Estel Pons Viñas

2 Batx A

IES Montgrí

Curs 2010-2011

JOHN STUART MILL

llibertat i utilitarisme

– Bé, jo vaig a fer el cigarro a fora. Si ve el cambrer demaneu un tallat per mi.

– Espera, t’acompanyo.

– Això de la llei antitabac és una putada. Als fumadors ens tenen ben marginats: primer sales separades per fumadors i ara ni això, al carrer. És que ens ho acabaran prohibint fins i tot a casa!

– Home, ja tens raó, però en part ho entenc, hi ha gent que li molesta el fum.

– Val, d’acord. Però em sento pressionat. A mi m’agrada fumar, no ho vull deixar i sento com si estigués fent alguna cosa mal feta. Aquí al carrer, hem d’estar fumant a peu dret mentre passa tot de gent que ens mira com si fóssim il·legals… Ara mateix, has vist aquella dona com ens ha mirat?

– Si, a mi també em posa nerviós. Surts per relaxar-te fent el cigarro i la gent et mira com si fessis algú mal fet. Ara fumar no està de moda. I segur que aquella dona ha pensat: “pobra gent, tot i sabent que fumar mata continuen fent-ho, estan enganxats al tabac, hauríem d’ajudar a deixar-ho”.

– Ja veus, últimament hi ha molta gent que em pregunta si ho vull deixar i s’ofereixen a ajudar-me. Jo els dic sempre que no, que pesats. És més, ara encara tinc més ganes de fumar.

– La meva germana, cada cop que em veu, m’ho diu. Ja sé que no és sa, ho posa a les mateixes caixes de tabac, però d’alguna cosa ens hem de morir no? Ja sóc prou grandet per decidir el que faig. Entenc que els molesti que fumi al seu costat i ho prohibeixin perquè els perjudico la seva salut però si vull fumar a casa meva ningú no m’ho pot impedir.

– Només faltaria! Sembla que cada vegada més facin lleis per aconseguir que la societat progressi. Cada cop ens sentim més coaccionats, mancats de llibertat.

– Trobo que hauria de ser al revés. Com més llibertat individual hi hagués més evolucionaria la societat. Vull dir que apareixerien noves idees, varietat de situacions, estils de vida i després la gent triaria el millor, però si només ens quedem amb una i anem prohibint les altres…

– Sembla que vulguis dir que amb l’experiència aprendrem a construir una societat millor però l’ésser humà ensopega més d’un cop amb la mateixa pedra.

– Sí, però entre poc i massa. El nostre Estat no és ni molt liberal ni una dictadura, tenim unes llibertats i uns drets i deures intocables per qualsevol govern que és la Constitució.

– Però això de les llibertats, si són individuals o no és poc clar; la línia que divideix l’àmbit privat i el social és molt borrosa. Som éssers socials, no aïllats, qualsevol decisió o idea que decideixi emprendre pot afectar indirectament altres persones del meu voltant… Ei, mira aquella dona que travessa el pas de zebra, porta burka.

– Ostres sí. Veus, això haurien de prohibir. Amb els fumadors tothom s’atreveix però quan son coses de l’Islam ningú diu res.

– Carai, aquí parlant de la llibertat de les persones envers l’Estat i ara dius que això s’ha de prohibir? Aquesta dona pot vestir com vulgui.

– No, però això afecta les altres persones.

– Per què? Tens por que hi hagi un terrorista sota el vel o què?

– Home, per casa que vagin com vulguin però en llocs públics han de respectar l’altre gent. A més no crec pas que ho hagin decidit elles d’anar vestides així. No ets ningú com a persona, no tens personalitat pròpia, ni rostre,…

– Si el seu home les obliga a anar així i et demanen ajuda si que pots intervenir-hi però si no? Si elles ho accepten, no tens cap dret a posar-t’hi.

– Això és el que argumenten aquests religiosos extremistes que viuen del sistema però també hi ha un límit no? Que aquesta dona vesteixi així afecta a tota la societat.

– Si però això és la teva opinió, hi ha gent que no pensa igual que tu.

– Bueno, és la meva opinió i la de la majoria de la societat.

– Per això mateix, la majoria no té cap dret a imposar res a la minoria. Quan la majoria intervé en la conducta purament personal és molt provable que ho faci malament. La bona conducta pot ser dolenta per altres i les dues s’han de respectar, no es pot imposar als altres com si fossis un colonitzador.

– Dit així sona molt malament però també ho post dir disfressat sota el nom de democràcia.

– Què vols dir?

– Democràcia significa amb grec, govern del poble i d’això no en té res. És el govern de la majoria de la gent que va a votar, que no arriba ni molt menys a la meitat de la població en edat de vot. Però tornem al que anàvem, en el deure envers els altres la majoria si que té un paper important. En aquests, l’opinió majoritària del públic normalment és correcta perquè el que fa és jutjar els seus propis interessos, és a dir, com els afectaria la conducta si se’n permetés la pràctica. I en aquest cas del burka, no proporciona bons interessos a la majoria de la societat , per tant, és una conducta dolenta.

– Però vols dir que és correcte aquest salt que m’acabes de fer? Què és per tu el que fa que una acció sigui bona o dolenta?

– Penso que el que tota persona busca és la felicitat, plaer i absència de dolor. Però hi ha dos tipus de plaer: físic i intel·lectual. Aquest últim és molt més important, és més durador i més sà, també és més difícil d’aconseguir perquè requereix un treball previ. Però si domines seràs més lliure i tens la possibilitat d’entendre i escollir entre els dos plaers.

– Però a mi, felicitat em sona massa romàntic i poc creïble i per plaer entenc alguna cosa efímera. Penso que actualment el que ens mou no és res d’això, sinó la tranquil·litat, el benestar. Tothom vol que no el facin fora de la feina, que no es posi malalt, que no entrin a robar…

– Val, doncs ho deixarem en benestar. Penso que la conducta bona és la que permeti aquest benestar al màxim nombre de persones i com més persones desitgin aquesta conducta, més bona serà.

– No home, tornem a estar com abans. Això és subjectiu, el desig de les persones envers algun comportament és totalment modificable, la publicitat viu d’això i a part, no penses que som egoistes per naturalesa? Si tothom mira per la seva banda, qui decidirà basant-se en el benestar comú si contradiu els seus interessos individuals?

– Vols dir que som tan egoistes? Som éssers humans, hem rebut una educació i tenim un cert sentiment d’empatia, per experiència, autoestima, semblança, tenim una sentiment de deure respecte els altres que quan fracassa es converteix en remordiment.

– Però tampoc pots donar cap prova del desig d’aquest benestar comú. És un concepte molt teòric i ideal, per experiència hem vist gent que prefereix el seu propi benestar abans del general. A més ara sembla que t’estiguis contradient: fins ara defensaves la llibertat individual i ara l’obligació del benestar de la majoria. Si haguéssim d’escollir el comportament que més benefici porti a la majoria, llavors hauríem de prohibir el tabac no?

– Però si el meu comportament no perjudica als altres no em poden dir res, que jo fumi a casa meva no perjudica el benestar de la societat.

– Això de la majoria com a criteri de veritat no creus que és injust? La minoria és marginada, una part de la societat no podrà arribar al benestar.

– I tu què proposes?

– Un equilibri entre la majoria i la minoria. Tenir en compte qui té menys perquè no hi hagi tantes desigualtats, establir mínims per garantir un cert benestar per tothom. Intentar d’actuar de manera imparcial.

– Ja saps que això és molt difícil, sempre hi haurà gent que es queixarà per una banda i per l’altra. Quan es toquen els interessos personals tothom crida.

– Si, i ara amb aquesta crisi què? Ens quedarem sense societat del benestar?

– Ai noi, en aquests temps difícils tothom procura per si mateix i preferim una cosa segura abans d’arriscar-nos a aconseguir una altra de millor. Així que vaig a prendre’m el cafè i cap a la feina, sinó encara seré jo el que em quedaré sense benestar.

REFLEXIONS SOBRE

LA FILOSOFIA DE STUART MILL

El segle XIX va ser època de canvis. Es produeix la Revolució Industrial i es consolida un nou sistema social: el capitalisme. L’estructura social també canvia; es trenquen els estaments i apareixen dues noves classes: la burgesia i el proletariat. Dins d’aquest context, la filosofia deixa de centrar-se en la metafísica i l’epistemologia per reflexionar sobre qüestions amb una finalitat més pràctica per la societat.

John Stuart Mill (1806-1873) és segurament el filòsof més influent del segle XIX a Anglaterra. Economista i teòric social i polític, reb una educació severa per part dels seu pare James Mill i el seu padrí Jeremy Bentham, qui l’influeix en el pensament utilitarista. Als 20 anys, immers en una crisi nerviosa i existencial, es revela contra aquesta educació estricta i diversifica els seus interessos. Milita al Partit Liberal i és un gran defensor dels drets de la dona. És el gran defensor de l’utilitarisme i el liberalisme, tant polític com econòmic.

A la seva obra Sobre la llibertat (1859) reivindica la llibertat individual davant l’Estat i l’opinió pública.

Cal apuntar que Mill no parla de la llibertat positiva, que entenem com lliure albir o llibertat de decisió (capacitat interior de decidir de fer una cosa o l’altre), sinó de la llibertat negativa, absència de coacció, d’impediment per fer una cosa. Aquest organisme coaccionador és l’estat o la societat, la majoria.

Però l’ésser humà és social i per tant és inevitable una certa restricció de la llibertat individual. Mill estableix dues possibles limitacions de la llibertat: sense el consentiment de l’individu i al·legant als seu bé (paternalisme) i per evitar perjudicar els drets d’altres persones (principi del dany). Mill només accepta la intervenció de l’estat i la societat per llei en aquest darrer cas.

El principi paternalista no es pot imposar per llei, en aquest cas, la societat només pot intentar persuadir, cridar l’atenció, fer retrets, raonar, suplicar però mai prohibir per llei. Evidentment, aquest principi s’ha d’aplicar a menors d’edat i persones que no tenen capacitat suficient per decidir per ells mateixos. Ara bé, aquest aclariment ens crea un problema: Quan considerem que una persona està capacitada per decidir per ella mateixa? Hem establert que els divuit anys és la frontera a partir de la qual una persona pot prendre decisions, però aquesta edat física no correspon amb l’edat mental o intel·lectual, hi ha menors d’edat amb més capacitat per decidir que gent de més de divuit anys. Però a part d’això, hi ha persones que els hem etiquetat de malalts mentals perquè no actuen com la majoria de la societat, hem de tenir una actitud paternalista en aquests casos? Per exemple, pocs anys enrere, ser homosexual era una malaltia, un desequilibri mental i és una persona com les altres. Hem d’intervenir en un cas d’alcoholèmia, drogoaddicció, anorèxia o conducte suïcida si els afectats no ho demanen? Aquests quatre casos són considerats avui en dia, com a trastorns psicològics. Hem d’intervenir en casos de violència de gènere si l’afectada no ho demana?

Hem establert un límit del paternalisme, podem intervenir en aquestes situacions anteriors quan són casos extrems i es tem per la vida de la persona suposant que no es troba en un bon estat mental per prendre segons quines decisions. Però un altre cas seria l’eutanàsia, es podria permetre en aquelles persones amb poc temps de vida o que es trobin en una situació de salut molt difícil i que tinguin plenes facultats per decidir la seva mort.

L’altre obra on exposa part important de la seva filosofia és Utilitarisme (1863). Mill continua i matisa la filosofia utilitarista de Jeremy Bentham, un sistema ètic que proposa principis generals i normes pràctiques per actuar afavorint el màxim el bé comú. Així, les accions són bones en proporció a la quantitat de persones que proporcioni felicitat, entenent per ella plaer i absència de dolor. Aquest concepte de plaer i dolor com a criteri de bo o dolent prové del pensament hedonista i de la doctrina d’Epicur.

Però Mill distingirà dos tipus de plaers segons la seva qualitat: plaers físics o sensuals i plaers intel·lectuals. Aquests últims són més desitjables pel fet que són més permanents i segurs.

En l’utilitarisme de Mill val més la qualitat que la quantitat dels plaers. D’aquí “és millor ser Sòcrates insatisfet que un gorrí satisfet”. Les persones capaces d’arribar als plaers intel·lectuals també coneixen els físics i tenen l’oportunitat de decidir entre un dels dos en canvi aquell que només coneix els plaers físics no pot decidir quin dels dos escollir. Però, segons Mill, les persones perden les seves aspiracions elevades quan perden el gust per les coses intel·lectuals, llavors prefereixen els plaers inferiors que els permeten trobar la satisfacció plena.

Amb aquest apunt del la qualitat dels plaers, Mill matisa el principi de la major felicitat. Ara bé, per beneficiar la majoria, hi ha d’haver una minoria que no en sortirà beneficiada i Mill recorre a la regla d’or de la moral de Jesús i de Kant: “”actua com voldries que actuessin amb tu, estima al teu veí com a tu mateix”. Mill confia en l’educació i l’opinió pública per modelar el caràcter egoista d’ésser humà perquè sigui capaç de trobar l’equilibri entre la pròpia felicitat i la col·lectiva. Es veu la influència de la filosofia emotivista de Hume quan Mill utilitza el sentiment de simpatia, del deure, de consciència moral de les persones envers la societat.

Ara bé, podem dubtar d’aquesta concepció: l’individu busca la felicitat general? Quant és de fort aquest sentiment de simpatia o empatia?

Aquests dos conceptes del pensament d’Stuart Mill semblen difícils d’encaixar; la defensa de la llibertat individual, la recerca del propi bé i l’imperatiu moral d’actuar segons el bé general.

Mill defensa que s’ha de permetre tant com sigui possible la llibertat individual, això serà més útil que utilitzar la coacció. S’ha d’aconseguir el desenvolupament individual perquè farà augmentar la felicitat el col·lectiva i el desenvolupament equival a individualitat, llibertat, originalitat, varietat de situacions. Cada persona serà més valuosa ja que no hi haurà una societat uniforme sinó plural. Això s’aconseguirà deixant l’espai de llibertat individual que pertoca a cada persona. Aquesta idea liberal probablement agafa força en Mill després del trencament amb l’educació estricte que rep des de ben petit, es sent coaccionat i necessita llibertat per créixer.

Filòsofs contemporanis com John Rawls han adoptat una posició crítica envers l’utilitarisme. Rawls veu que el pensament de Mill aplicat a la nostra societat actual ha causat molts desequilibris dins de la societat perquè veu que la gent ha actuat per interès propi. Per això incorpora el concepte de justícia, es pregunta si el sistema utilitarista és just. Rawls proposa un nou model que garanteixi un mínim perquè aquells que menys tenen puguin viure dignament i també una situació imaginària d’imparcialitat, anomenada original position, en la qual no existeixin diferències que duguin als individus a actuar per propi interès.

Els principis de Mill són aplicables en l’anàlisi de lleis i política actual, el seu pensament he influït en la filosofia política i moral de la concepció liberalista i en la societat capitalista. La seva contribució a la defensa de les llibertats de les persones ha marcat la cultura occidental.