Presentación digital

Buenos días!

En esta ocasión aprovecho la entrada para presentarme de un modo original hecho a través de un producto digital con el programa Photopeach.

En él incluyo características personales que me gustaría que los demás supieran de mi, actividades que no dejaría de hacer por nada del mundo y la razón por la que me dedico al mundo educativo.

¡Espero que os guste!

https://photopeach.com/album/16gouq6

 

“Deixar que els teus fills s’equivoquin”

M’agradaria compartir amb vosaltres un article que el periodista i escriptor Carles Capdevila va publicar al diari ARA al febrer del 2014. En aquest article, l’autor alerta sobre els perills del sobreproteccionisme i fa una molt acurada i encertada visió d’una realitat diària.

DEIXAR QUE ELS TEUS FILLS S’EQUIVOQUIN

FA TEMPS QUE mestres i estudiosos de com eduquem les criatures alerten del sobreproteccionisme. Se n’ha fet caricatura i tot, són els pares i mares que estan “massa preocupats”, els que comencen impedint que els nens es barallin al sorral i acaben fent-los els treballs a la biblioteca. Ja hi ha alguna generació educada d’aquesta manera, i els corresponents estudis psicològics per valorar-ne el resultat. Me n’ha arribat un a les mans, publicat a Austràlia i Nova Zelanda, titulat Poden alguns pares fer massa pels seus fills? M’ha interessat com remarquen la necessitat de deixar-los equivocar, de tenir petits fracassos, per millorar la seva autoestima i confiança, que s’obté quan te’n surts sol. Sembla d’un sentit comú elemental. Un fill amb uns pares hiperresponsables, que hi projecten la màxima ambició acadèmica i li acaben fent els deures, és carn de frustració definitiva per manca de frustració provisional. Entendre-ho és fàcil, però pel que sembla, aquí i a Nova Zelanda, aplicar-ho no és tan senzill. M’imagino pares sobreprotectors llegint això i apuntant-se a l’agenda la necessitat que el seu fill tingui un disgust com a aprenentatge per superar-lo. I no és això. Potser cal entendre-ho i actuar de forma més espontània. Sabem què no funciona, l’acomplexament, i també què funciona: la naturalitat, tenir les idees clares, la ironia, la seguretat. Deixar-los caure al parc si no els treus un ull de sobre, o deixar que suspenguin un examen si fas un control diari de com estudien requereix una fredor infreqüent. És més fàcil procurar tenir la distància (i la proximitat) adequada, anar-los transferint responsabilitats de debò, no monitoritzar cada moviment. Ser-hi a sobre, però no literalment.

 

Aquí us deixo l’enllaç a la font original de l’article.

https://www.ara.cat/premium/Deixar-que-teus-fills-sequivoquin_0_1088291193.html