Així parlà Friedrich Nietzsche

Lucía de Jong

2 BAT-A

IES Montgrí

Història de la Filosofia

Nota: He considerat moltes maneres de realitzar aquest treball. Milers de personatges han passat per aquestes pàgines i al final han sortit per on havien vingut, sense quedar-se a contemplar la obra final. Perquè Nietzsche és un home del qual no es pot parlar: se l’ha de sentir. Ningú parlarà de les seves obres amb la mateixa intensitat amb què ell ho fa. És per això que ningú parlarà per ell avui. Nietzsche parlarà a través de la veu narrativa, sense embuts i sense personatges que alterin el que intentava explicar.

Declaració d’intencions: Nietzsche és un home que escrivia d’una manera un tant difícil d’entendre. En aquest text he intentat apropar-lo al poble perquè el poble el senti: el missatge que transmet no s’ha de perdre per incomprensions. Per això l’he explicat d’una manera més propera i més entenedora per tal que fins al més analfabet pugui entendre que ha de ser fort i noble per sí mateix.

Tras cada hombre viviente se encuentran treinta fantasmas, pues tal es la proporción numérica con que los muertos superan a los vivos. Desde el alba de los tiempos, aproximadamente cien mil millones de seres humanos han transitado por el planeta Tierra. Y es en verdad un número interesante, pues por curiosa coincidencia hay aproximadamente cien mil millones de estrellas en nuestro universo local, la Vía Láctea. Así, por cada hombre que jamás ha vivido, luce una estrella en ese Universo.

Pero, cada una de esas estrellas es un sol, a menudo mucho más brillante y magnífico que la pequeña y cercana a la que denominamos “el” Sol. Y muchos -quizá la mayoría- de esos soles lejanos tienen planetas circundándolos. Así, casi con seguridad hay suelo suficiente en el firmamento para ofrecer a cada miembro de las especies humanas, desde el primer hombre-mono, su propio mundo particular: cielo… o infierno.

No tenemos medio alguno de conjeturar cuántos de esos cielos e infiernos se encuentran habitados, y con qué clase de criaturas: el más cercano de ellos está millones de veces más lejos que Marte o Venus, esas metas remotas aún para la próxima generación. Mas las barreras de la distancia se están desmoronando, y día llegará en que daremos con nuestros iguales, o nuestros superiores, entre las estrellas.

Los hombres han sido lentos en encararse con esta perspectiva; algunos esperan aún que nunca se convertirá en realidad. No obstante, aumenta el número de los que preguntan: ¿Por qué no han acontecido ya tales encuentros, puesto que nosotros mismos estamos a punto de aventurarnos en el espacio? ¿Por qué no, en efecto? Sólo hay una posible respuesta a esta muy razonable pregunta. Más recordad, por favor, que ésta es sólo una obra de ficción.

La verdad, como siempre, será mucho más extraordinaria.

Arthur C. Clarke; 2001, Una odisea espacial

Així comença una gran obra, amb una gran introducció. I Nietzsche, un gran home, donà el que potser n’és la resposta que el text deixa sense esmentar:

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir.

Friedrich Nietzsche; Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

Hi hagué una vegada un home, un animal, un primat, que s’alçà dret. I pel fet de poder veure els seus companys des de sobre es cregué millor que ells, tant, que s’allunyà dels boscos i començà a viure en coves, només amb els seus. Amb el coneixement pogué amagar-se i enganyar els altres perquè no el donguessin caça. Es convertí en un ésser enganyador, tant amb els altres animals, com amb sí mateix. L’home establí el que era veritat i el que era mentida, segons ell, i ho prengué com si hagués estat veritat i mentida en el sentit més absolut.

L’ésser humà necessitava, per viure en comunitat, una mena de tractat, unes normes socials, perquè és un animal que no està fet per conviure. Per evitar baralles entre tots, establí el que fou la veritat, per concens i no perquè en realitat ho sigués. I utilitzà allò que no era veritat com a mentida; perquè l’home no volia la veritat: volia només la part de la veritat que li agradava.

Per a determinar veritats i mentides, tot i així, li calia un cert llenguatge. Li calien sons que pogués transmetre als altres i que els altres entenguessin què era el que intentava dir. Li calia mentir-se a ell mateix considerant el so com allò que el so representava. Inventà, doncs, una metàfora; un quelcom que s’utilitzava per descriure el que hi havia sense que fos realment el que allà hi era. L’home veia una cosa, i veure no és res més que sentir un impuls nerviós. Però ell ho veié i transformà allò que hi havia en una imatge, no la imatge que ell veia, sinó una de més general i generalitzada, un icone d’allò que estava veient: una imatge que s’assemblava a la que veia i alhora a les similars que havia vist en el passat, sense ser exactament cap d’elles, sense existir de veritat. Tot seguit associà un so a aquesta imatge i es feu entendre pels seus companys: aquell so representaria aquella imatge que tots tenien al cap, i que cap era igual a les dels altres.

L’home, amb aquests sons que no eren imatges però que les representaven, aconseguí tenir un llenguatge. Però què és tenir un llenguatge si cada so que un transmet té associada una imatge diferent per a cada persona que el sent? Com es pot parlar de comunicació si cada un dels seus integrants rep una informació distinta quan es diu el mateix, i és inclús distinta del que el parlant volia transmetre? L’ésser humà creu que es comunica, però en realitat res del que diu correspon amb la realitat, res del que pensa correspon amb la realitat. Cap d’aquelles imatges que li venen al cap quan imagina existeixen en el món. N’existeixen de semblants, però totes tindran una petita diferència les unes amb les altres, les altres amb les imaginàries.

Quan la paraula passa de referir-se al fet, a la imatge, per esdevenir imaginació, es diu que es parla de conceptes. Els conceptes són els que encaixen amb totes les imatges similars, són aquelles imatges diferents que cadascú té a la ment. I si res és igual a la ment dels homes, què és la veritat? Quin dels conceptes és vertader? L’és algun? Doncs no. La veritat és un conjunt de les metàfores abans esmentades, humanes, que després de molt fer-les servir es creu que són reals. Però, fixeu-vos, estem parlant de creences, d’irrealitats, res és vertader. És vertader allò que molts consideren vertader. És com en un judici: si el jurat considera que l’acusat és culpable, aleshores és jurídicament culpable, hagi o no hagi comès el crim. El mateix succeeix a l’inrevés: si el jurat o el jutge considera que és innocent, l’acusat és innocent encara que hagi mort algú. La realitat no es correspon amb la veritat.

Però la veritat és alabada, és desitjada, ja que vol contrastar amb el mentider, que és qui fa passar allò irreal com a real. Però cap veritat no és real!, direu; i és en aquest punt on l’home ho oblida: creu que la veritat és honesta, creu que la veritat és realitat. I és aquesta manera de fer conceptes, de mentir i de dir la veritat el que posa a l’home per sobre dels altres animals, o això creu ell. L’home crea un entramat de conceptes infinitament complex i hom ha de saber on buscar-ne cada un, s’ha d’instruir els nens per tal que puguin cercar allò els conceptes en el seu lloc. És una teranyina fixada en una fulla, totalment inestable. L’home inventa conceptes per la realitat i llavors diu que ha descobert la veritat quan a un fet concret li dóna la classificació que ha inventat. No és res més que autoenganyar-se, no és res més que creure’s superior per tenir un coneixement que s’ha inventat ell sol. L’home es pren a si mateix com a mesura de totes les coses: allò alt és allò més alt que jo; allò que jo conec és el que existeix realment; el món que jo veig és el mon real. Què hi ha del món dels insectes, que poden veure els raigs ultraviolats? Res; perquè es considera que veuen aquest mateix món. Perquè l’home creu que el món real és el món que ell veu. Perquè l’home creu que el món que veuen els altres homes és el mateix que ell veu: i aquí s’equivoca. Cadascú té una percepció del món, i cap d’aquestes n’és la correcta; cap n’és la vertadera.

Quan l’home deixa de percebre’s a sí mateix com a subjecte, subjecte artístic que crea i que aprecia les diferències entre les imatges de la realitat i no les de conceptes, pot viure amb seguretat i conseqüència; perquè d’altra forma tot seria un món canviant on mai detectaria similituds per tal d’assagurar-se on és i què ha de fer. I amb aquesta seguretat de que les similituds sempre porten allà mateix es crea la ciència, que no és res més que l’estudi del que l’home creu que és la natura, de les semblances entre fets i coses que moltes vegades apareixen juntes. Però només analitza les coses que ell li ha donat primer: només classifica segons un criteri que ell mateix s’inventa. No coneix allò que fa moure, només coneix que es mou, com es mou, cap a on es mou i què és, segons el criteri inventat, allò que s’està movent. Dóna als conceptes propietats, una de les quals és moure’s, i conclou que per aquesta propietat l’objecte es mou. I es queda tan ample creient-se un geni.

Però hi ha un altre home; un que, cansat de tanta ciència, decideix buscar un altre camí més irregular, semblant als somnis. Així crea l’art, el mite, allò inconseqüent que s’assembla més a la natura pel fet de ser únic. Es creu totipotent, perquè mentre l’home que crea conceptes es limita a les propietats que s’atorga; l’home que imagina intenta superar-se cada cop més per tornar-se tal vegada déu, tal vegada insecte, per tal d’explorar els móns que potser perceben aquests i plasmar-los en una obra d’art. (Entenem, siusplau, obra d’art com aquella obra d’art treballada; res de quadrats negres sobre fons blanc que venen a simbolitzar la franja de cel clar que queda a l’horitzó instants després que el Sol es pongui). Deixa de guiar-se per conceptes i es comença a guiar per intuïcions, que no es poden representar amb sons sinó que s’han de buscar altres formes d’expressió: l’art.

La diferència entre l’home racional i l’intuitiu és que mentre que el primer intenta ordenar el seu món sense buscar-hi la felicitat, sinó l’absència de dolor; el segon procura alliberar-se i viure intensament: sofrint molt quan sofreix, però vivint intensament quan és feliç. L’home racional, per la seva part, estoic, no diu res quan pateix: ho fa en silenci, sense queixar-se, com si no sentís res.

Així parlà Friedrich Nietzsche.

I tot seguit continuà, o ho digué abans, però analitzà les conseqüències del llenguatge en l’home, en les seves relacions, en la seva manera de viure i entendre les coses.

Ja hem dit que l’home hagué de reunir-se per viure i conviure amb els altres. Per tal de viure en comunitat s’inventà dos conceptes: bo i dolent; que després foren alterats fins a convertir-se en bo i pervers. Però qué és la bondat i la maldat, la dolenteria, la perversitat?

Durant molt de temps s’ha dit que bo era en un principi allò que no era egoïsta i que per aquesta qualitat era lloat, que l’home s’oblidava d’aquest oblit i continuava creient que allò bo era l’acció en si, i no les característiques de no-egoïsme i lloança. Però com pot una persona, amb el pas del temps, oblidar per què qualifica quelcom de bo quan és afavorit per aquesta bondat? Més aviat s’hauria de cercar l’origen del concepte en els bons, els qui eren superiors, poderosos i nobles, que establiren que les seves accions eren bones perquè podien establir les coses, en contraposició amb els esclaus, plebeus i vulgars, les accions dels quals foren anomenades dolentes.

Si analitzem el llenguatge que l’home creà per expressar les seves idees a partir dels conceptes, veiem que, etimològicament, la paraula “bo” va lligada a noble, generós, distingit; i la paraula “dolent”, a senzill, vulgar, plebeu. És a dir, en un principi, quan es parlava de “bo” es feia per aludir al concepte de noble, distingit; i “dolent” per a plebeu, vulgar. Però no amb un to despectiu o pejoratiu, sinó simplement per contraposar-ho al noble.

Els plebeus, vulgars màrtirs, es compadien d’ells mateixos per ésser inferiors als nobles, i es generà un ressentiment entre el poble. El poble que, per mitjà de la religió, es consolà en l’esperança, l’amor, la fe; es digué que algun dia seria recompensat per ser tan sofrit, tan ensopit, tan plebeu, tan ressentit; i s’inventà un cel on aniria després de patir en aquesta vida. S’inventà un cel on hi aniria només si patia en aquesta vida. I així vingueren els patiments dels plebeus, dels ressentits, que cada cop alimentaven més l’odi perquè veien que els nobles eren feliços en el moment, sense patir.

Inventaren els religiosos un dia del judici, un dia on els nobles serien castigats per ser feliços i els plebeus recompensats per ser fills de l’odi. Ja no hi ha un bo i dolent que esmenta les característiques socials, sinó que es converteix en un bo i pervers que refereix a característiques personals. Apareix el pur i l’impur; no el pur en el sentit de net, sinó en el sentit d’abstinença, de castedat, de covardia. El sacerdot imposà aquest culte a la puresa i tractà l’impur com algú que s’ha de curar. Jo et perdono els teus pecats, jo et perdono que siguis feliç quan no et toca. (Teòricament ho diu en nom de Déu, però com que Déu ha mort…). Només així podràs accedir a la veritable felicitat. I quina és aquesta felicitat? Ho sabràs un cop mort.

El que passa és que les idees sacerdotals (seràs feliç algun dia) tingueren més interès per al poble que les nobles (sigues feliç ara, si pots). I separaren tant, però tant, la idea de bo de la que ja hi havia que capgiraren els conceptes. El noble esdevenia pervers, i aquell sofrit, racuniós i vulgar plebeu, en el bo. Una bondat de masses, perquè l’esclau, el plebeu, el religiós no és un: són molts. Van en grup, no pensen per separat. Són bons perquè són desgraciats. Són febles. Són humils. Aquesta fou la revolta dels esclaus, convertint el noble en maleït, condemnat, ateu.

I els esclaus digueren que la seva nova moral, que neixia de l’odi i el ressentiment, era irònicament la moral de l’amor, de l’amor entre germans, de la caritat i la bondat. Un amor cap als altres com una esperança narcotitzadora de la salvació.

Els senyors perderen la batalla, i guanyà la moral de l’home vulgar. El ressentiment esdevingué creador i generà valors: negà la moral de senyors, i “creà” una de contraposada que era la d’esclaus. Com que el que aquesta moral crea és únicament el contraposat de l’altra, necessita l’altra per poder contraposar-s’hi. No té res a veure amb la de senyors, que brolla d’ella mateixa, que és espontània i que surt del no-res. Per al noble la felicitat és activitat; per a l’esclau, tranquilitat, passivitat. Per al noble la intel·ligència és un complement del seu estat; per a l’esclau, una condició existencial. Res de penso i aleshores existeixo; res de trobar-se a un mateix per la raó. Visc i aleshores existeixo. (I ja ho pensaré demà, digué Scarlett O’Hara).

Però és que els nobles no senten ressentiment, no senten odi? Sí, és clar, són humans i com a tals no estan fets per viure en comunitat. És per això que neixen disputes. Però el noble posa fi a l’odi mitjançant la revenja, té una reacció immediata. És l’esclau qui, per covardia o falta de mitjans, no es torna de seguida i acumula tot l’odi que sent a dins, fins que esclata en una revolució. L’home noble respecta els seus enemics, i aquí podem dir que els estima, perquè els té com iguals. En canvi l’esclau veu l’enemic com el pervers, com a contraposat d’ell mateix; l’odia i el menysprea. El noble té un instint animal de descarregar la tensió, lluitar i guanyar. L’esclau reprimeix aquest instint, es refugia on no li calgui lluitar, fa piló amb altres esclaus per evitar que la fletxa li caigui just a ell, així com les zebres viuen en comunitat per tal que no se les distingeixi quan corren. L’esclau no pot venjar-se i per això diu que no vol fer-ho, o que vol perdonar.

Com que la unió fa la força, els esclaus sotmeteren els nobles i crearen la cultura, la cultura que servia per amansar l’home i fer-lo social. Els nobles foren humiliats i els seus ideals foren presos com els instruments que la cultura feu servir per adoctrinar tots els xaiets. Però aquests són aquells qui endarrereixen la societat, qui fan sentir repugnància envers l’home. L’home ja no és quelcom temut si va tot sol, l’home és indefens, és mediocre i ensopit. Només unit amb altres és digne d’admiració, i ni tan sols això, perquè no fa res de gran, res de bo, últimament. Els grans homes han mort.

El que passa és que és antinatural el fet d’exigir al fort que deixi de ser fort. “Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, resava una cançó. El fort no pot ser guanyat pel feble si es troben en igualtat de condicions. El fort no ha de ser reprimit, si ho és per si mateix. La força és tendència, és voluntat i és poder, és acció. Però l’esclau diu que l’home fort és lliure de ser feble, i així es dóna el dret (un dret irreal) de criticar-li al fort el fet de ser fort. És poc intel·ligent, doncs, quan alaben la feblesa del feble de tal manera que sembla que sigui un mèrit seu. S’autoenganyen pensant que la feblesa és llibertat.

En resum: hi ha homes de dos tipus: forts i febles. Els primers, de les seves accions, derivaren el mot de “bo” i en contraposaren un que era “dolent”. Els “dolents” s’enfadaren amb els bons i intercanviaren els papers a causa del ressentiment: els bons foren anomenats “perversos” i ells mateixos, “bons”. Però a més a més castigaren a tot fort dient que estava en ells mateixos el poder de ser febles, si volien.

És com un petit conte:

En un inici hi havia a la sabana lleons i micos. Els uns anaven tots sols, o en famílies, caçant i vivint la vida. Els altres anaven tots junts, en grans comunitats, tots iguals, amb una mínima jerarquia per organitzar-se socialment. Un dia un home anà a la sabana i es construí una caseta entre uns arbres. Decidí donar de menjar als micos i fer-los servir per animar un petit parc d’atraccions naturals. Per evitar que els lleons els ataquessin, posà una cerca dividint la terra. Els micos, que rebien menjar de l’home, s’anaren reproduint molt i molt ràpidament, però no feien allò que l’home volia. Els lleons continuaven fent la seva però es veien impotents cada cop que anaven a buscar menjar i no trobaven cap mico arran de terra, perquè estaven tots a l’altra banda del cercat. Els micos, per la seva part, es reien dels lleons.

El temps passà i l’home, com que els micos no es portaven bé, no rebia visites al parc. L’home tenia poc menjar i els micos se n’aprofitaven tant com podien. Fins que un dia l’home morí de gana. I quan l’home morí, els micos continuaven anant a casa seva com si encara fos viu, esperant que els donés menjar, esperant que arreglés la valla per evitar la entrada dels lleons. Però l’home era mort, i faltava poc, molt poc, perquè tot tornés a ser com abans, quan els lleons dominaven la sabana.

L’home d’avui ha de ser només esclau de les circumstàncies, però ha de brollar artista i senyor quan aquestes li són favorables. Ha de cercar la felicitat en l’avui i ha de comportar-se de manera noble, sense dependre dels altres. Ajudar en la mesura que el sentiment t’apropi a l’ajudat, en família, en amistat; però no ajudar a tothom pel simple fet que algun dia t’ho tornaran. Les coses mai tornen. Ni tan sols els hindús, amb el seu sistema kàrmic, pensen que les coses tornaran un dia o altre: tornaran en una altra vida. I cap d’ells no s’absté d’enganyar al ximple, de cobrar de més, de dir mentides per aconseguir el que vol.

L’home ha de ser fort, molt fort: tots els homes forts. En cas contrari, els altres s’aprofitaran d’ell. En cas contrari, un s’aprofitarà de la situació i es quedarà amb tot el poder. Si tots som poderosos, en canvi, tots tindrem dret al nostre espai, al nostre petit regnat, a la nostra felicitat.