CONVERSES ENTRE UN HOME INTUITIU I UN HOME RACIONAL.

per Mar Valles. 2012

El pintor Van Gogh ensenya la seva obra a un veí.

El senyor Van Gogh li ensenya al seu veí, el jutge Duppont els seus quadres a l’estudi. El senyor Duppont se’ls mira encuriosit:

 

Sr Duppont: – Estimat Van Gogh, expliqui’m que s’hi troba en aquest quadre.

 

Van Gogh: – No hi ha massa a explicar, camps de blat, un camí i els corbs volant sota el cel blau.

 

Sr. Duppont: – No ho entenc. Això no és un camp de blat, això és una taca groga. Al que tu anomenes corbs són ralles negres desordenades i el cel sembla un mar amb tempesta. Això no és la veritat.

 

Van Gogh: – És clar que no és la veritat, perquè aquesta no existeix. Però jo l’intento buscar amb els meu quadres.

 

Sr Duppont: – Com que no existeix la veritat? Totes les persones amb enteniment sabem jutjar el que es veritat i el que es fals. La trobem en la justícia, la conducta de les persones, les lleis… i fins i tot en els camps de blat i els corbs.

 

Van Gogh: – No comparteixo la seva visió de la veritat. Per vostè tot es basa en l’enteniment i la racionalitat, però per mi l’enteniment no és més que un procés creat per l’home amb la intenció d’explicar allò que no pot explicar, que és l’essència de les coses.

 

Sr Duppont: -Això que em diu és veritablement sorprenent, amb que es basa per dir això?

 

Van Gogh: -Pensi per un moment amb el llenguatge, amb ell construïm les lleis, els pensaments, les reflexions… i tots creiem que el llenguatge és el reflex fidel de les coses. Però si ens fixem bé, podem veure que el llenguatge no és res més que una invenció de l’home. El procés és el següent: els primers d’actuar són els nostres sentits, que perceben, per exemple un arbre. Després, el nostre cervell ens mostra la imatge d’aquest arbre, i finalment articulem un so, que és la paraula per anomenar-lo, però que aquesta no té cap relació lògica amb la imatge que ha sortit del nostre cervell i evidentment cap relació amb l’arbre en si.

 

Senyor Duppont: – I que més dona que el nom sigui una invenció de l’home? Ens serveix per definir l’home.

 

Van Gogh: – Si, pots definir a aquest arbre, però no podràs definir l’arbre del costat amb la mateixa paraula, perquè seran diferents. Per no haver de anomenar amb diferents paraules cada un dels arbres va sorgir el concepte, i amb ell creem una idea general del que és un arbre.

 

Sr. Duppont: – Bé, des del meu punt de vista, em sembla que és prou lògic. No podem anomenar cada arbre, cada cosa amb noms diferents, ens tornaríem bojos. Penso que és de sentit comú.

 

Van Gogh: – Aparentment senyor. Hem de tenir en compte, que la paraula en si no descriu fidelment la experiència individual d’aquest arbre i que desprès, quan creem el concepte hem de deixar de banda totes les particularitat de cada arbre, i aquest fet encara ens allunya més de l’essència de les coses.

 

Sr Duppont: -L’essència de les coses? Que és això per vostè?

 

Van Gogh: – Per mi l’essència de les coses, és allò que no es mostra en el primer moment, allò que està amagat. Per a mi la paraula “corb” no em diu res, però la visió dels corbs planant sobre els camps de blat una tarda d’estiu em transmet l’essència d’aquests corbs, i és això el que vull reflectir en aquest quadre.

 

Sr. Duppont: – Les seves idees són extravagants. No li poso en dubte el que vostè diu. Però si aquestes idees fossin la base de la societat, el món seria un veritable caos. Perquè una cosa és parlar d’arbres, i altre parlar de justícia i moralitat. Perquè segons vostè no podríem parlar del que és la moral, el que es bo i el que és dolent.

 

Van Gogh: – Em temo que en aquest punt també el decebré estimat Duppont. Amb això no sóc gaire optimista. Què és la societat? La societat és tot un conjunt d’egoistes, vanitosos, mentiders, hipòcrites…

 

Sr Duppont: – Aquesta visió em sembla molt pessimista. Jo tinc el gust de conèixer gent veritablement bona.

 

Van Gogh: – Si, però que sabem realment de nosaltres mateixos? Què és la veritat dins la societat? Sr Duppont, no ens molesta l’engany, el que ens molesta és que l’engany ens perjudiqui, i la veritat la busquem quan ens és favorable.

 

Sr. Duppont: – Continua amb el seu pessimisme Sr. Van Gogh, però no tothom és com vostè diu, és clar que hi ha persones que troben la veritat, els filòsofs, els científics…

 

Van Gogh: – Els filòsofs tenen la supèrbia de creure que són el centre de l’univers, quan és clar que la natura, l’univers, existeix sense que l’esser humà incideixi. De fet, es fa servir l’enteniment per emmascarar la seva debilitat.

 

Sr. Duppont: – Però ara l’he enganxat, sr Van Gogh. La ciència no podrà dir que és una creació humana. Per exemple, les matemàtiques existeixen independentment que l’home les conegui o no. Però nosaltres les coneixem i el mecanisme que hem fet servir per conèixer-les és el que vostè considera que és impossible de conèixer la veritat: el llenguatge i els conceptes.

 

Van Gogh: – Té raó. Té raó en part. És veritat que les matemàtiques i les lleis immutables de l’univers existeixen. Però també és veritat que la manera que tenim d’acostar-nos a la ciència parteix des del nostre punt de vista i podria ser que la nostra limitació a l’hora d’aconseguir arribar a la veritat ens condicioni la nostra recerca científica i que nomes puguem arribar a un coneixement parcial.

 

Sr. Duppont: -Home, senyor Van Gogh, llavors pel que diu vostè, la humanitat resta encara a les fosques, com fa trenta mil anys.

 

Van Gogh: – No, sempre hi ha esperança. I aquesta la tinc en l’art.

 

Sr. Duppont: – En l’art?

 

Van Gogh: – Si, perquè només quan deixem de banda les obligacions de l’enteniment, de crear una falsa veritat, de construir un falç concepte del món i de l’home… i permetem que aquest enteniment pugui ser en llibertat, és quan sorgeix el millor de l’home. L’home necessita construir metàfores constantment, sinó no podria viure, seria insuportable per ell. I és en la llibertat de fer noves associacions i intuïcions, respon creativament i a aconsegueix escombrar les antigues barreres dels conceptes. Tots sabem que el teatre és falç i que una novel·la és una ficció, però ens agrada. Sabem que som enganyats, però no per això ens impressiona menys.

 

Sr. Duppont: -Bé, ja veig que no ens posarem d’acord. I més, si la salvació del món depèn dels artistes.

 

 

 

 

CRÍTICA A DESCARTES

per BILAL EL HASSOUNI AMYAY

Descartes comença la seva llarga meditació dubtant de tot, fins i tot dubte de si el seu cos existeix, i de la mateixa manera, dels seus sentits. L’objectiu d’aquest dubte metòdic és arribar a alguna veritat fonamental de la qual no pugui dubtar. Per dubtar de tot suposa que hi ha un geni maligne que l’està enganyant. Després d’una llarga reflexió, Descartes arriba a la conclusió que si aquest geni maligne existeix i l’està enganyant de veritat, aquest subjecte enganyat per força també ha d’existir, per tant Descartes existeix, a més com que dubte, i dubtar és fer servir la ment, i aquesta acció és la de pensar, si pensa i dubte per força existeix, perquè hi ha d’haver aquesta cosa que pensa, i dubte que ell anomenarà “Res Cogitans”, i que és l’única cosa que coneix d’ell mateix, ja tenim aquí el principi fonamental de la veritat “Penso, llavors existeixo” és una veritat que no pot ser negada, i serà el nucli del seu mètode. Per saber si alguna cosa és veritat haurà de ser clara i distinta, igual que la proposició citada anteriorment. Descartes es definirà, doncs, com una substància que pensa que és totalment diferent al cos, del qual no en podem saber res amb seguretat. Descartes tardarà poc a adonar-se de que la seva gran veritat només és correcte quan pensa, i que si deixa de pensar deixarà d’existir, igual que els intermitents d’un cotxe que fan pampallugues, buscarà doncs, alguna cosa que li permeti continuïtat d’existència, i aquest quelcom, serà Déu. Déu serà la gran garantia de l’existència. I la garantia de l’existència de Déu? Descartes fa servir el model ontològic de Sant Anselm de Canterbury per garantir-ne l’existència. Descartes diu, que si en ell es troba la idea d’algun ésser summament perfecte i omnipotent, seria incoherent que no existís, perquè “existir” és una perfecció. Segons ell no pot ser que ell tot sol s’hagi format aquesta idea de perfecció, i d’aquesta manera justifica l’existència de les coses corporals i extenses, perquè no pot ser que s’ha n’hagi format una idea ell tot sol, hi ha d’haver alguna cosa extensa, per poder imaginar-la, perquè imaginar és això, contemplar cossos extensos i visualitzar-los en la ment, per tant no ens podem imaginar una taula que no existeixi, així és com demostra l’existència de les cosses externes . Tot i que dubte dels sentits (ex: una torre de lluny és veu petita, però que en apropar-nos-hi es veu gran) no vol dir que el que percebin sigui irreal. Descartes també fa la següent afirmació: Si Deu existeix i és perfecte i la bondat és una perfecció vol dir que no permetrà que m’enganyi, i que em facilitarà un mètode per garantir el que perceben els meus sentits, per tant si les coses extenses que veig i sento son clares i distintes i les analitzo tants cops com sigui possible i segueixen sent distintes i clares vol dir que són vertaderes, perquè Déu no permetrà que m’enganyi.

Penso que el racionalisme de Descartes és correcte fins a un cert punt, fins al punt que afirma “penso, llavors existeixo”, la resta, no. Considerar l’existència de Déu pel simple fet que en ell es troba la idea de perfecció trobo que no és gaire racional. Que l’existència d’un ser perfecte es trobi en la seva ment no vol dir que hagi d’existir, a més si en una sola persona no es troba aquesta idea de perfecció vol dir que no existeix, i si no hi ha ningú que pensi diferent de Descartes, aquí estic jo. Segons ell s’ha de començar dubtant de tot, doncs com pot garantir l’existència de Déu? No pot ser que ell, només sigui un cervell, o una cosa pensant que es trobi en un laboratori tecnològicament equipat i que li estiguin enviant, mitjançant impulsos bioelèctrics, aquesta idea de perfecció? Fa servir aquesta idea de Déu perquè no té cap altre opció per sortir de la seva docte ignorància (com que dubte de tot, no sap res, en quant que sap moltes coses, per tant és un ignorant que sap) igual que un lladre que roba per menjar perquè no té diners. Si pogués reanimar a Descartes i tenir una conversa amb ell, li diria: Si Déu, omnipotent, que te totes les perfeccions, i el poder és una perfecció, podria Déu crear una pedra tant gran que ni ell la pogués moure? És una pregunta lògica i correcte, que evidencia la falsedat de l’existència de Déu, ja que si la resposta fos si; doncs voldria dir que Déu no pot moure aquesta pedra i per tant no és perfecte, i si la resposta fos que no, voldria dir que no seria del tot perfecte, en no poder crear una pedra d’aquestes dimensions. Trobo doncs que falsar l’existència de Déu és molt més racional i fàcil que no pas verificar-la. Aplicant el mètode de Descartes, podem arribar a la següent conclusió: Del no res, res en pot sortir. Si l’apliquem a Déu, veiem que en nega l’existència, ja que d’on surt Déu? i com pot ser que Déu sigui etern, tal com diu ell? Com podem veure he trobat moltes proves de la no existència de Déu, i en canvi encara no n’he trobar cap per garantir-ne la seva existència. Negant l’existència de Déu, també neguem segons Descartes, l’existència de la “res extensa” i per tant del nostre cos, amb això estic d’acord, perquè no tenim cap evidència de que no siguem cervells en un laboratori d’experiments, i que tota la realitat que veiem no sigui res més que una realitat virtual. Però això, no vol dir haver-se d’enfonsar en el dubte tal com fa Descartes, per què, què entem com a realitat? Jo entenc per realitat les experiències que vivim i que segueixin un ordre lògic i a les que “estic acostumat” tal com dirà Hume, i per tant el que perceben els nostres sentits, encara que “realment” estiguem en un laboratori és real per nosaltres. La realitat és un terme relatiu que Descartes fa servir com a terme absolut, on defensa que només existeix una única realitat. Ho podem provar per les diferents espècies que existeixen, un exemple serien els peixos que trobem a una immensa profunditat sota el glaç, segons ells la realitat és: foscor, aigua i res més. Si analitzéssim els diferents punts de vista de totes les espècies veuríem que hi ha infinites realitats, de fet cadascú té i es fa las seva realitat, vull dir amb això que no només existeix una sola realitat, tal com diu Descartes en buscar la “veritat fonamental”.

En les Meditacions, Descartes també afirma que existeix una immensa diferència entre l’ànima i el cos. De fet Descartes, diu que totes les coses extenses no les veiem directament, i que només Déu és capaç de veure-les. Déu ens dona informació sobre les coses extenses a través del cos, a través dels sentits. Com és evident en una ment científica trobo que aquesta reflexió és absurda, per què, com poden dues realitats totalment oposades, relacionar-se? No entraré en el tema de Déu, perquè la seva idea ja l’he falsat anteriorment. L’ànima, la substància que pensa i que és el motor de l’ésser humà segons Descartes, com pot estar unida a un cos físic, material i que no està viu segons Descartes? Amb els coneixements actuals sabem que estem formats de milions de cèl·lules i que cada una d’elles és capaç de néixer, reproduir-se, alimentar-se i morir, igual que nosaltres, vol dir això que cada cèl·lula té la seva pròpia ànima? Evidentment, no. Cada cèl·lula es regenera i es multiplica tantes vegades com pot fins que “s’espatlla” i es mor, igual que una màquina, no n’existeix cap de perfecte, i quan moren deixen de fer funcions vitals i causen malalties o la mort, igual que nosaltres, només són màquines intel·ligents. Com podem veure, el cos no és una res extensa que esta formada només de matèria inerta com una pedra, sinó que esta format per organismes vius. Estic d’acord amb el principi de causa de Hume, si no tenim cap evidència, ni cap impressió de l’ànima, com pot Descartes afirmar que l’ànima existeix? Com pot tan sols tenir-ne una idea? Només tenim evidència que estem formats per un cervell, en el qual hi ha una sèrie de reaccions químiques que ens fan pensar d’una manera o altre, i si el cervell és matèria extensa, i no cogitans, vol dir que realment el que existeix és el cos i no l’ànima, com és lògic i evident. De fet, espero que amb l’avanç de la medicina arribem a conèixer realment com funciona el nostre cervell, i acabar amb tots els dualismes entre ment i cos.

• Llibres II, IV i VII: La Republica de Plató
• per Alba Martinez.
  

La República de Plató és la primera utopia política escrita en prosa.

El que més m’ha impactat, personalment, ha sigut que des d’una simple idea, des del desenvolupament d’un concepte idealitzat del propi Plató, que resideix en el món de les idees, el món perfecte, se’n pot esdevenir el plantejament de tota una polis i un sistema polític minuciosament estructurat.

Una idea sense ser a l’abast per cap humà apart d’un aristòcrata, ha de ser, segons el parer de Plató, els fonaments d’una civilització que conté en ella milers de ciutadans, tots, amb la seva corresponent feina. Una cosa curiosa per el meu parer, doncs és una feina que cadascú porta “escrita” a la pròpia ànima, un labor perfectament estructurat per l’especialització de cada persona, formant par d’un dels tres grups. Aquells qui la seva ànima en regni la part concupiscible, aquella més primitiva i animal que no contesta al sentit de la raó i sols deixa amansar-se amb carícies dels aristòcrates. Complint amb pura harmonia la seva tasca determinada i d’aquesta manera poder-se crear la còpia de l’idea de la felicitat.

A les persones que en la seva ànima hi regnava la part definida en el terme llatí de “thymós”, que per descriure-la amb català hauríem d’ajudar-nos amb més d’un adjectiu com ara; passió, fogositat, còlera o nervi. Aquestes persones eren les encarregades d’educar-se de manera estricta, perquè siguin com els gossos guardians; amb els qui coneixen es comportin com gossets mansos i dominables, sense noció de passions carnals ni odis entre els seus, però amb aquells qui no coneixen, ser una bèstia rabiosa, per garantir la perfecta elaboració d’uns gerrers dominants tant en la filosofia com en la destresa.

Finalment, tenim els governadors d’aquesta polis perfectament estructurada, aquests seran els qui, per Plató, eren els únics que podien arribar a la raó absoluta, al significat verdader de les idees en el seu pur estat, o sigui, aquells qui es trobaven fora de la cova de Plató, a on el Bé regnava per sobre de tot. Aquests, rebien una educació exquisida i no fins entrats d’edat es permetien governar, per evitar les passions incontrolades dels joves.

Després d’introduir ràpidament la societat de Plató, m’agradaria destacar una de les coses que m’ha impactat més d’aquesta primera utopia.

És si més no, la consciència de Plató en el concepte “educació més religió igual a domini de la societat”. Com en aquella edat, que no existia una plena consciència en la religiositat, sinó que era un fet inqüestionable i tampoc hi havia una educació definida, més que acadèmies de filòsof que ensenyaven tot allò que es coneixia en aquella època. Tot i així, Plató ja n’era conscient de com el domini d’una pròpia societat resideix en l’educació d’aquesta, en extreure des del naixement tots aquells conceptes que podien atemptar contra l’ordre harmònic de la seva utopia, així com Homer i les seves exaltacions a les passions humanes dels Deus i Deesses, als sentiments i imperfeccions d’aquests, cosa que Plató ho recriminava a tota costa contra la seva societat i el seu pensament, ja que tenia una mena de fòbia a que els guerrers aprenguessin aquestes conductes i poguessin caure en els plaers “obscurs”, passions “incontrolades” i destruïssin l’harmonia de l’aristocràcia.

Abans que els pilars de les grans religions s’acomodessin en la nostra consciència, així com el pensament uniforme i universalitzat de la cultura moderna. Molt abans de que els homes i dones perdessin l’essència de l’espècie humana, Plató va aixecar el cap i va donar la clau a tots els següents tirants per “com establir una societat mansa”, i el gran fonament rau en canviar el concepte de les coses, eliminar tot allò que no sigui un bon exemple, així com ho feia “El gran Germà” a “1984” d’Orwell, Plató ho suggeria molts anys abans.

Un altre terme fascinant d’aquesta utopia, és com es creu aquesta superioritat de la raça aristòcrata, doncs creia severament que eren els “enviats” per fer la societat grega justa, després de criticar amb molta força la democràcia governant a Atenes, citant que “-En otro caso –dijo- se pasarán la vida dando y rectificando normas y figurándose que van a alcanzar lo más perfecto.

-Quieres decir –respondí- que los tales van a vivir como los enfermos que no quieren, por su indocilidad, salir de un régimen dañino.

-Exactamente.

-Y de cierto que es graciosa su vida; pues no consiguen otra cosa que complicar y agravar sus enfermedades ni con el tratamiento ni con sus inacabables esperanzas de sanar por obra del medicamento que cada cual les recomienda.”

La consideració d’aquesta dominància de la raó i d’aquests savis que s’han quedat fora de la caverna, sense cap intenció de tornar i dir-los-hi als ciutadans de dintre, per un egocentrisme cruel i fosc, és per a mi, res més que l’herència que han deixat avui en dia en els nostres governants, amb la diferència de que avui en dia, els governants no cal que siguin savis, sols han de tenir poder de la paraula, el poder de moure masses tant sols emprant el flatus vocis.

Un altre aspecte a comentar d’aquesta utopia, és el rebuig que té vers les passions, que dóna la sensació que les catalogui com a “anti humanes” o “antinaturals” i és aquí a on jo difereixo amb tots aquells qui creuen que l’abstenció dels desitjos carnals o intel·lectuals és la verdadera dominació de l’esperit mesquí i rudimentari que resideix en tot home i dona, com si ens haguéssim d’abstenir de l’herència donada pels ximpanzés i haguéssim de fingir que som sers humans des del principi fins el final del nostre cariotip.

No hem de mirar enrere per justificar tots els errors futurs, però hem de ser conscients que el camí cap a on caminem l’ha fet tota la història, que la portem com una càrrega feixuga a l’esquena. Fent intents per amagar-la, per creure’ns més lleugers, tot i així la càrrega sempre hi serà i l’hem d’acceptar com a tal, doncs tenim encara un instint animal dintre de les nostres entranyes que crida a ple pulmó que deixem de reprimir-lo. L’expressió d’aquest, per a mi, no és res més que la cerca de plaer, com la naturalesa sempre ens ha fet complir i sols d’aquesta manera hem pogut seguir el curs de l’equilibri perfecte i estret que segueix cada ésser viu d’aquest planeta.

I aquí és a on difereixo amb l’idea perfecte i jutjada pel bé, segons Plató, que per a mi la justícia sí que seria una mena de “complir allò que estem predestinats a fer”, però mentre que el seu cas era la voluntat de les tres parts de l’ànima i el nostre lloc en la societat, la meva és seguir el nostre curs com a descendents d’aquesta evolució regida per un no-res, limitada per un tot i dintre d’aquesta, tothom hi fa un paper primordial i imprescindible com a propi ésser viu.

En conclusió, no vull oposar-me a l’elaboradíssima República de Plató, ni tant sols vull jutjar-la, doncs vivim en contextos molt diferents, les nostres ments són manipulades de maneres molt diferents i la nostra porció de llibertat continua sent inexistent, sols tenia la intenció de fer-ne una petita menció d’allò que xoca amb la meva manera de pensar i persuadir al lector perquè aprofundeixi en l’abisme que obro entre Plató i jo.

M’agradaria expressar la meva admiració pel mot filosofia i els seus orígens, perquè de tant en tant, entre tant hipocresia i tanta poca filo a la sofia és tot un plaer retornar als inicis a on els vestits blancs, tenen aquell color blanquinós tant enlluernador i conserven l’olor de nou.

 

“Desaprender la mayor parte de las cosas que nos han enseñado es más importante que aprender.” Eduard Punset

 

Catequesi inversa: desfent creences.

Per Lucia de Jong

Nota: Per què catequesi inversa?

He decidit anomenar aquesta història “Catequesi inversa: desfent creences” donat que trobo que és el contrari de la catequesi. La catequesi ensenya a creure, al llarg d’aquest treball s’ensenyarà que no hi ha res en què es pugui creure. Que la creença, com a tal, no és més que una impressió condicionada pel sentiment. Aquesta teoria s’ensenyarà d’un escèptic a un s creients en Déu: al revés que a la catequesi, on els creients ensenyen a creure als no creients.

 

El fill del comte Van der Sloot estava mirant per la finestra de l’àmplia biblioteca del seu castell. Reflexionava sobre l’últim llibre que havia llegit: “Tractat de la Naturalesa Humana” de Hume. La veritat és que s’avorria, portava molt de temps avorrit.

 

 

 

La vida al castell era molt avorrida. Classe d’història a primera hora i de política tot seguit, llavors temps lliure per socialitzar amb altres nobles menors. Per les tardes tenia classe d’equitació intercalades amb gimnàstica. Tot i així, no hi havia res que l’omplís, res que respongués als seus precs interns. Què era la vida? Ningú s’ho havia plantejat, apart d’ell?

 

Un dia un amic seu li regalà d’amagat un llibre filosòfic. Es sorprengué que algú més s’interessés en qüestions tan interessants com el funcionament del coneixement.? Li agradà tant que a partir d’aquell moment passà el seu temps lliure rebuscant per la biblioteca de castell, i per d’altres, més llibres que tractessin el tema. Aviat es convertí en un contrabandista, donat que la filosofia estava prohibida a castell.

Però el fill del comte estava molt avorrit, així que decidí entretenir-se utilitzant el poble. Buscà i rebuscà per tot el comtat i trobà gent adient per fer un bon debat filosòfic, i els convocà a una reunió. Karl, que així es deia el fill del comte, es reuní amb un monjo de l’abadia (Monjo), un mestre cartesià (Mestre) i un estudiant universitari kantià (Universitari) i els portà a una sala. Ordenà a la cuina que preparés menjar i begudes per tots i es disposà a fer-los debatre sobre les últimes opinions que havia assimilat, del Tractat de Hume. Es disposava a començar la reunió quan s’obriren les portes i entrà el seu pare (Comte) fet una fúria, preguntant que què passava allà.

―Què passa aquí?

―És una reunió filosòfica, pare ―respongué Karl.

―Això està prohibit a castell, Karl. Qui t’ha donat permís per muntar una reunió d’aquesta mena?

―Ningú, pare, però és entretingut. Seu i escolta, t’interessarà.

―Filosofia? ―intervingué Monjo―. Jo no vull ser a un debat filosòfic, jo no puc ser a un debat filosòfic. Heretgies!

―No són heretgies, són veritats. I la veritat ha d’estar per davant del que es pugui dir. No passa res per discutir alguns punts de vista una mica, no? ―intentà aplacar-lo Karl.

―A més, és Déu qui garanteix les veritats que la nostra raó pugui conèixer ―aportà Mestre.

―Raó? Bajanades, la raó tan sols pensa en bajanades. ―Universitari parlà amb un to d’entès en la matèria―. Tot i que ningú nega que sigui útil.

―Prou de discussions abans de començar ―sentencià Comte―. Parla, fill.

―El que es proposa Hume en aquest tractat, Tractat de la Naturalesa Humana, és alterar la major part de la ciència des dels fonaments. Però aquests fonaments s’han de fer de manera que no s’alterin, per tant si es podien alterar és que estaven mal fets i cal rectificar-los, no trobeu?

―Hume? Heretge! ―saltà Monjo.

―No és heretge, ara entendràs les seves conclusions ―digué Karl amb paciència-. Comença el tractat establint que una percepció és qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, ja sigui pels sentits, per la passió o pels pensaments o la reflexió.

―El que serien les impressions kantianes ―aportà Universitari.

―No ben bé, perquè si bé totes les impressions són percepcions, no totes les percepcions són impressions, també es divideixen en idees.

―Idees? Idees innates, tot fruit de la raó ―intervingué Mestre.

―Tampoc exactament, perquè no hi ha idees innates. I la raó encara no juga part, són els sentits.

―Però els sentits ens enganyen!

―El que ens enganya són les il·lusions, i aquestes són impressions fluixes, es nota que no són reals.

―És clar, perquè a l’enteniment acabes sabent el que de veritat passa ―l’ajudà Universitari.

―Com sigui. Hem de pensar que les impressions són el que captem en el moment en que ho captem, i les idees són la reflexió de la cosa captada. Per exemple, ahir vaig veure un gos, vaig tenir la impressió de forma de gos, que feia olor de gos i bordava com un gos. El vaig tocar i tenia tacte de pèl de gos. No el vaig tastar, però segur que hauria tingut gust a gos. Això eren impressions. Ara, quan recordo haver-lo vist, olorat i sentit, tinc una idea de gos.

―Però els únics coneixements que Déu garanteix són extensió i moviment! Res d’olors o sorolls, pensa per exemple en un rusc de cera ―saltà Mestre.

―Ja em conec l’exemple de la cera ―digué Karl―, i no el trobo correcte, perquè el que es nota son les impressions de cera, l’olor, el color, el tacte, el gust; l’extensió i el moviment només es capten amb la vista. I el que vol dir Descartes és que allò continua sent cera, però qui sap si continua sent cera? No hi ha cap impressió de cera, només de color de cera, olor de cera i tacte de cera quan està sòlida, i el mateix quan està líquida. No hi ha suport de les impressions, les anomenem cera perquè acostumem a veure-les sempre juntes.

―És clar ―intervingué Universitari―: el nostre enteniment li assigna un concepte empíric, el classifica per mitjà de les categories.

―Al que vull arribar és que, com ja s’ha vist, primer es té la impressió de gos, o de cera, i després la idea. La idea és la reflexió sobre la impressió, es posterior a la impressió. Per tant, quan una idea sigui ambigua, mirarem de quina impressió deriva. I si no deriva de cap impressió, el terme serà irrellevant. Per tant, com que no tenim impressió de suport d’altres impressions, no hi ha substància extensa.

―Déu garanteix la substància extensa! ―exclamà Mestre.

―Déu s’equivoca ―conclogué Karl.

―Déu no s’equivoca mai ―saltà Monjo―, heretge!

―Fill meu, per l’amor de Déu, ets un noble! ―l’acompanyà Comte―. Déu garanteix el teu lloc a la vida, no pot equivocar-se.

―Què és Déu? ―preguntà Karl.

―Que què és Déu? ―s’escandalitzà Monjo.

―Déu és una substància divina, oi? Allò més gran del qual res no pot ser pensat, citant a Sant Anselm. ―Karl semblava divagar, però intentava que li concedissin atenció.

―És clar fill meu ―digué Comte―. Déu és diví, és etern, és immutable.

―Déu és glòria, Déu és justícia, Déu és el pare nostre que hi ha en el Cel ―continuà Monjo.

―Però… ―Karl es preparà uns segons la gran pregunta―: de quina impressió deriva la idea de Déu?

 

Es feu un silenci sepulcral. Tothom fixà la vista en Karl. Aquests els mirà a tots desafiant, esperant que algú respongués aquella pregunta. Després d’uns minuts tensos, Universitari parlà fluix:

 

―Déu no és un fenomen que pugui ser captat per la sensibilitat, està més enllà de l’experiència. Déu és un Noümen, és Déu en si. Ha d’existir, és Déu.

―Déu és qui garanteix el teu lloc a la vida, fill ―digué Comte―. Si continues preguntant-te qui és Déu al final no et deixaré llegir aquests llibres heretges.

―Heretge! Estàs qüestionant-te l’existència del Pare, Fill i Esperit Sant! ―Monjo continuava escandalitzat―. T’esperen anys de penúries al Purgatori per plantejar aquestes preguntes.

―Busca al teu interior, Karl ―digué Mestre―. Si penses existeixes, i si raones, veuras que el que has dit de Sant Anselm és cert. Allò més gran del qual res no pot ser pensat ha d’existir, per força.

―No hi ha cap impressió, i si hem establert el principi de que tota idea deriva d’una impressió com a criteri de veritat, no podem afirmar que Déu existeixi sense tenir-ne cap impressió.

―Jo me’n vaig ―saltà Monjo―. No puc estar en un lloc on es qüestiona si el nostre Déu creador de l’Univers existeix.

―No marxis ―demanà Karl―. Canviem de tema i així estarem tots contents. Coneixeu el principi de causalitat, que diu que tot efecte està produït per una causa?

―No vinguis a dir ara que no tenim impressió de causa, perquè sí que la tenim. Tots veiem la causa ―digué Mestre.

―La causalitat és una categoria. ―Universitari li donà suport.

―Hume ho analitza poc a poc, siguem tolerants.

―Tolerants amb algú que diu que no hi ha Déu? ―s’escandalitzà Comte.

―Pare, que ja hem deixat aquest tema.

―Fill meu, no puc permetre que et prenguis aquestes llibertats.

―Pare, ja en parlarem després, si vols, perquè Déu és molt bo per la societat, Hume ho reconeix.

―D’acord, anem a parlar de la realitat de la causalitat, doncs.

―Analitzarem primer de tot les causes ―seguí Karl, una mica desconfiat de si el seu pare li donaria gaire la tabarra. No digué res, per tant continuà―: Entre la causa i l’efecte ha d’haver-hi, ens ho diu l’experiència, contigüitat en el temps. La causa, a més, és anterior a l’efecte, i ha de ser així. No pot ser que parlem d’efectes amb la causa que vingui després. I la tercera cosa que es diu en parlar de causalitat és que tota causa ve seguida d’un efecte, i tot efecte té una causa. Per tant, les tres coses que podem assignar-li a una causa, són contigüitat, prioritat i conjunció constant amb l’efecte.

―Correcte ―digué Universitari.

―Estic d’acord ―afirmà Mestre.

―I bé podem dir que tant la causa com l’efecte són presents als sentits, els percebem pels sentits. El que passa és que no es veu cap connexió necessària entre el que té una causa i el que es produeix com a efecte.

―Estas dient que no hi ha causalitat? Que no té per què ser així? ―preguntà Universitari aixecant una cella.

―El que vull dir és que si mai haguéssim vist una causa amb el seu efecte, no sabríem quin efecte té la causa. I si no podem saber a priori quin efecte té una causa, significa que l’efecte no està dins la causa, la qual cosa vol dir que no és necessari i no necessàriament se segueix una cosa de l’altra.

―La causalitat és una idea innata ―sentencià Mestre―. No podem prescindir d’ella, la trobem dins nostre.

―No hi ha idees innates ―contradigué Karl―. Tan sols relacions d’idees, i aquesta no és una d’elles. Només sabem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen efectes semblants. Però mai podem saber quin efecte tindrà la causa. Podem predir, per mitjà de l’experiència i la inducció, quin n’és el més probable. Que un efecte segueix una causa és una qüestió de fet, que s’ha de comprovar cada vegada en l’experiència. La raó no veu res que infereixi un efecte a determinada causa.

―La raó no se’n preocupa, d’això ―digué Universitari―; els temes de la raó són Déu, Ànima i Món. Però sempre cau en antinòmies i paralogismes.

―La raó ho és tot, és pensament, i segur que té la idea innata de causalitat. A més, és bàsic per la física. Newton necessità la causalitat per fer la seva tercera llei, acció-reacció. S’ha vist també en la part de la dinàmica, les forces es comuniquen d’un cos a l’altre i provoquen efectes de les causes. O, si no, l’energia cinètica, que es transmet i es transforma. ―Mestre semblava estar esforçant-se per trobar casos d’aplicació de la causalitat.

―Amic Mestre, la física està fonamentada en la observació, és una ciència inductiva. És normal que vegi que normalment d’una causa se’n segueixi un efecte. El que estem jutjant és si és necessari que això sigui així, i no veiem cap impressió d’aquesta conexió necessària. No és la raó la guia de la vida, sinó el costum. El que ens passa és que creiem que un efecte seguirà determinada causa.

―Creença? Doxa? No és únicament doxa, amic meu ―digué Universitari―. Què entens per creença?

―Hume entèn per creença una manera diferent de concebre l’objecte. És a dir, que no ens descobreix noves qualitats. Si ens les descobrís, estaria en poder de l’home el fet de creure qualsevol cosa que pogués concebre. No s’afegeixen, doncs, idees noves a les concepcions. Intentaré resumir el que portem fins ara: cap qüestió de fet pot ser provada a partir de la seva causa o el seu efecte, és el costum qui l’assigna. Però quan veiem una causa, creiem que se seguirà un efecte. La creença no afegeix cap idea a la concepció, sinó que varia la manera de concebre’l. La diferència, diu Hume, rau en el sentiment.

―En el sentiment? ―preguntà Mestre―. Els sentiments no tenen res a veure, és la raó en tot cas qui diferencia dos tipus de judicis que es fan més creibles o no.

―No, no, és el sentiment. Tenim una concepció més forta, més vivaç, més intensa. És un sentiment peculiar. Si no fos diferent pel sentiment, no hi hauria cap diferència entre una concepció i una altra. Ja que és el costum, i no la raó, qui ens determina a seguir un patró en els nostres judicis futurs.

―Estas dient que no raones tots els teus judicis? ―s’esverà Mestre.

―És que tú ho fas? Si són judicis semblants en contingut, seran semblants en forma. Pots canviar opinions, però el segon cop que ho expliquis no ho faras des del principi, sino que prendràs molt de tema com ja dit.

―No ho faig, però hauria de fer-ho. Hem de raonar, ja que és quan raonem que es veu que existim.

―Però no cal raonar sempre, moltes coses es fan per costum, a la vida quotidiana. Però tornem a la relació necessària entre causa i efecte: hi ha qui diu, com tu abans, Mestre, que la causa poseeix quelcom anomenat potència, força o energia. Doncs bé, apliquem el principi de còpia, com hem fet abans, i mirem de quina impressió deriva la idea d’energia, de força, de potència.

―L’energia es manifesta quan es passa de causa a efecte! ―Saltà Mestre.

―Però no està present a la causa, sinó al canvi, no? Doncs no és inherent a la causa. És el mateix que passa amb l’Ésser Suprem. O bé no tenim idea de força, energia, Déu; o bé només són una determinació del pensament adquirit per hàbit de passar de causa a efecte habitual.

―Un altre cop negant Déu, vailet? ―S’enfadà Monjo.

―Només he tornat perquè Hume hi torna, però oblidem aquesta part. El que passa és que el llibre és molt escèptic.

―Escèptics, quin mal han fet a la nostra religió ―digué Comte―. Ateus, heretges tots.

―Heretges, heretges! ―el secundà Monjo.

―El que passa és que només tenim seguretat de les impressions. Ni tan sols podem estar segurs de que una idea és real, un cop acabada la percepció de la impressió. La creença en què continua exisint no és més que un sentiment.

―Fill… Estas segur de tot això? Quina seguretat et dóna aquesta postura?

―No és el que penso jo, pare, és el que pensa Hume. Jo crec en Déu, jo crec en la causalitat, jo he llegit Kant, també. Però Hume és qui més dóna per debatre tenint en compte les creences i doctrines dels aquí presents.

―Continua, doncs, fill.

―Doncs Hume, llavors, comença a parlar del principi d’associació d’idees, que és el que fa reflexionar la nostra ment.

―La raó.

―L’enteniment. ―Mestre i Universitari parlaren alhora.

―El que sigui. Diu que existeix un lligam entre certes idees particulars, i que aquest lligam fa que la ment les uneixi amb més freqüència. Pensar en una ens comporta immediatament pensar en l’altra. Però és clar, la ment no és una substància en la qual siguin inherents les percepcions, ja que no tenim idea de substància, tampoc tenim idea de ment. Com hem dit abans, tenim idea de color, forma, tacte, olor de gos, però no tenim idea de gos en sí, d’una substància anomenada gos. És una conjunció de diferents impressions, no una substància per si sola.

―No ho trobo correcte ―digué Monjo―; ja que pot ser que hi hagi una substància que sigui la que emet les impressions que captem juntes, i no unes impressions que formen una substància X.

―Però és que no la formen, només ho diem perquè és més útil pensar d’aquesta manera. No que hi sigui en la realitat. Tot seguit analitza la geometria, i nega que sigui una ciència suficientment exacta com per admetre conclusions tals com la divisibilitat a l’infinit.

―Negant la geometria? La geometria fou la vida de Descartes, Descartes inventà una nova geometria, no pot pas negar-se! ―s’indignà Mestre.

―El que vol dir Hume és que no podem calcular el nombre de punts d’una recta.

―Perquè és infinit.

―I com podem comprovar que és infinit? ―digué Karl―. Què vol dir que dues línies són iguals, si només podem saber que són iguals quan tots els seus punts es corresponen, i no podem calcular quants en tenen? Què significa igualtat?

―Igualtat no admet definició, és una idea innata. És un punt de comparació.

―Si la paraula no admet definició ―sentencià doncs Karl― vol dir que no admet cap tipus d’exactitud.

―Déu garanteix que hi hagi idees innates ―s’obcecà Mestre.

―No hi ha Déu ni idees innates ―respongué tranquil·lament Karl.

―Prou! Jo me’n vaig ―digué Monjo, i marxà ofès.

―Fill, dono aquesta reunió per acabada. Demà, el doble d’història i menys temps lliure.

―Mestre diu que Déu existeix, i tu que no existeix. Jo dic que tant li fa que existeixi o no, no cal que ho comprovem, ens és útil moralment ―expressà Universitari, i tot seguit afegí―: Molt interessant aquesta reunió. Si en fas una altra, procura actualitzar els temes, que Hume està més que rebatut. Kant ho sintentitzà tot, a Descartes i a Hume, i arribà a una teoria d’acord amb tots dos. Adéu, bon amic.

―No neguis el que t’ensenya el bon camí, vailet ―digué Mestre―. No neguis Déu, utilitza la raó i troba en tu el coneixement segur. Parteix d’aquest escepticisme i arriba a un punt ferm.

―Ai, Mestre, ets l’antítesi de Hume ―rigué Karl, mentre tots sortien de la sala. En quedar-se sol, rigué encara més fort. Mirà per la finestra com marxaven tots, un a un. I, més per si mateix que pels criats que començaven a netejar la taula, afirmà―: si és que Hegel no s’equivocava. Exposo una tesi, em surt l’antítesi, i algú arriba a la síntesi. Un-dos-tres, un-dos-tres.

I, ballant tot sol un vals al compàs d’una música imaginària, Karl es quedà pensant en com organitzaria la propera reunió, on parlaria de la moralitat. Sentiment moral? Intel·lectualisme moral? Rectitud moral? Qui sap, qui sap quin paper decidiria jugar a la següent reunió. La veritat és que el joc havia estat molt, molt divertit.

Així parlà Friedrich Nietzsche

 

Lucía de Jong

2 BAT-A

IES Montgrí

Nota: He considerat moltes maneres de realitzar aquest treball. Milers de personatges han passat per aquestes pàgines i al final han sortit per on havien vingut, sense quedar-se a contemplar la obra final. Perquè Nietzsche és un home del qual no es pot parlar: se l’ha de sentir. Ningú parlarà de les seves obres amb la mateixa intensitat amb què ell ho fa. És per això que ningú parlarà per ell avui. Nietzsche parlarà a través de la veu narrativa, sense embuts i sense personatges que alterin el que intentava explicar.

Declaració d’intencions: Nietzsche és un home que escrivia d’una manera un tant difícil d’entendre. En aquest text he intentat apropar-lo al poble perquè el poble el senti: el missatge que transmet no s’ha de perdre per incomprensions. Per això l’he explicat d’una manera més propera i més entenedora per tal que fins al més analfabet pugui entendre que ha de ser fort i noble per sí mateix.

Tras cada hombre viviente se encuentran treinta fantasmas, pues tal es la proporción numérica con que los muertos superan a los vivos. Desde el alba de los tiempos, aproximadamente cien mil millones de seres humanos han transitado por el planeta Tierra. Y es en verdad un número interesante, pues por curiosa coincidencia hay aproximadamente cien mil millones de estrellas en nuestro universo local, la Vía Láctea. Así, por cada hombre que jamás ha vivido, luce una estrella en ese Universo.

 

Pero, cada una de esas estrellas es un sol, a menudo mucho más brillante y magnífico que la pequeña y cercana a la que denominamos “el” Sol. Y muchos -quizá la mayoría- de esos soles lejanos tienen planetas circundándolos. Así, casi con seguridad hay suelo suficiente en el firmamento para ofrecer a cada miembro de las especies humanas, desde el primer hombre-mono, su propio mundo particular: cielo… o infierno.

 

No tenemos medio alguno de conjeturar cuántos de esos cielos e infiernos se encuentran habitados, y con qué clase de criaturas: el más cercano de ellos está millones de veces más lejos que Marte o Venus, esas metas remotas aún para la próxima generación. Mas las barreras de la distancia se están desmoronando, y día llegará en que daremos con nuestros iguales, o nuestros superiores, entre las estrellas.

Los hombres han sido lentos en encararse con esta perspectiva; algunos esperan aún que nunca se convertirá en realidad. No obstante, aumenta el número de los que preguntan: ¿Por qué no han acontecido ya tales encuentros, puesto que nosotros mismos estamos a punto de aventurarnos en el espacio? ¿Por qué no, en efecto? Sólo hay una posible respuesta a esta muy razonable pregunta. Más recordad, por favor, que ésta es sólo una obra de ficción.

 

La verdad, como siempre, será mucho más extraordinaria.

Arthur C. Clarke; 2001, Una odisea espacial

Així comença una gran obra, amb una gran introducció. I Nietzsche, un gran home, donà el que potser n’és la resposta que el text deixa sense esmentar:

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir.

Friedrich Nietzsche; Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

Hi hagué una vegada un home, un animal, un primat, que s’alçà dret. I pel fet de poder veure els seus companys des de sobre es cregué millor que ells, tant, que s’allunyà dels boscos i començà a viure en coves, només amb els seus. Amb el coneixement pogué amagar-se i enganyar els altres perquè no el donguessin caça. Es convertí en un ésser enganyador, tant amb els altres animals, com amb sí mateix. L’home establí el que era veritat i el que era mentida, segons ell, i ho prengué com si hagués estat veritat i mentida en el sentit més absolut.

 

L’ésser humà necessitava, per viure en comunitat, una mena de tractat, unes normes socials, perquè és un animal que no està fet per conviure. Per evitar baralles entre tots, establí el que fou la veritat, per concens i no perquè en realitat ho sigués. I utilitzà allò que no era veritat com a mentida; perquè l’home no volia la veritat: volia només la part de la veritat que li agradava.

Per a determinar veritats i mentides, tot i així, li calia un cert llenguatge. Li calien sons que pogués transmetre als altres i que els altres entenguessin què era el que intentava dir. Li calia mentir-se a ell mateix considerant el so com allò que el so representava. Inventà, doncs, una metàfora; un quelcom que s’utilitzava per descriure el que hi havia sense que fos realment el que allà hi era. L’home veia una cosa, i veure no és res més que sentir un impuls nerviós. Però ell ho veié i transformà allò que hi havia en una imatge, no la imatge que ell veia, sinó una de més general i generalitzada, un icone d’allò que estava veient: una imatge que s’assemblava a la que veia i alhora a les similars que havia vist en el passat, sense ser exactament cap d’elles, sense existir de veritat. Tot seguit associà un so a aquesta imatge i es feu entendre pels seus companys: aquell so representaria aquella imatge que tots tenien al cap, i que cap era igual a les dels altres.

L’home, amb aquests sons que no eren imatges però que les representaven, aconseguí tenir un llenguatge. Però què és tenir un llenguatge si cada so que un transmet té associada una imatge diferent per a cada persona que el sent? Com es pot parlar de comunicació si cada un dels seus integrants rep una informació distinta quan es diu el mateix, i és inclús distinta del que el parlant volia transmetre? L’ésser humà creu que es comunica, però en realitat res del que diu correspon amb la realitat, res del que pensa correspon amb la realitat. Cap d’aquelles imatges que li venen al cap quan imagina existeixen en el món. N’existeixen de semblants, però totes tindran una petita diferència les unes amb les altres, les altres amb les imaginàries.

Quan la paraula passa de referir-se al fet, a la imatge, per esdevenir imaginació, es diu que es parla de conceptes. Els conceptes són els que encaixen amb totes les imatges similars, són aquelles imatges diferents que cadascú té a la ment. I si res és igual a la ment dels homes, què és la veritat? Quin dels conceptes és vertader? L’és algun? Doncs no. La veritat és un conjunt de les metàfores abans esmentades, humanes, que després de molt fer-les servir es creu que són reals. Però, fixeu-vos, estem parlant de creences, d’irrealitats, res és vertader. És vertader allò que molts consideren vertader. És com en un judici: si el jurat considera que l’acusat és culpable, aleshores és jurídicament culpable, hagi o no hagi comès el crim. El mateix succeeix a l’inrevés: si el jurat o el jutge considera que és innocent, l’acusat és innocent encara que hagi mort algú. La realitat no es correspon amb la veritat.

 

Però la veritat és alabada, és desitjada, ja que vol contrastar amb el mentider, que és qui fa passar allò irreal com a real. Però cap veritat no és real!, direu; i és en aquest punt on l’home ho oblida: creu que la veritat és honesta, creu que la veritat és realitat. I és aquesta manera de fer conceptes, de mentir i de dir la veritat el que posa a l’home per sobre dels altres animals, o això creu ell. L’home crea un entramat de conceptes infinitament complex i hom ha de saber on buscar-ne cada un, s’ha d’instruir els nens per tal que puguin cercar allò els conceptes en el seu lloc. És una teranyina fixada en una fulla, totalment inestable. L’home inventa conceptes per la realitat i llavors diu que ha descobert la veritat quan a un fet concret li dóna la classificació que ha inventat. No és res més que autoenganyar-se, no és res més que creure’s superior per tenir un coneixement que s’ha inventat ell sol. L’home es pren a si mateix com a mesura de totes les coses: allò alt és allò més alt que jo; allò que jo conec és el que existeix realment; el món que jo veig és el mon real. Què hi ha del món dels insectes, que poden veure els raigs ultraviolats? Res; perquè es considera que veuen aquest mateix món. Perquè l’home creu que el món real és el món que ell veu. Perquè l’home creu que el món que veuen els altres homes és el mateix que ell veu: i aquí s’equivoca. Cadascú té una percepció del món, i cap d’aquestes n’és la correcta; cap n’és la vertadera.

Quan l’home deixa de percebre’s a sí mateix com a subjecte, subjecte artístic que crea i que aprecia les diferències entre les imatges de la realitat i no les de conceptes, pot viure amb seguretat i conseqüència; perquè d’altra forma tot seria un món canviant on mai detectaria similituds per tal d’assagurar-se on és i què ha de fer. I amb aquesta seguretat de que les similituds sempre porten allà mateix es crea la ciència, que no és res més que l’estudi del que l’home creu que és la natura, de les semblances entre fets i coses que moltes vegades apareixen juntes. Però només analitza les coses que ell li ha donat primer: només classifica segons un criteri que ell mateix s’inventa. No coneix allò que fa moure, només coneix que es mou, com es mou, cap a on es mou i què és, segons el criteri inventat, allò que s’està movent. Dóna als conceptes propietats, una de les quals és moure’s, i conclou que per aquesta propietat l’objecte es mou. I es queda tan ample creient-se un geni.

Però hi ha un altre home; un que, cansat de tanta ciència, decideix buscar un altre camí més irregular, semblant als somnis. Així crea l’art, el mite, allò inconseqüent que s’assembla més a la natura pel fet de ser únic. Es creu totipotent, perquè mentre l’home que crea conceptes es limita a les propietats que s’atorga; l’home que imagina intenta superar-se cada cop més per tornar-se tal vegada déu, tal vegada insecte, per tal d’explorar els móns que potser perceben aquests i plasmar-los en una obra d’art. (Entenem, siusplau, obra d’art com aquella obra d’art treballada; res de quadrats negres sobre fons blanc que venen a simbolitzar la franja de cel clar que queda a l’horitzó instants després que el Sol es pongui). Deixa de guiar-se per conceptes i es comença a guiar per intuïcions, que no es poden representar amb sons sinó que s’han de buscar altres formes d’expressió: l’art.

 

La diferència entre l’home racional i l’intuitiu és que mentre que el primer intenta ordenar el seu món sense buscar-hi la felicitat, sinó l’absència de dolor; el segon procura alliberar-se i viure intensament: sofrint molt quan sofreix, però vivint intensament quan és feliç. L’home racional, per la seva part, estoic, no diu res quan pateix: ho fa en silenci, sense queixar-se, com si no sentís res.

Així parlà Friedrich Nietzsche.

I tot seguit continuà, o ho digué abans, però analitzà les conseqüències del llenguatge en l’home, en les seves relacions, en la seva manera de viure i entendre les coses.

Ja hem dit que l’home hagué de reunir-se per viure i conviure amb els altres. Per tal de viure en comunitat s’inventà dos conceptes: bo i dolent; que després foren alterats fins a convertir-se en bo i pervers. Però qué és la bondat i la maldat, la dolenteria, la perversitat?

 

Durant molt de temps s’ha dit que bo era en un principi allò que no era egoïsta i que per aquesta qualitat era lloat, que l’home s’oblidava d’aquest oblit i continuava creient que allò bo era l’acció en si, i no les característiques de no-egoïsme i lloança. Però com pot una persona, amb el pas del temps, oblidar per què qualifica quelcom de bo quan és afavorit per aquesta bondat? Més aviat s’hauria de cercar l’origen del concepte en els bons, els qui eren superiors, poderosos i nobles, que establiren que les seves accions eren bones perquè podien establir les coses, en contraposició amb els esclaus, plebeus i vulgars, les accions dels quals foren anomenades dolentes.

Si analitzem el llenguatge que l’home creà per expressar les seves idees a partir dels conceptes, veiem que, etimològicament, la paraula “bo” va lligada a noble, generós, distingit; i la paraula “dolent”, a senzill, vulgar, plebeu. És a dir, en un principi, quan es parlava de “bo” es feia per aludir al concepte de noble, distingit; i “dolent” per a plebeu, vulgar. Però no amb un to despectiu o pejoratiu, sinó simplement per contraposar-ho al noble.

Els plebeus, vulgars màrtirs, es compadien d’ells mateixos per ésser inferiors als nobles, i es generà un ressentiment entre el poble. El poble que, per mitjà de la religió, es consolà en l’esperança, l’amor, la fe; es digué que algun dia seria recompensat per ser tan sofrit, tan ensopit, tan plebeu, tan ressentit; i s’inventà un cel on aniria després de patir en aquesta vida. S’inventà un cel on hi aniria només si patia en aquesta vida. I així vingueren els patiments dels plebeus, dels ressentits, que cada cop alimentaven més l’odi perquè veien que els nobles eren feliços en el moment, sense patir.

 

Inventaren els religiosos un dia del judici, un dia on els nobles serien castigats per ser feliços i els plebeus recompensats per ser fills de l’odi. Ja no hi ha un bo i dolent que esmenta les característiques socials, sinó que es converteix en un bo i pervers que refereix a característiques personals. Apareix el pur i l’impur; no el pur en el sentit de net, sinó en el sentit d’abstinença, de castedat, de covardia. El sacerdot imposà aquest culte a la puresa i tractà l’impur com algú que s’ha de curar. Jo et perdono els teus pecats, jo et perdono que siguis feliç quan no et toca. (Teòricament ho diu en nom de Déu, però com que Déu ha mort…). Només així podràs accedir a la veritable felicitat. I quina és aquesta felicitat? Ho sabràs un cop mort.

El que passa és que les idees sacerdotals (seràs feliç algun dia) tingueren més interès per al poble que les nobles (sigues feliç ara, si pots). I separaren tant, però tant, la idea de bo de la que ja hi havia que capgiraren els conceptes. El noble esdevenia pervers, i aquell sofrit, racuniós i vulgar plebeu, en el bo. Una bondat de masses, perquè l’esclau, el plebeu, el religiós no és un: són molts. Van en grup, no pensen per separat. Són bons perquè són desgraciats. Són febles. Són humils. Aquesta fou la revolta dels esclaus, convertint el noble en maleït, condemnat, ateu.

 

I els esclaus digueren que la seva nova moral, que neixia de l’odi i el ressentiment, era irònicament la moral de l’amor, de l’amor entre germans, de la caritat i la bondat. Un amor cap als altres com una esperança narcotitzadora de la salvació.

 

Els senyors perderen la batalla, i guanyà la moral de l’home vulgar. El ressentiment esdevingué creador i generà valors: negà la moral de senyors, i “creà” una de contraposada que era la d’esclaus. Com que el que aquesta moral crea és únicament el contraposat de l’altra, necessita l’altra per poder contraposar-s’hi. No té res a veure amb la de senyors, que brolla d’ella mateixa, que és espontània i que surt del no-res. Per al noble la felicitat és activitat; per a l’esclau, tranquilitat, passivitat. Per al noble la intel·ligència és un complement del seu estat; per a l’esclau, una condició existencial. Res de penso i aleshores existeixo; res de trobar-se a un mateix per la raó. Visc i aleshores existeixo. (I ja ho pensaré demà, digué Scarlett O’Hara).

Però és que els nobles no senten ressentiment, no senten odi? Sí, és clar, són humans i com a tals no estan fets per viure en comunitat. És per això que neixen disputes. Però el noble posa fi a l’odi mitjançant la revenja, té una reacció immediata. És l’esclau qui, per covardia o falta de mitjans, no es torna de seguida i acumula tot l’odi que sent a dins, fins que esclata en una revolució. L’home noble respecta els seus enemics, i aquí podem dir que els estima, perquè els té com iguals. En canvi l’esclau veu l’enemic com el pervers, com a contraposat d’ell mateix; l’odia i el menysprea. El noble té un instint animal de descarregar la tensió, lluitar i guanyar. L’esclau reprimeix aquest instint, es refugia on no li calgui lluitar, fa piló amb altres esclaus per evitar que la fletxa li caigui just a ell, així com les zebres viuen en comunitat per tal que no se les distingeixi quan corren. L’esclau no pot venjar-se i per això diu que no vol fer-ho, o que vol perdonar.

 

Com que la unió fa la força, els esclaus sotmeteren els nobles i crearen la cultura, la cultura que servia per amansar l’home i fer-lo social. Els nobles foren humiliats i els seus ideals foren presos com els instruments que la cultura feu servir per adoctrinar tots els xaiets. Però aquests són aquells qui endarrereixen la societat, qui fan sentir repugnància envers l’home. L’home ja no és quelcom temut si va tot sol, l’home és indefens, és mediocre i ensopit. Només unit amb altres és digne d’admiració, i ni tan sols això, perquè no fa res de gran, res de bo, últimament. Els grans homes han mort.

El que passa és que és antinatural el fet d’exigir al fort que deixi de ser fort. “Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, resava una cançó. El fort no pot ser guanyat pel feble si es troben en igualtat de condicions. El fort no ha de ser reprimit, si ho és per si mateix. La força és tendència, és voluntat i és poder, és acció. Però l’esclau diu que l’home fort és lliure de ser feble, i així es dóna el dret (un dret irreal) de criticar-li al fort el fet de ser fort. És poc intel·ligent, doncs, quan alaben la feblesa del feble de tal manera que sembla que sigui un mèrit seu. S’autoenganyen pensant que la feblesa és llibertat.

En resum: hi ha homes de dos tipus: forts i febles. Els primers, de les seves accions, derivaren el mot de “bo” i en contraposaren un que era “dolent”. Els “dolents” s’enfadaren amb els bons i intercanviaren els papers a causa del ressentiment: els bons foren anomenats “perversos” i ells mateixos, “bons”. Però a més a més castigaren a tot fort dient que estava en ells mateixos el poder de ser febles, si volien.

És com un petit conte:

En un inici hi havia a la sabana lleons i micos. Els uns anaven tots sols, o en famílies, caçant i vivint la vida. Els altres anaven tots junts, en grans comunitats, tots iguals, amb una mínima jerarquia per organitzar-se socialment. Un dia un home anà a la sabana i es construí una caseta entre uns arbres. Decidí donar de menjar als micos i fer-los servir per animar un petit parc d’atraccions naturals. Per evitar que els lleons els ataquessin, posà una cerca dividint la terra. Els micos, que rebien menjar de l’home, s’anaren reproduint molt i molt ràpidament, però no feien allò que l’home volia. Els lleons continuaven fent la seva però es veien impotents cada cop que anaven a buscar menjar i no trobaven cap mico arran de terra, perquè estaven tots a l’altra banda del cercat. Els micos, per la seva part, es reien dels lleons.

 

El temps passà i l’home, com que els micos no es portaven bé, no rebia visites al parc. L’home tenia poc menjar i els micos se n’aprofitaven tant com podien. Fins que un dia l’home morí de gana. I quan l’home morí, els micos continuaven anant a casa seva com si encara fos viu, esperant que els donés menjar, esperant que arreglés la valla per evitar la entrada dels lleons. Però l’home era mort, i faltava poc, molt poc, perquè tot tornés a ser com abans, quan els lleons dominaven la sabana.

L’home d’avui ha de ser només esclau de les circumstàncies, però ha de brollar artista i senyor quan aquestes li són favorables. Ha de cercar la felicitat en l’avui i ha de comportar-se de manera noble, sense dependre dels altres. Ajudar en la mesura que el sentiment t’apropi a l’ajudat, en família, en amistat; però no ajudar a tothom pel simple fet que algun dia t’ho tornaran. Les coses mai tornen. Ni tan sols els hindús, amb el seu sistema kàrmic, pensen que les coses tornaran un dia o altre: tornaran en una altra vida. I cap d’ells no s’absté d’enganyar al ximple, de cobrar de més, de dir mentides per aconseguir el que vol.

L’home ha de ser fort, molt fort: tots els homes forts. En cas contrari, els altres s’aprofitaran d’ell. En cas contrari, un s’aprofitarà de la situació i es quedarà amb tot el poder. Si tots som poderosos, en canvi, tots tindrem dret al nostre espai, al nostre petit regnat, a la nostra felicitat.

REFLEXIONS SOBRE

LA FILOSOFIA DE STUART MILL

per Estel Pons.

 

 

El segle XIX va ser època de canvis. Es produeix la Revolució Industrial i es consolida un nou sistema social: el capitalisme. L’estructura social també canvia; es trenquen els estaments i apareixen dues noves classes: la burgesia i el proletariat. Dins d’aquest context, la filosofia deixa de centrar-se en la metafísica i l’epistemologia per reflexionar sobre qüestions amb una finalitat més pràctica per la societat.

 

John Stuart Mill (1806-1873) és segurament el filòsof més influent del segle XIX a Anglaterra. Economista i teòric social i polític, reb una educació severa per part dels seu pare James Mill i el seu padrí Jeremy Bentham, qui l’influeix en el pensament utilitarista. Als 20 anys, immers en una crisi nerviosa i existencial, es revela contra aquesta educació estricta i diversifica els seus interessos. Milita al Partit Liberal i és un gran defensor dels drets de la dona. És el gran defensor de l’utilitarisme i el liberalisme, tant polític com econòmic.

 

A la seva obra Sobre la llibertat (1859) reivindica la llibertat individual davant l’Estat i l’opinió pública.

Cal apuntar que Mill no parla de la llibertat positiva, que entenem com lliure albir o llibertat de decisió (capacitat interior de decidir de fer una cosa o l’altre), sinó de la llibertat negativa, absència de coacció, d’impediment per fer una cosa. Aquest organisme coaccionador és l’estat o la societat, la majoria.

Però l’ésser humà és social i per tant és inevitable una certa restricció de la llibertat individual. Mill estableix dues possibles limitacions de la llibertat: sense el consentiment de l’individu i al·legant als seu bé (paternalisme) i per evitar perjudicar els drets d’altres persones (principi del dany). Mill només accepta la intervenció de l’estat i la societat per llei en aquest darrer cas.

El principi paternalista no es pot imposar per llei, en aquest cas, la societat només pot intentar persuadir, cridar l’atenció, fer retrets, raonar, suplicar però mai prohibir per llei. Evidentment, aquest principi s’ha d’aplicar a menors d’edat i persones que no tenen capacitat suficient per decidir per ells mateixos. Ara bé, aquest aclariment ens crea un problema: Quan considerem que una persona està capacitada per decidir per ella mateixa? Hem establert que els divuit anys és la frontera a partir de la qual una persona pot prendre decisions, però aquesta edat física no correspon amb l’edat mental o intel·lectual, hi ha menors d’edat amb més capacitat per decidir que gent de més de divuit anys. Però a part d’això, hi ha persones que els hem etiquetat de malalts mentals perquè no actuen com la majoria de la societat, hem de tenir una actitud paternalista en aquests casos? Per exemple, pocs anys enrere, ser homosexual era una malaltia, un desequilibri mental i és una persona com les altres. Hem d’intervenir en un cas d’alcoholèmia, drogoaddicció, anorèxia o conducte suïcida si els afectats no ho demanen? Aquests quatre casos són considerats avui en dia, com a trastorns psicològics. Hem d’intervenir en casos de violència de gènere si l’afectada no ho demana?

Hem establert un límit del paternalisme, podem intervenir en aquestes situacions anteriors quan són casos extrems i es tem per la vida de la persona suposant que no es troba en un bon estat mental per prendre segons quines decisions. Però un altre cas seria l’eutanàsia, es podria permetre en aquelles persones amb poc temps de vida o que es trobin en una situació de salut molt difícil i que tinguin plenes facultats per decidir la seva mort.

 

L’altre obra on exposa part important de la seva filosofia és Utilitarisme (1863). Mill continua i matisa la filosofia utilitarista de Jeremy Bentham, un sistema ètic que proposa principis generals i normes pràctiques per actuar afavorint el màxim el bé comú. Així, les accions són bones en proporció a la quantitat de persones que proporcioni felicitat, entenent per ella plaer i absència de dolor. Aquest concepte de plaer i dolor com a criteri de bo o dolent prové del pensament hedonista i de la doctrina d’Epicur.

Però Mill distingirà dos tipus de plaers segons la seva qualitat: plaers físics o sensuals i plaers intel·lectuals. Aquests últims són més desitjables pel fet que són més permanents i segurs.

En l’utilitarisme de Mill val més la qualitat que la quantitat dels plaers. D’aquí “és millor ser Sòcrates insatisfet que un gorrí satisfet”. Les persones capaces d’arribar als plaers intel·lectuals també coneixen els físics i tenen l’oportunitat de decidir entre un dels dos en canvi aquell que només coneix els plaers físics no pot decidir quin dels dos escollir. Però, segons Mill, les persones perden les seves aspiracions elevades quan perden el gust per les coses intel·lectuals, llavors prefereixen els plaers inferiors que els permeten trobar la satisfacció plena.

Amb aquest apunt del la qualitat dels plaers, Mill matisa el principi de la major felicitat. Ara bé, per beneficiar la majoria, hi ha d’haver una minoria que no en sortirà beneficiada i Mill recorre a la regla d’or de la moral de Jesús i de Kant: “”actua com voldries que actuessin amb tu, estima al teu veí com a tu mateix”. Mill confia en l’educació i l’opinió pública per modelar el caràcter egoista d’ésser humà perquè sigui capaç de trobar l’equilibri entre la pròpia felicitat i la col·lectiva. Es veu la influència de la filosofia emotivista de Hume quan Mill utilitza el sentiment de simpatia, del deure, de consciència moral de les persones envers la societat.

Ara bé, podem dubtar d’aquesta concepció: l’individu busca la felicitat general? Quant és de fort aquest sentiment de simpatia o empatia?

 

Aquests dos conceptes del pensament d’Stuart Mill semblen difícils d’encaixar; la defensa de la llibertat individual, la recerca del propi bé i l’imperatiu moral d’actuar segons el bé general.

Mill defensa que s’ha de permetre tant com sigui possible la llibertat individual, això serà més útil que utilitzar la coacció. S’ha d’aconseguir el desenvolupament individual perquè farà augmentar la felicitat el col·lectiva i el desenvolupament equival a individualitat, llibertat, originalitat, varietat de situacions. Cada persona serà més valuosa ja que no hi haurà una societat uniforme sinó plural. Això s’aconseguirà deixant l’espai de llibertat individual que pertoca a cada persona. Aquesta idea liberal probablement agafa força en Mill després del trencament amb l’educació estricte que rep des de ben petit, es sent coaccionat i necessita llibertat per créixer.

 

Filòsofs contemporanis com John Rawls han adoptat una posició crítica envers l’utilitarisme. Rawls veu que el pensament de Mill aplicat a la nostra societat actual ha causat molts desequilibris dins de la societat perquè veu que la gent ha actuat per interès propi. Per això incorpora el concepte de justícia, es pregunta si el sistema utilitarista és just. Rawls proposa un nou model que garanteixi un mínim perquè aquells que menys tenen puguin viure dignament i també una situació imaginària d’imparcialitat, anomenada original position, en la qual no existeixin diferències que duguin als individus a actuar per propi interès.

 

Els principis de Mill són aplicables en l’anàlisi de lleis i política actual, el seu pensament he influït en la filosofia política i moral de la concepció liberalista i en la societat capitalista. La seva contribució a la defensa de les llibertats de les persones ha marcat la cultura occidental.