, si bé existeix un comú denominador entre tots ells, la transparència, així com la llum i les ombres. També dóna gran importància a que els seus edificis s’integrin de forma harmoniosa amb l’entorn.
L’obra arqutectònica que el va fer famós és l’Institut del Món Àrab, a París.
Els periodistes el descriuen com un geni, teatral (sempre va vestit de negre i amb abrics molt llargs. Quan canvia d’escenari, a Eivissa, vesteix de blanc), presumptuós i molt distant.
Ell considera els barcelonins sutzes ja que els vidres dels seus edificis brutegen bastant. No té en compte la dificultat que suposa netejar aquests vidres: “un geni sempre està per sobre d’aquests detalls domèstics”!

Missatges

I comentat això comencem la visita a l’edifici.
En el diseny ha col·laborat l’estudi d’arquitectes Ribas&Ribas de la nostra ciutat.
Consta de dues torres de 110 m d’alçada unides per dues amples galeries que segueixen el nivell dels forjats. Té 25 pisos i 357 habitacions.
La seva originalitat es fa palesa en les formes de les finestres, en el gran jardí vertical format per 293 palmeres i en el color de les seves façanes.

Façana blanca

 

 

 

 

 

La façana sud està dominada pel blanc i les habitacions d’aquesta part i tota la decoració són de color blanc.

 

 

 

 

 

 

 

Façana negra

 

 

 

 

 

La façana nord és negra i en consonància,  la cromàtica de les habitacions i la seva decoració també és negra.

 

 

 

 

 

 

Els dissenyadors que van treballar en el projecte, van interpretar els dibuixos de Jean Nouvel i els van materialitzar amb les diverses espècies de palmeres. S’ha creat un microclima que transmet al resident una sensació de gran benestar. Totes les suits gaudeixen de jardins particulars.

Piscina fons negre

 

 

 

 

En el pis 27è podem gaudir de 360º de vistes magnífiques, d’una piscina de fons negre que actua com un mirall i d’un bar “El Cel Lounge Bar”

 

 

 

 

 

A la planta 14 trobem el restaurant “Palmer Restaurant” que ocupa tota la planta; el nom fa referència a totes les palmeres que l’envolten. Ofereix unes excel·lents vistes i uns exquisits plats cuinats pel seu xef valencià, especialista en arrossos. El menú diari (de dilluns a diumenge), és assequible: val 24€.

Llum

Joc de llums i ombres procedents de l’exterior; projeccions de fulles de palmera procedents de focus i llums interiors fan els passadissos i habitacions molt confortables.

Finestra

Els components vegetals en forma de fulla de palmera també estan presents en l’exterior, es transformen en elements arquitectònics de les façanes sud, est i oest. De vegades són finestres i de vegades són siluetes de pintura negra sobre els vidres, tot plegat aporta vivor a l’edifici.

Sala de convencions

L’anècdota:
Durant el Mobile World Congress 2013, una empresa xinesa va llogar l’hotel en la seva totalitat. Aquesta empresa no va llogar els estands de la Fira, els seus productes es van promocionar en les sales convertibles de l’hotel.

Acabem la visita tan entusiasmades que ens comprometem a tancar el curs amb un sopar al Restaurant Palmer.

Agraïm a la senyora Patrícia Lledó la seva amabilitat.

La Conxita Puigarnau i la Mª Jesus van fer moltes fotografies de l’interior i des de l’interior de l’hotel.

_________________________________________________________

Les fotografies de la C. Puigarnau:

/plus.google.com/photos/101893248946612020773/albums/5851617421606194689?

banner=pwa&authkey=CNipo82SoOTGDg

__________________________________________________________

Les fotografies de la Mª Jesús:

https://picasaweb.google.com/lh/sredir?uname=112508209250837675277&target=ALBUM&id=5851548536723362113&authkey=Gv1sRgCLfP4-LdmbbpzwE&invite=CNbV_qIF&feat=email

____________________________________________________________

Enllaços:

http://www.espanol.marriott.com/hotels/photo-tours.mi?marshaCode=bcnrf&pageID=HWPEM&imageID=2&roomTypeCode=

http://youtu.be/VFrZEfyftWg

http://youtu.be/90sQ-dvEPRk

http://youtu.be/pK_CFAdWSbU

http://youtu.be/sPQ4tQFkuGk

Publicat dins de Gener | Deixa un comentari

Uns afegits

Publicat el 17 febrer 2013 per CARME BAZÁN

Ristorante

Dinem molt bé a la Ciutat de la Justícia i ens encaminem pel carrer Riera Blanca que fa frontera entre els municipis de Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat cap al metro.
De sobte,  ens trobem una plaça i en ella un monument escultòric -al.legòric de l’escut de la ciutat. És obra de l’artista barceloní Subirachs i constitueix  quelcom més que una obra moderna de diseny innovador: una «creu de terme» entre l’Hospitalet i Barcelona, a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de la Bordeta.
Un monument de catorze metres d’alçària inspirat en els elements esencials que composen l’escut de la ciutat.
Està construït en una sola peça de formigó armat, amb una estructura interior en forma d’anell, que li dona una gran solidesa. A la part interior de les dues columnes -que simbolitzen la creu de Santa Eulàlia-, existeixen un nombrós número de gravats realitzats amb el peculiar estil de l’escultor, entre els que es reprodueixen noms de llocs i de persones relacionats amb la història local.
Coronen la part superior, en forma de falca, les glorioses quatre barres catalanes, que van ser incorporades a l’escut de la ciutat l’any 1969.
Els ciutadans el conèixen per “La Pinça”

La "Pinça" de Subirachs

Josep Maria Subirachs i Sitjar és un escultor. Va néixer l’11 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona.
Des de 1987 es dedica bàsicament a dissenyar i esculpir la Façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, actualment el projecte escultòric més gran del món. Per aquest motiu visqué i treballà durant anys en un modest habitatge situat a l’interior del propi temple de la Sagrada Família, a imatge i semblança de l’habitatge d’Antoni Gaudí.

L'Escorça

A la mateixa plaça, (plaça de L’Escorça) trobem  una casa senyorial -L’Escorça- de l’Hospitalet de Llobregat, protegida com a bé cultural d’interès local.
La casa està formada per planta baixa, un pis i golfes amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal.
Té un cos central i dos annexes, un per banda i més baixos que el central. En el cos central s’aixeca un torre de planta quadrada amb tres obertures d’arc de mig punt a la part superior de cada cara i amb coberta a quatre vessants.
Els tres cossos estan rematats per una cornisa. El cos central està decorat amb un rellotge de sol.

Aquesta casa es va construir pels volts de 1840 però possiblement tenia el seu origen en una masia.
El fet que es nomeni “escorça” ha fet pensar que havia allotjat un molí d’escorces però no hi ha cap document sobre aquesta teoria.
Se sap que a prop de la casa hi havia una foneria propietat de Joan Escorsa i potser per proximitat va acabar agafant aquest nom.

Actualment aquesta casa està ocupada pel Centre Gallec del barri de Santa Eulàlia.

Publicat dins de Gener | Deixa un comentari