Si feu una petita cerca pel bloc, trobareu diferents posts sobre cèl·lules mare, teràpia gènica i altres temes relacionats amb la biotecnologia. No obstant això, aquí teniu un llistat de recursos que us seran d’ajut:
Avui parlàvem a classe sobre el projecte Genoma Humà i les diferents vies d’investigació que n’han sortit. Però la seqüència del genoma humà que es va obtenir no és d’una sola persona sinó una mena de barreja. Sabeu que les diferències entre el genoma de dues persones són mooolt petites (penseu que el nostre ADN i el d’un ximpanzé s’assemblen en gairebé un 99%. ). En aquest post, escrit pel Dr. Salvador Macip per l’edició digital del diari El Mundo, us parla del nou repte: seqüenciar genomes concrets d’individus i el ventall de possibilitats que aquest fet obrirà.
S’ha trobat una possible solució contra la ceguera, això és lo que confirmen uns científics i investigadors britànics.
Els científics han observat la capacitat del peix zebra de regenerar les seves retines danyades, i això ha donat un indici sobre com reparar la visió humana que pot conduir al desenvolupament d’un tractament per a la ceguesa en uns quants anys.
Els investigadors han pogut desenvolupar en el laboratori un tipus de cèl·lula mare adulta que es troba en els ulls dels peixos, mamífers, i que es converteixen en neurones de la retina. Aquestes cèl·lules és podrien injectar en els ulls per el tractament contra la ceguesa.
El dany a la retina, la part de l’ull que envia missatges al cervell, és responsable de la majoria dels casos de pèrdua de la visió. I ara l’equip d’un científic anomenat Limb va estudiar les cèl·lules gliales de Müller, en els ulls de persones que tenen entre 18 mesos i 91 anys d’edat i va trobar que aquestes cèl·lules eren capaces de convertir-se en qualsevol tipus de neurona de la retina. I amb aquest descobriment, és possible el desenvolupament d’aquestes cèl·lules en el laboratori.
Aquestes cèl·lules van ser provades en rates amb retines malaltes, on es van situar amb èxit en la retina i van prendre les característiques de les neurones que les envoltaven. Ara, l’equip de Limb està treballant en el mateix procediment però en éssers humans.
Els trasplantaments, de transferir cèl·lules mares del mateix pacient, inicialment en termes experimentals, consistirà en la manipulació de cèl·lules en l’ull del propi pacient. Després, Limb espera que també sigui possible transferir les cèl·lules mare entre diferents persones, perquè així es podrà crear un banc de cèl·lules i tenir lots disponibles per a la població general, tal com el banc de sang.
El nou treball sobre les cèl·lules gliales de Müller, és la investigació sobre els diferents tipus de cèl·lules mare per al tractament de malalties.
Altre grup de científics va dir que estaven buscant reparar retines danyades amb cèl·lules derivades de cèl·lules mare embrionàries.
PABLO ZEBALLOS 1 Batx.B
Immortals, sans i perfectes, és un llibre on s’explica l’estat actual de la biomedicina i intenta donar una resposta a tres temes que preocupen l’actual societat pel que fa a la salut. Està dividit en quatre grans capítols, cadascun dels quals explica l’estat de la biomedicina pel que fa el tema en concret i dóna detalls d’alguns estudis que s’estan duent a terme per investigadors i grans empreses d’arreu del món.
El primer gran tema del llibre està titulat “L’era Postgenòmica” que introdueix en els inicis d’aquesta nova era de la biomedicina. El punt principal del capítol és que s’ha aconseguit seqüenciar tot el genoma humà i el d’alguns animals. Això vol dir que per exemple, sabem quants gents té l’espècie humana però encara no se sap quina funció duent a terme tots els gens que tenim, per això el pas següent es comparar un gran nombre de genomes per anar deduint quina és la funció que pot tenir cada gen. Tot això es gràcies a també una nova generació de seqüenciadors que faciliten molt la feina. Una altra cosa que ens permet tota aquesta investigació és que es poden conèixer polimorfismes que ens serveixen per saber els marcadors que fan que es desenvolupin certes malalties i es pugui investigar cap aquest camí. Aquest tema reflexa un gran optimisme ja que gràcies a aquestes investigacions s’han obert moltes portes pel que fa a coneixement de malalties, coneixement del nostre propi genoma i així saber quina funció fan els gens del nostre cos. També permet saber la nostra predisposició genètica en vers certes malalties i com les malalties afecten al nostre ADN per així trobar solucions. Fins i tot algunes empreses Nord Americanes venen uns tests d’ADN que poden dir-te cap a quines malalties pots ser propens genèticament encara que el seu resultat pugui ser dubtós.
Una mica més allunyat del genoma humà es parla de les plantes transgèniques o animals transgènics com poden ser vaques i fins i tot mascotes fetes a mida. Pel que fa als transgènics hi ha una creença de negativitat vers ells sobretot a Europa, però als Estats Units els departaments de salut no veuen que puguin ser un perill i al contrari, creuen que poden ser fins i tot beneficiosos perquè es pensa que podrien evitar la fam al món introduint vitamines o proteïnes a certs aliments. En el cas dels animals s’han pogut eliminar gens, hi ha ratolins als quals se’ls han eliminat gens. Després també es presenta que en un futur es podrien fer “humans a mida” modificant gens o nucleòtids per que les persones fossin com voléssim però això es poc ètic i no seria responsable que es fes. I per acabar, aquest primer capítol parla de la teràpia genètica on hi ha dos camins importants. El primer és que s’estan portant a terme investigacions que introdueixen gens en uns virus i aquests infecten les cèl·lules del nostre cos per així curar malalties es veu un camí molt prometedor però encara està en proves i en el futur pot ser que sigui viable i el segon camí pel que fa a la teràpia genètica és una altra opció als virus. Fa poc s’ha descobert el RNA d’interferència que permet apagar certs gens perquè no duguin a terme la seva funció i així però comporta riscos ja que a deixar-se de fabricar certes proteïnes aquestes pot ser que fessin una altra funció que també deixaria de fer-se. Tot això encara està en un moment poc avançat però a mesura del temps aquestes tècniques poden anar evolucionant i arribar a trobar cura a moltes malalties com poden ser clarament els càncers.
El segon tema fa referència a la clonació i a les cèl·lules mare, és un altre mètode diferent dels del primer capítol que s’està investigant per salvar vides mitjançant diversos processos un dels quals és la clonació terapèutica. També parla de la clonació reproductiva i de les implicacions ètiques que comporta.
Primer de tot fa una breu explicació de com funcionen i què són les cèl·lules mare, després s’explica el cas de l’ovella Dolly i altres que han anat succeint que s’han clonat a partir de cèl·lules adultes. Des de llavors hi ha hagut bons resultats però no molt esperançadors ja que no està clar que els clons generats a partir cèl·lules adultes siguin totalment normals ja que no viuen tot el que haurien de viure.
La clonació terapèutica obra uns nous camins per a la cura de certes malalties amb cèl·lules mare. Aquesta consisteix en utilitzar les cèl·lules mare per restablir parts del cos o òrgans que han estat danyats per sobreviure, per exemple cèl·lules productores d’insulina. Però pel que fa a aquestes investigacions encara estem una mica lluny que s’apliquin en humans ja que tenen molta dificultat però hi ha resultats esperançadors amb animals. El gran problema que hi ha és que les cèl·lules mare han de ser personalitzades per a cada individu ja que sinó igual que un òrgan trasplantat poden ser rebutjades. Per tant s’estan fent investigacions per així personalitzar i crear cèl·lules mare. Un d’aquests sistemes seria per exemple: copiar el nucli d’una cèl·lula mare a un òvul al qual se li ha extret el seu nucli perquè es divideixi i formi un embrió però això porta a un altre problema que és com fer diferenciar les cèl·lules mare en el tipus que nosaltres volem. Pel que fa aquest camp es pot ser optimista en el futur, però encara s’està assajant amb animals i, a més a més, comporta molts problemes ètics ja que les cèl·lules s’obtenen d’embrions humans que cal destruir.
La clonació reproductiva humana és un camp que cada cop s’esvaeix més ja que té molt poques utilitats perquè la seva funció seria clonar humans. A més que en moltspaïsos està prohibit.
També s’estan buscant alternatives que no comportin utilitzar cèl·lules mare embrionàries. Un d’aquests camins és utilitzar cèl·lules mare del cordó umbilical, encara que així només s’han aconseguit curar algunes malalties infantils i fins d’aquí molt de temps pot ser que no tingui cap altra aplicació. Un altre camí és a partir de cèl·lules de qualsevol teixit a partir de la inducció de 4 gens aquestes es poden convertir en pluripotents però actualment genera càncers en els animals que s’ha investigat però es un camí molt positiu ja que si es segueix investigant podria suposar un gran què ja que no comportaria tots els problemes ètics de les cèl·lules mare embrionàries.
El tercer tema parla de la cura del càncer. El càncer és una reiteració de mutacions que pateix l’ADN d’una cèl·lula durant un procés llarg que acaba fent que aquesta cèl·lula deixi de fer la seva funció i es reprodueixi indefinidament com ho faria una cèl·lula mare amb la qual tenen forces similituds. Molts càncers es deuen a què la proteïna p53 no pot dur a terme la seva funció d’eliminar la cèl·lula, el cos té molts mètodes per destruir les cèl·lules canceroses però tantes mutacions dificulten molt aquesta feina. L’aparició d’un càncer no recau sobre la predisposició genètica, sinó que és una combinació d’aquesta i l’entorn que té molta importància. La prevenció és el més eficaç i dos factors molt importants són el tabac i l’exposició perllongada al sol. L’alimentació també es clau, si canviéssim alguns hàbits alimentaris i portéssim una dieta més variada es ajudaríem a retardar l’aparició del càncer. Hi ha certs productes com serien l’arròs, el vi negre, els tomàquets que ajuden a no patir un càncer.
Els mètodes que hi ha per curar el càncer actualment són la quimioteràpia de la qual s’estan investigant nous medicaments per retardar l’aparició del càncer, la radioteràpia i la cirurgia que és la més efectiva perquè s’extreu tot el tumor i les altres dues serveixen més per complementar.
També es parla dels tractaments alternatius com seria l’homeopatia que no s’ha demostrat que combati el càncer però si que ajuda a que el pacient se senti millor anímicament. Cal advertir però, que sempre que un pacient se sotmeti a qualsevol teràpia d’aquestes el metge n’ha d’estar assabentat. De moment van apareixent nous fàrmacs que bloquegen proteïnes específiques que utilitzen els càncers però pot comportar efectes secundaris ja que es poden suprimir altres funcions d’aquestes proteïnes. I tot i això només són mètodes que milloren la qualitat de vida del pacient. Alguns científics creuen que s’haurà d’investigar per arribar a una cura específica per a cada tipus de càncer ja que pot ser el més efectiu i allunyar-se dels mètodes generals per a tots els càncers i a més potser no cal arribar a la curació del càncer, sinó fer que la seva aparició es retardi al màxim i tractar-lo com si fos una malaltia crònica. Tots els coneixements genètics actuals permeten personalitzar els tractaments per què siguin més efectius.
I l’últim tema ens parla de l’envelliment. Es pensa que és causat per l’oxidació de les nostres cèl·lules. Això provoca que l’òxid danyi l’ADN i per això es vagin acumulant errors a la cadena de l’ADN fins que arriba a un punt que és quan la cèl·lula deixa de ser la seva funció i es converteix en un càncer. Per tant el tipus d’ambient on vivim pot ser molt important ja que afecta directament al metabolisme de les nostres cèl·lules. La vida d’una cèl·lula està marcada per els telòmers (un cordó fi que es troba sobre els cromosomes i que s’escurça a mesura que la cèl·lula es fa més vella). A partir d’un mínim la cèl·lula queda apartada fins que mor és com una jubilació. Això es fa perquè la cèl·lula que acumularà danys degut a l’òxid no es divideixi i passi les mutacions. Aquest procés s’anomena senescència i també es pot induir per la mateixa cèl·lula quan hi ha perill que es torni maligna. És recomanable fer activitats esportives ja que això fa que els telòmers no s’escurcin tan aviat.
Actualment no hi ha cap medicament que sigui capaç de frenar l’embelliment per això que no hem de fer cas de tots els anuncis de cremes i suplements que ens prometen frenar l’embelliment, perquè ni tant sols els científics sabem com aturar-lo. Però aturar l’embelliment a llarg termini seria positiu? El nostre organisme ha evolucionat fins al punt de viure uns 70 anys, però en principi l’esperança de vida era dels 50 anys perquè a partir d’aquesta edat ja no pot perpetuar l’espècie i ja no té sentit de que visqui. Per això també es fa la reflexió que allargar la vida tant ajudaria a la superpoblació i això tindria repercussions socials i econòmiques importants.
Possibles mètodes per allargar la vida serien els antioxidants però podrien ser contraproduents i produir càncers, també s’ha descobert que la hormona del creixement podria allargar la vida però a això se li ha ajuntat tot un negoci i a més tampoc s’ha demostrat que les hormones realment contribueixin a la longevitat. Però el que si que de moment es presenta efectiu seria poder controlar la hormona que produeix insulina que es veu que comporta a l’envelliment. I per últim hi ha la restricció calòrica, un mètode no recomanat però que funciona en animals i que consisteix en reduir la quantitat de menjar ja que el cos reduiria el seu metabolisme interpretant que les condicions del medi no són favorables i per exemple evitaria despeses inútils com seria la reproducció per procurar de viure el màxim fins que les condicions del medi canviessin això provoca que hi hagi animals que aconsegueixin viure el doble del que viurien menjant tot el que volessin.
Pere Salamó, 1r Batxillerat B
Hores d’ara crec que tots nosaltres sabem què són les cèl·lules mare i la seva importància en la nova biomedecina. Dimecres 15 d’abril, a dos quarts de deu, s’emet el programa “Arriba la revolució de les cèl·lules mare” al Quèquicom. Al web del programa ja es pot veure i, tot i aprofitant l’avinentesa, tindreu el primer encàrrec del trimestre 
Veieu el vídeo amb calma i contesteu aquestes quatre preguntes:
1. Quina diferència hi ha entre les cèl·lules mare obtingudes del pèl del reporter de les obtingudes del teixits adipòs provinent d’una liposucció? Són totipotents o pluripotents?Explica-ho.
2. Què és la diferenciació cel·lular? Com s’aconsegueix al laboratori?
3. Com funcionen els immunosupressors?
4. Per què s’han pogut utilitzar cèl·lules mare en un transplantamet de tràquea però encara no es poden utilitzar en un transplantament de cor?
Actualment, són moltes les persones que es poden beneficiar d’un transplantament. A Catalunya, va augmentar el nombre de donants al 2007, i és en efecte, el país més solidari amb transplantaments.
A grans trets, tots sabem que un transplantament consisteix en la substitució d’un òrgan o teixit deteriorat per un altre que funciona correctament.
Però, ens hem parat a pensar que significa això realment?
Els transplantaments serveixen per millorar les condicions de vida dels malalts o bé, conservar la vida amb un nivell de qualitat acceptable. En molts casos suposa la solució definitiva del pacient.
Les parts més útils per a un transplantament són els òrgans sòlids (ronyons, fetge, cor, pulmons i pàncrees). Es poden trasplantar també teixits com: pell, ossos, vàlvules cardíaques,etc.) També són freqüents les cèl·lules progenitores sanguínies (medul·la òssia, cèl·lules del cordó umbilical…)
Els transplantaments d’òrgans s’han de fer molt ràpidament, mentre que els de teixits es poden conservar durant un període de temps més prolongat, depenent del teixit i del mètode utilitzat. No obstant, en alguns pacients, realitzar un transplantament greu o delicat pot causar el defalliment, però s’ha d’intentar.
Tots els malalts són partidaris de beneficiar-se d’un transplantament. Començant per aquells que sobreviuen per la diàlisis o aquells que pateixen malalties incurables o infeccioses com la sida, fins a aquells que requereixen la reposició d’algun tipus de teixit.
L’objectiu final de tots els transplantaments és vetllar pel nou desenvolupament de les funcions ja sigui d’òrgans, o bé de teixits.
És important fer-se donant, és l’acte més generós que es pot fer per ajudar als malalts, posem-nos al seu lloc! Nosaltres no hi perdem res amb una donació, i en canvi, els malats en molts casos s’hi juguen la vida.
Els hem de donar vida, esperances i futur! Solidaritza’t!
A continuació, us passo un bon exemple de la lluita per a la supervivència.
Sergi és un noi de 18 anys que pateix Leucèmia, les seves possibilitats a viure són mínimes. S’ha de sotmetre a un transplantament de medul·la amb l’ajuda de les cèl·lules mare, però les coses no són tan senzilles. Sergi no troba donants compatibles, però els seus pares l’animen i no perden l’esperança…
Lorena González, 1r Batxillerat A
Quan preparava l’examen d’aquesta avaluació, no sabia què passaria amb el protagonista de la primera notícia, l’Andrés, el nen afectat de talassèmia i que havia de rebre un transplantament del cordó umbilical del seu germà acabat de néixer. Així que quan dissabte vaig veure aquesta notícia al diari, me’n vaig ben alegrar. Aquí us la reprodueixo
Font: El Periódico, 13 de març de 2009
Javier, el primer nadó desenvolupat i nascut a Espanya mitjançant la tècnica de selecció embrionària amb un perfil genètic idèntic al del seu germà gran, Andrés, ha aconseguit curar-lo de la greu malaltia que tenia.
L’hospital Virgen del Rocío, de Sevilla, ha trasplantat amb èxit a Andrés sang de cordó umbilical de Javier, seleccionat genèticament per no transmetre la malaltia i que, a més, és totalment compatible amb el pacient.
Encara que el trasplantament de sang de cordó umbilical es practica en centenars de casos a l’any a Espanya, el que s’ha fet al complex hospitalari sevillà és el primer al món d’un donant nascut després d’un diagnòstic genètic preimplantari (DGP), que selecciona embrions lliures de malaltia hereditària en fertilitzacions in vitro, amb l’objectiu d’evitar la transmissió d’una anèmia congènita greu incurable.
Els pares dels dos nens protagonistes d’aquest esdeveniment –Andrés, que ahir va complir 7 anys i que tenia la malaltia beta-Talassèmia major, i Javier, el nadó que va néixer l’octubre passat lliure d’aquesta malaltia hereditària– han comparegut avui davant dels mitjans, als quals han expressat la seva alegria per l’èxit d’aquest trasplantament.
Satisfacció de la Junta
La consellera andalusa de Salut, María Jesús Montero, i els responsables dels diversos equips mèdics que han participat en aquest procés s’han mostrat “satisfets” i “orgullosos” perquè el sistema sanitari públic andalús hagi estat el primer al món a completar aquest complex procés que ha permès la curació d’Andrés.
Aquest procés, que ha permès “la certesa raonable” que el nen està “curat per a tota la vida”, segons els metges, va començar al gener, quan Andrés va ser sotmès a quimioteràpia durant una setmana per buidar-li la medul·la òssia del teixit afectat per l’anèmia. Posteriorment, el 23 de gener se li va trasplantar sang del cordó umbilical del germà.
Durant tres setmanes es va comprovar que el pacient no rebutjava el material trasplantat i generava nou material sanguini, lliure de la malaltia. Andrés va ser donat d’alta el 18 de febrer i, després d’uns mesos de medicació, serà un nen sa, que no s’haurà de sotmetre a les contínues transfusions sanguínies a què estava acostumat abans del trasplantament.
Debat ètic
Els pares, naturals de Cadis, han afirmat que aquesta intervenció els ha “canviat la vida” i han defugit qualsevol polèmica sobre els condicionants ètics d’aquest procés. “Respecto a tothom i demano a tothom que em respecti. Jo no he fet res dolent; tot el que he fet és salvar la vida al meu fill”, ha destacat la mare a preguntes dels periodistes.
Tant el doctor Guillermo Antiñolo, director de la Unitat de Genètica, Reproducció i Medicina Fetal, com els seus col·legues dels departaments d’Hematologia Infantil, José María Pérez Hurtado de Mendoza, i d’Hematologia, Álvaro Urbano, han subratllat que el fet decisiu d’aquest procés clínic ha estat el naixement de Javier, “el donant perfecte” per a Andrés.
Tots tres han negat qualsevol objecció de consciència respecte a aquests tractaments “que han permès salvar una vida”, segons Urbano, i sobre els quals, ha precisat Antiñolo, només polemitza “un sector de l’Església catòlica”. Antiñolo ha afegit que aquesta teràpia s’ha fet després que no es trobés cap donant compatible i que només s’ha d’aplicar en algunes malalties.
No vull acabar el post sense parafrasejar un company amb qui comentava la notícia: “És una molt bona notícia, tot i que trobo que és molt aviat cantar victòria a 2 mesos del trasplantament. Donar-la aviat pot servir per donar una empenta a aquest tipus de tractaments i fer-la coincidir amb LA noticia realment important de fa uns quants dies: la decisió del govern Obama de treure les cortines i deixar entrar la llum a la biomedecina que Bush i els fonamentalistes havien tancat. Celebrem també aquesta notícia!”
I una pregunta per acabar: què penseu sobre referir-se a en Javier, el germà petit de l’Andrés, com a “nadó-medicament”?
Fa uns dies vaig rebre una notícia publicada l’11 de febrer d’enguany en el diari digital El Público. Es tracta d’una recerca sobre teràpia genica i SIDA que obriria una porta a la possible curació, en el futur, d’aquesta malaltia que afecta tot el món. A l’article es descriu com es volen iniciar els assajos clínics en humans per tal de modificar un gen que evitaria que el VIH entrés a les cèl·lules, de manera que no es podria multiplicar i, en teoria, acabaria eliminat-se de l’organisme. En el següent esquema, extret de l’article que us comentava,al principi es descriu quina és la base que fa pensar als investigadors que la teràpia gènica pot ser útil en el tractament contra la SIDA i quins són els passos que es seguiran en els assajos clínics.
És d’aquelles notícies que dóna esperances, però cal llegir-la amb molta cura abans de fer-se massa il·lusions. Així doncs, entre rua i rua de carnaval, mireu-vos la notícia amb atenció i esperit crític. Assegureu-vos que enteneu bé el procés de teràpia gènica i en què consisteix l’assaig clínic, després comenteu la notícia, creieu que els titulars estan ben triats?
Un dels primers actes de Barak Obama, l’arxiconegut president dels EEUU, ha estat aixecar el veto sobre la investigació amb cèl·lules mare. Amb aquesta decisió s’inicien els assajos que determinaran si les cèl·lules mare poden guarir certes malalties, actualment incurables, com ara Alzheimer, Parkinson o lesions medul·lars. Però, què fa que les cèl·lules mare (stem cells) siguin tant especials?
En aquests vídeos, hi trobareu unes quantes pistes: