M’ha costat una mica escriure aquestes paraules , no sabia per on començar…. M’he posat ha pensar i he anat construint records d’aquests dos anys, només recordo els bons moments.
Sobre tot recordo ,el dia que vaig entrar a classe amb un nas de bruixa decidida a explicar-vos un conte… i vosaltres em dèieu: som massa grans per contes! I si, teníeu part de raó: Us heu anat fent grans, però encara uns agraden els contes.
Els records ajuden a construir un camí i he de dir-vos, que tots, i cada un de vosaltres, m’heu ajudat a construir el meu camí. No us poseu tristos, els comiats són necessaris perquè més endavant hi hagi un retrobament.
Heu estat els meus protagonistes durant dos anys, hem rigut junts, ens hem enfadat, hem parlat i sobre tot hem aprés els uns dels altres. Vosaltres, us ho creieu o no, m’heu ensenyat a valorar-vos a cada un individualment , tenint en compte les vostres peculiaritats. M’heu posat reptes inesperats, alegries i de vegades heu sigut un maldecap que volia millorar. Sóc i ho sabeu molt caparruda, i sempre us dic: el que fem avui també ens servirà per demà.
Potser el curs no acaba com voldríeu per tots vosaltres, aquestes notes odioses no us acaben d’agradar. No marxeu amb una mal gust de boca i penseu que sempre ho podreu arreglar. Entrareu en un nova etapa, i cal que us marqueu nous objectius, heu de ser perseverant i no tirar la tovallola. Tots ho podeu aconseguir. Jo crec en educar en la cultura de l’esforç : Qui vulgui peix que es mulli el cul! ( no podia acabar aquestes paraules sense una frase feta de les meves)
Només em queda dir-vos: que aquí em tindreu sempre i que us trobaré a faltar
