AVUI PARLEM DE CONTRACTE SOCIAL

Leave a reply

 

AVUI PARLEM DE CONTRACTE SOCIAL.

COM HA DE SER L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA DE L’ESTAT?
per JAUME de QUINTANA
Mediador: Per respondre a la pregunta de com s’hauria de governar una societat avui assistirem a un debat entre els pensadors més representatius pel que fa el fet de la governabilitat i de la definició del poder polític. Tenim avui amb nosaltres a John Locke, ideòleg protestant i considerat pare del liberalisme, Thomas Hobbes, autor de l’obra Leviatan considerat el màxim exponent de l’absolutisme polític i finalment  el convidat especial de la nit Jean- Jacques Rousseau revolucionari defensor del nacionalisme i també vist com a pare de l’humanisme
La paraula és per el senyor Thomas Hobbes.
Hobbes: Bé, bona tarda senyors, voldria començar esmentant el fet del contracte social, no es pot entendre el que és el contracte social sense aclarir abans el que és l’home en el seu estat natural. És clar que l’home en el seu estat natural és clarament un llop per a si mateix, per tant la vida d’aquest en l’estat natural es una vida solitària, pobra i ruïnosa on s’hi aplica la llei del més poderós. Per això l’home s’ha d’ajuntar en comunitat i signar un contracte social.
Locke: Perdoni la interrupció senyor Hobbes, però considero que la seva afirmació no acaba de ser adequada ja que l’egoisme es el que fa que es creïn conflictes entre els individus en l’estat natural que vostè considera estat de guerra constant. Així doncs els homes s’adonaran de la importància de protegir la seva propietat i per això signaran un contracte social que els hi en tingui cura.
Hobbes: No considero que aquest sigui el motiu, més aviat és necessari un enteniment entre els individus ja que, en l’estat natural som un mal per a nosaltres mateixos i hem de proporcionar el poder a una persona a partir del contracte social per a que aquesta tingui domini sobre nosaltres i es creï una societat feliç.
Mediador: D’aquesta manera senyor Hobbes vostè presenta la seva visió de com hauria de ser el contracte social, m’equivoco?
Hobbes: No senyor mediador, té raó estic presentant la meva interpretació de com ha de dur-se a terme el contracte social. El fet és que quan els individus signin el contracte social hauran de cedir el poder polític a un governant al que anomenaré leviatan que englobarà tots els poder en la seva persona.
Locke: Aquest fet senyor Hobbes no és res més que un atac a la llibertat de la persona, no creu? El contracte social s’ha de crea per aconseguir unes circumstancies diferents, si més no des del meu punt de vista.
El contracte social ha de portar-nos a una societat on existeixi una llei natural on ningú es diferent, on no es pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions dels altres. Els individus propietaris signaran el contracte social amb l’afany d’aconseguir la protecció de la seva propietat i renunciaran a la seva llibertat absoluta per cedir-la a l’estat.
Mediador: Semblant, doncs, a la teoria que esmentava el senyor Hobbes , quina creu que és la diferencia entre els dos conceptes dels quals debaten?
Locke: És evident que no renunciaran a la seva llibertat sense obtenir res a canvi, els ciutadans mantindran el dret a la resistència, és a dir a la defensa dels seus propis drets fonamentals ja que els formants de la societat tindran la capacitat de revocar la seva confiança al governant, que primerament hauran elegit en consens, si aquest no compleix amb la seva funció de la protecció de la propietat privada.
Mediador: Per tant, el gaudí que els propietaris tinguin dels seus propis bens és el que l’estat haurà de protegir per sobre de tot?
Locke: Si, exactament, però també dels conceptes de llibertat, salut i dret a la vida.
Hobbes: No crec que sigui coherent el fet que hi pugui haver-hi una revolta sobre el sobirà, no veuen que han sigut els propis ciutadans que li han atorgat el poder, discrepo en aquest sentit. A més aquest governant com he esmentat abans haurà de comprendre tot els poders de l’estat en la seva persona i..
Mediador: Perdoni senyor Hobbes!, sembla ser que un oient vol fer una observació, donem pas al senyor Montesquieu.
Montesquieu: Si, …se’m sent?
Mediador: Si senyor digui’ns
Montesquieu: Bé, jo estava escoltant el debat i he volgut intervenir perquè considero que el que ha dit el senyor Hobbes sobre que el seu leviatan englobi tot els poders en la seva persona és força incoherent.
Porto força temps pensant-hi i els vull presentar avui el concepte de la divisió de poders, del qual el senyor Locke ja n’ha fet alguna esmena en els seus escrits.
Locke: Si, dividir els poder de l’estat en poder legislatiu, executiu i federatiu veritat? Per evitar la tirania, hi estic totalment d’acord.
Montesquieu: Si exacte, però amb una petita diferencia que crec que és essencial. El poder del governant es dividirà en poder legislatiu, poder judicial i poder executiu i també es crearà un estat federal per tal d’evitar la Tirania.
Hobbes: Déu meu, quina aberració!
Mediador: tranquil·litzis senyor Hobbes.
Rousseau: Bé crec que per trenar aquesta intervenció del senyor Montesquieu podria fer la meva pròpia intervenció.
Mediador: Evidentment senyor Rousseau! Estava molt callat.
Rosseau: Si, té Raó. Bé, estic totalment d’acord amb el fet del contracte social. Tots aceptem aquesta idea, però crec que la societat no ha de crear-se com a eina de protecció del perill de que l’home sigui dolent per a si mateix com considera el senyor Hobbe, ni tampoc crec que l’egoisme sigui el fet que fa que els ciutadans cedeixin la seva llibertat al poble, realment la societat s’ha d’interpretar com un bé per a l’home, un home que comparteix un projecte moral amb altres homes amb els quals s’ajuntarà per formar una comunitat, una comunitat basada en uns valors comuns com la solidaritat i el patriotisme, a partir dels bons sentiments que se torben en l’home comú i senzill, ja que l’home és bo per a l’home.
Hobbes: Molt emotiu senyor Rousseau, molt romàntic, com es possible que s’imagini una societat on l’home es bo per naturalesa amb tot el mal que hi ha en el món?
Rousseau: Perquè és la mateixa societat la que el corromp.
Locke: I així doncs com és que accepta el contracte social?
Rousseau: Bé…no puc respondre-li-ho ara mateix.
Locke: Molt bé doncs deixem-ho aquí.
Mediador: Ara voldria introduir un nou tema que crec que és molt important. Que passaria si algun ciutadà incomplís la llei natural? Senyor Locke té la paraula.
Locke: Si, aquest fet es soluciona amb el concepte del dret d’apel·lació. Aquest dret implica que qualsevol persona pot imposar la llei natural, la qual és imposada per els jutges.
Hobbes: El dret de jutjar el durar a càrrec el leviatan.
Mediador: Molt bé, per concloure, podríem resumir  els ideals del senyor Hobbes en quatre aspectes en el tipus de poder, poder indivisible, obediència absoluta dels súbdits, sobirà absolut fins i tot sobre la llei i negació de la llibertat i al dret a revelió.
Hobbes: exactament senyor mediador.
Mediador: i el pensament sobre com ha de ser el poder també el podríem resumir de la mateixa manera.
Poder fraccionat, llei per governat i governants, no restricció de la llibertat i tolerància. És així senyor Locke?
Locke: Si, és així.
Mediador: també donar les gràcies al convidat el Senyor Rousseau i també al senyor Montesquieu per la seva intervenció.
Rousseau: moltes gracies a vostè, un plaer.
Fins aviat que tinguin una molt bona….Perdonin un moment senyors espectadors perquè sembla que tenim una trucad entrant.
De Quintana: Hola molt bona nit senyors, soc un alumne de l’institut  Montgrí, Tinc disset anys m’està tocant patir una època en la qual la societat pateix les conseqüències d’una política deshonesta que s’ha dut a terme durant molts anys.
Tant és així que la corrupció és cada dia portada dels diaris i molt present en tot tipus de col·lisions i partits polítics. No hem sembla correcte que hi hagi tanta desigualtat entre les persones amb poder i més riques que amb les que no tenen tants recursos, no crec que existeixi una democràcia justa i en la que es pugui tenir confiança, crec que és necessari un canvi, per que com a ciutadà tinc el dret a estar en desacord amb la situació portem vivint ja fa uns anys. Només volia dir que els sistemes que vostès plantejaven fa segles segueixen sent utilitzats, però d’una manera degenerada.
Per tant voldria obtenir una resposta a la pregunta de que si és possible un canvi, si es possible una societat justa per a tothom la qual castigués als responsables d’aquest conflicte.
Espero, encara que sigui amb el temps, obtenir una resposta, Fins aviat!

LOCKE: “DÉJA VU” POLÍTIC.

Leave a reply

“DÉJÀ VU POLÍ TIC”.  FILOSOFIA DE LOCKE

PER LAIA CAMÓS CRISTAU

 

Havent estudiat la política de Locke no és massa difícil relacionar-la amb la realitat actual. Durant l’època de l’empirisme i la posterior Il·lustració ja es començaren a fixar les bases del que seria la filosofia moderna i contemporània, la més semblant a l’actualitat. Molts autors com Hobbes o Locke, en les seves teories polítiques contractualistes, indirectament ja definien els conceptes d’absolutisme i democràcia. En aquells temps hi havia diferents ideologies de diferents filòsofs, tal i com passa actualment amb polítics o bé simplement dins la societat. Això, a vegades, pot originar conflictes, les conviccions d’uns xoquen amb les d’altres. Veient aquesta realitat, em disposo a fer aquest treball de la següent manera: simularé un judici, el jutge del qual serà Locke. L’advocat de l’acusat, que serà el propi Iñaki Urdangarin, serà Hobbes, representant del poder absolut. Com a testimonis hi haurà Maquiavel, assessor de l’acusat, que explicarà les dues cares de l’acusat: davant la societat i davant la monarquia. També hi apareixerà Voltaire amb el nom de Diego Torres, mà dreta d’Urdangarin. D’altra banda, Rousseau serà l’advocat defensor del poble.

Els temes que es tractaran en aquest treball seran principalment la propietat privada, l’abús del poder de la monarquia, el contracte social i les estratègies maquiavèl·liques.

El judici es representarà amb una retransmissió en directe per televisió, la narradora del qual, és a dir, la periodista, seré jo mateixa. Per tant, la meva valoració final també es veurà inclosa dins la pròpia narració dels fets.

 

– Bon dia, aquí Laia Camós en directe per TV3 des dels jutjats de Palma. Estem a punt de veure començar la segona declaració d’Iñaki Urdangarin, principal imputat en el “Cas Noos” per delicte fiscal, prevaricació, malversació, frau, falsedat i blanqueig de capital. Recordem breument els darrers successos relacionats amb aquest cas: Diego Torres filtrà uns correus que impliquen la casa reial en les activitats de l’Institut Noos. Aquest mateix dia, Anticorrupció demanà la imputació d’Urdangarin per un delicte fiscal, a part de les seves altres cinc imputacions. Al cap de pocs dies, un informe pericial qüestiona els possibles delictes de prevaricació i malversació, i és tot seguit que el jutge demana una nova declaració d’Urdangarin i Torres.

Després d’aquest breu repàs veiem entrar els protagonistes d’aquest judici i ens disposem a iniciar la retransmissió en directe. Endavant el jutge Locke.

 

– Locke: Bon dia senyors. Ens reunim avui aquí per sentir exposar els arguments dels dos bàndols implicats en el “Cas Noos”. Tenim la presència de l’imputat, el senyor Iñaki Urdangarin, el qual ha estat acusat per suposats delictes de malversació de fons públics, frau a l’administració, falsedat documental i evasió fiscal. En aquest cas es qüestionen i s’investiguen els acords als quals es va arribar a través de la seva associació sense ànim de lucre: l’Institut Noos.

Iniciem, doncs, el judici donant la paraula a l’advocat de l’acusació, el senyor Rousseau.

 

– Rousseau: Bon dia. Digui’m, senyor Urdangarin, com és possible que un institut sense ànim de lucre extregui beneficis, i que aquests beneficis siguin desviats a empreses privades?

 

– Urdangarin: Part d’aquests diners es gastaven en potenciar nous fòrums i nous projectes. Aquests beneficis segueixen en els comptes bancaris relacionats amb l’associació. Per tant, no s’han defraudat els diners.

 

– Rousseau: Amb aquesta afirmació, vostè m’està dient que l’Institut Noos s’ha apropiat d’uns diners que no haurien d’estar en un compte bancari com a propietat privada, sinó en funcionament fomentant projectes. Deixi’m fer-li una reflexió: la seva innocència s’ha transformat en degeneració i la seva sinceritat ha esdevingut hipocresia, s’ha convertit en un ésser vil, egoista, depravat i ple d’odi.

 

– Hobbes: Senyoria! Protesto! Partint de la base que l’individu només és un subjecte de desig i que el món de l’ésser humà és d’anarquia i por i de competició per la subsistència, la llibertat del meu client davant d’aquests fets forma part del seu estat de naturalesa com el de tot ésser humà, i per tant, no se’l pot jutjar per això, precisament per portar a terme l’essència de l’ésser humà.

 

– Locke: Lletrat Hobbes, estarem d’acord en considerar l’individu com a un subjecte de drets, i precisament per això l’estat de natura no pot ser d’agressió, malgrat l’egoisme humà, sinó que la llei natural ens fa buscar una sortida pactada a l’agressió. Sí, el senyor Urdangarin, tal i com vostè ha dit, és lliure per naturalesa, ara bé, no és lliure d’agredir als altres, sinó que ha de col·laborar amb els altres. Així doncs, no accepto la seva protesta perquè, tot i tenir clar la necessitat d’un pacte fundador de l’Estat, adopto com a criteri la tolerància liberal i reivindico el principi de la resistència legítima del poble contra el poder en el cas que, des del poder, no es respectin els drets naturals. Segueixi senyor Rousseau.

 

– Rousseau: Crido a testificar el senyor Diego Torres, mà dreta del senyor Urdangarin. Senyor Torres, tal i com ja s’ha dit en aquest judici, en la nostra societat impera una llibertat, ara bé, què en pensa vostè de la igualtat?

 

– Torres: Personalment penso que la igualtat no existeix, crec que l’existència de dues classes socials, és a dir, que “els rics manin i els pobres obeeixin” ajuda al progrés a través de l’establiment de la competència i del comerç.

 

– Rousseau: Senyor Torres, la justícia i la igualtat social és allò pel que estem lluitant avui aquí. No creu vostè que el senyor Urdangarin ha abusat del poder que li suposa estar emparentat amb la família reial?

 

– Torres: Miri senyor Rousseau, jo el que proclamo és l’himne a la bona vida, és a dir, crec en el luxe i en la civilització, ja que són eines que ens protegeixen contra la barbàrie, i encara li diré més, penso que les riqueses ridiculitzen sense embuts l’estat de natura que vostè defensa com a ideal d’harmonia. A més a més afirmo clarament que, gràcies al luxe del senyor Urdangarin, poden viure un munt de pobres.

 

– Rousseau: Senyor jutge, el que està manifestant el senyor Torres és un atemptat contra la igualtat de l’ésser humà.

 

– Locke: Després d’aquestes paraules, convé tenir present que la tolerància no és una virtut, sinó una conseqüència derivada del pluralisme de les opinions. Us adjunto una petita reflexió per seguir el judici: «El magistrat no s’ha de preocupar del bé de les ànimes, ni dels seus negocis en l’altre món (…) si ordena la pràctica de les virtuts, no és perquè siguin virtuoses i perquè obliguin en consciència, ni perquè siguin deures que l’home estigui obligat a complir envers Déu (…) sinó tan sols perquè resulten avantatjoses a l’home en les seves relacions amb els seus semblants». La funció dels magistrats «s’estén únicament als interessos civils i tot poder, dret i domini civil està limitat i restringit  a la sola cura d’aquestes coses i no pot ni ha d’estendre’s fins a la salvació de les ànimes». El progrés de la tolerància és una conseqüència clara de la por a la guerra i de la clara consciència que cadascú individualment ha de ser responsable de les seves idees i d’ell mateix.

Després d’aquesta citació, cedeixo la paraula al magistrat Hobbes.

 

– Hobbes: Crido a testificar el senyor Maquiavel, assessor del senyor Urdangarin. Senyor Maquiavel, m’agradaria que ens expliqués quins són els seus consells, com a gran assessor d’imatge i comportament del senyor Iñaki Urdangarin.

 

– Maquiavel: Tal com ha afirmat el senyor Diego Torres, existeixen les desigualtats socials i aquest és el motiu pel qual, inevitablement, a tots els Estats hi haurà sempre corrupció. La política és un espai que necessita les seves causes i les seves conseqüències rigoroses pel principi de conservació de la supervivència de l’Estat i, per tant, de la conservació i preservació del poder. Per això, els meus consells al senyor Urdangarin han estat: que no hi ha atzar en política, sinó anàlisi rigorós de la realitat i principi de càlcul, i per tant, el Príncep o en aquest cas el Duc, que sigui capaç d’adoptar un punt de vista lògic, triomfarà.

 

– Hobbes: Podria explicar en què consisteix l’adaptació d’un punt de vista lògic, segons vostè?

 

– Maquiavel: Cal remarcar molt que el Duc no és necessàriament un individu violent, tot i que la violència sigui una de les seves eines. Ha de governar el poble, no pas matar-lo. I per al govern necessita estudi i comprensió de les circumstàncies. De la mateixa manera s’ha de sentir segur en el poder. Per això pot enganyar a fi de bé (per assegurar el poder) però no pot enganyar-se. Per això mateix ha de tenir cura de les aparences, encara que interiorment no hi cregui. Ha de voler semblar almenys religiós, bo, clement i protector de les arts i dels enginys, tot i que no ho sigui. I no li ha de fer por ser descobert quan maquina alguna feta, perquè els humans són de natural crèduls i -si se senten segurs- li permetran qualsevol cosa mentre aconsegueixi fer-los creure que ells també en trauran algun profit.

 

– Locke: Està bé, amb tot això en tinc prou per dur a terme el meu veredicte.

 

(Al cap d’uns minuts…)

 

Després d’uns intensos minuts analitzant els fets que han tingut lloc en aquesta cambra, vull deixar clar que, tot i saber que la llibertat individual ha de ser garantida per una autoritat, que l’home té naturalment un sentit natural que és de caire moral i que poden jutjar correctament i prendre decisions més enllà de tota deficiència de l’Estat, no s’han de suportar injustícies, ni tan sols quan provenen del poder polític.

Amb això vull dir que intento donar una solució al problema avui exposat que tingui en compte la naturalesa humana, ja que en el meu esquema de pensament, Déu ha creat els homes lliures,  iguals i independents, de la mateixa manera que els ha fet dotats de raó i que ha donat una llei natural. La raó natural ensenya a tothom que essent iguals i independents ningú ha de perjudicar a l’altre en la seva vida, en la seva salut, en la seva llibertat i en el seu bé, i per aquest motiu, perquè ningú envaeixi el dret de l’altre, la naturalesa autoritza a defensar i protegir a l’innocent i a reprimir als qui fan el mal. Aquest dret al càstig s’ha d’exercir amb serenitat i consciència, ser proporcional a la falta i buscar l’objectiu de reparació del mal i evitar que es produeixi en un futur. Per tant, la meva sentència pel senyor Urdangarín és la següent:

S’entregarà una fiança de 18,2 milions d’euros per al duc de Palma, Iñaki Urdangarin, i el seu ex soci Diego Torres per cobrir  les responsabilitats civils derivades de les condemnes que  se’ls imposa per aquest cas. Aquesta quantitat de diners serà destinada a resoldre alguns dels forats econòmics que pateix actualment Sanitat i Educació.

Després d’aquesta entrega tant a Urdangarin, com a Torres se’ls destinarà a realitzar tasques al servei públic amb l’assignació d’un sou mensual de 1.200 euros i amb exactament les mateixes condicions laborals que pugui tenir qualsevol altre ciutadà. Amb això, s’aixeca la sessió.

– Tornem en directe amb la periodista que cobreix la notícia per TV3. Digui’ns, Laia, quina sensació es viu entre el públic que ha assistit al judici?

 

– Personalment penso, igual que la resta d’assistents, que s’ha vist una gran confrontació entre l’advocat i els testimonis de l’acusat i l’advocat representant de l’acusació. Pels comentaris que sento per aquí el meu darrere, es creu sincerament que el jutge ha sentenciat Urdangarin basant-se en els dret civils de la població, però sobretot defensant el nostre sistema polític: la democràcia. Els arguments exposats tant pel senyor Hobbes com pels senyors Maquiavel i Torres, s’han vist clarament sufocats pel posicionament del mateix jutge i el senyor Rousseau. Temes com l’apropiació indeguda de capital i l’abús del poder monàrquic han estat greument criticats, i amb raó. El senyor Urdangarin té els mateixos drets i deures que qualsevol altre ciutadà. No pel fet de tenir més béns que qualsevol altre persona s’han de tenir més drets. Igualment amb la monarquia: les paraules del senyor Hobbes al·ludint a “l’essència de l’ésser humà” han provocat un descontentament global entre els assistents. Segons han comentat alguns d’ells, i d’acord amb la intervenció del jutge Locke, la monarquia, en el seu moment, va ser escollida pel poble. Ara bé, des del moment que no compleix les seves funcions o bé ho fa erròniament, la ciutadania té dret a protestar. Pel que hem descobert sobre el “Cas Noos”, el senyor Urdangarin sempre ha estat un corrupte emmascarat, de tal manera que ha fet mans i mànigues per protegir el que considerava seu, fins el punt de trepitjar llibertats alienes. Sembla a ser que aquest senyor no coneixia la dita “la llibertat d’un s’acaba on comença la de l’altre”, i això li ha passat factura. Més de 8 milions d’euros haurà de pagar com a fiança si no vol anar a la presó. Els consells del senyor Maquiavel han acabat demostrant que enganyar la societat és sinònim de càstig, ja que en democràcia el primer de tot és la voluntat d’un poble.

 

– Moltes gràcies Laia Camós per cobrir aquesta important notícia del dia. Aquí, des dels estudis de Sant Joan Despí, seguirem amb altres qüestions d’àmbit mundial…

 

L’ESCOLA DE LOCKE

Leave a reply

 

L’ESCOLA DE LOCKE

PER  AGNÈS  SANTOS  JULIÀ

 

 

En una escola de batxillerat on Locke, és el professor, divideix la classe en dos sectors. I els explica:

L: A la dreta anireu els que preferiu viure en l’Estat de naturalesa i a l’esquerra els que voleu viure en l’Estat liberal. Que triaríeu?

-Quina diferència hi ha entre els dos Estats?-pregunta un alumne.

L: En l’Estat de naturalesa els homes, a més de gaudir de llibertat i igualtat posseeixen drets naturals, només pel fet de pertànyer a l’espècie humana. És un estat de perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenients, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home. És un estat d’igualtat, on ningú no té més poder que els altres. Aquest estat té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, sent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat, ni les possessions d’un altre.

-Quina mena de drets?

L:El dret a la subsistència, a la propietat privada, a la salut… i molts altres. Però en aquest estat, no hi ha cap força que tingui prou poder per fer-los respectar. Governa la llei natural que imposa l’home a preservar la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.

-I l’Estat liberal, com funciona?

L:el poder de l’Estat és representatiu. Els governants estan al servei dels individus, ells renuncien a part de la seva llibertat perquè l’autoritat protegeixi els seus drets, però si aquest sobirà no compleix la seva funció, el poble pot rebel·lar-se en contra d’un rei tirànic. L’Estat ha de garantir la llibertat de consciència, tolerant els diversos cultes. A més, la pràctica religiosa no ha d’interferir en la vida política.

-Com es fa el pas d’un Estat a un altre?

L:A través del pacte social, que es fa amb la intenció de garantir el compliment dels drets, per la necessitat de protegir-los i de protegir el progrés comú. Els homes fan aquest pacte per la seva incorporació a la societat i creen l’autoritat, donen als governants el poder necessari perquè els protegeixin, però segueixen mantenint els seus drets. A més, els homes tenen el dret a imposar la llei natural, que diu que els homes tenen el dret de castigar, mitjançant els jutges, les ofenses que es comentin sobre qualsevol membre de la societat.

 

-I si el governant que tenim no m’agrada?

L:Doncs ho podries provar de canviar. Si no compleix les seves obligacions, podeu reverlar-vos contra ell.

-Podria manar jo?-pregunta un altre.

L:Potser si, si la majoria de la societat ho volgués.

-I si ho vull ser i no ho pregunto? Que passa?

L:Això no ho pots fer, és un estat liberal, per tant, és la majoria qui decideix. Aquest estat és contrari a l’absolutisme, així que podries manar tu únicament si la majoria ho desitgés així.

-I llavors, tindria tot el poder?

L:No, tu controlaries que tothom tingués els seus drets i que siguin protegits.

-I si començo vivint en societat, però després vull marxar?

L:Res, tothom és lliure de decidir si vol entrar o sortir dins d’aquesta societat.

-Què és el poder polític?

L:Jo entenc per poder polític el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, totes les penes inferior, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a utilitzar la força de la societat perquè es duguin a terme aquestes lleis i en la defensa de l’Estat contra agressions forasteres, tot pel bé públic.

-I el poder només el té una persona?

L:No, el que s’intenta és evitar l’absolutisme i per això es divideixen els poders. És el poble qui té el poder no cap individu concret. El poder polític és la lliure voluntat expressada en el pacte i n’hi ha tres tipus:

-Legislatiu: el parlament fa les lleis; Executiu: el monarca les aplica i en sanciona l’incompliment i el Federatiu: s’estableixen les aliances i el seu trencament.

-Existeix algun altre estat?

-Si, dins l’estat de natura hi ha l’estat de guerra.

-I en què consisteix?

L: L’Estat de guerra és un estat d’enemistat i de destrucció; consegüentment qui declari, de paraula o d’obra, qualsevol intenció contra la vida d’un altre home, es posarà en estat de guerra amb aquell contra el qual hagi declarat tal intenció, i exposarà la seva vida al poder de l’altre o de qualsevol que li faci costat i defensi la seva opinió, perquè és raonable que jo tingui dret a destruir allò que m’amenaça amb destruir-me. Segons la llei natural cal que l’home es defensi com sigui possible i qualsevol pot destruir aquell qui li faci la guerra.

Aquell qui intenti sotmetre un altre home al seu poder absolut, s’hi posarà en estat de guerra. Aquell qui em sotmetés al seu poder sense el meu consentiment, quan m’hi tingués faria de mi allò que li semblés fins i tot em destruiria quan li vingués de gust, ningú no pot pretendre sotmetre a ningú al seu poder absolut si no és obligant-lo a la força. I això va en contra del dret a la llibertat.

 

 

-Quina diferència hi ha entre l’Estat de natura i l’Estat de guerra?

L: L’Estat de natura és un estat de pau, bona voluntat, mútua assistència i seguretat. L’Estat de guerra és un estat d’enemistat, malícia, violència i mútua destrucció.

 

-Abans has dit que si no ens agrada el sobirà, s’ha de decidir amb la majoria. Que vol dir això?

L:És la força de la majoria. Quan els homes han creat, amb el consentiment de tots, una comunitat, l’han convertit en un sol cos polític, amb poder per actuar únicament segons la voluntat i el determini de la majoria. Per tant, és necessari que el cos polític segueixi el camí per on el

diu el conveni de la majoria. Li seria impossible ser un cos sol i actuar com una sola comunitat, tal com havien acordat entre tots els que s’uniren per formar-lo. Mitjançant l’acord tothom és sotmès a les decisions de la majoria. Els decrets de la majoria són considerats decrets de la totalitat, i són, determinants, ja que posseeixen el poder de la totalitat en virtut de la raó i de la llei natural.

 

-Parle’ns del pacte.

L:Qualsevol persona que deixi l’Estat de natura per unir-se en una comunitat, ha de saber que cal cedir a la majoria de la comunitat tot el poder necessari per als objectius als qual va encaminada tal unió. Per això, s’acorda unir-se formant una societat política, únic pacte necessari entre els individus que formen o s’incorporen a la comunitat. Per tant, allò que origina i constitueix una societat política és el consentiment de qualsevol nombre d’homes lliures capaços de formar una majoria per unir-se i incorporar-se a una societat. Això és el que dóna origen a qualsevol govern legítim del món. Res no pot fer d’un home súbdit ni membre d’un Estat a menys que s’hi incorpori mitjançant compromís positiu, promesa expressa i pacte.

 

 

-Abans has dit que el poble es pot revolucionar en contra del seu sobirà.

L: Si, quan el poder cau en desgràcia i es troba exposat als excessos d’un poder arbitrari, el poble que és habitualment maltractat i governat contràriament al dret, estarà exposat, a alliberar-se. El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes, etc, sense murmurar ni revoltar-se, però si una sèrie de fets li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona d’allò que l’oprimeix i d’on el volen portar, no serà estrany que es desvetlli i faci els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat creat. El poder està en mans del poble.

Ara que ja sabeu les diferències entre els dos estats, sou capaços de triar en quin voldríeu estar.

 

 

-Jo voldria estar en l’Estat Liberal-contesta una alumna- que és on en teoria estem tots, o això ens fan creure. Perquè tenim els nostres drets i deures com a ciutadans, tenim la nostra llibertat i la nostra propietat privada. També el dret a escollir i som els que, democràticament, triem qui volem que ens governi i si no compleix amb les seves obligacions, podem demostrar la nostra queixa.

Però penso, que en realitat tenim els nostres drets i deures com a ciutadans, però molts cops no són respectats; no tenim llibertat plena, tenim llibertat per escollir dins de tot allò que ens deixen escollir, estem determinats per les ideologies del govern que mana i triem entre tot allò que ells ens permeten, així que no tenim llibertat absoluta ni vertadera. Vivim en una democràcia perquè podem votar i expressar la nostra opinió, però moltes vegades no ens escolten ni fan el que demanem, aixi que, de que ens serveix?

Nosaltres vivim en un liberalisme, és una democràcia perquè tothom té llibertat d’expressió, llibertat a decidir. Evidentment és molt millor això que viure en una dictadura en la qual no et pots queixar de res ni pots intentar canviar el govern que et regeix. Però penso que la democràcia en la que vivim és una mica fictícia perquè no és ben bé una democràcia total per tot el que anteriorment he anomenat.

 

 

 

 

 

¿Ens guia el sentit comú?

Leave a reply

Consideres que la teva vida està guiada pel sentit comú?

per Maria Massó Molina

El sentido común no es más que un depósito de prejuicios establecidos en la mente antes de cumplir dieciocho años. (Albert Einstein)

 

Abans de parlar de sentit comú, s’ha de saber què significa, segons el Viquipèdia El sentit comú és “la consciència del sentir”. Aquest concepte, que en català és sovint associat al seny i segons l’enciclopèdia catalana , sentit general, no identificable amb cap òrgan sensible però vinculat …

El que ens diuen bàsicament les definicions és que el sentit comú és el que val, l’específic, en el que podem confiar, “és defineix en català com seny”, és a dir, el seny és el sentit comú…

Però ara em vull centrar en la frase que he escollit per començar l’assaig, “El sentido común no es más que un depósito de perjuicios establecidos en la mente antes de cumplir dieciocho años”, en aquesta afirmació culpa el sentit comú de prejudici, però, ¿Quin és el nostre sentit comú? Jo penso que el sentit comú neix mínimament i es forma a través de moltes besants, com la família, la societat, les normes, la religió, per exemple si a un nen petit li ensenyen que matar als assassins està bé, i li demostren l’exemple en el context en el que viu, el seu sentit comú li dirà que no hi ha cap problema per fer-ho, perquè…Qui és el que posa les bases del que esta bé i el que està malament? És potser la nostra consciencia alimentada per tots els al·licients de la societat o la influencia d’un entorn en el que tot sembla de color de roses? El sentit comú si no s’ensenya, no creix, i si s’ensenya malament creix malament…

Les influencies del context on vivim van moldejant el nostre sentit comú, van perfeccionant la nostra realitat, ens preparen per un futur, per tenir feina, per ser feliços, per ser” lliures”, i per viure una vida plena i satisfactòria, i sobretot ens ensenyen el que està bé segons ells, el que és correcte, estem preparats per fer servir el sentit comú davant qualsevol situació, però això no significa que ho fem el dia que ens hi trobem, és més hi ha moltes situacions a la vida que traspassen el nostre sentit comú i hem de sobrepassar-nos hi i superar-les amb o sense ell, per això crec que si vivim condicionats al sentit comú que ens han imposat ens hem de revolucionar contra aquest, perquè quin és el sentit comú que diu que es pot fer fora de casa seva a una família que no poden pagar el lloguer? Què diu la llei? I el sentit comú?

Finalment, m’agradaria aportar que estic completament d’acord amb que la meva vida esta guiada pel sentit comú, encara que en alguns aspectes el sentit comú, es passa de llarg en el meu camí, al meu i al de tots i em de seguir els nostres instints i principis.

VALORACIÓ DE LA REPÚBLICA DE PLATÓ

Leave a reply

VALORACIÓ DE “LA REPÚBLICA” DE PLATÓ

per   LAIA  CAMÓS  CRISTAU

Plató és el filòsof clàssic per excel·lència, no només per l’entramat de temàtiques i la relació que estableix entre elles, sinó també per l’evolució constant del seu pensament. Ha estat al llarg de la lectura de “La República” on m’he adonat que Plató segueix evolucionant al costat de la història i per això el podem considerar un autor vigent.

A continuació, per explicar la seva vigència i establir un paral·lelisme amb l’actualitat, simularé una entrevista entre un periodista i un polític d’avui en dia, on debatran com s’ha de dur a terme la construcció d’una societat, fet que a “La República” es manifesta a través d’una polis utòpica i, actualment, a través d’un estat propi per Catalunya. Els protagonistes seran Antonio Jiménez i Artur Mas.

 

Jiménez: Muy buenas noches. Nos encontramos hoy aquí para entrevistar al presidente de la Generalitat de Cataluña. Como ustedes saben, el pasado mes de agosto, el señor Mas anunció una convocatoria de elecciones al Parlamento de Cataluña, que tendrán lugar el próximo 25 de noviembre. Por primera vez en la historia de “Convergència i Unió”, este partido ha incluido en su programa electoral la transición hacia un estado propio, la cual cosa pidieron un millón y medio de catalanes el pasado 11 de septiembre. Entre otras cosas, muchos catalanes se declaran diferentes al resto de españoles por tener una lengua, una cultura y unas tradiciones propias. Buenas noches señor Mas. ¿Por qué muchos de los catalanes quieren ser diferentes?

 

Mas: Bona nit senyor Jiménez. La resposta és senzilla. Miri, li posaré un exemple perquè ho entengui millor: un home, no gaudint de molt bona vista, rep l’ordre de llegir de lluny unes lletres petites, i llavors s’adona que a algun altre lloc estan reproduïdes les mateixes lletres en una mida major i sobre uns fons major també. Aquest home consideraria una feliç circumstància, jo crec, la que li permetria llegir primer aquestes últimes i comprovar llavors si les més petites eren realment les mateixes1. Doncs bé, passa el mateix amb Catalunya. Catalunya té unes tradicions pròpies, una cultura pròpia, una llengua pròpia… Tot això seria la lletra major. Espanya seria la lletra petita. Per què ens hem d’esforçar a llegir una lletra petita quan n’existeix una de més gran?, és a dir, per què hem de continuar formant part d’unes costums alienes quan ja en tenim unes que formen la nostra pròpia identitat?

 

Jiménez: Aunque entiendo la reivindicación de su cultura, no comprendo, señor Mas, el porqué de su repentina negación a la convivencia de ambas culturas.

 

Mas: És una qüestió de necessitat, en altres paraules: cada català es va fent a ell mateix per satisfer aquesta necessitat, d’aquesta manera, com que tots necessitem moltes coses en comú, anem reunint en un hàbitat una multitud de persones amb qualitat d’associats i auxiliars i a aquesta cohabitació l’anomenem país. No és així?2

 

Jiménez: De acuerdo, señor Mas, ¿y qué ventajas cree usted que le proporcionaría un estado propio?

 

Mas: És fàcil. Tot el que ara mateix no ens permet fer el govern central: triar un model d’educació, poder decidir un sistema sanitari, universitari, de pensions, un sistema de serveis socials, d’atenció a la dependència, de transport públic, de vivenda, de seguretat interior… Tal com va dir Sòcrates en el seu principi de l’especialització, una ciutat ha d’estar formada per un conjunt d’individus diferents amb oficis i actituds diferents. És precís que cadascun dels individus dediqui la seva activitat a la comunitat sencera, per exemple, que el pagès, essent un de sol, subministri aliments als altres i destini un temps i treball quatre vegades major a l’elaboració d’aliments dels quals n’han de ser partícips els altres3. Doncs bé, si apliquem aquest principi al context actual, Catalunya estaria alimentant, econòmicament parlant, excessivament Espanya, i per tant, hauria de ser un treball ben aprofitat pel col·lectiu català, és a dir, per la ciutat catalana.

 

Jiménez: Muy bien, señor Mas. ¿Le gustaría terminar este apartado añadiendo alguna algún punto?

 

Mas: En conclusió, senyor Jiménez, m’agradaria acabar aquest bloc afirmant-li que aquest ha estat, precisament, l’objectiu amb el qual hem establert una comunitat i la intenció d’un nou estat4.

 

Jiménez: Otro tema relevante: su principal objetivo es un referéndum de autodeterminación. Es cierto que durante el proceso soberanista que está llevando a cabo ha encontrado obstáculos en el camino, uno de ellos la Constitución española. ¿Qué opina, señor Mas, de la superioridad de la justicia sobre la injusticia? ¿Y del papel de la democracia frente a estos hechos?

 

Mas: En realitat, no puc acudir a la justícia per demostrar la seva superioritat sobre la injustícia però, per altra part, tampoc no puc renunciar a defensar-la, perquè em fa por, fins i tot, que sigui una impietat callar quan s’ataca a la justícia i quan encara queda alè i veu per fer-ho5. Amb això vull dir que, no puc deixar de fer un referèndum. Una consulta, en aquest cas, no és res més que allò que predica la democràcia: escoltar la veu del poble.

 

Jiménez: ¿Se ve usted capaz de guiar sólidamente una consulta de esta índole?

 

Mas: El procés que emprenem, no és d’estar per casa; ans al contrari. Al meu entendre, requereix una persona de visió penetrant, és a dir, una persona amb coneixement veritable i consciència realista d’allò que fa i d’allò que governa6.

 

Jiménez: Entonces, ya que usted lo acaba de introducir y para que nuestros telespectadores lo entiendan mejor, ¿se trata de idealismo o de realismo? ¿El estado propio puede ser un hecho o es simplemente una concepto ideal que permanece en la mente de los catalanes?

 

Mas: Sabem que el camí és difícil, però no impossible. Tenim una idea d’estat propi que ens empeny a perseguir-lo, sigui quin sigui el mitjà (sempre dins un marc legal, és clar). La societat catalana viu lligada de mans i peus com a conseqüència de les ordres imposades des de Madrid. Això provoca la necessitat de voler deslligar-nos i buscar una alternativa a la situació. I aquesta alternativa existeix. Un estat propi, tal i com he dit anteriorment, ens permetria viure amb més marge d’acció. Quan aconseguim deslliura-nos emprendrem un camí ple d’obstacles, però que ens pot portar al nostre anhel: la llibertat7.

 

Jiménez: ¿Cómo piensa conseguirlo?

 

Mas: És lògic que un sol individu no pot tirar endavant aquest projecte, però sí que ho pot fer un col·lectiu. Si el poble català s’uneix i treballa conjuntament, aquesta idea, aquest objectiu, aquest desig, aquest anhel, pot ser una realitat8.

 

Jiménez: Bien, se nos acaba el tiempo. Muchas gracias, señor Mas, por concedernos esta entrevista y también muchas gracias a nuestros telespectadores por seguirnos en directo des del Canal Intereconomía. Hasta pronto.

 

Si llegim aquesta entrevista fictícia i hi afegim una mica de “nas filosòfic” podem establir clarament una relació entre la societat actual i la societat utòpica de Plató. Tots els exemples i citacions que apareixen a l’entrevista són extrets de “La República”, com és el cas de l’exemple de les lletres grans i petites (llibre II) o les respostes de Mas a les dues últimes preguntes, que poden relacionar-se amb el “Mite de la Caverna” i la utopia de Plató.

No m’he inventat les respostes, no són paraules manipulades. Com a bona ciutadana llegeixo diaris, miro debats polítics i també entrevistes, abans d’opinar. Tot llegint “La República” vaig començar a lligar caps i a relacionar els pensaments platònics amb l’actualitat del dia: la problemàtica d’un estat propi. I vaig formular-me la següent pregunta: és Artur Mas platònic? Personalment, i sobretot després d’haver dut a terme aquesta pregunta-resposta, penso que sí. Amb aquesta entrevista he intentat mostrar la vigència de la filosofia de Plató a través d’un personatge que, com hem pogut veure, la posa en pràctica. Potser Mas no n’és conscient, però el seu projecte de futur per Catalunya va molt lligat al que proposava Plató fa milers d’anys.

1 “La República”. Llibre II, 368d

2 “La República”. Llibre II, 369c

3 “La República”. Llibre II, 369e

4 “La República”. Llibre II, 371b

5 “La República”. Llibre II, 368b – c

6 “La República”. Llibre II, 368d (FILÒSOF – REI)

7 “La República”. Llibre VII (MITE DE LA CAVERNA)

8 “La República”. Llibre II (UTOPIA)

¿ÉS LA CIÈNCIA LA NOVA RELIGIÓ?

Leave a reply

ÉS LA CIÈNCIA LA NOVA RELIGIÓ?

per    JUDITH  PLAJA

 

 

En la època dels antics grecs la ciència no es distingia de la filosofia, la seva tasca era buscar la veritat front al que només era aparent. Això va durar segles fins que amb la ‘revolució científica’ va fer que les ciències s’organitzessin autònomament i s’independitzessin de la filosofia.

 

La ciència és un conjunt de coneixements que pretenen explicar la realitat d’una manera racional i organitzada.

La religió ha pretès orientar-nos sobre com és la realitat en conjunt  i com viure l’ho millor possible. En la fe tot es redueix a creences i dogmes.

 

Per molta rigorositat i precisió, els resultats de la ciència no deixen de ser meres hipòtesis. Per altra banda, la ciència té per objectiu explicar, descriure i predir mitjançant teories i lleis els fets de la realitat. El mètode més utilitzat per la ciència és el mètode hipoteticodeductiu.

 

Hi ha qui considera que la filosofia és la mare de les ciències perquè és la que es planteja els problemes i les preguntes que després intentaran contestar i resoldre les ciències. Ara ja no es qüestiona ni s’ha discutit més que el sol surt cada dia i la terra es mou malgrat que en el seu dia la Inquisició fes callar a Galileu i cremés a la foguera alguns que argumentaven que la Terra girava al voltant del sol.

La ciència sempre ha explicat observacions en termes de fenòmens naturals. La religió sempre ha proposat explicacions sobrenaturals per omplir aquests espais buits on la ciència es va quedar callada. Per tant la ciència és un domini d’existència, mai s’ha preocupat per l’observació humana.

Ens respon la ciència les grans preguntes de la vida? Ens formulem grans preguntes que no tenen una resposta fàcil i de vegades, ens passem la vida cercant-la. És el que fan, en certa manera, la filosofia o les religions. Un dels clàssics d’aquestes grans preguntes és el sentit de la vida. La saviesa filosòfica és saber viure bé i amb els ulls oberts, per tant besat en la veritat i en els coneixements més objectius de la possible realitat.

 

Ferrater Mora diu que la ciència és un mode de conèixer i la filosofia un mode de viure, per tant, no estan separades perquè el viure inclou el conèixer.

S’ha d’intentar viure la vida tan bé com es puguis, assaborir-la. Sense expectatives que puguin generar més frustració de l’estrictament necessària. L’única raó per viure la vida és la vida mateixa.

 

En conclusió podríem dir que la ciència, per ella sola, mai podrà dominar el món ja que les persones necessiten complementar la seva vida amb preguntes que la ciència mai podrà respondre i també necessiten basar-se en uns principis ètics i morals.

WITTGENSTEIN II

Leave a reply

Wittgenstein II

per COSMOS FOWLER. 2012.

Imaginem, per un moment, que aquest escrit és un tauler de joc (el qual es pot concebre com un tauler genèric, semblant en forma a un tauler d’escacs) posicionat entre jo (l’emissor) i el lector. Les paraules d’aquest escrit són peces de joc, les quals he extret d’un repositori de moltes peces, que duc sempre a sobre, i llavors he desplaçat per sobre d’aquest tauler per tal de crear diferentes distribucions de peces que equivalen a frases i altres construccions lingüístiques. Puc col·locar i desplaçar les peces-paraules de qualsevol manera (heus ací: “pedra espasa anec conill”), però les organitzo així per tal que el lector es pugui veure afectat d’alguna manera, o bé a través de la transmissió d’imatges o sensacions o per qualsevol altra fi que pugui tenir l’ús del llenguatge.

 

Com sorgeix un “significat”, aquest sentit o transmissió, a través de les peces-paraules, tal com les organitzo a sobre del tauler que és aquest escrit? El significat vindrà donat pel joc que estem jugant a sobre del tauler amb les peces-paraules, que pot ser qualsevol. Suposem que estem jugant als escacs-empírics, un joc que es juga desplaçant peces per construïr frases que volen detallar imatges i fenòmens experimentats en el món, és a dir, un joc de llenguatge que s’utilitza pel fi de descriure coses. Suposem també que el lector comprèn aquest joc dels escacs-empírics, la seva normativa (com es poden moure les peces-paraules perquè les jugades li transmetin una concepció o descripció o imatge).

 

Llavors, quan jo desplaço unes peces-paraules perquè es llegeixi “un quadrat és blau”, el lector, que entén les normes dels escacs-empírics, podrà copsar un significat d’aquest desplaçament si visualitza les peces col·locades al tauler de tal manera que li semblin ser d’escacs. Serà llavors que podrà concebre d’una figura dos-dimensional limitada per quatre costats amb un color més o menys distint (aquell que solem anomenar “blau”).

 

Què representa un joc, com serien els escacs? És una convenció social, un seguit de regles establertes a partir de les quals podem interaccionar. En els escacs, la peça del rei no té per si mateixa una essència que limita a quines caselles del tauler la puc col·locar, només existeix la convenció de poder moure-la una casella en qualsevol direcció. És també així amb el joc de llenguatge. Podem col·locar peces com volguem, però perquè en poguem fer ús, per poder jugar, les hem de visualitzar o interpretar seguint una convenció o una altre.

 

És ara que cal destacar que hi ha altres jocs, diferents als escacs-empírics. Els escacs són només una convenció social de la multitud de convencions que tenim al nostre abast, un sol joc del llenguatge. La convenció social és el que fa que davant d’un context determinat (imaginem-nos en el procés de descriure una pintura abstracte que hem vist a un amic) es percebi una cosa en una distribució i no una altra. Així, davant d’un tauler que duu les peces-paraules “un quadrat és blau” instintivament veurem les peces com si fossin d’escacs, i la nostre ment s’ajustarà a la normativa dels escacs-empírics i el significat que aixó comporta, degut al haver après la convenció de fer-ho.

 

De fet, podriem atribuïr innombrables significats a una organització de peces-paraules, si els tinguèssim presents en visualitzar les peces, però el nombre de funcions que pot exercir el llenguatge vindrà limitat pel nombre de convencions que compartim alhora de començar a intercanviar jugades al tauler, ja que no podem pretenir que les jugades que fem siguin interpretades tal com les intencionem. Així, el significat no correspon a la paraula de cap manera, sinó que sorgeix per com l’usem i com és interpretat en el procés de jugar jocs de llenguatge.

D’aquesta manera, aquell qui manté que el llenguatge només segueix una convenció, que les peces-paraules són per si mateixes d’un sol joc, sotmeses en essència per les normes d’aquest joc de llenguatge, està reduïnt una eina multifuncionària sense sentit propi a una sola funció. Aquesta posició essencialista es pot comparar amb l’afirmació que amb un tauler i unes peces només es pot jugar als escacs, quan en realitat també podem jugar a dames.

 

Imaginem-nos un tauler que duu a sobre la peça-paraula “Aigua!”. Què vol dir la peça? És una peça de dames, l’ordre d’un mestre al seu criat de portar-li aigua? O és una peça de backgammon, exaltant el descobriment d’un oasi en el desert per part d’un home assedegat? És només una peça de joc, però pot ser interpretada i visualitzada com a qualsevol mena de peça. Només podem intuïr la funció de la peça a través del seu context, a través de la situació en la qual és col·locada, del tó de veu amb el qual és parlada, fent un intent d’entendre el que busca crear aquell qui l’ha col·locada a la taula. Si s’observa l’il·lusió òptica del Cub de Nécker serà més comprensible com una peça-paraula rep el seu significat a través de convenció i context:


Aigua!
Aquesta figura és dos-dimensional, però és percebuda com a cub tri-dimensional transparent. Si es mira fixament per uns segons, sembla alterar el seu sentit. Si es continua mirant fixament, tornarà al seu estat original. D’una manera semblant podem descriure les peces-paraules: si imaginem que la persona que crida “Aigua!” pateix molta set, però s’ho amaga, ens pot semblar que el significat és una exaltació davant de l’idea de beure aigua, i si imaginem que uns minuts abans havia demanat aigua, ens pot semblar ara que el significat és un ordre per ser dut aigua, enujat per no haver-lo rebut anteriorment. Aquest exemple és una demostració de com el sentit sorgeix de l’ús.

 

Els jocs que aquest escrit ha descrit equivalen a simulacres d’alló que anomenem llenguatge, del seu ús. El llenguatge quotidià representa un seguit de jocs establerts per convencions, que representen activitats i formes de vida, maneres de concebre de coses a partir de les peces-paraules. On el primer Wittgenstein volgué reduïr les formulacions no-empíriques a un sense-sentit, el segon accepta la naturalesa imprecisa del llenguatge, i es proposa la reducció fins a l’ús del llenguatge, el qüestionar allò que es vol transmetre, i si un seguit de paraules es poden integrar amb un determinat joc del llenguatge, cosa determinada per convencions quotidianes sociolingüístiques.

 

Es podria comentar que Nietzsche prefigura alguns dels conceptes bàsics del segon Wittgenstein amb la seva anàlisi lingüística en Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, quan descriu les paraules com conceptes que expressen perspectives (maneres de viure, cosa a la qual sembla fer ressò Wittgenstein quan parla del llenguatge com a forma de vida) que existeixen per l’ús pragmàtic (llenguatge com a eina). Nietzsche també conclou mitjançant arguments lingüístics que l’ús del llenguatge no es pot desciure només com a relació entre paraules i coses (tal com estableix el segon Wittgenstein davant del seu Tractatus). I quan Nietzsche parla de la veritat com a convenció i l’ús social del llenguatge establint aquesta convenció, qui no pot veure elements paral·lels en la sociolingüística present en els jocs de llenguatge wittgensteinians?

 

Per anar acabant, s’ha de fer menció de la importància que té l’empirisme en el moviment de la filosofia analítca, especialment en les reduccions de la pregunta de Wittgenstein. Davant dels problemes filosòfics (o lingüístics) el primer Wittgenstein suggereix la seva reducció a proposicions empíriques, i el segon, la seva reducció a alló que es vol dir o transmetre que, per estar mal-situat en la convenció en la qual es troba, origina el problema que el filòsof ha de resoldre. Es podria il·lustrar un reduccionisme a allò que es vol dir postulant un intercanvi vers el problema clàssic que diu: “Si un arbre cau al bosc, i ningú el sent caure, ha fet un soroll l’arbre, realment?”

 

Davant d’aquesta pregunta un home, el qual anomenarem David, respón que sí, que es podria comprovar empíricament que fa un soroll si es deixés una gravadora electrònica al bosc amb la qual es podria captar i després observar les ones sonores que es produeixen en absència d’oients. Un segon home, el qual anomenarem René, respón que no, que sense ningú present per experimentar el fenòmen auditori, no es pot dir que l’arbre produeixi un soroll en caure.

 

La reducció del problema seguiria mitjançant una anàlisi lingüística: què és el que es vol dir? Encara que sembli que David i René disputin la naturalesa del món, el seu conflicte sorgeix només del llenguatge, i alló que intenten comunicar. David enten soroll com la presència d’ones sonores, i René, com la informació neurobiològica transmesa en el fenòmen auditori: només hi ha conflicte en definició. Ambdós coincideixen completament amb les seves espectatives del món, i de com el trobaran: David dirà que hi ha só en veure les gravacions, i René, en veure l’escaneig cerebral del fenòmen neurològic auditori.

 

Es poden reduïr els “grans problemes de la filosofia” a alló que es vol dir, cosa que significa dissoldre qualsevol pregunta. Wittgenstein proposa que la confusió sorgeix d’un conflicte entre jocs de llenguatge, el jugar jugades que no tenen sentit en un joc d’escacs-empíric, però potser sí que en tindrien en el joc de dames-metafísiques.

 

Quan Moore analitza el conflicte d’ús vers el llenguatge moral, redueix el llenguatge a allò que es vol dir, que pot ser una descripció empírica emotiva. En un sentit general, la reducció és dut des del conflicte filosòfic als fenòmens empírics, si n’hi ha, tal com els descrigué Hume: mai es va més enllà de les nostres percepcions, mai es qüestiona aquesta paraula de “realment”, només es dissol la pregunta. La gran diferència rau en la revolució d’allò que Wittgenstein considera “el sentit”.

 

Una vegada un amic em comentà que llegir Wittgenstein era com una setge – requereix dedicació total en combinació amb una expectació pel sofriment intens. També em va dir que en el millor cas, ell entenia una desena part del que diguè Wittgenstein, però que estava força segur que tenia raó sobre absolutament tot. En haver intentat copsar el més bàsic del pensament del segon Wittgenstein, aquell qui escrigué, entre altres coses, les Investigacions Filosòfiques, em sembla que entenc de primera mà el que em volia dir aquell amic.

NIETZSCHE A DUES MANS

Leave a reply

per Alba Martínez Quer i Irina Noguer Calabús

Curs 2012

 

“Las convicciones son más peligrosos enemigos

de la verdad que las mentiras”

F. Nietzsche

 

Introducció:

F. Nietzsche entén la moral com l’actitud que prenem davant la vida.

Aquest filòsof està considerat, no com a moralista, sinó com el gran enviat de l’època de “la filosofia de la sospita”, juntament amb Marx i Freud. Aquests profetes antiprofetistes, plantejaven per primer cop a la història de la humanitat un signe de interrogació vers els prejudicis rotunds, arcaics que aixoplugaven des de temps remots, la nostra societat occidental.

Així va ser com Nietzsche començà a fer una crítica exhaustiva al contingut d’aquesta moral dogmàtica besada en el sacrifici, la dependència, el menyspreu a l’individu i a la nostra voluntat de viure. Aquesta moral, altrament anomenada moral d’esclaus pel propi autor, va ser la base per fundar el que després va proclamar com a la moral del senyors.

Mentre la moral d’esclaus estava pensada per l’ésser humà, la moral de senyors plantejava una metamorfosis de superació. L’home no era res més que un mitjà. El fi, era el superhome.

Nietzsche, caracteritza el superhome com qualcú amb autonomia, amb esperit de lluita i superació, sense temor als obstacles ni als judicis morals; en essència, un amant de la vida.

Amb aquest treball experimental, volem explicar d’una manera personal la nostra pròpia metamorfosis teòrica. Així doncs, podem fer un procés d’absorció de la moral nietzschiana en el total del seu estat, basant-nos amb els nostres propis punts de vista.

 

Dietari d’un parell de metamorfosades

Aquest projecte és fruit d’una conversa en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Mentre Zaratustra s’allunyava de la seva dècada de soledat a les altes muntanyes, nosaltres, de repent, vam sentir el vertigen de la llum del sol, més viva que mai, en aquella tarda de cel encapotat i jerseis de llana. Una nova perspectiva va assaltant-se les ments, i ens les enterbolinar amb tota mena d’escepticismes i temors mai experimentats.

Sols un instant – aquest instant – va ser suficient per dur a terme la destrucció del camell.

Tot va començar el dia del nostre naixement, en un estèril indret al bell mig del Sahara.

Cada vespre, després de sopar, els nostres pares camells ens contaven rondalles i llegendes sobre aquells magnífics anys ens els quals van ser transport dels magnífics Reis d’Orient.

Bocabadades no podíem desitjar res més que allò que ens havien estat lloant durant tant de temps. Volíem la realització com a camelles. Tot i saber que comportava sacrifici, dolor i patiment, sabíem que estàvem determinades a assaborir la recompensa que allò comportava: l’Edèn.

El temps va passar i la data del nostre divuitè aniversari va arribar. Per fi, vam ser reclutades com a transport oficial dels tres reis d’orient.

El viatge començà amb un entusiasme desmesurat. Ni la xafogor, ni els vents àrids ens van desmoralitzar, tot i així el defalliment a causa de la fam i les hores de son ens feien vacil·lar, però la dolça veu dels reis d’Orient ens donava forces per continuar. Ells ens repetien una i altra vegada els següents discursos:

  • Tu has de.
  • Deu cops has de superar-te a tu mateix durant el dia: això produeix una bona fatiga i endormisqueja l’ànima.
  • Deu cops has de tornar a reconciliar-te a tu mateix; doncs la superació és amargura, i mal dorm el que no s’ha reconciliat.
  • Honor i obediència a la reialesa! Encara que sigui una reialesa torçada! Així ho vol el bon dormir. Què puc fer jo si el poder li agrada caminar sobre cames torçades? 1
  • El vostre sacrifici serà recompensat en el judici final.

En sentir aquestes paraules, el desig interior s’apoderava de les nostres ànimes, només volent carregar el doble de la nostra capacitat. L’obsessió arribà a les nostres ments. Fins i tot sentírem ressentiment cap als nostres germans camells quan carregaven un sol gram més de regals que nosaltres. Aquella tardor descobrirem l’odi, l’enveja.

Després de travessar els gèlids Alps Francesos, s’acostà el gener. Finalment, vam arribar a una plana, vorejada pel mar i casada amb la tramuntana.

1 Fragment extret i traduït personalment de l’obra “Así habló Zaratustra” de Friedrich Nietzsche.

Al posar la primera peülla en aquelles terres estrangeres, una gran multitud ens aclamava. Masses de gent cantaven en uníson la nostra benvinguda, les seves cares anheloses de regals i caramels van transformar el defalliment en una efímera i humil satisfacció.

Després de la culminació de la nostra tasca, repartint regals a totes les morades (a la velocitat de la llum), vam tenir per primer cop el nostre moment de mínima lleugeresa, doncs des de petites teníem la ment col·lapsada en la nostra tasca com a transport reials, res més havia penetrat dins les nostres ànimes.

I així va ser com tot d’una, ens vàrem veure assentades en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Aquell instant va ser la reflexió sobre el valor del ressentiment que ens havia acompanyat durant tot aquell viatge. Vam adonar-nos de que tot aquest objectiu, de que tot aquest sofriment i tot aquest paradís que ens esperava no eren res més que trossos de plàstic.

Ens delitàvem per quelcom que minvés la nostra fúria, el nostre foc interior. Volíem venjança. Venjança cap a tothom que havia estat representant aquella farsa de la qual nosaltres no n’érem res més que un mer decorat. El cor ens palpitava ferotjament, sabíem el que ens demanava però vacil·làvem, les escates del Drac continuaven cegant la nostra visió.

Sols va caldre una petita guspira més d’odi, perquè aquell foc interior cremés les externes escates.

I així va ser com les lleones es menjaren les camelles.

Una gana audaç regnava en les nostres entranyes. Tots els sentits, després de tant de temps d’autorepressió, estaven tots ells assedegats. Volíem menjar, volíem sexe, volíem sentir.

El caos va regnar.

Les dues lleones es menjaven tot allò que trobaven. Tots els reis d’orient, tots els presidents, tots els alcaldes, tots els mossens, totes les monges, totes les ideologies, totes la pàtries, tots els valors. Tot era martell, tot era dinamita, tot era destrucció.

Un cop l’afany de destrucció va ser satisfet, en nosaltres hi restà una buidor. Sabíem que encara no havíem assolit la nostra perfecta forma, però el terreny ja estava segat. Innumerables qüestions atacaven el nostre ser:

  • Si vivim en un món de plàstic, amb ideals de plàstics, personatges amb accions de plàstics i un no-res esperant-nos al final, quin sentit té la nostra existència? Què hi fem aquí? Per què hem vingut? Què esperem de nosaltres mateixes? I d’aquell món etern i gloriós el qual hem negat l’existència?

Un sol mot va poder respondre les nostres preguntes:

VIDA

La vida era aquell sentit sense sentit que guiava la nostra existència, era allò immutable, allò que ningú podria mai negar-nos.

Una nova metamorfosis estava eclipsant el nostre ser. Sentíem florir la voluntat de poder.

I així va ser com les infantes amansaren les lleones.

En aquells mateixos instants, en forma de criatures fràgils es van aixecar els fonaments d’una nova creació. Les dues precioses criatures netes de prejudicis i netes d’actituds adquirides a causa de la no-existència d’un entorn. Com a conseqüència de la purga felina, s’engendrà l’oblit de la moral:

LA DEPURADA CREACIÓ

 

Conclusions

Primerament cal remarcar la nostra compartida admiració per aquest autor i els seus plantejaments. Ha estat el primer filòsof que més que pensar, ens ha fet sentir, ens ha fet posar la pell de gallina amb els seus textos provocatius i sarcàstics.

Comentat entre nosaltres com podríem fer una crítica substancial de Nietzsche vam arribar a la conclusió que teníem una visió semblant sobre el que volíem extreure de la seva filosofia i sobre com volíem enfocar el treball.

D’aquesta manera vam acordar fer-lo conjuntament per tal de complementar-nos. Sota la nostra concepció, Nietzsche ha estat una alenada d’aire frec i un crit a la humanitat. Per primer cop no analitza ni dedueix; ni tan sols es pregunta què vol extreure de la filosofia, sinó que vol destruir tot allò que fins ara havia estat fixat amb pany i clau. És per això que li concedim l’honor de la no-crítica, simplement hem volgut esprémer tot el suc per tal de fer-ne un combinat entre el licor dionisíac i la nostra humil noció d’aquest gran autor.

 

ENTREVISTA A STUART MILL

Leave a reply

 

LA SETMANA CULTURAL HA ARRIBAT A LONDRES

Per  PAULA  MAYNAU de CRUZ. 2012

El retorn de Charles Dickens

Després de dos anys inactiu, el nostre estimat escriptor de Portsmouth torna amb una nova novel·la. Una novel·la que ens despertarà interès només de llegir el títol. Per més informació vegeu la pàgina 10.

 

GUANYADOR DE L’ENQUESTA SOBRE STUART MILL

 

La setmana passada i en motiu de celebrar la setmana cultural que aquest any se celebra a Londres, vam proposar als nostres lectors una enquesta sobre un dels personatges més importants de l’època: John Stuart Mill. De totes les enquestes, n’hem seleccionat una, la més interessant. Aquesta enquesta s’emporta el premi el qual consisteix en un descompte del 75% pel pròxim llibre de l’autor el qual sortirà ben aviat! Per saber qui ha guanyat, vegeu la següent pàgina amb el nom del guanyador i l’enquesta sencera.

ENQUESTA A HARRY STYLES, GUANYADOR DEL CONCURS

  1. Heu sentit a parlar mai de Jhon Stuart Mill?

No hi ha cap dubte que l’empirista anglès més conegut del segle XIX és John Stuart Mill. Economista, polític, historiador, escriptor, editor i filòsof així com defensor dels drets femenins, empleat de la Companyia de les Índies Orientals per més de 30 anys (1823-1858), i ben aviat membre del parlament britànic

  1. Em sabria definir el concepte llibertat segons allò que proclama aquest autor?

La llibertat consisteix e el fet que l’individu ha de ser lliure per fer el que vulgui mentre no faci mal al pròxim. Cada persona és per si mateixa suficientment racional per poder escollir les seves pròpies decisions sobre el seu propi bé i escollir, així mateix, la religió que li sigui més escaient. El govern només ha d’intervenir quan es tracti de la protecció de la societat.

  1. Amb quina llibertat de Mill es sent més identificat?

Tenint en compte la resposta anterior i diferenciant entre la llibertat individual en la qual l’individu pot fer tot el que vulgui i sense que la societat el limiti; i amb la llibertat col·lectiva, on es busca el millor per la societat, penso que em sento més identificat amb la llibertat individual ja que mentre no es faci mal a algú aliè a mi mateix, puc fer el que em sembli més convenient sense haver de donar explicacions i sense haver de preocupar-me dels altres. Si, ho reconec, sóc egoista, però qui no ho és?

Quan dono aquest argument, estic pensant en exemples tal com la masturbació. La masturbació, majoritàriament a la nostra societat, està molt mal vista ja que és un pecat tenir desitjos carnals. La masturbació estava i està prohibida per l’església. Però per què? Per què ha d’estar prohibida si és una cosa que un fa en la intimitat i que no perjudica a la societat? No obstant això, quan un es masturba ho fa en una habitació tancada on ningú el pot veure, no ho fa en mig d’una plaça pública. Primera perquè té vergonya i segona, perquè sap que si el descobrissin seria castigat per cometre un pecat, primer per la societat i després rebria el càstig diví de Nostre Senyor com podria ser anar a l’infern on, com tots sabem, és un lloc menyspreable, horrorós, on s’hi ajunten tots el pecadors. Déu faci que no hi haguéssim d’anar!

Per tant, el tipus de llibertat individual que proclama Mill està en desacord amb la religió cristiana i aquesta llibertat només es podria dur a terme en societats on no hi hagués repressió religiosa.

Cal dir també que Mill és un inconformista i un reformista; en conseqüència considera q l’individu no té perquè donar explicacions dels seus actes a la societat, mentre aquests no afectin a ningú més que a ell mateix. És allò que a vegades se’n diu “Principi del mal”: la societat només pot limitar la llibertat d’una persona si està amenaçada en fer mal a una altre, però ningú ha de ser defensat contra si mateix. Com és obvi, si aquest Principi es planteja així, apareixen problemes seriosos: potser resulta difícil trobar un acte les conseqüències del qual només m’afectin a mi mateix, tal com he mostrat en l’exemple anterior.

  1. Creieu que hi hauria d’haver uns límits envers la llibertat?

La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió, entre les quals la més temible és la que prové del poder d’una opinió pública que pretengui imposar els sus vulgars costums o creences. La llibertat no consisteix en sotmetre’s a la llei del número, ni es pot veure limitada per la tirania de la majoria. No hi ha cap mal en l’opinió: tota aplicació d’aquest principi es produeix en l’àmbit del drets concrets. Però l’individu s’ha de donar comte de tot acte perjudicial per als interessos del altres.

La qüestió de la llibertat ha de ser entesa, doncs, en el context de l’efectivitat i de l’utilitat de la llibertat per la felicitat. La llibertat és instrumentalment valuosa, però no “intrínsicament” valuosa: l’intrínsicament valuós és la felicitat. Seria un error considerar que Mill parla de la llibertat natural quan el seu criteri implica que els humans participen d’una societat política, la única que en definitiva pot avaluar les conseqüències de la llibertat com a criteri. És per això que no tots els individus poden gaudir de total llibertat: els nens no han de ser lliures, per exemple, per dir si volen, o no, aprendre a llegir i el mateix es podria dir d’algunes deficiències psíquiques o de la barbàrie.

  1. Per què creus que Mill afirma que la felicitat constitueix el criteri utilitarista?

Mill afirma que cal entendre la felicitat des d’una òptica utilitarista, però amb això no vol dir pas que ens hem de centrar en la felicitat que ens provoca quelcom, sinó que hem de tenir en compte la felicitat projectada a tots aquells a qui aquesta acció ha fet feliços. No obstant això, per a Mill, la persona que fa efectiva l’acció ha de ser capaç de distanciar-se com un espectador extern.

  1. Em podria especificar el significat al què es refereix John Stuart Mill amb espectador extern?

Personalment penso que Mill amb això vol dir que, com que l’utilitarisme vol fer passar per davant de l’interès i la felicitat individuals, l’interès i la felicitat col·lectiva sota la màxima “el màxim bé pel màxim nombre”, qui realitza l’acció ha d’estar d’acord a fer passar interessos aliens per sobre dels seus individuals.

Ara bé, crec que la història ens ha demostrat que per a la naturalesa de l’home, realment es fa difícil sobreposar la felicitat d’un mateix per a la felicitat dels altres. Tal com deia Hobbes, l’home és egoista per naturalesa i l’home és un llop per a l’home. Donat que l’objectiu final de l’home, des dels seus origens, ha estat assolir la llibertat, em pregunto com és possible que Mill, tot i proclamar un cert tipus de felicitat col·lectiva, ens ho fa mirar des de la distància?

  1. Així doncs, vostè m’està afirmant que no està d’acord amb la tesi de Mill segons la qual és més important la felicitat de molts que la d’un sol?

Amb la resposta anterior el que vull dir és que Mill està plantejant un problema pràctic que es fa més fàcil de resoldre teòricament que no pas en la realitat; ja que afirmar que no podem se feliços en una societat infeliç i que hem de prioritzar la felicitat col·lectiva per sobra la felicitat individual, és molt fàcil com a teoria, però penso que a la pràctica ho podem definir com una teoria utòpica.

 

  1. Creu, doncs, que potser aquesta teoria de la felicitat utòpica de la parla es podria portar a terme en una societat futura del segle XXI?

Tenint en compte que ja en la nostra societat s’estan donant revolucions tals com la revolució industrial o la revolució liberal, em temo que la humanitat seguirà evolucionant en termes de poder i capital, fet que farà augmentar la visió individualista i no la col·lectiva.

Dit això, crec que parlar dels altres ara, al segle XIX i Anglaterra és molt més fàcil del que ho podrà arribar a ser d’ara en endavant, ja que amb la cada vegada més patent distinció de classes, les igualtats i sobretot les desigualtats es faran més evidents i, en últim terme es farà molt més difícil arribar a punts de felicitat col·lectiva.