“Deixar que els teus fills s’equivoquin”

M’agradaria compartir amb vosaltres un article que el periodista i escriptor Carles Capdevila va publicar al diari ARA al febrer del 2014. En aquest article, l’autor alerta sobre els perills del sobreproteccionisme i fa una molt acurada i encertada visió d’una realitat diària.

DEIXAR QUE ELS TEUS FILLS S’EQUIVOQUIN

FA TEMPS QUE mestres i estudiosos de com eduquem les criatures alerten del sobreproteccionisme. Se n’ha fet caricatura i tot, són els pares i mares que estan “massa preocupats”, els que comencen impedint que els nens es barallin al sorral i acaben fent-los els treballs a la biblioteca. Ja hi ha alguna generació educada d’aquesta manera, i els corresponents estudis psicològics per valorar-ne el resultat. Me n’ha arribat un a les mans, publicat a Austràlia i Nova Zelanda, titulat Poden alguns pares fer massa pels seus fills? M’ha interessat com remarquen la necessitat de deixar-los equivocar, de tenir petits fracassos, per millorar la seva autoestima i confiança, que s’obté quan te’n surts sol. Sembla d’un sentit comú elemental. Un fill amb uns pares hiperresponsables, que hi projecten la màxima ambició acadèmica i li acaben fent els deures, és carn de frustració definitiva per manca de frustració provisional. Entendre-ho és fàcil, però pel que sembla, aquí i a Nova Zelanda, aplicar-ho no és tan senzill. M’imagino pares sobreprotectors llegint això i apuntant-se a l’agenda la necessitat que el seu fill tingui un disgust com a aprenentatge per superar-lo. I no és això. Potser cal entendre-ho i actuar de forma més espontània. Sabem què no funciona, l’acomplexament, i també què funciona: la naturalitat, tenir les idees clares, la ironia, la seguretat. Deixar-los caure al parc si no els treus un ull de sobre, o deixar que suspenguin un examen si fas un control diari de com estudien requereix una fredor infreqüent. És més fàcil procurar tenir la distància (i la proximitat) adequada, anar-los transferint responsabilitats de debò, no monitoritzar cada moviment. Ser-hi a sobre, però no literalment.

 

Aquí us deixo l’enllaç a la font original de l’article.

https://www.ara.cat/premium/Deixar-que-teus-fills-sequivoquin_0_1088291193.html

Qui sóc

Bon dia a tothom!

Em dic Cristina, tinc 28 anys i sóc mestra d’Educació Primària.

Actualment treballo a una escola de Viladecans i sóc tutora de cinquè. Fa més de set anys que sóc mestra i he anat voltant per diferents escoles del Baix Llobregat. La meva professió m’apassiona i intento afrontar cada nou dia amb l’objectiu de millorar.

Entre les meves aficions, destaco l’esport; bé, córrer. De vegades costa trobar temps, però sempre que puc m’escapo a fer uns quilòmetres per la vora del riu, a la carretera de les Aigües o, fins i tot, a la cinta del gimnàs. També m’agrada llegir i escolar música i intento veure sèries en anglès per no perdre fil en aquesta llengua.

La meva inquietud d’aquest any és veure créixer als meus alumnes acadèmicament, però també emocionalment i experimentar un any ple de bones vivències.

Salutacions,

Cristina