Pigmalió i Galatea (Pygmalion et Galathée) és una pel·lícula dirigida per Méliès, que va ser projectada el 1898 a França. És muda, ja que encara no s’havien inventat les filmacions amb so.

La pel·lícula recrea l’antic mite de Pigmalió i Galatea. Pigmalió era el rei de Cipre i tenia un ideal massa estricte per a les dones, li encantava la perfecció. Així, va decidir que no es casaria i va dedicar tot el seu temps i la seva estima a crear estàtues, el que més li agradava. Però, en el fons, Pigmalió se sentia sol, i va començar e esculpir la figura d’una noia perfecta. Va decidir anomenar-la Galatea i, finalment, va enamorar-se d’ella. El problema era que la seva estimada no tenia vida, així que sempre somiava que deixava de ser una estàtua i es convertia en la seva dona de carn i ossos.

Pigmalió assistí a la celebració dedicada a la deesa Venus, i va suplicar-li que fes que la seva estimada Galatea cobrés vida. Ella, simplement, va elevar les flames de l’altar de Pigmalió tres vegades més amunt que les altres, però l’escultor no va entendre la senyal i va tornar a casa trist i decebut, on va quedar-se contemplant la seva obra durant hores. Finalment, quan va aixecar-se, va besar Galatea i, sorprès, va sentir els seus llavis suaus i càlids, no d’ivori. Va seguir fent-li petons i va veure com l’estàtua cobrava vida, enamorada també d’ell. Venus va acabar-ho d’adobar concedint-li a Galatea el do de la fertilitat.

El mite també explica que els dos enamorats van casar-se i van tenir un fill, Pafo. Algunes versions d’aquesta història conten que, amb el temps, Pigmalió va tenir una baralla amb Afrodita i aquesta, en un atac d’ira, va tornar a convertir Galatea en una figura d’ivori mentre els dos feien l’amor, deixant Pigmalió presoner dins del cos de Galatea.