Category Archives: AUTORS

L’origen del bo-pervers en Nietzsche.

NIETZSCHE i L’ORIGEN DEL BO – PERVERS, primera dissertació de la Genealogia de la Moral.

COMENTARI i ANÀLISI DE LA MORAL DE SENYORS I LA MORAL D’ESCLAUS A L’ACTUALITAT

Joan Bosch (2B)

El filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) escriví La genealogia de la moral, obra on critica la moral vigent, la qual diu s’ha de qüestionar des del valor mateix que constitueixen aquests valors de la moral. Fou una de les obres més agosarades de l’autor, i de les més criticades. Aquí s’allunya del seu lirisme literari que ens mostra en obres com la de Zarathustra on ens demostra els seus estudis filològics. Així, en aquesta obra, Genealogia de la moral, Nietzsche ens ensenya el perquè ell mateix diu “sóc pura dinamita”. Ho critica tot, ho nega tot, fa una recerca del “valor dels valors” i els seus orígens a partir de la història, el sentit de les paraules i el comportament de la societat. Nosaltres parlarem del primer tractat que estructura aquesta obra: el “bo i dolent, bo i pervers”.

En aquesta primera dissertació, Nietzsche comença criticant els psicòlegs anglesos i filòsofs, els quals diu que pensen d’una forma essencialment antihistòrica. I com s’origina el concepte “bo”?. Nietzsche, negant les idees dels antics filòsofs, nega que bo vingui d’aquells qui foren afavorits per la bondat. Ell contraposa això dient que foren “els bons” qui “crearen” aquest mot atribuint-li el valor desitjat per aquests. Doncs per què haurien de ser els bons, els afavorits per la bondat, si aquest terme de bondat no podria tenir sentit sense un precedent? Nietzsche ens ve a dir que aquest precedent de “bons” foren els nobles, els poderosos, els qui gaudien d’una posició i d’uns sentiments superiors, que s’estimaven i s’establiren ells mateixos amb les seves obres com a bons, de primer rang, i es contraposaven a tot allò que era baix, de rang inferior, de classe esclava, allò dolent. Així els nobles, sent una majoria que “pensava”, van atribuir a les seves accions un valor positiu, el valor del “bo”. Ells feien el bé, eren els bons, els bells, els feliços. I des del meu punt de vista, això va comportar a que aquesta classe noble no fos només igual a “bo”, sinó també a triomfadors. Els nobles eren els qui imposaven les normes de la moral, els seus valors eren els positius. Així, sent els triomfadors, tot era molt fàcil. I totes les atribucions de les quals ells no comptaven, és a dir, aquelles contràries, creaven allò “dolent”, que constituïen la moral d’esclau, dels fracassats.

Així, pel noble, vist des d’un punt “psicològic”, el terme “bo” provenia de la semblança que s’establia amb el mot “útil” i el seu significat. Així doncs, per la moral noble, allò “bo” comportava dins seu els valors positius de “distingit, privilegiat, fort, ràpid, guerrer, vencedor, orgullós, valent…”, tot allò que li era útil i necessari al noble per sobreviure en el camp de batalla. I ara, amb això dit, podem fer referència a l’actualitat. I es que ens hem de preguntar si els valors actuals “positius” tenen relació amb els dels nobles? Penso que, com he dit abans, se’ns volen imposar aquest valors com els dels “triomfadors”. Així, la nostra societat no deixa de ser un “camp de batalla” on t’has d’ajudar dels valors del “bo” tal com els entenien els nobles si vols guanyar, si vols triomfar. Has de trepitjar a la gent, ser valent, arriscar-te per innovar, ràpid, fort, innovador, ric, de classe benestant… En general, crec que podem establir un paral·lelisme amb aquesta moral dels antics nobles a la moral actual de la nostra societat la qual creiem que és tan moderna. I així, de moment, la moral dels nobles ens contraposa la moral que serà la dels esclaus, que inclourà els valors de “vulgar, plebeu, de baix estatus…” acabant unint-se al “dolent”, la contraposició negativa de la bona moral de la classe més benestant.

Mentre Nietzsche ens explica això, intercala unes lliçons d’etimologia on ens demostra la seva formació filològica i no filosòfica, les quals però, combina a al perfecció. Ens parla sobre l’origen etimològic del mot “bo”, des del llatí. “Bonus”, la traducció del mot que ens descriu la bondat en llatí, diu que el pot interpretar com “aquell qui fa la guerra”. Així doncs, “bonus” diu que acabarà relacionant-se amb el mot “bellum”, de la guerra, encara que, actualment, sense coneixements previs del llatí, per simple assimilació, diríem que “bellum” vol dir “bell”, és a dir “bonic”, “bo”. I per aquesta mateixa raó, a l’antiga roma, un home que feia la bondat era aquell guerrer, lluitador i vencedor, i el que tot això comportava. També, Nietzsche, ens parla del mateix origen del terme “bo” des de l’alemany, amb el “gut”, que el relaciona ràpidament amb el significat de l’home “diví”. Així doncs el nostre autor ens continua criticant els antics filòsofs, els quals ens diu que no pensaven de forma històrica i ell, Nietzsche, si que ho fa, fins i tot de forma etimològica, buscant els orígens reals de les paraules en la història.

A partir del punt setè d’aquest primer “capítol” de la Genealogia de la moral se’ns introdueix la idea dels sacerdots com els enemics més perversos, aquells més impotents, la qual cosa deriva a un odi i un ressentiment similar al dels esclaus, així agrupant-los dins la mateixa moral dels fracassats, dels esclaus. I Nietzsche, com tots sabem, és un autor el qual pot oferir moltes lectures diverses entre línees, i és en aquest punt quan pot ser fortament criticat per la seva aparent posició nazi, antijueva. I es que, segurament, els nazis van agafar alguna cosa d’aquest autor, de la mateixa forma però, que ho van fer els socialistes i comunistes. I és que Nietzsche critica als jueus dient que han estat els que han vist la moral d’esclaus amb la mirada més plena d’odi. Aquesta mirada, de la impotència, ha gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència, ens diu. Aquest grup de jueus, i els esclaus, han estat els febles, els més pobres, encara que a l’hora humils, i han vist als “bons” (nobles) com uns desgraciats. A partir d’aquest punt Nietsche ens obliga a acceptar-ho, els nobles han perdut, i els poder del esclaus gràcies al seu poder del seu “pes demogràfic”. La història universal ha canviat, la “cinta ha donat la volta”, i els antics valors “dolents” són ara els bons, els de la moral dels esclaus, del poble. Seran positius els valors del “pobre, del remat, dels esclaus, dels fluixos, dels covards, dels perdedors…” però tot això l’Església ho subtitularà. I es que no parlarem, òbviament, de que els bons siguin els covards, sinó els temeraris, i tampoc ho seran els perdedors, sinó els justos i generosos. Així doncs, que la revolta dels esclaus aconsegueix vèncer als nobles i imposar els seus valors com els “bons”. És important però, veure com això s’aconsegueix dur a terme. I és què hi ha una diferència important entre la creació de la moral noble i la dels esclaus. Els nobles, aconsegueixen el sorgiment de la seva moral a partir de la resposta d’un “si”, i no des d’un sentit de fora com el dels esclaus. La moral d’esclaus ha de mirar cap a fora per crear-se, a partir del ressentiment que sent del contrari, del noble. Els conceptes negatius, sorgeixen del contrari de les característiques nobles. I això, amb la creació de la moral dels nobles no passa. Són les seves mateixes accions que s’arriben a considerar nobles amb sentit de valor positiu.

Finalment arribem a la conclusió que el terme “bo”/”pervers” no ha estat més que un resultat a partir del context que la classe “moral” dominant li atribuïa. Ha estat en canvi constant durant la història, i amb el que hem resumit fins aquest punt, Nietzsche ens ho descriu en aquests primer apartat de la Genealogia de la moral a través d’una forta diferenciació entre una moral de senyors nobles, i una d’esclaus, de la “plebs”. No obstant, arribat a aquest punt final, jo voldria fer un breu comentari del tema des del meu punt de vista. I es que algun aspecte, el qual segurament repetiré, ja he expressat en les darreres línees, però voldria concentrar aquesta opinió personal en un últim paràgraf abans d’acabar, ja que penso que és molt important preguntar-nos de on surten actualment els valors, com s’originen, i el perquè de tot això, si té o no relació amb la genealogia que ens exposa Nietzsche.

En general hem parlat sobre la moral de senyor com, en primera instància, la moral dels triomfadors, i la moral d’esclaus, com la dels fracassats, i és que, portant-ho als nostres dies, penso que són dos bons sinònims per reflectir el que ens imposen a nosaltres. I és que no podem destacar una de les dues morals, cap d’aquestes, ni la de senyors ni la d’esclaus és la que únicament ens imposen des de petits. Penso doncs, que és una barreja de les dues, però molt mal portada. En els nostres primers anys de vida ens manen de ser ben educats, compartir les coses, no ser egoistes, ser simpàtics, amables, valents, justos, generosos, solidaris… però a mesura que passen els anys, les cosses comencen a canviar. Òbviament ens manen seguir sent educats, amables i, en general, tenir un bon comportament. Però tampoc ens hem de deixar enganyar, no hem de ser ingenus però tampoc desconfiats. Així doncs, aspectes de les dues morals “històriques” es contraposen. Quan som grans, i podem veure a través dels nostres propis ulls i pensar i decidir, ja no necessitem que els pares, els quals no deixen de ser, per dir-ho d’alguna manera, els descendents de la Església, que imposa i imposava els mateixos valors, ens marquin aquests valors. Veiem la societat, l’analitzem i actuem tal i com ho veiem necessari per poder viure i no sucumbir, de la mateixa forma que ho exposava Darwin en la teoria de l’evolució de les espècies. Així, per sobreviure, veiem que necessitem una feina, i com més bona sigui aquesta feina més bé viurem. Així doncs, que aconseguir aquest treball ens portarà a allò “bo”, i tot el que fem per aconseguir-ho serà tractat de “bo” i “correcte”. Els fet que fem per arribar a això, podran justificar el fi, ja que és el que realment importa. La societat no és res més que un camp de batalla on, en el fons, s’hi val tot: trepitjar als altres, vèncer per tal de guanyar i pensar només en tu. Aquesta societat actual mostra les mateixes característiques que la medieval dels nobles, i la nostra moral es sustenta en un part d’aquesta antiga moral de senyors, on el “valent, fort, orgullós, temerari…” és el bo, el que venç i el que acaba triomfant. I això és la (trista) realitat. No obstant, no ens ha de marcar una moral. Actualment, poder dir amb quin moral ens basem és molt difícil. No seguim ni una moral d’esclaus, de remat, ni una de senyors. Tenim una idea, la qual agafa les millors qualitat de cada una, així intentant crear una moral amb valors com “valentia i astúcia, generositat i “ser viu”, ser fort i alhora solidari, intel·ligent i noble…”. Una barreja d’aquestes dues morals que ens presenta Nietzsche doncs, és l’objectiu a aconseguir com a moral del “bo” en la nostra societat. No obstant això és molt complicat. No tothom seguirà un codi moral, i en la vida real, de poc serveix seguir estrictament aquests valors. El punt està, crec jo, en respectar i donar importància a aquesta valors, conèixer-los i actuar d’acord a ells a la mitjana que això sigui possible, perquè hi ha vegades que has de veure amb qui et “baralles” en aquest camp de guerra de la nostra societat, i pensar en si ell realment es mereix el mateix per el que tu estàs lluitant. En resum, has de ser bona persona d’acord al que aquest actual codi moral implica: triomfar i guanyar (com un senyor) a partir de comportaments exemplars (molts d’ells, extrets de l’antiga moral d’esclaus).

Veritat i mentida en sentit extramoral

Leave a reply

london-octubre-09-011

VERITAT I MENTIDA EN SENTIT
EXTRAMORAL
Friedrich Nietzsche

per Cristina Pagés Fontanella.
Bé, suposo que serà més fàcil fer-ho en català. No em queda cap altra alternativa ja que només puc
captar la realitat a través dels conceptes d’aquesta llengua

1. INTRODUCCIÓ
Nietzsche és un dels màxims representants de la filosofia de la sospita, marcada per una manca de
fe en la raó humana, un reconeixement de la feblesa de l’esperit i una desconfiança de la raó pel fet
que aquesta pot enterrar la vida. També són destacables, dins aquesta corrent, altres autors com
Marx i Freud.
Aquest autor, mort l’any 1900, presenta una visió molt peculiar i revolucionària de la filosofia. La
seva voluntat és la destrucció de la moral occidental. A través d’unes crítiques ferotges cap aquesta,
esfondrarà les bases socials sobre les quals s’ha assentat tota filosofia, la ciència i la religió. Farà
tremolar tots els ideals de la societat a través de l’anomenada “filosofia del martell”. Amb l’ànim de
destrucció, estirarà al fil fins a recórrer a la genealogia de la moral, a l’inici de la creació dels valors.
Pretén una transmutació de valors, canviar aquella moral d’esclaus que el cristianisme va fixar; i
exaltar la moral de senyors, el poder i els valors nobles i originàriament bons. En resum, vol
aconseguir l’ascensió de l’home a un superhome, a déu terrenal. Nietzsche, amb la mort de Déu,
acaba amb tot el món supraterrenal i perfecte, amb el món ideal de plató i amb qualsevol aspiració a
accedir a allò ideal. Només queda el món terrenal, i el superhome, capaç de crear nous valors, n’és
el déu. La seva màxima expressió és el “sí a la vida”. Vol frenar tipus d’opressió divina i gaudir de
l’instant. El món millor no és aquell promès que vindrà després de la mort, sinó que és aquest i ara,
tot i que sovint comporti dolor.
En aquesta obra, Veritat i mentida en sentit extramoral, explica l’origen de la nostra concepció de la
realitat, la seva epistemologia.
Les sensacions i els sentits són la font de coneixement, el criteri i el límit de la veritat. A través
d’aquestes sensacions apareixen les imatges, i a partir d’aquestes, mitjançant el llenguatge i la
generalització dels casos particulars, es crearà un concepte, que quedarà petrificat amb el pas del
temps. Així doncs, la realitat s’explicarà a través de conceptes i mitjançant el llenguatge, ja que
aquest és la única forma de fer-ho. Els sentits tenen la categoria de corregir l’error, ja que els
conceptes, malgrat tot, no són vertaders, no són res més que metàfores.
Les persones, pensem en paraules. És molt difícil poder lluitar contra el llenguatge, ja que és el
mitjà pel qual es duria a terme aquesta lluita.
En aquesta obra, doncs, Nietzsche destrueix el sistema científic i tot allò que hem inventat

2. L’AUTOR: VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL
En aquesta obra, igual que en la genealogia de la moral, Nietzsche torna als orígens de la creació
dels valors i la racionalitat. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. Aquesta societat, en un
principi, va firmar un tractat de pau va fixar el terme “veritat”, ja que les persones tendeixen a
fingir. La “veritat” és una designació de les coses vàlida i obligatòria, acceptada universalment. Així
doncs, comença l’impuls cap a voler obtenir la veritat per part de l’ésser humà. A través del
llenguatge, es dóna el contrast entre veritat i mentida. El mentider utilitza també paraules per fer
aparèixer allò irreal com a real. Aquesta semblança de la mentida a la realitat farà que la societat
expulsi al mentider. L’home, però, només desitja la veritat de forma limitada: les conseqüències
agradables de la veritat, indiferent al coneixement pur.
Per poder accedir a aquest coneixement, s’utilitza el llenguatge. Les paraules són formades a partir
d’impulsos nerviosos causats per quelcom exterior, que ens porta a usar falsament el principi de raó
per determinar-ne la validesa. La realitat és totalment subjectiva. Nietzsche afirma que no hi ha
veritats absolutes, només hi ha diferents punts de vista. A través del llenguatge dividim les coses en
gèneres de manera arbitrària. Amb el llenguatge hi ha una limitació brutal de la realitat, es perden
molts matisos. Amb les paraules mai no s’arriba a la veritat ni a una expressió adequada, ja que no
hi haurà una veritat. “La cosa en si” és la veritat pura, sense conseqüències (ni bones ni dolentes).
Les conseqüències són les que va perseguint normalment l’ésser humà amb el llenguatge, descriure
la realitat a través d’una finalitat. Per tant, no hi ha una veritat absoluta, només hi ha diferents puts
de vista. Si la veritat pura existeix, és totalment inabastable i no es desitja en absolut per al creador
del llenguatge.
Per descriure la realitat s’utilitzen metàfores. Aquestes metàfores, que queden fixades pel
llenguatge, fan inaccessible aquesta realitat. El procés de creació de les paraules és dut a terme a
través dels sentits. Un impuls nerviós es transforma en una imatge. Aquesta serà la primera
metàfora. Posteriorment, aquesta serà transformada en un so (segona metàfora). Amb aquesta
successió al llarg dels anys, les metàfores de les coses no es corresponen en absolut amb les
essències originals. Nosaltres creiem conèixer la realitat, però ja no hi té res a veure.
Tota paraula es converteix en concepte. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals,
s’abandonen de manera arbitrària les diferències individuals per generalitzar amb les semblances del
gran grup. Amb aquesta generalització es perden molts detalls i molta varietat. Una fulla de pi i una
fulla d’enciam són completament diferents. No obstant, no deixen de ser fulles. I això, amb tots els
objectes. Un gos, una taula, una casa… El concepte doncs, és format amb l’omissió d’allò individual
i real. La naturalesa, però, no coneix formes ni conceptes, ni gèneres. Només hi ha una “cosa en si”
inabastable i indefinible.

La veritat queda com un moviment de metàfores, una suma de relacions humanes que han estat
realçades i adorades poèticament que després d’un ús prolongat, un poble considera fermes. Les
veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són. Per això, per poder arribar a la veritat, l’únic camí
és caure en l’oblit, ja que la lluita contra el llenguatge a través del llenguatge és molt difícil.
L’home acaba mentint sense adonar-se’n, de manera inconscient. A causa d’aquest oblit, les seves
metàfores adquireixen el sentiment de la veritat. Tota metàfora és individual, no en té cap d’idèntica
i, per tant, no és susceptible de cap classificació.
La base sobre la qual es fonamenten totes les metàfores és inestable. La veritat, dins la cambra de la
raó, no existeix. No hi ha res real i universal. L’home busca la comprensió del món, però de manera
humanitzada. Es pren l’home com a mesura de totes les coses, però això és un error. Creu que té les
coses com a objectes purs davant, però només són metàfores originals, per tant no són coses
mateixes. La “percepció correcta” tampoc existeix. Davant la realitat hi ha multiplicitat de punts de
vista, no només entre les persones, sinó entre les diferents espècies.
Nietzsche també es qüestiona el principi de casualitat. Quan una imatge s’ha produït milions de
vegades s’ha transmès hereditàriament a través de moltes generacions i acaba semblant
conseqüència. No obstant, no hi ha la necessitat que passi. Si això passés amb un somni, eternament
repetit, seria percebut i jutjat com a real.
Només podem conèixer el conjunt de relacions que hi ha a la naturalesa. L’essència d’aquestes
relacions ens son incomprensibles, i veritablement coneixem només allò que aportem: temps, espai i
relacions de successió. Amb el llenguatge procedim a la creació constant de conceptes basats en
metàfores captades pels sentits.
Per tant, per poder accedir a la realitat, caldria esborrar totes aquelles metàfores existents al nostre
llenguatge que ens delimiten i modifiquen la realitat.

3. OPINIÓ PERSONAL I CONCLUSIÓ
Qualsevol tipus de realitat, idea o pensament, sigui del tipus que sigui, ha de passar primer per un
llenguatge. Les persones estem limitades pel nostre llenguatge, els conceptes formats a partir de les
realitats pròximes a nosaltres. Aquesta explicació de la realitat, molt diferent entre els diferents
idiomes, evidencia la inexistència d’una única realitat, sinó la multiplicitat de punts de vista.
En aquest aspecte, estic totalment d’acord amb Nietzsche. Els diferents punts de vista de la realitat
queden plasmats en el llenguatge, que ens domina completament. Les persones creiem dominar el
llenguatge, però en realitat, estem totalment dominats i determinats. Un cop finalitza la nostra vida,
desapareixem. No obstant, el llenguatge queda viu dins la societat, perdura al pas del temps i fixa
tot allò que hem anat descobrint. La nostra realitat, doncs, queda totalment marcada pel llenguatge.
Aquesta multiplicitat de punts de vista i la delimitació arbitrària del llenguatge es veu perfectament
plasmat quan s’estudia una altra llengua. Per exemple, l’alemany. És una llengua europea, que
sembla que per proximitat geogràfica, ha de tenir més o menys una semblança en els diferents
conceptes. A la hora de designar el gènere, masculí i femení, és totalment diferent. A més a més,
apareix una altra categoria desconeguda per nosaltres, l’element neutre. Així doncs, conceptes com
“taula” i “porta”, en català femenins, passen a ser masculins. I aquest canvi de gènere passa amb
infinitat de mots. La modificació al concepte, fa que canvii tota la concepció que obtenim de la
realitat. A més, entre els diferents idiomes apareixen diferents mots per designar conceptes que no
es poden traduir a cap altra llengua, ja que no hi ha cap mot per aquell concepte. És que aquella
realitat allà no existeix? Simplement, no ha sorgit la necessitat d’utilitzar-ne el concepte o per mitjà
de la generalització, ha perdut la seva individualitat i especificació hi s’ha adjuntat amb un altre
concepte. Aquest és el cas de la neu. El poble esquimal, té un concepte per cada tipus de neu, una
paraula diferent.
D’aquesta manera, assenyala Nietzshe, l’únic criteri de veritat que hi ha són els sentits. No poden
existir els noümens, ja que la raó ens enganya i els sentits són la font que permet contrastar i palpar
que allò que es diu és cert.
Personalment, estic d’acord que el llenguatge delimita totalment els nostres conceptes. No obstant,
no comparteixo la idea que els sentits són la font de veritat, ja que està demostrat que les
percepcions i els sentits són enganyoses.
Amb la delimitació del llenguatge i l’engany d’aquest, i l’única via de comprovar-ne la veritat -els
sentits- també falsos, penso que arribar a trobar la veritat de la realitat és pràcticament impossible,
ja que si la trobem, tampoc podem demostrar que és certa, ja que el llenguatge els delimita.
Així doncs, l’epistemologia de l’ésser humà es veu impossibilitada. No podem conèixer amb
exactitud un terme, ja que sempre hi haurà algun factor que transformarà l’essència dels fets, siguin

les nostres estructures mentals per captar i entendre la realitat o els nostres sentits, que també la
modifiquen.
L’ésser humà es crea la realitat a partir dels seus sentits i a la seva mesura. Entenem les coses d’una
determinada manera perquè estem delimitats pels nostres sentits. Hi ha infinitat de coses que
queden fora dels nostres llindars perceptius, cosa que no significa que no existeixen, simplement
que no els percebem. Aquí rau l’explicació de la multiplicitat de punts de vista. No hi ha una realitat
objectiva. Una altra espècie animal percebrà la realitat de manera completament diferent.
Així doncs, l’ésser humà a part d’estar sol en aquest món, tampoc pot entendre’l. Bé, si que pot, però
no té la certesa que aquesta sigui la manera correcta de fer-ho. El coneixement és relatiu, fins que
vingui algú, posteriorment, i destrossi tot el que s’ha fet fins ara. Això és el que ha anat passant al
llarg de la història. De moment ens toca ser viure i ser feliços en la nostra ignorància, creure ser
lliures quan estem determinats per tots costats. No ens queda més remei que l’exaltació de la vida,
disfrutar cada instant.

Així parlà Nietzsche.

Leave a reply

Així parlà Friedrich Nietzsche

london-octubre-09-0201

Lucía de Jong

2 BAT-A

IES Montgrí

Història de la Filosofia

Nota: He considerat moltes maneres de realitzar aquest treball. Milers de personatges han passat per aquestes pàgines i al final han sortit per on havien vingut, sense quedar-se a contemplar la obra final. Perquè Nietzsche és un home del qual no es pot parlar: se l’ha de sentir. Ningú parlarà de les seves obres amb la mateixa intensitat amb què ell ho fa. És per això que ningú parlarà per ell avui. Nietzsche parlarà a través de la veu narrativa, sense embuts i sense personatges que alterin el que intentava explicar.

Declaració d’intencions: Nietzsche és un home que escrivia d’una manera un tant difícil d’entendre. En aquest text he intentat apropar-lo al poble perquè el poble el senti: el missatge que transmet no s’ha de perdre per incomprensions. Per això l’he explicat d’una manera més propera i més entenedora per tal que fins al més analfabet pugui entendre que ha de ser fort i noble per sí mateix.

Tras cada hombre viviente se encuentran treinta fantasmas, pues tal es la proporción numérica con que los muertos superan a los vivos. Desde el alba de los tiempos, aproximadamente cien mil millones de seres humanos han transitado por el planeta Tierra. Y es en verdad un número interesante, pues por curiosa coincidencia hay aproximadamente cien mil millones de estrellas en nuestro universo local, la Vía Láctea. Así, por cada hombre que jamás ha vivido, luce una estrella en ese Universo.

Pero, cada una de esas estrellas es un sol, a menudo mucho más brillante y magnífico que la pequeña y cercana a la que denominamos “el” Sol. Y muchos -quizá la mayoría- de esos soles lejanos tienen planetas circundándolos. Así, casi con seguridad hay suelo suficiente en el firmamento para ofrecer a cada miembro de las especies humanas, desde el primer hombre-mono, su propio mundo particular: cielo… o infierno.

No tenemos medio alguno de conjeturar cuántos de esos cielos e infiernos se encuentran habitados, y con qué clase de criaturas: el más cercano de ellos está millones de veces más lejos que Marte o Venus, esas metas remotas aún para la próxima generación. Mas las barreras de la distancia se están desmoronando, y día llegará en que daremos con nuestros iguales, o nuestros superiores, entre las estrellas.

Los hombres han sido lentos en encararse con esta perspectiva; algunos esperan aún que nunca se convertirá en realidad. No obstante, aumenta el número de los que preguntan: ¿Por qué no han acontecido ya tales encuentros, puesto que nosotros mismos estamos a punto de aventurarnos en el espacio? ¿Por qué no, en efecto? Sólo hay una posible respuesta a esta muy razonable pregunta. Más recordad, por favor, que ésta es sólo una obra de ficción.

La verdad, como siempre, será mucho más extraordinaria.

Arthur C. Clarke; 2001, Una odisea espacial

Així comença una gran obra, amb una gran introducció. I Nietzsche, un gran home, donà el que potser n’és la resposta que el text deixa sense esmentar:

En algun llunyà racó de l’univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l’instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l’astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir.

Friedrich Nietzsche; Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

Hi hagué una vegada un home, un animal, un primat, que s’alçà dret. I pel fet de poder veure els seus companys des de sobre es cregué millor que ells, tant, que s’allunyà dels boscos i començà a viure en coves, només amb els seus. Amb el coneixement pogué amagar-se i enganyar els altres perquè no el donguessin caça. Es convertí en un ésser enganyador, tant amb els altres animals, com amb sí mateix. L’home establí el que era veritat i el que era mentida, segons ell, i ho prengué com si hagués estat veritat i mentida en el sentit més absolut.

L’ésser humà necessitava, per viure en comunitat, una mena de tractat, unes normes socials, perquè és un animal que no està fet per conviure. Per evitar baralles entre tots, establí el que fou la veritat, per concens i no perquè en realitat ho sigués. I utilitzà allò que no era veritat com a mentida; perquè l’home no volia la veritat: volia només la part de la veritat que li agradava.

Per a determinar veritats i mentides, tot i així, li calia un cert llenguatge. Li calien sons que pogués transmetre als altres i que els altres entenguessin què era el que intentava dir. Li calia mentir-se a ell mateix considerant el so com allò que el so representava. Inventà, doncs, una metàfora; un quelcom que s’utilitzava per descriure el que hi havia sense que fos realment el que allà hi era. L’home veia una cosa, i veure no és res més que sentir un impuls nerviós. Però ell ho veié i transformà allò que hi havia en una imatge, no la imatge que ell veia, sinó una de més general i generalitzada, un icone d’allò que estava veient: una imatge que s’assemblava a la que veia i alhora a les similars que havia vist en el passat, sense ser exactament cap d’elles, sense existir de veritat. Tot seguit associà un so a aquesta imatge i es feu entendre pels seus companys: aquell so representaria aquella imatge que tots tenien al cap, i que cap era igual a les dels altres.

L’home, amb aquests sons que no eren imatges però que les representaven, aconseguí tenir un llenguatge. Però què és tenir un llenguatge si cada so que un transmet té associada una imatge diferent per a cada persona que el sent? Com es pot parlar de comunicació si cada un dels seus integrants rep una informació distinta quan es diu el mateix, i és inclús distinta del que el parlant volia transmetre? L’ésser humà creu que es comunica, però en realitat res del que diu correspon amb la realitat, res del que pensa correspon amb la realitat. Cap d’aquelles imatges que li venen al cap quan imagina existeixen en el món. N’existeixen de semblants, però totes tindran una petita diferència les unes amb les altres, les altres amb les imaginàries.

Quan la paraula passa de referir-se al fet, a la imatge, per esdevenir imaginació, es diu que es parla de conceptes. Els conceptes són els que encaixen amb totes les imatges similars, són aquelles imatges diferents que cadascú té a la ment. I si res és igual a la ment dels homes, què és la veritat? Quin dels conceptes és vertader? L’és algun? Doncs no. La veritat és un conjunt de les metàfores abans esmentades, humanes, que després de molt fer-les servir es creu que són reals. Però, fixeu-vos, estem parlant de creences, d’irrealitats, res és vertader. És vertader allò que molts consideren vertader. És com en un judici: si el jurat considera que l’acusat és culpable, aleshores és jurídicament culpable, hagi o no hagi comès el crim. El mateix succeeix a l’inrevés: si el jurat o el jutge considera que és innocent, l’acusat és innocent encara que hagi mort algú. La realitat no es correspon amb la veritat.

Però la veritat és alabada, és desitjada, ja que vol contrastar amb el mentider, que és qui fa passar allò irreal com a real. Però cap veritat no és real!, direu; i és en aquest punt on l’home ho oblida: creu que la veritat és honesta, creu que la veritat és realitat. I és aquesta manera de fer conceptes, de mentir i de dir la veritat el que posa a l’home per sobre dels altres animals, o això creu ell. L’home crea un entramat de conceptes infinitament complex i hom ha de saber on buscar-ne cada un, s’ha d’instruir els nens per tal que puguin cercar allò els conceptes en el seu lloc. És una teranyina fixada en una fulla, totalment inestable. L’home inventa conceptes per la realitat i llavors diu que ha descobert la veritat quan a un fet concret li dóna la classificació que ha inventat. No és res més que autoenganyar-se, no és res més que creure’s superior per tenir un coneixement que s’ha inventat ell sol. L’home es pren a si mateix com a mesura de totes les coses: allò alt és allò més alt que jo; allò que jo conec és el que existeix realment; el món que jo veig és el mon real. Què hi ha del món dels insectes, que poden veure els raigs ultraviolats? Res; perquè es considera que veuen aquest mateix món. Perquè l’home creu que el món real és el món que ell veu. Perquè l’home creu que el món que veuen els altres homes és el mateix que ell veu: i aquí s’equivoca. Cadascú té una percepció del món, i cap d’aquestes n’és la correcta; cap n’és la vertadera.

Quan l’home deixa de percebre’s a sí mateix com a subjecte, subjecte artístic que crea i que aprecia les diferències entre les imatges de la realitat i no les de conceptes, pot viure amb seguretat i conseqüència; perquè d’altra forma tot seria un món canviant on mai detectaria similituds per tal d’assagurar-se on és i què ha de fer. I amb aquesta seguretat de que les similituds sempre porten allà mateix es crea la ciència, que no és res més que l’estudi del que l’home creu que és la natura, de les semblances entre fets i coses que moltes vegades apareixen juntes. Però només analitza les coses que ell li ha donat primer: només classifica segons un criteri que ell mateix s’inventa. No coneix allò que fa moure, només coneix que es mou, com es mou, cap a on es mou i què és, segons el criteri inventat, allò que s’està movent. Dóna als conceptes propietats, una de les quals és moure’s, i conclou que per aquesta propietat l’objecte es mou. I es queda tan ample creient-se un geni.

Però hi ha un altre home; un que, cansat de tanta ciència, decideix buscar un altre camí més irregular, semblant als somnis. Així crea l’art, el mite, allò inconseqüent que s’assembla més a la natura pel fet de ser únic. Es creu totipotent, perquè mentre l’home que crea conceptes es limita a les propietats que s’atorga; l’home que imagina intenta superar-se cada cop més per tornar-se tal vegada déu, tal vegada insecte, per tal d’explorar els móns que potser perceben aquests i plasmar-los en una obra d’art. (Entenem, siusplau, obra d’art com aquella obra d’art treballada; res de quadrats negres sobre fons blanc que venen a simbolitzar la franja de cel clar que queda a l’horitzó instants després que el Sol es pongui). Deixa de guiar-se per conceptes i es comença a guiar per intuïcions, que no es poden representar amb sons sinó que s’han de buscar altres formes d’expressió: l’art.

La diferència entre l’home racional i l’intuitiu és que mentre que el primer intenta ordenar el seu món sense buscar-hi la felicitat, sinó l’absència de dolor; el segon procura alliberar-se i viure intensament: sofrint molt quan sofreix, però vivint intensament quan és feliç. L’home racional, per la seva part, estoic, no diu res quan pateix: ho fa en silenci, sense queixar-se, com si no sentís res.

Així parlà Friedrich Nietzsche.

I tot seguit continuà, o ho digué abans, però analitzà les conseqüències del llenguatge en l’home, en les seves relacions, en la seva manera de viure i entendre les coses.

Ja hem dit que l’home hagué de reunir-se per viure i conviure amb els altres. Per tal de viure en comunitat s’inventà dos conceptes: bo i dolent; que després foren alterats fins a convertir-se en bo i pervers. Però qué és la bondat i la maldat, la dolenteria, la perversitat?

Durant molt de temps s’ha dit que bo era en un principi allò que no era egoïsta i que per aquesta qualitat era lloat, que l’home s’oblidava d’aquest oblit i continuava creient que allò bo era l’acció en si, i no les característiques de no-egoïsme i lloança. Però com pot una persona, amb el pas del temps, oblidar per què qualifica quelcom de bo quan és afavorit per aquesta bondat? Més aviat s’hauria de cercar l’origen del concepte en els bons, els qui eren superiors, poderosos i nobles, que establiren que les seves accions eren bones perquè podien establir les coses, en contraposició amb els esclaus, plebeus i vulgars, les accions dels quals foren anomenades dolentes.

Si analitzem el llenguatge que l’home creà per expressar les seves idees a partir dels conceptes, veiem que, etimològicament, la paraula “bo” va lligada a noble, generós, distingit; i la paraula “dolent”, a senzill, vulgar, plebeu. És a dir, en un principi, quan es parlava de “bo” es feia per aludir al concepte de noble, distingit; i “dolent” per a plebeu, vulgar. Però no amb un to despectiu o pejoratiu, sinó simplement per contraposar-ho al noble.

Els plebeus, vulgars màrtirs, es compadien d’ells mateixos per ésser inferiors als nobles, i es generà un ressentiment entre el poble. El poble que, per mitjà de la religió, es consolà en l’esperança, l’amor, la fe; es digué que algun dia seria recompensat per ser tan sofrit, tan ensopit, tan plebeu, tan ressentit; i s’inventà un cel on aniria després de patir en aquesta vida. S’inventà un cel on hi aniria només si patia en aquesta vida. I així vingueren els patiments dels plebeus, dels ressentits, que cada cop alimentaven més l’odi perquè veien que els nobles eren feliços en el moment, sense patir.

Inventaren els religiosos un dia del judici, un dia on els nobles serien castigats per ser feliços i els plebeus recompensats per ser fills de l’odi. Ja no hi ha un bo i dolent que esmenta les característiques socials, sinó que es converteix en un bo i pervers que refereix a característiques personals. Apareix el pur i l’impur; no el pur en el sentit de net, sinó en el sentit d’abstinença, de castedat, de covardia. El sacerdot imposà aquest culte a la puresa i tractà l’impur com algú que s’ha de curar. Jo et perdono els teus pecats, jo et perdono que siguis feliç quan no et toca. (Teòricament ho diu en nom de Déu, però com que Déu ha mort…). Només així podràs accedir a la veritable felicitat. I quina és aquesta felicitat? Ho sabràs un cop mort.

El que passa és que les idees sacerdotals (seràs feliç algun dia) tingueren més interès per al poble que les nobles (sigues feliç ara, si pots). I separaren tant, però tant, la idea de bo de la que ja hi havia que capgiraren els conceptes. El noble esdevenia pervers, i aquell sofrit, racuniós i vulgar plebeu, en el bo. Una bondat de masses, perquè l’esclau, el plebeu, el religiós no és un: són molts. Van en grup, no pensen per separat. Són bons perquè són desgraciats. Són febles. Són humils. Aquesta fou la revolta dels esclaus, convertint el noble en maleït, condemnat, ateu.

I els esclaus digueren que la seva nova moral, que neixia de l’odi i el ressentiment, era irònicament la moral de l’amor, de l’amor entre germans, de la caritat i la bondat. Un amor cap als altres com una esperança narcotitzadora de la salvació.

Els senyors perderen la batalla, i guanyà la moral de l’home vulgar. El ressentiment esdevingué creador i generà valors: negà la moral de senyors, i “creà” una de contraposada que era la d’esclaus. Com que el que aquesta moral crea és únicament el contraposat de l’altra, necessita l’altra per poder contraposar-s’hi. No té res a veure amb la de senyors, que brolla d’ella mateixa, que és espontània i que surt del no-res. Per al noble la felicitat és activitat; per a l’esclau, tranquilitat, passivitat. Per al noble la intel·ligència és un complement del seu estat; per a l’esclau, una condició existencial. Res de penso i aleshores existeixo; res de trobar-se a un mateix per la raó. Visc i aleshores existeixo. (I ja ho pensaré demà, digué Scarlett O’Hara).

Però és que els nobles no senten ressentiment, no senten odi? Sí, és clar, són humans i com a tals no estan fets per viure en comunitat. És per això que neixen disputes. Però el noble posa fi a l’odi mitjançant la revenja, té una reacció immediata. És l’esclau qui, per covardia o falta de mitjans, no es torna de seguida i acumula tot l’odi que sent a dins, fins que esclata en una revolució. L’home noble respecta els seus enemics, i aquí podem dir que els estima, perquè els té com iguals. En canvi l’esclau veu l’enemic com el pervers, com a contraposat d’ell mateix; l’odia i el menysprea. El noble té un instint animal de descarregar la tensió, lluitar i guanyar. L’esclau reprimeix aquest instint, es refugia on no li calgui lluitar, fa piló amb altres esclaus per evitar que la fletxa li caigui just a ell, així com les zebres viuen en comunitat per tal que no se les distingeixi quan corren. L’esclau no pot venjar-se i per això diu que no vol fer-ho, o que vol perdonar.

Com que la unió fa la força, els esclaus sotmeteren els nobles i crearen la cultura, la cultura que servia per amansar l’home i fer-lo social. Els nobles foren humiliats i els seus ideals foren presos com els instruments que la cultura feu servir per adoctrinar tots els xaiets. Però aquests són aquells qui endarrereixen la societat, qui fan sentir repugnància envers l’home. L’home ja no és quelcom temut si va tot sol, l’home és indefens, és mediocre i ensopit. Només unit amb altres és digne d’admiració, i ni tan sols això, perquè no fa res de gran, res de bo, últimament. Els grans homes han mort.

El que passa és que és antinatural el fet d’exigir al fort que deixi de ser fort. “Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”, resava una cançó. El fort no pot ser guanyat pel feble si es troben en igualtat de condicions. El fort no ha de ser reprimit, si ho és per si mateix. La força és tendència, és voluntat i és poder, és acció. Però l’esclau diu que l’home fort és lliure de ser feble, i així es dóna el dret (un dret irreal) de criticar-li al fort el fet de ser fort. És poc intel·ligent, doncs, quan alaben la feblesa del feble de tal manera que sembla que sigui un mèrit seu. S’autoenganyen pensant que la feblesa és llibertat.

En resum: hi ha homes de dos tipus: forts i febles. Els primers, de les seves accions, derivaren el mot de “bo” i en contraposaren un que era “dolent”. Els “dolents” s’enfadaren amb els bons i intercanviaren els papers a causa del ressentiment: els bons foren anomenats “perversos” i ells mateixos, “bons”. Però a més a més castigaren a tot fort dient que estava en ells mateixos el poder de ser febles, si volien.

És com un petit conte:

En un inici hi havia a la sabana lleons i micos. Els uns anaven tots sols, o en famílies, caçant i vivint la vida. Els altres anaven tots junts, en grans comunitats, tots iguals, amb una mínima jerarquia per organitzar-se socialment. Un dia un home anà a la sabana i es construí una caseta entre uns arbres. Decidí donar de menjar als micos i fer-los servir per animar un petit parc d’atraccions naturals. Per evitar que els lleons els ataquessin, posà una cerca dividint la terra. Els micos, que rebien menjar de l’home, s’anaren reproduint molt i molt ràpidament, però no feien allò que l’home volia. Els lleons continuaven fent la seva però es veien impotents cada cop que anaven a buscar menjar i no trobaven cap mico arran de terra, perquè estaven tots a l’altra banda del cercat. Els micos, per la seva part, es reien dels lleons.

El temps passà i l’home, com que els micos no es portaven bé, no rebia visites al parc. L’home tenia poc menjar i els micos se n’aprofitaven tant com podien. Fins que un dia l’home morí de gana. I quan l’home morí, els micos continuaven anant a casa seva com si encara fos viu, esperant que els donés menjar, esperant que arreglés la valla per evitar la entrada dels lleons. Però l’home era mort, i faltava poc, molt poc, perquè tot tornés a ser com abans, quan els lleons dominaven la sabana.

L’home d’avui ha de ser només esclau de les circumstàncies, però ha de brollar artista i senyor quan aquestes li són favorables. Ha de cercar la felicitat en l’avui i ha de comportar-se de manera noble, sense dependre dels altres. Ajudar en la mesura que el sentiment t’apropi a l’ajudat, en família, en amistat; però no ajudar a tothom pel simple fet que algun dia t’ho tornaran. Les coses mai tornen. Ni tan sols els hindús, amb el seu sistema kàrmic, pensen que les coses tornaran un dia o altre: tornaran en una altra vida. I cap d’ells no s’absté d’enganyar al ximple, de cobrar de més, de dir mentides per aconseguir el que vol.

L’home ha de ser fort, molt fort: tots els homes forts. En cas contrari, els altres s’aprofitaran d’ell. En cas contrari, un s’aprofitarà de la situació i es quedarà amb tot el poder. Si tots som poderosos, en canvi, tots tindrem dret al nostre espai, al nostre petit regnat, a la nostra felicitat.

Genealogia de la Moral. Nietzsche

Leave a reply

london-octubre-09-0071 “GENEALOGIA DE LA MORAL” per Nietzsche.

per Miriam Monner. 2011.

Caminava per la rambla en busca d’inspiració, d’una inspiració que no m’arribava per molt que jo volgués. Si volia fer un treball sobre Friedrich Nietzsche havia d’entendre’l i sobretot saber explicar-ho amb claredat i coherència. A veure, Nietzsche va néixer l’any 1844 i tenia una manera estranya de veure el món antic i clàssic.

A les meves mans hi havia un munt de papers plens d’apunts, de fotocòpies, d’informació buscada per internet,… Però com podria ajuntar tota aquesta informació i entregar un treball de tantes pàgines? Vaig guardar enfadada els papers dintre la motxilla i de sobte ja em trobava a la plaça Catalunya. Coloms, gent passejant, nens cridant,… I de sobte un grup de persones grans que no feien més que parlar entre ella i donar-se empentes uns als altres. Vaig acostar-me amb pas ferm, però acurat. Vaig poder comprovar que hi havia un petit escenari, i en aquest hi havia un home ben vestit i amb un gran bigoti negre. Parlava com si la vida s’hagués d’acabar ara mateix i algunes persones del públic aixecaven les mans i comentaven amb interès el que deia aquell home tan particular.

-Què hi passa alguna cosa, aquí?.-Una dona d’uns quaranta anys em va mirar i em va respondre a cau d’orella.

-Aquell home és un revolucionari de la filosofia. Diu està a favor d’un tal Nietzsche o alguna cosa així.-Vaig quedar-me bocabadada, allò semblava un regal del cel. Vaig intentar fer-me un lloc entre tota la gent, i com era petita vaig poder avançar unes passes a quasi tocar l’escenari petit de fusta.

-¡Hem de ser conseqüents respecte al bé i al mal! Hem de buscar la “partie honteuse” del nostre món interior i trobar tot allò fonamental, decisiu i eficaç per les nostres vides. I sincerament, no hauríem de tenir com exemple psicòlegs, ni res semblant. Nosaltres mateixos podem trobar-ho. Però per poder aconseguir-ho hem de parlar sobre el bé i el mal, els diferents tipus d’homes, l’església,… I més coses que sense dubte n’hem sentit parlar abans.

-Per què no hauríem de fer cas als psicòlegs i a tota aquesta gent especialitzada en termes com és el mal i el bé?.-La meva pregunta va provocar que tothom em mirés i parlessin entre ells. Pensarien: ¿Com algú té el valor suficient per interrompre aquell home que parlava sobre els pensaments d’un filòsof famós? Aquell senyor em va

mirar i amb veu ferme va respondre’m.

-Perquè tots aquests homes no saben res de història, com bé deia el meu filòsof Nietzsche. Són tots uns orgullosos sense humilitat.-Potser sí i potser no, aquell home no pensava en blanc i en negre, sinó simplement en negre.-Tots aquest psicòlegs creuen que la bondat és igual al no egoisme, però tot és mentida.-Les últimes paraules les va dir amb tanta energia que la gent es va sobresaltar en gran manera. Vaig adonar-me que cada vegada i havia més i més gent escoltant a aquell estrany home que semblava venir del passat més remot.-Aquest instint de “El que és dolent és egoista, i el que és bo és dolent”, és tracta de l’instint anomenat “ramat.”

-Home, el que és dolent tendeix a ser egoista, això no ho hauria de negar pas.-Vaig alçar la veu perquè em pugués sentir amb claredat, el xivarri era present per tots cantons.-Encara que per un altre banda, alguna cosa pot ser dolenta o bona per algú i després no ser-ho per un altre. Depèn de la persona.-Ni tan sols em va contestar, va continuar parlant, trasbalsat.

-També és mentida dir que tot allò “útil” és “bo”. Oi que tots vosaltres penseu que el que és bo és noble, generós, amable,…? I moltes més tonteries?.-Es clar, vaig pensar inconscientment, des de petita tot allò és el que m’han ensenyat i el que he de respectar. La gent del meu voltant semblava disposada a dir que no eren “tonteries”.-Tot és mentida, tot! I després està el que se suposa és tot el contrari, el dolent. Més ximpleries sense cap base i exemples coherents! Diem que una cosa és dolenta quan en realitat no entenem que és el dolent de debò.-Parlava movent les mans nerviosament i els seus peus ressonaven com tambors damunt de la fusta. No entenia perquè volia complicar-se la vida buscant respostes absurdes respecte al bé i al mal. Inclòs ens donava exemples de derivacions i transformacions que havien sofert algunes paraules estrangeres degut al significat del que és bo i és dolent.

-Ara ens dirà que el problema del que és bo te a veure amb la concepció que tenien els antics nobles sobre aquest terme.-La meva afirmació va ser d’una manera o altre irònica, perquè dintre el meu subconscient sabia com continuava tot allò. L’home va dir que sí amb el cap i amb un somriure a la cara em va aplaudir.

-Veig que alguna cosa saps de debò. Bé, segueixo. Els nobles d’abans, i alguns d’ara, es consideren d’un rang superior. Per ells això volia dir “Sóc la persona més bona del món”.

-No pot comparar la societat d’abans amb la d’avui en dia. Encara que sigui veritat moltes coses respecte als nobles, els quals creien que eren la bondat absoluta només per ser rics, propietaris o alguna cosa semblant. Però en realitat encara no sabem que significa la paraula “bo” amb certesa.

-La diferència entre allò “bo” i allò “pervers” sempre ha estat una genealogia. Des de l’antiguitat sempre s’ha dut a terme les diferències entre l’un i l’altre, però molt abans es parlava sobre la puresa i la impuresa.

-Jo diria que en el fons tot és un sinònim de bo i dolent.-Vaig dir amb total serietat. Una senyora em va mirar queixant-se de la meva interrupció i jo vaig abaixar el cap avergonyida com mai ho havia estat.

-Un exemple clar és l’aristocràcia essencialment sacerdotal, els quals van fer moltes contraposicions dels valors. Sempre hi ha hagut el bo i el dolent.

-Perquè així és com funciona la vida. Hi ha una cosa dolenta i un altre cosa bona.-Em va mirar durant uns segons però no em va dir res. Va continuar parlant com si rés.

-Això és una petita crítica per tot aquest món sacerdotal, però també per com s’ha tractat a l’home sempre. Com si fóssim bèsties! Després tenim les disputes entre aquests sacerdots i els guerrers. Aquests no poden posar-se d’acord amb l’honor i la glòria. Jo, a l’igual que Nietzsche, odio als sacerdots.-Allò em va saber greu, perquè podia haver algú que si creiés en ells.

-Potser vostè odia als sacerdots, però deixi’m dir-li que no tothom pensa com vostè. No pot anar afirmant coses com aquestes pensant que tot el que diu vostè és veritat.-L’home em va somriure.

-Déu n’hi do. Tu i jo som totalment diferents. No siguis feble, home. Tu deus ser del grup del ramat, que es deixa emportar pels demés.-No vaig entendre res del que em volia dir, però vaig fer com si no hagués sentit res.

-Jo estic fart d’aquesta regla matemàtica: “bo=noble=poderós=bell=feliç=estimat per Déu”. Vivim en un món on els bons són els desgraciats, els pobres, els humils, els dèbils,…. Aquest pensament s’ha d’acabar. Ja està bé de pensar que els qui creuen en Déu són els que tindran la bondat dintre dels seus cors.

-Doncs, jo crec en Déu, i no crec que sigui suficient només creure en ell per ser bo o tenir vida eterna. Hi ha molts mentiders pel món. Encara que tampoc penso que per pensar el que tu pensis siguis una persona bona. Et queixes de totes aquests pensaments que els aristòcrates o els sacerdots han inculcat, però el que hauríem de canviar seria tota la societat i tu ara mateix també vols inculcar el teus propis pensaments basats en un filòsof que ha mort. La societat no és pas una santa, si aquesta s’ajuntés i agafés les seves forces tota junts, potser res d’això passaria.-Va esclatar a riure, i algunes persones del meu voltant van fer el mateix. Però aquesta vegada vaig continuar amb el cap amunt.

-Ets molt graciosa. El cristianisme és només una invenció per tenir controlat el món. Aquell Jesús de Nazaret, anomenat “el salvador”, no va ser la seducció, precisament. L’únic que ensenyava Déu era mort i venjança. Una cosa que, si més no, no te res a veure amb el que molta gent creu. Heu d’obrir els ulls, esteu manipulats per totes aquestes creences sense cap lògica i coherència!.-Per mi estava completament boig. Tenia dins seu una obsessió que ho absurbia fins el punt de criticar coses que eren sagrades per moltes persones, i que havien de ser respectades.-És una pena que sigui l’home vulgar, per desgràcia, qui hagi guanyat aquesta batalla.

-Però vostè qui es creu què és? Un rei o què?

-Simplement no sóc un home vulgar.-Em vaig quedar amb els ulls oberts per la seva contestació.-En definitiva, la moral de senyors és aquella que ens ensenya a ser bons gràcies a la felicitat, Déu i per ser noble. Tot allò que ens han inculcat des de petits.

-Ara parlarem de la moral d’esclaus, la qual comença en el seu ressentiment i nega qualsevol exterioritat, negació a l’idea de essència i alteritat. Aquesta moral és la mediocre i la desinteressada, la que pensa que allò bo prové de la humilitat, la pobresa i mediocritat. Però tota això només fa venir tot allò dolent. Tot allò bo per ells, és en realitat les coses dolentes que pot haver-hi. És baix i vulgar.

-Està donant a entendre que moltes persones d’aquí ho són. Està criticant sense conèixer a ningú dels qui ara veu des d’allà dalt.-Vaig senyalar l’escenari amb la mà i algunes persones van començar a donar-me suport al meu voltant.

-No, senyoreta. Tothom sap que el terme “home vulgar” ha donat pas a sinònims com: “Infeliç” o “digne de compassió”. I a mi els que demanen compassió són de a vegades el que més repugno.-No podia creure aquella bogeria de la que parlava. Repugnar era una paraula molt lletja que faria mal a moltes persones de les d’allà presents.-Aquest home ressentit és el que creu que la felicitat prové de la tranquil·litat, la passivitat d’un mateix. Però tot això només fa que sigui considerat ni ingenu, ni considerat, ni honrat,… Tot el contrari de l’home noble, que busca la felicitat darrere tot això.

-Jo considero la felicitat com un sentiment de tranquil·litat dins teu, sense cap problemes o nerviosismes.

-El noble és sincer i confiat, en canvi els altres no ho són.-Tot allò em portava de polleguera i em feia venir mal de cap. Per mi era trist que un home pensés d’aquella manera en ple segle XXI.-El ressentiment d’un home noble no enverina.

-Jo penso que tots estem dintre de la moral d’esclaus.-Vaig dir totalment segura de les meves paraules.- És a dir, tothom se sent més protegit amb les característiques d’aquesta moral.

-Tu segur que ho ets. Perquè, per exemple, em veus com un enemic, tu et consideres una persona bona, llavors jo sóc el dolent. Doncs et dic una cosa, jo al ser un home noble i creure en la moral de senyors, crec que els meus enemics no són perversos,

simplement són persones que no pensen igual que jo. No puc menysprea els meus enemics.-Tenia raó, no hauríem de menysprear els nostres enemics, però

inconscientment ho fas.

-L’home noble pensa en l’idea de “bo” a partir d’ell mateix, i això el farà portar cap a l’idea de “dolent”. Ho concep d’una manera espontània i no imposada. I com dèiem abans, hem de tenir en comte que l’idea de dolent no és igual a l’idea de pervers. Allò pervers és d’una forma o altre l’odi. I tots dos es contraposen a la idea de bo.

Un exemple clar d’aquesta perversió és quan els homes del ressentiment veuen als homes nobles “bons” com a enemics. Aquí veiem una situació perversa.-Per ell l’home noble semblava ser una raça superior, i l’home del ressentiment una raça mediocre. Va continuar parlant amb emoció a la veu.-L’home noble no fa el que li dicten els demés, simplement es guiat per ell mateix a través del seu món.

-Vostè veu com un pecat que la gent es refugi en altres persones a l’hora de cometre una acció, no és així?.-Em va dir que sí amb el cap.-Però que hi ha de dolent en intentar buscar ajuda en altres? Ningú és perfecte.

-Potser ningú ho és. Però si volem saber com funciona la moral en aquest món hem de creure en el que deia Nietzsche.-Vaig fer un sospir inquiet, perquè sabia que aquell home acabaria boig, totalment.

-Els homes nobles tenen una gran història abans d’arribar aquí. Molta gent pensarà coses dolentes d’aquests homes, però os asseguro que sent nobles os sentireu protegits i no mediocres com els altres homes que no saben defensar-se. Aquest home noble ha d’allunyar-se del malalts, els dèbil, els menyspreables,… Perquè són aquests qui no valoren la vida.

-Sí, ara la cosa es que tu et poses malalt perquè vols, o tens una constitució feble perquè ho has volgut així. De veritat, os cregueu a aquest home d’aquí?-Vaig senyalar-ho amb impaciència i nerviosisme. Si tota la societat pensés així, ara si que no existiria res del que ens envolta.

-Per una part tens raó. D’això tracta el Nihilisme. Ens estem enfonsant en un món on

els homes no s’aprecien entre ells, un món on tothom, al considerar-se imperfecte, no l’importa moltes vegades estar malalt o dubtar de les seves forces. Però desgraciadament hem nascut en un món així. Tant de bo, hi hagués un home capaç

de trencar aquests pensaments, un home perfecte capaç de conservar la fe en els homes. Desgraciadament, el homes febles són molts i creuen que allò “bo” és no fer res que sigui superior a les seves forces.-En allò estava totalment d’acord. Per mi un home feble també era un home que no sabia lluitar pel que volia.-L’home feble veu la seva feblesa com un mèrit i un guany, i en realitat no té res a veure amb tot això.

-Vostè no creu en els ideals de la nostra terra, només creu en els ideals que un filòsof donava com a bons per damunt d’altres coses.

-Sí, tens raó.-Em va senyalar i algunes persones es van ficar de puntetes per poder mirar-me des de lluny.-No suporto els ideals que la societat ens ha inculcat, no suporto que aquests siguin col·lectius i que quasi totes les persones els acceptin. Per això estic aquí, per reivindicar tot això! Ja està be de dir que finalment hi haurà un judici final, ja està bé de demanar perdó, ja està bé de dir que tots els justos són germans en Déu! Això no té ni cap, ni peus.

-No crec que hagi de criticar tant a Déu, al menys per respectar als altres.-Va dir-me que no amb el cap i va continuar com si res.

-Els febles es pensen que un dia el seu Déu vindrà i els rescatarà de tots els mals d’aquesta terra. O si moren aniran al seu regne. Tonteries de cristians febles.-Molta gent va començar a ficar-li mala cara i a fer-se un petit camí entre la multitud, la qual enraonava sobre el que aquell homenot havia dit.

-Espero que després de tot aquest discurset i de les seves paraules, algunes incoherents pel que fa el meu punt de vista, vulgui donar-nos una explicació en general d’aquesta moral seva, vull dir de Nietzsche.

-Només os dirè que Nietzsche intentava buscar més enllà d’allò dolent i bo, volia trobar l’essència vertadera d’això.-Vaig fer que no amb el cap, com si no em cregués res del que havia escoltat fa un moment. Estava boig, definitivamente boig… Però al menys m’havia aconsellat, inconscientment, per on començar el treball obre Nietzsche.

Vaig empendre el camí cap a casa, deixant tota la gent, que encara se l’escoltava, darrer meu.

Sobre llibertat i l’utilitarisme

Leave a reply

london-octubre-09-012 Estel Pons Viñas

2 Batx A

IES Montgrí

Curs 2010-2011

JOHN STUART MILL

llibertat i utilitarisme

– Bé, jo vaig a fer el cigarro a fora. Si ve el cambrer demaneu un tallat per mi.

– Espera, t’acompanyo.

– Això de la llei antitabac és una putada. Als fumadors ens tenen ben marginats: primer sales separades per fumadors i ara ni això, al carrer. És que ens ho acabaran prohibint fins i tot a casa!

– Home, ja tens raó, però en part ho entenc, hi ha gent que li molesta el fum.

– Val, d’acord. Però em sento pressionat. A mi m’agrada fumar, no ho vull deixar i sento com si estigués fent alguna cosa mal feta. Aquí al carrer, hem d’estar fumant a peu dret mentre passa tot de gent que ens mira com si fóssim il·legals… Ara mateix, has vist aquella dona com ens ha mirat?

– Si, a mi també em posa nerviós. Surts per relaxar-te fent el cigarro i la gent et mira com si fessis algú mal fet. Ara fumar no està de moda. I segur que aquella dona ha pensat: “pobra gent, tot i sabent que fumar mata continuen fent-ho, estan enganxats al tabac, hauríem d’ajudar a deixar-ho”.

– Ja veus, últimament hi ha molta gent que em pregunta si ho vull deixar i s’ofereixen a ajudar-me. Jo els dic sempre que no, que pesats. És més, ara encara tinc més ganes de fumar.

– La meva germana, cada cop que em veu, m’ho diu. Ja sé que no és sa, ho posa a les mateixes caixes de tabac, però d’alguna cosa ens hem de morir no? Ja sóc prou grandet per decidir el que faig. Entenc que els molesti que fumi al seu costat i ho prohibeixin perquè els perjudico la seva salut però si vull fumar a casa meva ningú no m’ho pot impedir.

– Només faltaria! Sembla que cada vegada més facin lleis per aconseguir que la societat progressi. Cada cop ens sentim més coaccionats, mancats de llibertat.

– Trobo que hauria de ser al revés. Com més llibertat individual hi hagués més evolucionaria la societat. Vull dir que apareixerien noves idees, varietat de situacions, estils de vida i després la gent triaria el millor, però si només ens quedem amb una i anem prohibint les altres…

– Sembla que vulguis dir que amb l’experiència aprendrem a construir una societat millor però l’ésser humà ensopega més d’un cop amb la mateixa pedra.

– Sí, però entre poc i massa. El nostre Estat no és ni molt liberal ni una dictadura, tenim unes llibertats i uns drets i deures intocables per qualsevol govern que és la Constitució.

– Però això de les llibertats, si són individuals o no és poc clar; la línia que divideix l’àmbit privat i el social és molt borrosa. Som éssers socials, no aïllats, qualsevol decisió o idea que decideixi emprendre pot afectar indirectament altres persones del meu voltant… Ei, mira aquella dona que travessa el pas de zebra, porta burka.

– Ostres sí. Veus, això haurien de prohibir. Amb els fumadors tothom s’atreveix però quan son coses de l’Islam ningú diu res.

– Carai, aquí parlant de la llibertat de les persones envers l’Estat i ara dius que això s’ha de prohibir? Aquesta dona pot vestir com vulgui.

– No, però això afecta les altres persones.

– Per què? Tens por que hi hagi un terrorista sota el vel o què?

– Home, per casa que vagin com vulguin però en llocs públics han de respectar l’altre gent. A més no crec pas que ho hagin decidit elles d’anar vestides així. No ets ningú com a persona, no tens personalitat pròpia, ni rostre,…

– Si el seu home les obliga a anar així i et demanen ajuda si que pots intervenir-hi però si no? Si elles ho accepten, no tens cap dret a posar-t’hi.

– Això és el que argumenten aquests religiosos extremistes que viuen del sistema però també hi ha un límit no? Que aquesta dona vesteixi així afecta a tota la societat.

– Si però això és la teva opinió, hi ha gent que no pensa igual que tu.

– Bueno, és la meva opinió i la de la majoria de la societat.

– Per això mateix, la majoria no té cap dret a imposar res a la minoria. Quan la majoria intervé en la conducta purament personal és molt provable que ho faci malament. La bona conducta pot ser dolenta per altres i les dues s’han de respectar, no es pot imposar als altres com si fossis un colonitzador.

– Dit així sona molt malament però també ho post dir disfressat sota el nom de democràcia.

– Què vols dir?

– Democràcia significa amb grec, govern del poble i d’això no en té res. És el govern de la majoria de la gent que va a votar, que no arriba ni molt menys a la meitat de la població en edat de vot. Però tornem al que anàvem, en el deure envers els altres la majoria si que té un paper important. En aquests, l’opinió majoritària del públic normalment és correcta perquè el que fa és jutjar els seus propis interessos, és a dir, com els afectaria la conducta si se’n permetés la pràctica. I en aquest cas del burka, no proporciona bons interessos a la majoria de la societat , per tant, és una conducta dolenta.

– Però vols dir que és correcte aquest salt que m’acabes de fer? Què és per tu el que fa que una acció sigui bona o dolenta?

– Penso que el que tota persona busca és la felicitat, plaer i absència de dolor. Però hi ha dos tipus de plaer: físic i intel·lectual. Aquest últim és molt més important, és més durador i més sà, també és més difícil d’aconseguir perquè requereix un treball previ. Però si domines seràs més lliure i tens la possibilitat d’entendre i escollir entre els dos plaers.

– Però a mi, felicitat em sona massa romàntic i poc creïble i per plaer entenc alguna cosa efímera. Penso que actualment el que ens mou no és res d’això, sinó la tranquil·litat, el benestar. Tothom vol que no el facin fora de la feina, que no es posi malalt, que no entrin a robar…

– Val, doncs ho deixarem en benestar. Penso que la conducta bona és la que permeti aquest benestar al màxim nombre de persones i com més persones desitgin aquesta conducta, més bona serà.

– No home, tornem a estar com abans. Això és subjectiu, el desig de les persones envers algun comportament és totalment modificable, la publicitat viu d’això i a part, no penses que som egoistes per naturalesa? Si tothom mira per la seva banda, qui decidirà basant-se en el benestar comú si contradiu els seus interessos individuals?

– Vols dir que som tan egoistes? Som éssers humans, hem rebut una educació i tenim un cert sentiment d’empatia, per experiència, autoestima, semblança, tenim una sentiment de deure respecte els altres que quan fracassa es converteix en remordiment.

– Però tampoc pots donar cap prova del desig d’aquest benestar comú. És un concepte molt teòric i ideal, per experiència hem vist gent que prefereix el seu propi benestar abans del general. A més ara sembla que t’estiguis contradient: fins ara defensaves la llibertat individual i ara l’obligació del benestar de la majoria. Si haguéssim d’escollir el comportament que més benefici porti a la majoria, llavors hauríem de prohibir el tabac no?

– Però si el meu comportament no perjudica als altres no em poden dir res, que jo fumi a casa meva no perjudica el benestar de la societat.

– Això de la majoria com a criteri de veritat no creus que és injust? La minoria és marginada, una part de la societat no podrà arribar al benestar.

– I tu què proposes?

– Un equilibri entre la majoria i la minoria. Tenir en compte qui té menys perquè no hi hagi tantes desigualtats, establir mínims per garantir un cert benestar per tothom. Intentar d’actuar de manera imparcial.

– Ja saps que això és molt difícil, sempre hi haurà gent que es queixarà per una banda i per l’altra. Quan es toquen els interessos personals tothom crida.

– Si, i ara amb aquesta crisi què? Ens quedarem sense societat del benestar?

– Ai noi, en aquests temps difícils tothom procura per si mateix i preferim una cosa segura abans d’arriscar-nos a aconseguir una altra de millor. Així que vaig a prendre’m el cafè i cap a la feina, sinó encara seré jo el que em quedaré sense benestar.

REFLEXIONS SOBRE

LA FILOSOFIA DE STUART MILL

El segle XIX va ser època de canvis. Es produeix la Revolució Industrial i es consolida un nou sistema social: el capitalisme. L’estructura social també canvia; es trenquen els estaments i apareixen dues noves classes: la burgesia i el proletariat. Dins d’aquest context, la filosofia deixa de centrar-se en la metafísica i l’epistemologia per reflexionar sobre qüestions amb una finalitat més pràctica per la societat.

John Stuart Mill (1806-1873) és segurament el filòsof més influent del segle XIX a Anglaterra. Economista i teòric social i polític, reb una educació severa per part dels seu pare James Mill i el seu padrí Jeremy Bentham, qui l’influeix en el pensament utilitarista. Als 20 anys, immers en una crisi nerviosa i existencial, es revela contra aquesta educació estricta i diversifica els seus interessos. Milita al Partit Liberal i és un gran defensor dels drets de la dona. És el gran defensor de l’utilitarisme i el liberalisme, tant polític com econòmic.

A la seva obra Sobre la llibertat (1859) reivindica la llibertat individual davant l’Estat i l’opinió pública.

Cal apuntar que Mill no parla de la llibertat positiva, que entenem com lliure albir o llibertat de decisió (capacitat interior de decidir de fer una cosa o l’altre), sinó de la llibertat negativa, absència de coacció, d’impediment per fer una cosa. Aquest organisme coaccionador és l’estat o la societat, la majoria.

Però l’ésser humà és social i per tant és inevitable una certa restricció de la llibertat individual. Mill estableix dues possibles limitacions de la llibertat: sense el consentiment de l’individu i al·legant als seu bé (paternalisme) i per evitar perjudicar els drets d’altres persones (principi del dany). Mill només accepta la intervenció de l’estat i la societat per llei en aquest darrer cas.

El principi paternalista no es pot imposar per llei, en aquest cas, la societat només pot intentar persuadir, cridar l’atenció, fer retrets, raonar, suplicar però mai prohibir per llei. Evidentment, aquest principi s’ha d’aplicar a menors d’edat i persones que no tenen capacitat suficient per decidir per ells mateixos. Ara bé, aquest aclariment ens crea un problema: Quan considerem que una persona està capacitada per decidir per ella mateixa? Hem establert que els divuit anys és la frontera a partir de la qual una persona pot prendre decisions, però aquesta edat física no correspon amb l’edat mental o intel·lectual, hi ha menors d’edat amb més capacitat per decidir que gent de més de divuit anys. Però a part d’això, hi ha persones que els hem etiquetat de malalts mentals perquè no actuen com la majoria de la societat, hem de tenir una actitud paternalista en aquests casos? Per exemple, pocs anys enrere, ser homosexual era una malaltia, un desequilibri mental i és una persona com les altres. Hem d’intervenir en un cas d’alcoholèmia, drogoaddicció, anorèxia o conducte suïcida si els afectats no ho demanen? Aquests quatre casos són considerats avui en dia, com a trastorns psicològics. Hem d’intervenir en casos de violència de gènere si l’afectada no ho demana?

Hem establert un límit del paternalisme, podem intervenir en aquestes situacions anteriors quan són casos extrems i es tem per la vida de la persona suposant que no es troba en un bon estat mental per prendre segons quines decisions. Però un altre cas seria l’eutanàsia, es podria permetre en aquelles persones amb poc temps de vida o que es trobin en una situació de salut molt difícil i que tinguin plenes facultats per decidir la seva mort.

L’altre obra on exposa part important de la seva filosofia és Utilitarisme (1863). Mill continua i matisa la filosofia utilitarista de Jeremy Bentham, un sistema ètic que proposa principis generals i normes pràctiques per actuar afavorint el màxim el bé comú. Així, les accions són bones en proporció a la quantitat de persones que proporcioni felicitat, entenent per ella plaer i absència de dolor. Aquest concepte de plaer i dolor com a criteri de bo o dolent prové del pensament hedonista i de la doctrina d’Epicur.

Però Mill distingirà dos tipus de plaers segons la seva qualitat: plaers físics o sensuals i plaers intel·lectuals. Aquests últims són més desitjables pel fet que són més permanents i segurs.

En l’utilitarisme de Mill val més la qualitat que la quantitat dels plaers. D’aquí “és millor ser Sòcrates insatisfet que un gorrí satisfet”. Les persones capaces d’arribar als plaers intel·lectuals també coneixen els físics i tenen l’oportunitat de decidir entre un dels dos en canvi aquell que només coneix els plaers físics no pot decidir quin dels dos escollir. Però, segons Mill, les persones perden les seves aspiracions elevades quan perden el gust per les coses intel·lectuals, llavors prefereixen els plaers inferiors que els permeten trobar la satisfacció plena.

Amb aquest apunt del la qualitat dels plaers, Mill matisa el principi de la major felicitat. Ara bé, per beneficiar la majoria, hi ha d’haver una minoria que no en sortirà beneficiada i Mill recorre a la regla d’or de la moral de Jesús i de Kant: “”actua com voldries que actuessin amb tu, estima al teu veí com a tu mateix”. Mill confia en l’educació i l’opinió pública per modelar el caràcter egoista d’ésser humà perquè sigui capaç de trobar l’equilibri entre la pròpia felicitat i la col·lectiva. Es veu la influència de la filosofia emotivista de Hume quan Mill utilitza el sentiment de simpatia, del deure, de consciència moral de les persones envers la societat.

Ara bé, podem dubtar d’aquesta concepció: l’individu busca la felicitat general? Quant és de fort aquest sentiment de simpatia o empatia?

Aquests dos conceptes del pensament d’Stuart Mill semblen difícils d’encaixar; la defensa de la llibertat individual, la recerca del propi bé i l’imperatiu moral d’actuar segons el bé general.

Mill defensa que s’ha de permetre tant com sigui possible la llibertat individual, això serà més útil que utilitzar la coacció. S’ha d’aconseguir el desenvolupament individual perquè farà augmentar la felicitat el col·lectiva i el desenvolupament equival a individualitat, llibertat, originalitat, varietat de situacions. Cada persona serà més valuosa ja que no hi haurà una societat uniforme sinó plural. Això s’aconseguirà deixant l’espai de llibertat individual que pertoca a cada persona. Aquesta idea liberal probablement agafa força en Mill després del trencament amb l’educació estricte que rep des de ben petit, es sent coaccionat i necessita llibertat per créixer.

Filòsofs contemporanis com John Rawls han adoptat una posició crítica envers l’utilitarisme. Rawls veu que el pensament de Mill aplicat a la nostra societat actual ha causat molts desequilibris dins de la societat perquè veu que la gent ha actuat per interès propi. Per això incorpora el concepte de justícia, es pregunta si el sistema utilitarista és just. Rawls proposa un nou model que garanteixi un mínim perquè aquells que menys tenen puguin viure dignament i també una situació imaginària d’imparcialitat, anomenada original position, en la qual no existeixin diferències que duguin als individus a actuar per propi interès.

Els principis de Mill són aplicables en l’anàlisi de lleis i política actual, el seu pensament he influït en la filosofia política i moral de la concepció liberalista i en la societat capitalista. La seva contribució a la defensa de les llibertats de les persones ha marcat la cultura occidental.

Catequesi inversa

Leave a reply

Nota: Per què catequesi inversa? PER LUCIA DE JONG. 2n. de Bat. 2011.

He decidit anomenar aquesta història “Catequesi inversa: desfent creences” donat que trobo que és el contrari de la catequesi. La catequesi ensenya a creure, al llarg d’aquest treball s’ensenyarà que no hi ha res en què es pugui creure. Que la creença, com a tal, no és més que una impressió condicionada pel sentiment. Aquesta teoria s’ensenyarà d’un escèptic a uns creients en Déu: al revés que a la catequesi, on els creients ensenyen a creure als no creients.

El fill del comte Van der Sloot estava mirant per la finestra de l’àmplia biblioteca del seu castell. Reflexionava sobre l’últim llibre que havia llegit: “Tractat de la Naturalesa Humana” de Hume. La veritat és que s’avorria, portava molt de temps avorrit.

La vida al castell era molt avorrida. Classe d’història a primera hora i de política tot seguit, llavors temps lliure per socialitzar amb altres nobles menors. Per les tardes tenia classe d’equitació intercalades amb gimnàstica. Tot i així, no hi havia res que l’omplís, res que respongués als seus precs interns. Què era la vida? Ningú s’ho havia plantejat, apart d’ell?

Un dia un amic seu li regalà d’amagat un llibre filosòfic. Es sorprengué que algú més s’interessés en qüestions tan interessants com el funcionament del coneixement.? Li agradà tant que a partir d’aquell moment passà el seu temps lliure rebuscant per la biblioteca de castell, i per d’altres, més llibres que tractessin el tema. Aviat es convertí en un contrabandista, donat que la filosofia estava prohibida a castell.

Però el fill del comte estava molt avorrit, així que decidí entretenir-se utilitzant el poble. Buscà i rebuscà per tot el comtat i trobà gent adient per fer un bon debat filosòfic, i els convocà a una reunió. Karl, que així es deia el fill del comte, es reuní amb un monjo de l’abadia (Monjo), un mestre cartesià (Mestre) i un estudiant universitari kantià (Universitari) i els portà a una sala. Ordenà a la cuina que preparés menjar i begudes per tots i es disposà a fer-los debatre sobre les últimes opinions que havia assimilat, del Tractat de Hume. Es disposava a començar la reunió quan s’obriren les portes i entrà el seu pare (Comte) fet una fúria, preguntant que què passava allà.

―Què passa aquí?

―És una reunió filosòfica, pare ―respongué Karl.

―Això està prohibit a castell, Karl. Qui t’ha donat permís per muntar una reunió d’aquesta mena?

―Ningú, pare, però és entretingut. Seu i escolta, t’interessarà.

―Filosofia? ―intervingué Monjo―. Jo no vull ser a un debat filosòfic, jo no puc ser a un debat filosòfic. Heretgies!

―No són heretgies, són veritats. I la veritat ha d’estar per davant del que es pugui dir. No passa res per discutir alguns punts de vista una mica, no? ―intentà aplacar-lo Karl.

―A més, és Déu qui garanteix les veritats que la nostra raó pugui conèixer ―aportà Mestre.

―Raó? Bajanades, la raó tan sols pensa en bajanades. ―Universitari parlà amb un to d’entès en la matèria―. Tot i que ningú nega que sigui útil.

―Prou de discussions abans de començar ―sentencià Comte―. Parla, fill.

―El que es proposa Hume en aquest tractat, Tractat de la Naturalesa Humana, és alterar la major part de la ciència des dels fonaments. Però aquests fonaments s’han de fer de manera que no s’alterin, per tant si es podien alterar és que estaven mal fets i cal rectificar-los, no trobeu?

―Hume? Heretge! ―saltà Monjo.

―No és heretge, ara entendràs les seves conclusions ―digué Karl amb paciència-. Comença el tractat establint que una percepció és qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, ja sigui pels sentits, per la passió o pels pensaments o la reflexió.

―El que serien les impressions kantianes ―aportà Universitari.

―No ben bé, perquè si bé totes les impressions són percepcions, no totes les percepcions són impressions, també es divideixen en idees.

―Idees? Idees innates, tot fruit de la raó ―intervingué Mestre.

―Tampoc exactament, perquè no hi ha idees innates. I la raó encara no juga part, són els sentits.

―Però els sentits ens enganyen!

―El que ens enganya són les il·lusions, i aquestes són impressions fluixes, es nota que no són reals.

―És clar, perquè a l’enteniment acabes sabent el que de veritat passa ―l’ajudà Universitari.

―Com sigui. Hem de pensar que les impressions són el que captem en el moment en que ho captem, i les idees són la reflexió de la cosa captada. Per exemple, ahir vaig veure un gos, vaig tenir la impressió de forma de gos, que feia olor de gos i bordava com un gos. El vaig tocar i tenia tacte de pèl de gos. No el vaig tastar, però segur que hauria tingut gust a gos. Això eren impressions. Ara, quan recordo haver-lo vist, olorat i sentit, tinc una idea de gos.

―Però els únics coneixements que Déu garanteix són extensió i moviment! Res d’olors o sorolls, pensa per exemple en un rusc de cera ―saltà Mestre.

―Ja em conec l’exemple de la cera ―digué Karl―, i no el trobo correcte, perquè el que es nota son les impressions de cera, l’olor, el color, el tacte, el gust; l’extensió i el moviment només es capten amb la vista. I el que vol dir Descartes és que allò continua sent cera, però qui sap si continua sent cera? No hi ha cap impressió de cera, només de color de cera, olor de cera i tacte de cera quan està sòlida, i el mateix quan està líquida. No hi ha suport de les impressions, les anomenem cera perquè acostumem a veure-les sempre juntes.

―És clar ―intervingué Universitari―: el nostre enteniment li assigna un concepte empíric, el classifica per mitjà de les categories.

―Al que vull arribar és que, com ja s’ha vist, primer es té la impressió de gos, o de cera, i després la idea. La idea és la reflexió sobre la impressió, es posterior a la impressió. Per tant, quan una idea sigui ambigua, mirarem de quina impressió deriva. I si no deriva de cap impressió, el terme serà irrellevant. Per tant, com que no tenim impressió de suport d’altres impressions, no hi ha substància extensa.

―Déu garanteix la substància extensa! ―exclamà Mestre.

―Déu s’equivoca ―conclogué Karl.

―Déu no s’equivoca mai ―saltà Monjo―, heretge!

―Fill meu, per l’amor de Déu, ets un noble! ―l’acompanyà Comte―. Déu garanteix el teu lloc a la vida, no pot equivocar-se.

―Què és Déu? ―preguntà Karl.

―Que què és Déu? ―s’escandalitzà Monjo.

―Déu és una substància divina, oi? Allò més gran del qual res no pot ser pensat, citant a Sant Anselm. ―Karl semblava divagar, però intentava que li concedissin atenció.

―És clar fill meu ―digué Comte―. Déu és diví, és etern, és immutable.

―Déu és glòria, Déu és justícia, Déu és el pare nostre que hi ha en el Cel ―continuà Monjo.

―Però… ―Karl es preparà uns segons la gran pregunta―: de quina impressió deriva la idea de Déu?

Es feu un silenci sepulcral. Tothom fixà la vista en Karl. Aquests els mirà a tots desafiant, esperant que algú respongués aquella pregunta. Després d’uns minuts tensos, Universitari parlà fluix:

―Déu no és un fenomen que pugui ser captat per la sensibilitat, està més enllà de l’experiència. Déu és un Noümen, és Déu en si. Ha d’existir, és Déu.

―Déu és qui garanteix el teu lloc a la vida, fill ―digué Comte―. Si continues preguntant-te qui és Déu al final no et deixaré llegir aquests llibres heretges.

―Heretge! Estàs qüestionant-te l’existència del Pare, Fill i Esperit Sant! ―Monjo continuava escandalitzat―. T’esperen anys de penúries al Purgatori per plantejar aquestes preguntes.

―Busca al teu interior, Karl ―digué Mestre―. Si penses existeixes, i si raones, veuras que el que has dit de Sant Anselm és cert. Allò més gran del qual res no pot ser pensat ha d’existir, per força.

―No hi ha cap impressió, i si hem establert el principi de que tota idea deriva d’una impressió com a criteri de veritat, no podem afirmar que Déu existeixi sense tenir-ne cap impressió.

―Jo me’n vaig ―saltà Monjo―. No puc estar en un lloc on es qüestiona si el nostre Déu creador de l’Univers existeix.

―No marxis ―demanà Karl―. Canviem de tema i així estarem tots contents. Coneixeu el principi de causalitat, que diu que tot efecte està produït per una causa?

―No vinguis a dir ara que no tenim impressió de causa, perquè sí que la tenim. Tots veiem la causa ―digué Mestre.

―La causalitat és una categoria. ―Universitari li donà suport.

―Hume ho analitza poc a poc, siguem tolerants.

―Tolerants amb algú que diu que no hi ha Déu? ―s’escandalitzà Comte.

―Pare, que ja hem deixat aquest tema.

―Fill meu, no puc permetre que et prenguis aquestes llibertats.

―Pare, ja en parlarem després, si vols, perquè Déu és molt bo per la societat, Hume ho reconeix.

―D’acord, anem a parlar de la realitat de la causalitat, doncs.

―Analitzarem primer de tot les causes ―seguí Karl, una mica desconfiat de si el seu pare li donaria gaire la tabarra. No digué res, per tant continuà―: Entre la causa i l’efecte ha d’haver-hi, ens ho diu l’experiència, contigüitat en el temps. La causa, a més, és anterior a l’efecte, i ha de ser així. No pot ser que parlem d’efectes amb la causa que vingui després. I la tercera cosa que es diu en parlar de causalitat és que tota causa ve seguida d’un efecte, i tot efecte té una causa. Per tant, les tres coses que podem assignar-li a una causa, són contigüitat, prioritat i conjunció constant amb l’efecte.

―Correcte ―digué Universitari.

―Estic d’acord ―afirmà Mestre.

―I bé podem dir que tant la causa com l’efecte són presents als sentits, els percebem pels sentits. El que passa és que no es veu cap connexió necessària entre el que té una causa i el que es produeix com a efecte.

―Estas dient que no hi ha causalitat? Que no té per què ser així? ―preguntà Universitari aixecant una cella.

―El que vull dir és que si mai haguéssim vist una causa amb el seu efecte, no sabríem quin efecte té la causa. I si no podem saber a priori quin efecte té una causa, significa que l’efecte no està dins la causa, la qual cosa vol dir que no és necessari i no necessàriament se segueix una cosa de l’altra.

―La causalitat és una idea innata ―sentencià Mestre―. No podem prescindir d’ella, la trobem dins nostre.

―No hi ha idees innates ―contradigué Karl―. Tan sols relacions d’idees, i aquesta no és una d’elles. Només sabem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen efectes semblants. Però mai podem saber quin efecte tindrà la causa. Podem predir, per mitjà de l’experiència i la inducció, quin n’és el més probable. Que un efecte segueix una causa és una qüestió de fet, que s’ha de comprovar cada vegada en l’experiència. La raó no veu res que infereixi un efecte a determinada causa.

―La raó no se’n preocupa, d’això ―digué Universitari―; els temes de la raó són Déu, Ànima i Món. Però sempre cau en antinòmies i paralogismes.

―La raó ho és tot, és pensament, i segur que té la idea innata de causalitat. A més, és bàsic per la física. Newton necessità la causalitat per fer la seva tercera llei, acció-reacció. S’ha vist també en la part de la dinàmica, les forces es comuniquen d’un cos a l’altre i provoquen efectes de les causes. O, si no, l’energia cinètica, que es transmet i es transforma. ―Mestre semblava estar esforçant-se per trobar casos d’aplicació de la causalitat.

―Amic Mestre, la física està fonamentada en la observació, és una ciència inductiva. És normal que vegi que normalment d’una causa se’n segueixi un efecte. El que estem jutjant és si és necessari que això sigui així, i no veiem cap impressió d’aquesta conexió necessària. No és la raó la guia de la vida, sinó el costum. El que ens passa és que creiem que un efecte seguirà determinada causa.

―Creença? Doxa? No és únicament doxa, amic meu ―digué Universitari―. Què entens per creença?

―Hume entèn per creença una manera diferent de concebre l’objecte. És a dir, que no ens descobreix noves qualitats. Si ens les descobrís, estaria en poder de l’home el fet de creure qualsevol cosa que pogués concebre. No s’afegeixen, doncs, idees noves a les concepcions. Intentaré resumir el que portem fins ara: cap qüestió de fet pot ser provada a partir de la seva causa o el seu efecte, és el costum qui l’assigna. Però quan veiem una causa, creiem que se seguirà un efecte. La creença no afegeix cap idea a la concepció, sinó que varia la manera de concebre’l. La diferència, diu Hume, rau en el sentiment.

―En el sentiment? ―preguntà Mestre―. Els sentiments no tenen res a veure, és la raó en tot cas qui diferencia dos tipus de judicis que es fan més creibles o no.

―No, no, és el sentiment. Tenim una concepció més forta, més vivaç, més intensa. És un sentiment peculiar. Si no fos diferent pel sentiment, no hi hauria cap diferència entre una concepció i una altra. Ja que és el costum, i no la raó, qui ens determina a seguir un patró en els nostres judicis futurs.

―Estas dient que no raones tots els teus judicis? ―s’esverà Mestre.

―És que tú ho fas? Si són judicis semblants en contingut, seran semblants en forma. Pots canviar opinions, però el segon cop que ho expliquis no ho faras des del principi, sino que prendràs molt de tema com ja dit.

―No ho faig, però hauria de fer-ho. Hem de raonar, ja que és quan raonem que es veu que existim.

―Però no cal raonar sempre, moltes coses es fan per costum, a la vida quotidiana. Però tornem a la relació necessària entre causa i efecte: hi ha qui diu, com tu abans, Mestre, que la causa poseeix quelcom anomenat potència, força o energia. Doncs bé, apliquem el principi de còpia, com hem fet abans, i mirem de quina impressió deriva la idea d’energia, de força, de potència.

―L’energia es manifesta quan es passa de causa a efecte! ―Saltà Mestre.

―Però no està present a la causa, sinó al canvi, no? Doncs no és inherent a la causa. És el mateix que passa amb l’Ésser Suprem. O bé no tenim idea de força, energia, Déu; o bé només són una determinació del pensament adquirit per hàbit de passar de causa a efecte habitual.

―Un altre cop negant Déu, vailet? ―S’enfadà Monjo.

―Només he tornat perquè Hume hi torna, però oblidem aquesta part. El que passa és que el llibre és molt escèptic.

―Escèptics, quin mal han fet a la nostra religió ―digué Comte―. Ateus, heretges tots.

―Heretges, heretges! ―el secundà Monjo.

―El que passa és que només tenim seguretat de les impressions. Ni tan sols podem estar segurs de que una idea és real, un cop acabada la percepció de la impressió. La creença en què continua exisint no és més que un sentiment.

―Fill… Estas segur de tot això? Quina seguretat et dóna aquesta postura?

―No és el que penso jo, pare, és el que pensa Hume. Jo crec en Déu, jo crec en la causalitat, jo he llegit Kant, també. Però Hume és qui més dóna per debatre tenint en compte les creences i doctrines dels aquí presents.

―Continua, doncs, fill.

―Doncs Hume, llavors, comença a parlar del principi d’associació d’idees, que és el que fa reflexionar la nostra ment.

―La raó.

―L’enteniment. ―Mestre i Universitari parlaren alhora.

―El que sigui. Diu que existeix un lligam entre certes idees particulars, i que aquest lligam fa que la ment les uneixi amb més freqüència. Pensar en una ens comporta immediatament pensar en l’altra. Però és clar, la ment no és una substància en la qual siguin inherents les percepcions, ja que no tenim idea de substància, tampoc tenim idea de ment. Com hem dit abans, tenim idea de color, forma, tacte, olor de gos, però no tenim idea de gos en sí, d’una substància anomenada gos. És una conjunció de diferents impressions, no una substància per si sola.

―No ho trobo correcte ―digué Monjo―; ja que pot ser que hi hagi una substància que sigui la que emet les impressions que captem juntes, i no unes impressions que formen una substància X.

―Però és que no la formen, només ho diem perquè és més útil pensar d’aquesta manera. No que hi sigui en la realitat. Tot seguit analitza la geometria, i nega que sigui una ciència suficientment exacta com per admetre conclusions tals com la divisibilitat a l’infinit.

―Negant la geometria? La geometria fou la vida de Descartes, Descartes inventà una nova geometria, no pot pas negar-se! ―s’indignà Mestre.

―El que vol dir Hume és que no podem calcular el nombre de punts d’una recta.

―Perquè és infinit.

―I com podem comprovar que és infinit? ―digué Karl―. Què vol dir que dues línies són iguals, si només podem saber que són iguals quan tots els seus punts es corresponen, i no podem calcular quants en tenen? Què significa igualtat?

―Igualtat no admet definició, és una idea innata. És un punt de comparació.

―Si la paraula no admet definició ―sentencià doncs Karl― vol dir que no admet cap tipus d’exactitud.

―Déu garanteix que hi hagi idees innates ―s’obcecà Mestre.

―No hi ha Déu ni idees innates ―respongué tranquil·lament Karl.

―Prou! Jo me’n vaig ―digué Monjo, i marxà ofès.

―Fill, dono aquesta reunió per acabada. Demà, el doble d’història i menys temps lliure.

―Mestre diu que Déu existeix, i tu que no existeix. Jo dic que tant li fa que existeixi o no, no cal que ho comprovem, ens és útil moralment ―expressà Universitari, i tot seguit afegí―: Molt interessant aquesta reunió. Si en fas una altra, procura actualitzar els temes, que Hume està més que rebatut. Kant ho sintentitzà tot, a Descartes i a Hume, i arribà a una teoria d’acord amb tots dos. Adéu, bon amic.

―No neguis el que t’ensenya el bon camí, vailet ―digué Mestre―. No neguis Déu, utilitza la raó i troba en tu el coneixement segur. Parteix d’aquest escepticisme i arriba a un punt ferm.

―Ai, Mestre, ets l’antítesi de Hume ―rigué Karl, mentre tots sortien de la sala. En quedar-se sol, rigué encara més fort. Mirà per la finestra com marxaven tots, un a un. I, més per si mateix que pels criats que començaven a netejar la taula, afirmà―: si és que Hegel no s’equivocava. Exposo una tesi, em surt l’antítesi, i algú arriba a la síntesi. Un-dos-tres, un-dos-tres.

I, ballant tot sol un vals al compàs d’una música imaginària, Karl es quedà pensant en com organitzaria la propera reunió, on parlaria de la moralitat. Sentiment moral? Intel·lectualisme moral? Rectitud moral? Qui sap, qui sap quin paper decidiria jugar a la següent reunió. La veritat és que el joc havia estat molt, molt divertit.

Només filosofia

Bloc del professor Ferran Teixidor. Ins Montgrí.

Category Archives: AUTORS

L’origen del bo-pervers en Nietzsche.

Veritat i mentida en sentit extramoral

Així parlà Nietzsche.

Genealogia de la Moral. Nietzsche

Sobre llibertat i l’utilitarisme

Catequesi inversa