Nietzsche, un Déu mort

PER   CRISTINA FERRERES

“Jo no sóc un home, jo sóc dinamita” Mítica frase, mític filòsof. Encara recordo amb pèls i senyals el dia que va arribar aquell profeta al poble. Es deia… Zaratustra i es dedicava a impartir el pensar del que ell anomenava un Déu que no era Déu, un Déu mort: Nietzsche.

 

– Benvolgut poble qualsevol. Us he reunit per explicar-vos una cosa que us canviarà la vida i, amb una mica de sort fins i tot us permet tornar a néixer.- Amb les seves primeres paraules el poble va quedar mut esperant el que havia de dir a continuació.

 

– Des del naixement de la filosofia al nostre planeta han arribat grans pensadors que han canviat la vida de moltes persones; des de Sòcrates fins a Stuart Mill, però, i si us digués amics meus que aquests grans personatges en realitat no han estat més que una mentida, que van creure que agafaven el bon camí de la filosofia i en realitat van agafar el camí incorrecte?- Després de tres minuts de silenci el poble va començar a murmurar fins que aquell profeta el qual no semblava gaire ben rebut va prosseguir.

 

– Des de llavors que sempre s’ha cregut en un món més enllà de la vida quotidiana, un món on hi ha la vertadera realitat, el món ideal, que amb el pas dels anys s’ha anat convertint en el món de Déu a on s’hi va un cop s’acaba la vida i a on tota ànima hi necessita anar per poder viure la vertadera i millor vida, però, és real? Algun mort ha ressuscitat del més enllà per explicar-vos que realment existeix aquesta vida? No heu pensat mai que després del dia d’avui res tornarà a ser igual, tal i com succeirà demà passat amb demà? Tal i com em va dir un home savi, no viviu la vida per preparar-vos per la que no hi ha després d’aquesta sinó que viviu la vida perquè és l’única que tindreu. Carpe Diem amics meus, Carpe Diem.- Després d’això els meus ulls es van obrir com dues taronges. No podia creure el que aquell profeta estava destruint en un miserable moment. Un pensament que s’ha mantingut durant anys i segles d’història ara s’enderrocava. De fet, ell mateix ho va acceptar just després que ho pensés i, segons ell, d’això se’n deia nihilisme. Com podia posar-li nom a unes acusacions tan ofensives? Volia marxar, igual que molts altres espectadors de la plaça, però va prosseguir abans que ningú pogués aixecar-se.

 

– Perdoneu si us he ofès amics meus. Vull que tingueu clar que no són les meves intensions ni les del gran mestre que em va il·luminar que penseu de la mateixa manera cada un de vosaltres, de fet, em plau informar-vos que la vida és perspectivisme, és a dir, que cada un de vosaltres veu la vida de diferent manera i cadascú, per tant, té la seva pròpia veritat. Això, no passava quan hi havia Déu i el món ideal. Us n’adoneu? Tothom estava obligat a creure en una persona que va morir pocs anys després de néixer, igual que fareu vosaltres d’aquí uns quants anys. Per què heu d’actuar d’una manera o altra depenent del futur? La vida és la que és ara, de fet, la vida no té cap mena de sentit perquè avui naixeu i demà moriu.- No m’ho podia creure… realment em començava a interessar. No havia caigut ni per un instant en què el que estava dient era ben cert. Desgraciadament, semblava ser que era l’única persona present que s’adonava de la veritat.

 

– Després de saber això, cal que us digui que heu de gaudir i despertar la voluntat de viure, aquesta voluntat que només voldrà ser, viure de cada moment i gaudir-ne el màxim. Permeteu que us digui que res està escrit sinó que vosaltres mateixos escriviu el vostre propi destí. Amb això, recordo el que em va explicar el gran Nietzsche. Per a ell la moral va començar sent la moral dels senyors, els nobles, els bons, els feliços, els que estaven contra Déu, els que elevaven a l’individu, els que aportaven sentit a la vida… i els dolents, en canvi, resultaven ser els pobres, els lletjos, els beneïts per Déu, els malats, els ressentits… Un dia, a causa de Crist, el poble jueu i els propis esclaus, aquesta concepció va canviar de sentit fent que la moral dels esclaus fos la bona i la dolenta la dels que mataven per sobreviure, la dels guerrers. Això va néixer perquè els impulsos que volen sortir a l’exterior, en el cas dels esclaus, va tornar d’allà on havia sortit construint l’anomenada ànima la qual creixia i creixia fins a convertir-se finalment en mala consciència. L’església i religió ho va aprofitar segellant-ho per tal que res tornés canviar-ho i per això avui en dia es continua pensant de la mateixa manera. Tal i com ho feu vosaltres. D’aquí, senyors meus, vaig aparèixer jo. Sí, Nietzsche em va crear per tal que us comuniqués el que està passant des de llavors, encara que, observant-vos puc percebre el vostre descontent.- Tenia tota la raó. En comptes d’obrir els ulls a la gent només aconseguia que aquesta sentís cada vegada més ràbia i desacord. Primer un vilatà va cridar als quatre vents que estava boig i després s’hi van afegir altres persones mentre hi havia una atmosfera de tensió, crits i xiulets que van finalitzar quan Zaratustra va continuar predicant sense fer cas de la situació. Estava confusa, no sabia si la gent s’interessava pel que deia i s’indignava un cop acabava cada explicació o l’escoltaven per divertir-se una estona i xiular-lo quan acabava per deixar-lo en ridícul. El cas és que m’interessava tant el que deia que semblava ser que ho estava començant a entendre tot.

 

– Tot i que ara no us ho vulgueu creure, estic segur que ho acabareu fent, però, és molt important que quan ho feu no imposeu aquests ideals com a llei, perquè a llavors deixaran de ser autèntics i vitals. També és important que us adoneu que negar el dolor és negar la vida. Amics meus, no us enutgeu abans d’hora. Penseu en això que us acabo de dir. Creure en Déu us ha permès deixar el dolor i les penes a un costat? És veritat que des que creieu en Déu tot ha sigut felicitat? Encara que no em responeu sé que no és veritat, sé que el dolor està present en la vostra vida precisament perquè jo també en sento igual que el meu mestre i igual que tothom. No us espanteu perquè és llei de vida. Torno a repetir-vos per si no us ho creieu o no us en recordeu que la vida és un sense sentit. Us la passeu esforçant-vos per no aconseguir res, pensant que els esforços van destinats a una persona inexistent i que un cop moriu tindreu la recompensa de tot. De veritat? És que ha ressuscitat algú per dir-vos que això és així? Sense necessitat d’anar tan lluny, els mestres d’aquest poble que ensenyen matèries cada dia saben perfectament que al cap de dos dies el que han ensenyat no els haurà servit absolutament per res perquè els alumnes no ho recordaran. Els cuiners del poble saben perfectament que s’esforcen cuinant grans àpats perquè en vint minuts sigui menjat per altres persones de les quals moltes pensaran que ha estat un àpat fastigós. Així molts altres càrrecs. Però, per això deixeu de treballar? No amics meus, just al contrari, perquè això a molts de vosaltres us motiva sense que us adoneu per tal de fer que la pròxima vegada sigui millor. Penseu que us servirà d’alguna cosa o que obtindreu alguna recompensa? No amics meus. D’això en dic l’etern retorn, i és que, la vida no és lineal sinó que es tracta d’un cicle. Ho feu una vegada rere una altra encara que sigui per superar-vos a vosaltres mateixos o per obtenir-ne recompensa. Deixeu-me dir-vos doncs que ho aprofiteu, que aprofiteu aquest cicle, no per obtenir recompensa, sinó per fer-ho perquè vosaltres mateixos ho voleu, perquè us agrada. A mi possiblement no em servirà de gran cosa explicar-vos els ideals Nietzscheans però no em canso, no abandono i no ho faig millor perquè esperi que penseu igual que nosaltres i ens ho agraïu sinó perquè m’agrada exposar-ho i ho faig perquè vull. Deixeu-me que us digui, sense pretendre insultar-vos, que el que vosaltres teniu és moral i el que Nietzsche i jo pretenem impartir és voluntat de viure.- Aquesta vegada no hi van haver crits ni xiulets ni murmuris, però no perquè el poble hagués despertat sinó perquè semblava que no ho havia entès i en conseqüència no sabia què dir. Amb els meus pensaments vaig oblidar-me del profeta i, quan vaig tornar a posar-hi atenció, ja havia canviat de tema. Semblava que ara parlava del llenguatge…

 

– Si us heu adonat, algun cop he parlat de veritat i cal que us remarqui aquest concepte. La veritat no té absolutament res a veure amb la realitat, la veritat la feu vosaltres. La realitat, amics meus, no la podreu conèixer mai de la vida perquè vosaltres mateixos la canvieu. Va dir un savi fa molt de temps, inclús abans de Sòcrates, que el món està en constant moviment i canvi. És veritat, ja que cap de vosaltres tornarà a tenir l’edat que teniu ara ni a ser idèntics a com sou ara en aquest moment. Però, sou aquests els que la canvieu ja que intenteu fer-la totalment estàtica. Cada un de vosaltres, incloent-me a mi mateix, captem l’estímul de la realitat a través dels nostres sentits. Després, en formem imatges que resulten ser la primera metàfora. Finalment, en fem paraules que resulten ser la segona metàfora. Permeteu-me que us digui que la primera metàfora no és igual a la realitat, encara menys, la segona. Nosaltres petrifiquem una realitat que és canvi constant perquè ens sigui més còmode. A partir d’aquí creem el que anomenem veritat o fals. Serà veritat doncs, el que ens sigui útil i beneficiós per tots nosaltres i fals, per contra, allò contrari. Bé, sé que tot això ha sigut molta informació de cop i bastant impactant, però no us preocupeu perquè jo vaig sentir el mateix fins que el meu mestre va dir “jo no sóc un home, jo sóc dinamita”. Aquesta autodefinició va trencar la meva paràlisi i em vaig adonar que hi estava totalment d’acord.- Sembla mentida, però a mi, aquesta frase també em va fer obrir els ulls de cop. Ara ho entenia tot i hi estava totalment d’acord. Desafortunadament, tot semblava indicar que era l’única del poble que pensava d’igual forma que Nietzsche i el seu profeta Zaratustra perquè quan vaig aixecar el cap per observar aquella meravellosa figura que va fer que naixés per primera vegada en la vida, tota la vila l’estava fent fora a cops de tomàquet i pedres…

 

 

Viatge al passat, la filosofia de la sospita

per MERCÉ  GUERRERO

Tot va començar quan em vaig trobar davant d’una màquina del temps, la física quàntica havia avançat tant que ja no només podíem teleportar-nos, sinó que també podíem fer un salt en el temps. No m’ho podia creure, tenia la sospita alguna cosa no aniria bé, llavors, el físic encarregat de l’experiment va adonar-se’n i em va proposar anar a veure els grans filòsofs coneguts com els de la sospita, que havien deixat de creure amb la raó. Aquests eren Marx i Engels que denunciaven el sistema capitalista i l’explotació del proletariat, Feuerbach sospita dels mòbils que inspiren la religiositat, Freud, el pare de la psicoanàlisi, desconfiava de les idees nobles i la cultura dels bons sentiments i, per acabar, Frederich Nitzsche, el filòsof que aniríem a veure per comprovar que la màquina del temps funciona de veritat i que la meva sospita era inútil.

Així que vaig respirar lentament per relaxar-me i vaig entrar dins la màquina amb els ulls tancats, tremolant de por, de sobte vaig notar com tot es movia i quan vaig obrir els ulls em trobava a Torí, era l’any 1889.

Un cop vam sortir, el físic em va donar un cop de colze i em va dir:

-Mira’l és allà, el nostre home, anem a parlar-hi, ens farem passar per uns alumenes que volen aprendre la seva filosofia tan explosiva.

Dit i fet, ens vam acostar a ell i després de presentar-nos li vam demanar si ens podria explicar els punts clau del seu pensament.

-Es clar que us el puc explicar, començaré fent-vos un breu resum del meu primer llibre, Veritat i mentida en sentit extramoral. En aquesta obra, torno als orígens de la creació dels valors i la racionalitat. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. Aquesta societat, en un principi, va firmar un tractat de pau fixant el terme “veritat”, ja que les persones tendeixen a fingir. Aquesta és una designació de les coses vàlida i obligatòria, acceptada universalment. Així doncs, comença l’impuls cap a voler obtenir la veritat per part de l’ésser humà. A través del llenguatge, es dóna el contrast entre veritat i mentida. El mentider utilitza també paraules per fer aparèixer allò irreal com a real. Aquesta semblança de la mentida a la realitat farà que la societat expulsi al mentider. L’home, però, només desitja la veritat de forma limitada: les conseqüències agradables de la veritat, indiferent al coneixement pur.

-Un moment- li vaig preguntar una mica confosa- has dit que la societat expulsa al mentider per explicar coses irreals com a reals, però, alhora, aquesta no vol saber tota la veritat, no vol tenir tot un coneixement pur, només vol saber allò que sigui bo i agradable? Certament, tens molta raó, la societat té molta por a totes aquelles coses que poden ser dolentes, no em sorprèn que tu també tinguis aquesta concepció, al cap i a la fi sempre ens hem estat enganyant. Però no estic d’acord en que…

Llavors, el meu amic físic em va fer callar, no volia que critiqués el seu pensament, el que volíem era no cridar la atenció.

-No, deixa-la que continuï, m’agradaria sentir el seu pensament- va dir Nietzche.

-Perquè creus que les veritats han estat pactades? No veus que cadascú veu el que vol veure, la seva veritat va en funció dels seus interessos, d’aquesta manera mai hi haurà veritats ni coneixement segur, perquè ningú es posa d’acord amb ningú.

-Deixa’m continuar el meu raonament, a veure si puc solucionar els teus dubtes. Per poder accedir a aquest coneixement, s’utilitza el llenguatge. Les paraules són formades a partir d’impulsos nerviosos causats per quelcom exterior, que ens porta a usar falsament el principi de raó
per determinar-ne la validesa. La realitat és totalment subjectiva….

Així doncs, tu ets un relativista, no?

Exacte, no hi ha veritats absolutes, només hi ha diferents punts de vista. A través del llenguatge dividim les coses en gèneres de manera arbitrària. Amb el llenguatge hi ha una limitació brutal de la realitat, es perden molts matisos. Amb les paraules mai no s’arriba a la veritat ni a una expressió adequada, ja que no hi haurà una veritat.

-Això és el que et deia abans, sinó podem explicar la veritat amb el llenguatge, vol dir que aquesta no existeix, perquè el llenguatge l’hem creat nosaltres, l’hauríem de poder descriure, però no podem, no és que la realitat sigui subjectiva és que no n’hi ha!

-Espera’t, “La cosa en si” és la veritat pura, sense conseqüències (ni bones ni dolentes). Les conseqüències són les que va perseguint l’ésser humà amb el llenguatge, descriure la realitat a través d’una finalitat. Per tant, no hi ha una veritat absoluta, només hi ha diferents puts de vista. Si la veritat pura existeix, és totalment inabastable i no es desitja en absolut per al creador del llenguatge.

-Ho sento molt però discrepo…- vaig dir amb un to una mica sec- perquè creus amb una veritat pura? No deies que estaves en contra del món de les idees que plantejava Plató? El que m’estas dient té una certa similitud amb el món perfecte que s’imaginava Plató, no veus que sembla una estupidesa….

-No, no ho es- em va tallar ell, semblava que li havia pujat la mosca al nas, vaig ajupir el cap i vaig continuar escoltant el raonament del llibre Veritat i mentida sentit extramoral. La veritat és que el seu plantejament era força interessant malgrat les meves discrepàncies.- Per descriure la realitat s’utilitzen metàfores. Aquestes metàfores, que queden fixades pel llenguatge, fan inaccessible aquesta realitat. El procés de creació de les paraules és dut a terme a través dels sentits. Un impuls nerviós es transforma en una imatge. Aquesta serà la primera metàfora. Posteriorment, aquesta serà transformada en un so (segona metàfora). Amb aquesta successió al llarg dels anys, les metàfores de les coses no es corresponen en absolut amb les essències originals. Nosaltres creiem conèixer la realitat, però ja no hi té res a veure. Tota paraula es converteix en concepte. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals, s’abandonen de manera arbitrària les diferències individuals per generalitzar amb les semblances del gran grup. Amb aquesta generalització es perden molts detalls i molta varietat. Una fulla de pi i una fulla d’enciam són completament diferents. No obstant, no deixen de ser fulles. I això, amb tots els objectes. Un gos, una taula, una casa… El concepte doncs, és format amb l’omissió d’allò individual i real. La naturalesa, però, no coneix formes ni conceptes, ni gèneres. Només hi ha una “cosa en si” inabastable i indefinible.

-T’entenc, entenc que diguis que la realitat es subjectiva aquest raonament és perfectament vàlid, però….

-Ja tornes a criticar el meu pensament?

-Penso que es un raonament superficial, d’acord, anys rere anys els conceptes de les paraules canvien i ja no s’assemblen a la realitat, però si aquesta no es pot definir mai és perquè no existeix, una cosa que no es pot definir amb paraules ni amb gestos ni amb res, no pot existir!

-La veritat queda com un moviment de metàfores, una suma de relacions humanes que han estat
realçades i adorades poèticament que després d’un ús prolongat, un poble considera fermes. Les
veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són. Per això, per poder arribar a la veritat, l’únic camí és caure en l’oblit, ja que la lluita contra el llenguatge a través del llenguatge és molt difícil.
L’home acaba mentint sense adonar-se’n, de manera inconscient. A causa d’aquest oblit, les seves
metàfores adquireixen el sentiment de la veritat. Tota metàfora és individual, no en té cap d’idèntica
i, per tant, no és susceptible de cap classificació.

-Entenc el raonament, així doncs, per conèixer la veritat pura, hauríem d’oblidar el llenguatge i així el concepte de les paraules coincidira amb la realitat.

-La base sobre la qual es fonamenten totes les metàfores és inestable. La veritat, dins la cambra de la raó, no existeix…

-Veus! És el que et deia!- em va mirar callat, se li va escapar el riure, devia de pensar que sóc la persona més tossuda del món.

-No hi ha res real i universal. L’home busca la comprensió del món, però de manera humanitzada. Es pren l’home com a mesura de totes les coses, però això és un error. Creu que té les coses com a objectes purs davant, però només són metàfores originals, per tant no són coses mateixes. La “percepció correcta” tampoc existeix. Davant la realitat hi ha multiplicitat de punts de vista, no només entre les persones, sinó entre les diferents espècies. Passant a un altre punt, també tinc una certa sospita al principi de casualitat. Quan una imatge s’ha produït milions de vegades s’ha transmès hereditàriament a través de moltes generacions i acaba semblant conseqüència. No obstant, no hi ha la necessitat que passi. Si això passés amb un somni, eternament repetit, seria percebut i jutjat com a real.

-Això es veu clarament amb la física….- el físic em va donar un cop de colze, recordant-me que no podia explicar res del que estava passant en el seu futur i el meu present, podia canviar el curs de la història.

-Física?- el meu amic em va fer una mirada fulminant- Això em fa recordar que la ciència fa el mateix, intenta uniformar-ho tot, crea un món ideal.

-Però si totes les ciències es basen amb l’experiència, amb un estudi constant de la realitat, és la manera més perfecte de definir la realitat, ja que si amb paraules no podem perquè no hi pot arribar, els números amb fórmules i teories si que l’expliquen i que jo sàpiga, la descriuen molt i molt bé. A més, només descriuen una realitat no varies com passa amb les paraules, és més objectiva i tothom hi està d’acord- Llavors Nietzsche es va posar a riure, havia entès que havia atacat el meu orgull físic.

-Crec que aquest punt és una mica polèmic, que tal si passem al meu segon llibre Genealogia de la moral?

-Perfecte, millor que calmem els ànims canviant de tema…

-Vaig començar-lo parlant sobre el que és bo i dolent. Al principi, tot el que feia la noblesa representava el concepte “bo”, d’aquesta manera podia distingir-se dels esclaus. Apreciaven la seva pròpia vàlua, el que no pogués viure a l’altura dels seus nobles ideals era inferior i “dolent”.

-Espera’t, aquí hi ha una cosa que no quadra, els conceptes bons d’avui en dia són la solidaritat, les persones ingènues, el que no vol fer mal a ningú, el que abans de fer mal a algú prefereix callar i no fer res… Com pot ser? Estas dient tot el contrari.

-Com sempre, t’avances, a partir d’aquest raonament, vaig comparar la distinció entre bo i dolent des del punt de vista de la noblesa: les accions dels nobles són bones, les dels esclaus dolentes. I per una altre banda, l’oposició entre “bo” i “dolent”, des del punt de vista dels esclaus: es refereix a l’ús modern de “Bo” per les accions altruistes i “dolent” per les egoistes. Els dos punts de vista són contraris, si o no?

-Exacte, però a on vols anar a parar?

-L’església i el món occidental van canviar el concepte bo de la noblesa per el dels esclaus, de tal manera que el que abans era dolent, ara seria el més bo.

-Ara s’entén tot. Certament, tens força raó i què podem fer per arrelar-ho?

-Quan l’home concebi el món i la vida com són en realitat, quan deixi estar totes les creences, déus i certs rituals, llavors tindrà voluntat de poder, creurà amb les seves possibilitats i no amb un món ideal, per poder-ho fer cal que Déu mori, ja que sense aquest l’home serà home i podrà crear nous valors però primer cal enderrocar els vells, això és conegut com el nihilisme. L’home serà aleshores innocent, lliure. Però per arribar a ser aquest home ha de passar unes certes fases, la primera on és un camell que carrega a l’esquena tota la moral antiga, la d’esclaus, amb tots els criteris establerts. Després del camell, la segona fase passa a ser un lleó, fort, valent que comença a enderrocar la moral, el cristianisme, el platonisme… i finalment, l’últim canvi, el convertir-se en un nen innocent que s’inventa els seus jocs i les regles dels respectius jocs, és a dir, el que és bo i dolent, el que es pot fer i no es pot fer… Aquest nen, ja fa el que vol, ja és un superhome.

-Així doncs, per superar tots la moral imposada hem de deixar de creure en tot el que ens han estat ensenyant durant segles? No crec que pugui ho aconseguim mai, Nietzche, malgrat que lluitem amb totes les nostres forces per acabar amb les creences, la gent té massa por a deixar enrere tots els ideals i tot el que ha estat establert fins ara, si algú s’atrevís a contradir tot això el matarien o el considerarien boig, la societat mai estarà preparada.

-No penso el mateix que tu, arribarà el dia que una persona deixarà de creure, que s’ho qüestionarà tot i que serà lliure.

-Però serà mal vista i la gent no s’hi voldrà acostar, pensarà que està boig. Passarà com tots els físics que van postular-se encontra del geocentrisme i que o van acabar morts o essent nomenats bojos fent-los falcejar les seves teories, unes teories certes que anaven en contra de la creença d’aquell moment. Així doncs, creus que és un procés tan fàcil? Hauran de morir moltes persones que no creguin en res, que lluitin pels seus propis ideals, hauran de passar molts superhomes abans que la societat canviï i els vegi com veritables superhomes, fins aquell moment cap superhome serà considerat superhome així que mai arribaran i la societat mai serà feta de superhomes.

-Ets massa negativa, algun dia tot canviara, les teories dels físics ara s’accepten, perquè la societat ha madurat i ho ha acceptat.

Ja era massa tard, havia de tornar al meva època. Parlar amb Nietzche, un dels filòsofs de la sospita més important va ser molt divertit i malgrat que hi havia molt aspectes que discrepàvem, també n’hi havia hagut que estàvem d’acord. Hem va molestar que fos tan critic amb la ciència, però en canvi em va agradar molt que es comences a qüestionar el principi de causalitat, un principi que a la física quàntica no serveix. M’havia fet passar aquelles tres hores amb ell volant.

Ens vam acomiadar d’ell i vam tornar a la màquina del temps, amb un tres i no res tornàvem a estar a mitjans del s.XXI. Semblava que tot hagués estat un somni, però no ho va ser.

FILOSOFIA PER A NENS

per LAIA CAMÓS CRISTAU.

Amb la descoberta de la filosofia de Nietzsche, tot just ara m’he adonat del trencament amb allò après fins al moment. Amb això vull dir que Nietzsche ha estat l’autor que m’ha tret la cinta dels ulls i m’ha permès descobrir que ni tan sols la filosofia pot dirigir-nos en la nostra moral. Per aquest motiu penso que l’edat de setze anys és una edat tardana per iniciar-se en el camí que realment pot suposar la guia de la pròpia vida. Arribats a aquesta conclusió, he volgut escriure un conte per a nens en el qual indirectament poden aprendre tot allò que jo he après amb l’estudi d’aquest autor.

 

 

– La valentia dels cinc petits talps –

 

Hi havia una vegada, una colònia de talps que vivien sota l’hort d’un home que es deia Joan.

 

Un dia, els pares i mares talps van adonar-se que el menjar escassejava: ja no trobaven arrels per alimentar-se, ni cucs de cap mena. Van pensar que potser el pagès havia deixat de plantar hortalisses a l’hort.

I així va ser. El pagès s’havia posat molt malalt, i per això havia deixat de plantar enciams, tomates, pastanagues, mongetes, cols, bledes, patates…

 

Després de pensar en moltes solucions, el talp més savi digué:

– I perquè no sortim a la superfície? Allà segur que trobem menjar!

– Ni pensaments! – digué un altre – Som talps i estem fets per viure sota terra! Ja trobarem el menjar d’alguna altra manera! Allà fora se’ns poden menjar animals més grans, podem trobar menjar verinós i a més a més també podem trobar caçadors!

 

Els petits talps coneixien el problema de la seva colònia. En Ferran, l’Apol·lo, en Críties, la Marianna i l’Albert eren cinc amics que es divertien junts cavant galeries i amagant-se dins de forats molt profunds. En Ferran era un petit talp, però no un de qualsevol: ell volia ser cuiner. No li agradava menjar cada dia cucs i arrels, era molt avorrit! Volia provar nous aliments, exquisideses de la natura! L’Apol·lo era el fill del talp més savi: sempre explicava als seus companys que bé s’ho passava llegint els seus llibres de ciència i filosofia. Era molt llest! En Críties era el xerraire de la colla. No parava mai de parlar! Sempre tenia alguna cosa per explicar als seus amics. La Marianna era la única nena del grup, però era la més valenta de totes! Li agradava explorar i buscar mil aventures sota terra! Però començava a estar farta de veure només terra… i més terra… i més terra… Ella volia veure coses diferents! Per això l’havien renyat algun cop els pares: havia intentat sortir a la superfície! L’Albert era el matemàtic. Sempre ho calculava tot! Per això s’alertà quan va saber que s’estaven quedant sense menjar:

– Quants quilos queden? Només vint? No en tenim prou per alimentar tota la colònia! Hem de sortir a la superfície!

– A la superfície? Però què dius Albert! – va dir l’Apol·lo – Els pares diuen que ja trobaran una altra solució!

– Doncs jo estic d’acord amb l’Albert. – va dir la Marianna- Sempre he pensat que allà trobaríem la solució a tots els nostres problemes.

– Impossible! – va dir en Críties – Allà se’ns menjarien els altres animals! Correríem un gran perill!

– És cert, – digué en Ferran – però estic segur que a l’exterior hi ha més coses bones que dolentes. Per exemple, a tu, Críties, t’agrada molt parlar. Allà fora podries aprendre a comunicar-te amb molts animals i així conèixer més llengües! Tu, Apol·lo, de gran podries ser mestre i ensenyar tot el que saps als altres animals! Jo també me’n beneficiaria: allà hi trobaria tots els ingredients necessaris per fer una recepta deliciosa!

– Vist d’aquesta manera, – va dir en Críties – potser tens raó. Però tenim un altre problema! Com convencem als pares?

– Tinc una idea! – va dir l’Albert – Per què no els expliquem tot això que hem estat dient entre nosaltres? Si hem pogut convèncer l’Apol·lo, cosa que era molt difícil, segur que podem convèncer al seu pare i tota la resta!

– Serà molt difícil, Albert. – va dir la Marianna – Hem de buscar una altra manera. Us proposo una cosa: per què no sortim a fora i busquem menjar? Entre tots cinc carreguem tot el que puguem i ho portem al cau i ho ensenyem als pares. Llavors veuran que tenim raó, que a fora trobarem el que necessitem!

 

Dit i fet. Els petits van sortir a fora, això sí, vigilant molt que no els veiés cap animal perillós! Van recollir tots els aliments que van poder i van dur-los al cau.

Els pares, preocupats perquè feia estona que no trobaven els seus fillets, van veure’ls arribar:

– On éreu? Estàvem molt preocupats! I d’on heu tret tot aquest menjar? Que potser heu pujat a la superfície? Sabeu que ho teniu prohibit!

– Espereu, – va dir la Marianna – Us hem d’explicar una cosa. Sabem que no us hem fet cas i que hem incomplert les normes, però ho hem fet per una bona causa. Hem sortit per buscar menjar perquè aquí baix no n’hi ha prou per a tots. Amb això us volíem demostrar que allà dalt, a l’exterior, hi ha la solució al nostre problema. Allà hi ha menjar per alimentar deu colònies, si fa falta! Amb l’ajuda de l’Apol·lo i els seus coneixements hem pogut triar els aliments bons dels dolents i aquí teniu tot el que hem pogut portar entre tots cinc.

– Nois, – digué un talp adult – heu infringit les nostres lleis, i per això estem enfadats. Però, d’altra banda, ens heu demostrat que us preocupeu pels problemes dels grans i que intenteu buscar solucions. Crec que, ara que ho hem vist, tots estem d’acord amb vosaltres. Hem de pujar a la superfície per poder seguir vivint aquí! Petits, acabeu de salvar la colònia!

– Visca! – van dir els petits-.

 

I així va ser com els talps van deixar enrere la foscor i l’avorriment de les vies subterrànies per començar a viure sota la llum del sol.

 

 

– FI-

 

Lectura entre línies

Un cop acabada la lectura, m’agradaria explicar el simbolisme que hi he volgut donar.

Ja només començant el conte veiem la següent afirmació: “una colònia de talps que vivien sota l’hort d’un home”. A qualsevol persona li podria semblar un fet normal, però si ens aturem a analitzar l’oració veiem que “sota l’hort d’un home” podria equivaldre a la situació que estem vivint en la societat actual: la majoria viu sota una moral imposada, sota la moral del “haver de treballar”, “haver d’estudiar”, “haver de tenir èxit laboral”, i per tant no deixa de ser un “haver de”. Ja la sospita nietzschiana posava en qüestió tota la tradició occidental anterior iniciada per Plató i tots els altres filòsofs de l’antiguitat. La filosofia clàssica està feta malbé per la tradició intel·lectual que ens mena a cercar el sentit de la vida fora de la vida. Voldria aclarir que en aquest primer punt pot semblar que els talps vulguin sortir de la caverna, però el seu objectiu no és buscar la veritat absoluta, cosa que seria una guia imposada, sinó que surten per trobar el sentit i el poder de la seva pròpia vida.

 

En el següent paràgraf veiem que l’entorn dels talps ha canviat, ha empitjorat. Es proposen com evolucionar, i aquí hi entraria la tesi de Darwin: “si no t’adaptes, subcombeixes”.

 

“Som talps i estem fets per viure sota terra!”. Els talps no només estan condicionats per la seva pròpia naturalesa, sinó també per la moral kantiana instaurada en la societat del “no heu de sortir a la superfície”. Per tant, en aquest conte també hi trobem l’imperatiu catagòric de Kant.

 

Seguidament, un dels adults exposa els riscos que comportaria sortir a l’exterior. Aquests podrien ser ben bé els obstacles dels quals ens parla Plató en el camí de sortida de la caverna però, tal i com hem dit abans, els talps volen sortir per trobar el sentit i el poder de la seva pròpia vida.

 

Una de les coses que m’agradaria destacar més d’aquest conte és el simbolisme que hi ha darrera els noms dels cinc personatges principals. El primer de tots és en Ferran, que vol ser cuiner. Hi veiem, doncs, una relació amb el famós xef Ferran Adrià, un clar exemple d’evolució i transformació. Junt amb el talp que porta per nom Apol·lo, podem relacionar-los amb el déu que té el mateix nom. Apol·lo és el déu de l’ordre, el seny, de la mesura, de la prudència. És símbol de la tranquil·litat, cosa que es veu plasmada en el caràcter dels dos personatges del conte. En Ferran però, serà un dels primers en ser convençut per pujar a la superfície. Dit d’una altra manera: vol deixar de ser Apol·lo per ser Dionís. En Críties és el xerraire. En filosofia podriem relacionar-lo amb els sofistes. Justament hi ha un sofista que portava aquest nom. Recordem que els sofistes eren un grup de professionals de l’ensenyament que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves la tècnica de la retòrica. Pel que fa a la noia, el seu nom està inspirat en Marianne, la protagonista del quadre La llibertat guiant al poble d’Eugène Delacroix. Marianne està considerada un símbol de la llibertat, ja que, a l’obra d’art, representa la líder de la Revolució Francesa. A part d’això, també representa l’esperit de Dionís, divinitat del joc, de la festa i la rauxa. En conseqüència hi intervé la moral dels senyors, és a dir, la moral dels forts, dels que prenen la voluntat i el poder com a guia. Per acabar, l’Albert és el matemàtic, d’aquí el seu nom inspirat en Albert Einstein. És el personatge que representa el conflicte de l’utilitarisme de Mill, ja que aquest considera que tot és quantificable, i per tant hi intervé la teoria del MAXIMIN (màxim bé per al màxim nombre). En el tema de la llibertat, l’Albert va lligat amb la Marianna, ja que segons Mill, la llibertat és un instrument imprescindible per a la felicitat. D’altra banda, els adults representarien la moral dels esclaus, la moral de ramat i de la massa, símbol del nihilisme.

Una qüestió: per què els protagonistes són infants? No només perquè així posem el destinatari al mateix nivell del conte, sinó també perquè per Nietzsche el nen és el símbol del Superhome (voluntat de poder a escala humana). Només el nadó és innocència, obertura a la vida, pura potencialitat, creació i futur en estat pur. En el nen la vida torna a començar i es reinventa a si mateixa com a potencialitat pura.

 

Un cop explicada la psicologia de cada personatge ens centrarem en l’anàlisi d’algunes intervencions rellevants, com per exemple una d’Apol·lo: “Els pares diuen que ja trobaran una altra solució!”. Això ho podem considerar un argument d’autoritat, i per tant, una fal·làcia. Una altra cita, aquest cop de Críties: “Allà se’ns menjarien els altres animals! Correríem un gran perill!”. Sens dubte la colònia està patint una crisi, cosa que podem relacionar amb la nostra actualitat.

 

Quan Ferran diu a Críties “Allà fora podries aprendre a comunicar-te amb molts animals i així conèixer més llengües!” fa un clara referència al llibre Sobre veritat i mentida en sentit extramoral de Nietzsche, on se’ns explica que, segons l’autor, el llenguatge i la veritat són una metàfora, una il·lusió, una ficció que ha oblidat el seu origen fictici. No és, però, que Nietzsche menyspreés el llenguatge; ben al contrari, el considerava una de les obres més significatives dels humans, que a través de la pauraula han construït un ordre en el real. El problema és que el llenguatge ha domesticat el món però al mateix temps ens ha convertit en éssers morals, a través de la paraula restem presoners de conceptes que tenen una existència exclusivament lingüística, com “veritat” o “mentida”, conceptes que en ells mateixos, ens impedeixen veure el món tal com és per convertir-lo en un fet moral.

 

Quan l’Albert i la Marianna proposen com convèncer els pares, es veu clarament una contraposició entre el racionalisme i l’empirisme: si només ho expliquen (ho raonen), els pares no acceptaran la proposta, en canvi, si ho demostren amb fets (empirisme) els pares acabaran cedint.

 

Cap al final, quan la Marianna diu “Hem sortit per buscar menjar perquè aquí baix no n’hi ha prou per a tots” es planteja l’objectiu final de l’ètica utilitarista: la felicitat pel màxim nombre de persones.

A l’intervenció final, on parla un adult, es pot fer un paral·lelisme amb allò que he dit al principi d’aquest treball: conèixer la filosofia de Nietzsche m’ha fet obrir els ulls davant la moral dels nihilistes, en el cas del conte, els petits talps han fet obrir els ulls als adults amb la possibilitat de trobar la solució al seu problema a la superfície.

 

Per tant, com a conclusió de tot plegat, podriem dir que, el que s’intenta explicar amb el conte és que cal deixar la moral dels esclaus per portar a terme la moral dels senyors. Cal prendre la voluntat i el poder com a guia, i no la moral de ramat i de la massa, la qual ens fa tots iguals.

Wittgenstein II

per COSMOS FOWLER. 2012.

Imaginem, per un moment, que aquest escrit és un tauler de joc (el qual es pot concebre com un tauler genèric, semblant en forma a un tauler d’escacs) posicionat entre jo (l’emissor) i el lector. Les paraules d’aquest escrit són peces de joc, les quals he extret d’un repositori de moltes peces, que duc sempre a sobre, i llavors he desplaçat per sobre d’aquest tauler per tal de crear diferentes distribucions de peces que equivalen a frases i altres construccions lingüístiques. Puc col·locar i desplaçar les peces-paraules de qualsevol manera (heus ací: “pedra espasa anec conill”), però les organitzo així per tal que el lector es pugui veure afectat d’alguna manera, o bé a través de la transmissió d’imatges o sensacions o per qualsevol altra fi que pugui tenir l’ús del llenguatge.

 

Com sorgeix un “significat”, aquest sentit o transmissió, a través de les peces-paraules, tal com les organitzo a sobre del tauler que és aquest escrit? El significat vindrà donat pel joc que estem jugant a sobre del tauler amb les peces-paraules, que pot ser qualsevol. Suposem que estem jugant als escacs-empírics, un joc que es juga desplaçant peces per construïr frases que volen detallar imatges i fenòmens experimentats en el món, és a dir, un joc de llenguatge que s’utilitza pel fi de descriure coses. Suposem també que el lector comprèn aquest joc dels escacs-empírics, la seva normativa (com es poden moure les peces-paraules perquè les jugades li transmetin una concepció o descripció o imatge).

 

Llavors, quan jo desplaço unes peces-paraules perquè es llegeixi “un quadrat és blau”, el lector, que entén les normes dels escacs-empírics, podrà copsar un significat d’aquest desplaçament si visualitza les peces col·locades al tauler de tal manera que li semblin ser d’escacs. Serà llavors que podrà concebre d’una figura dos-dimensional limitada per quatre costats amb un color més o menys distint (aquell que solem anomenar “blau”).

 

Què representa un joc, com serien els escacs? És una convenció social, un seguit de regles establertes a partir de les quals podem interaccionar. En els escacs, la peça del rei no té per si mateixa una essència que limita a quines caselles del tauler la puc col·locar, només existeix la convenció de poder moure-la una casella en qualsevol direcció. És també així amb el joc de llenguatge. Podem col·locar peces com volguem, però perquè en poguem fer ús, per poder jugar, les hem de visualitzar o interpretar seguint una convenció o una altre.

 

És ara que cal destacar que hi ha altres jocs, diferents als escacs-empírics. Els escacs són només una convenció social de la multitud de convencions que tenim al nostre abast, un sol joc del llenguatge. La convenció social és el que fa que davant d’un context determinat (imaginem-nos en el procés de descriure una pintura abstracte que hem vist a un amic) es percebi una cosa en una distribució i no una altra. Així, davant d’un tauler que duu les peces-paraules “un quadrat és blau” instintivament veurem les peces com si fossin d’escacs, i la nostre ment s’ajustarà a la normativa dels escacs-empírics i el significat que aixó comporta, degut al haver après la convenció de fer-ho.

 

De fet, podriem atribuïr innombrables significats a una organització de peces-paraules, si els tinguèssim presents en visualitzar les peces, però el nombre de funcions que pot exercir el llenguatge vindrà limitat pel nombre de convencions que compartim alhora de començar a intercanviar jugades al tauler, ja que no podem pretenir que les jugades que fem siguin interpretades tal com les intencionem. Així, el significat no correspon a la paraula de cap manera, sinó que sorgeix per com l’usem i com és interpretat en el procés de jugar jocs de llenguatge.

D’aquesta manera, aquell qui manté que el llenguatge només segueix una convenció, que les peces-paraules són per si mateixes d’un sol joc, sotmeses en essència per les normes d’aquest joc de llenguatge, està reduïnt una eina multifuncionària sense sentit propi a una sola funció. Aquesta posició essencialista es pot comparar amb l’afirmació que amb un tauler i unes peces només es pot jugar als escacs, quan en realitat també podem jugar a dames.

 

Imaginem-nos un tauler que duu a sobre la peça-paraula “Aigua!”. Què vol dir la peça? És una peça de dames, l’ordre d’un mestre al seu criat de portar-li aigua? O és una peça de backgammon, exaltant el descobriment d’un oasi en el desert per part d’un home assedegat? És només una peça de joc, però pot ser interpretada i visualitzada com a qualsevol mena de peça. Només podem intuïr la funció de la peça a través del seu context, a través de la situació en la qual és col·locada, del tó de veu amb el qual és parlada, fent un intent d’entendre el que busca crear aquell qui l’ha col·locada a la taula. Si s’observa l’il·lusió òptica del Cub de Nécker serà més comprensible com una peça-paraula rep el seu significat a través de convenció i context:

Aigua!
Aquesta figura és dos-dimensional, però és percebuda com a cub tri-dimensional transparent. Si es mira fixament per uns segons, sembla alterar el seu sentit. Si es continua mirant fixament, tornarà al seu estat original. D’una manera semblant podem descriure les peces-paraules: si imaginem que la persona que crida “Aigua!” pateix molta set, però s’ho amaga, ens pot semblar que el significat és una exaltació davant de l’idea de beure aigua, i si imaginem que uns minuts abans havia demanat aigua, ens pot semblar ara que el significat és un ordre per ser dut aigua, enujat per no haver-lo rebut anteriorment. Aquest exemple és una demostració de com el sentit sorgeix de l’ús.

 

Els jocs que aquest escrit ha descrit equivalen a simulacres d’alló que anomenem llenguatge, del seu ús. El llenguatge quotidià representa un seguit de jocs establerts per convencions, que representen activitats i formes de vida, maneres de concebre de coses a partir de les peces-paraules. On el primer Wittgenstein volgué reduïr les formulacions no-empíriques a un sense-sentit, el segon accepta la naturalesa imprecisa del llenguatge, i es proposa la reducció fins a l’ús del llenguatge, el qüestionar allò que es vol transmetre, i si un seguit de paraules es poden integrar amb un determinat joc del llenguatge, cosa determinada per convencions quotidianes sociolingüístiques.

 

Es podria comentar que Nietzsche prefigura alguns dels conceptes bàsics del segon Wittgenstein amb la seva anàlisi lingüística en Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, quan descriu les paraules com conceptes que expressen perspectives (maneres de viure, cosa a la qual sembla fer ressò Wittgenstein quan parla del llenguatge com a forma de vida) que existeixen per l’ús pragmàtic (llenguatge com a eina). Nietzsche també conclou mitjançant arguments lingüístics que l’ús del llenguatge no es pot desciure només com a relació entre paraules i coses (tal com estableix el segon Wittgenstein davant del seu Tractatus). I quan Nietzsche parla de la veritat com a convenció i l’ús social del llenguatge establint aquesta convenció, qui no pot veure elements paral·lels en la sociolingüística present en els jocs de llenguatge wittgensteinians?

 

Per anar acabant, s’ha de fer menció de la importància que té l’empirisme en el moviment de la filosofia analítca, especialment en les reduccions de la pregunta de Wittgenstein. Davant dels problemes filosòfics (o lingüístics) el primer Wittgenstein suggereix la seva reducció a proposicions empíriques, i el segon, la seva reducció a alló que es vol dir o transmetre que, per estar mal-situat en la convenció en la qual es troba, origina el problema que el filòsof ha de resoldre. Es podria il·lustrar un reduccionisme a allò que es vol dir postulant un intercanvi vers el problema clàssic que diu: “Si un arbre cau al bosc, i ningú el sent caure, ha fet un soroll l’arbre, realment?”

 

Davant d’aquesta pregunta un home, el qual anomenarem David, respón que sí, que es podria comprovar empíricament que fa un soroll si es deixés una gravadora electrònica al bosc amb la qual es podria captar i després observar les ones sonores que es produeixen en absència d’oients. Un segon home, el qual anomenarem René, respón que no, que sense ningú present per experimentar el fenòmen auditori, no es pot dir que l’arbre produeixi un soroll en caure.

 

La reducció del problema seguiria mitjançant una anàlisi lingüística: què és el que es vol dir? Encara que sembli que David i René disputin la naturalesa del món, el seu conflicte sorgeix només del llenguatge, i alló que intenten comunicar. David enten soroll com la presència d’ones sonores, i René, com la informació neurobiològica transmesa en el fenòmen auditori: només hi ha conflicte en definició. Ambdós coincideixen completament amb les seves espectatives del món, i de com el trobaran: David dirà que hi ha só en veure les gravacions, i René, en veure l’escaneig cerebral del fenòmen neurològic auditori.

 

Es poden reduïr els “grans problemes de la filosofia” a alló que es vol dir, cosa que significa dissoldre qualsevol pregunta. Wittgenstein proposa que la confusió sorgeix d’un conflicte entre jocs de llenguatge, el jugar jugades que no tenen sentit en un joc d’escacs-empíric, però potser sí que en tindrien en el joc de dames-metafísiques.

 

Quan Moore analitza el conflicte d’ús vers el llenguatge moral, redueix el llenguatge a allò que es vol dir, que pot ser una descripció empírica emotiva. En un sentit general, la reducció és dut des del conflicte filosòfic als fenòmens empírics, si n’hi ha, tal com els descrigué Hume: mai es va més enllà de les nostres percepcions, mai es qüestiona aquesta paraula de “realment”, només es dissol la pregunta. La gran diferència rau en la revolució d’allò que Wittgenstein considera “el sentit”.

 

Una vegada un amic em comentà que llegir Wittgenstein era com una setge – requereix dedicació total en combinació amb una expectació pel sofriment intens. També em va dir que en el millor cas, ell entenia una desena part del que diguè Wittgenstein, però que estava força segur que tenia raó sobre absolutament tot. En haver intentat copsar el més bàsic del pensament del segon Wittgenstein, aquell qui escrigué, entre altres coses, les Investigacions Filosòfiques, em sembla que entenc de primera mà el que em volia dir aquell amic.

 

LA SETMANA CULTURAL HA ARRIBAT A LONDRES

Per  PAULA  MAYNAU de CRUZ. 2012

El retorn de Charles Dickens

Després de dos anys inactiu, el nostre estimat escriptor de Portsmouth torna amb una nova novel·la. Una novel·la que ens despertarà interès només de llegir el títol. Per més informació vegeu la pàgina 10.

 

GUANYADOR DE L’ENQUESTA SOBRE STUART MILL

 

La setmana passada i en motiu de celebrar la setmana cultural que aquest any se celebra a Londres, vam proposar als nostres lectors una enquesta sobre un dels personatges més importants de l’època: John Stuart Mill. De totes les enquestes, n’hem seleccionat una, la més interessant. Aquesta enquesta s’emporta el premi el qual consisteix en un descompte del 75% pel pròxim llibre de l’autor el qual sortirà ben aviat! Per saber qui ha guanyat, vegeu la següent pàgina amb el nom del guanyador i l’enquesta sencera.

ENQUESTA A HARRY STYLES, GUANYADOR DEL CONCURS

1. Heu sentit a parlar mai de Jhon Stuart Mill?

No hi ha cap dubte que l’empirista anglès més conegut del segle XIX és John Stuart Mill. Economista, polític, historiador, escriptor, editor i filòsof així com defensor dels drets femenins, empleat de la Companyia de les Índies Orientals per més de 30 anys (1823-1858), i ben aviat membre del parlament britànic

1. Em sabria definir el concepte llibertat segons allò que proclama aquest autor?

La llibertat consisteix e el fet que l’individu ha de ser lliure per fer el que vulgui mentre no faci mal al pròxim. Cada persona és per si mateixa suficientment racional per poder escollir les seves pròpies decisions sobre el seu propi bé i escollir, així mateix, la religió que li sigui més escaient. El govern només ha d’intervenir quan es tracti de la protecció de la societat.

1. Amb quina llibertat de Mill es sent més identificat?

Tenint en compte la resposta anterior i diferenciant entre la llibertat individual en la qual l’individu pot fer tot el que vulgui i sense que la societat el limiti; i amb la llibertat col·lectiva, on es busca el millor per la societat, penso que em sento més identificat amb la llibertat individual ja que mentre no es faci mal a algú aliè a mi mateix, puc fer el que em sembli més convenient sense haver de donar explicacions i sense haver de preocupar-me dels altres. Si, ho reconec, sóc egoista, però qui no ho és?

Quan dono aquest argument, estic pensant en exemples tal com la masturbació. La masturbació, majoritàriament a la nostra societat, està molt mal vista ja que és un pecat tenir desitjos carnals. La masturbació estava i està prohibida per l’església. Però per què? Per què ha d’estar prohibida si és una cosa que un fa en la intimitat i que no perjudica a la societat? No obstant això, quan un es masturba ho fa en una habitació tancada on ningú el pot veure, no ho fa en mig d’una plaça pública. Primera perquè té vergonya i segona, perquè sap que si el descobrissin seria castigat per cometre un pecat, primer per la societat i després rebria el càstig diví de Nostre Senyor com podria ser anar a l’infern on, com tots sabem, és un lloc menyspreable, horrorós, on s’hi ajunten tots el pecadors. Déu faci que no hi haguéssim d’anar!

Per tant, el tipus de llibertat individual que proclama Mill està en desacord amb la religió cristiana i aquesta llibertat només es podria dur a terme en societats on no hi hagués repressió religiosa.

Cal dir també que Mill és un inconformista i un reformista; en conseqüència considera q l’individu no té perquè donar explicacions dels seus actes a la societat, mentre aquests no afectin a ningú més que a ell mateix. És allò que a vegades se’n diu “Principi del mal”: la societat només pot limitar la llibertat d’una persona si està amenaçada en fer mal a una altre, però ningú ha de ser defensat contra si mateix. Com és obvi, si aquest Principi es planteja així, apareixen problemes seriosos: potser resulta difícil trobar un acte les conseqüències del qual només m’afectin a mi mateix, tal com he mostrat en l’exemple anterior.

1. Creieu que hi hauria d’haver uns límits envers la llibertat?

La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió, entre les quals la més temible és la que prové del poder d’una opinió pública que pretengui imposar els sus vulgars costums o creences. La llibertat no consisteix en sotmetre’s a la llei del número, ni es pot veure limitada per la tirania de la majoria. No hi ha cap mal en l’opinió: tota aplicació d’aquest principi es produeix en l’àmbit del drets concrets. Però l’individu s’ha de donar comte de tot acte perjudicial per als interessos del altres.

La qüestió de la llibertat ha de ser entesa, doncs, en el context de l’efectivitat i de l’utilitat de la llibertat per la felicitat. La llibertat és instrumentalment valuosa, però no “intrínsicament” valuosa: l’intrínsicament valuós és la felicitat. Seria un error considerar que Mill parla de la llibertat natural quan el seu criteri implica que els humans participen d’una societat política, la única que en definitiva pot avaluar les conseqüències de la llibertat com a criteri. És per això que no tots els individus poden gaudir de total llibertat: els nens no han de ser lliures, per exemple, per dir si volen, o no, aprendre a llegir i el mateix es podria dir d’algunes deficiències psíquiques o de la barbàrie.

1. Per què creus que Mill afirma que la felicitat constitueix el criteri utilitarista?

Mill afirma que cal entendre la felicitat des d’una òptica utilitarista, però amb això no vol dir pas que ens hem de centrar en la felicitat que ens provoca quelcom, sinó que hem de tenir en compte la felicitat projectada a tots aquells a qui aquesta acció ha fet feliços. No obstant això, per a Mill, la persona que fa efectiva l’acció ha de ser capaç de distanciar-se com un espectador extern.

1. Em podria especificar el significat al què es refereix John Stuart Mill amb espectador extern?

Personalment penso que Mill amb això vol dir que, com que l’utilitarisme vol fer passar per davant de l’interès i la felicitat individuals, l’interès i la felicitat col·lectiva sota la màxima “el màxim bé pel màxim nombre”, qui realitza l’acció ha d’estar d’acord a fer passar interessos aliens per sobre dels seus individuals.

Ara bé, crec que la història ens ha demostrat que per a la naturalesa de l’home, realment es fa difícil sobreposar la felicitat d’un mateix per a la felicitat dels altres. Tal com deia Hobbes, l’home és egoista per naturalesa i l’home és un llop per a l’home. Donat que l’objectiu final de l’home, des dels seus origens, ha estat assolir la llibertat, em pregunto com és possible que Mill, tot i proclamar un cert tipus de felicitat col·lectiva, ens ho fa mirar des de la distància?

1. Així doncs, vostè m’està afirmant que no està d’acord amb la tesi de Mill segons la qual és més important la felicitat de molts que la d’un sol?

Amb la resposta anterior el que vull dir és que Mill està plantejant un problema pràctic que es fa més fàcil de resoldre teòricament que no pas en la realitat; ja que afirmar que no podem se feliços en una societat infeliç i que hem de prioritzar la felicitat col·lectiva per sobra la felicitat individual, és molt fàcil com a teoria, però penso que a la pràctica ho podem definir com una teoria utòpica.

 

1. Creu, doncs, que potser aquesta teoria de la felicitat utòpica de la parla es podria portar a terme en una societat futura del segle XXI?

Tenint en compte que ja en la nostra societat s’estan donant revolucions tals com la revolució industrial o la revolució liberal, em temo que la humanitat seguirà evolucionant en termes de poder i capital, fet que farà augmentar la visió individualista i no la col·lectiva.

Dit això, crec que parlar dels altres ara, al segle XIX i Anglaterra és molt més fàcil del que ho podrà arribar a ser d’ara en endavant, ja que amb la cada vegada més patent distinció de classes, les igualtats i sobretot les desigualtats es faran més evidents i, en últim terme es farà molt més difícil arribar a punts de felicitat col·lectiva.

 

Curs 2010-2011

 

JOHN STUART MILL

llibertat i utilitarisme.

per Estel Pons.

 

 

 

– Bé, jo vaig a fer el cigarro a fora. Si ve el cambrer demaneu un tallat per mi.

– Espera, t’acompanyo.

 

 

– Això de la llei antitabac és una putada. Als fumadors ens tenen ben marginats: primer sales separades per fumadors i ara ni això, al carrer. És que ens ho acabaran prohibint fins i tot a casa!

– Home, ja tens raó, però en part ho entenc, hi ha gent que li molesta el fum.

– Val, d’acord. Però em sento pressionat. A mi m’agrada fumar, no ho vull deixar i sento com si estigués fent alguna cosa mal feta. Aquí al carrer, hem d’estar fumant a peu dret mentre passa tot de gent que ens mira com si fóssim il·legals… Ara mateix, has vist aquella dona com ens ha mirat?

– Si, a mi també em posa nerviós. Surts per relaxar-te fent el cigarro i la gent et mira com si fessis algú mal fet. Ara fumar no està de moda. I segur que aquella dona ha pensat: “pobra gent, tot i sabent que fumar mata continuen fent-ho, estan enganxats al tabac, hauríem d’ajudar a deixar-ho”.

– Ja veus, últimament hi ha molta gent que em pregunta si ho vull deixar i s’ofereixen a ajudar-me. Jo els dic sempre que no, que pesats. És més, ara encara tinc més ganes de fumar.

– La meva germana, cada cop que em veu, m’ho diu. Ja sé que no és sa, ho posa a les mateixes caixes de tabac, però d’alguna cosa ens hem de morir no? Ja sóc prou grandet per decidir el que faig. Entenc que els molesti que fumi al seu costat i ho prohibeixin perquè els perjudico la seva salut però si vull fumar a casa meva ningú no m’ho pot impedir.

– Només faltaria! Sembla que cada vegada més facin lleis per aconseguir que la societat progressi. Cada cop ens sentim més coaccionats, mancats de llibertat.

– Trobo que hauria de ser al revés. Com més llibertat individual hi hagués més evolucionaria la societat. Vull dir que apareixerien noves idees, varietat de situacions, estils de vida i després la gent triaria el millor, però si només ens quedem amb una i anem prohibint les altres…

– Sembla que vulguis dir que amb l’experiència aprendrem a construir una societat millor però l’ésser humà ensopega més d’un cop amb la mateixa pedra.

– Sí, però entre poc i massa. El nostre Estat no és ni molt liberal ni una dictadura, tenim unes llibertats i uns drets i deures intocables per qualsevol govern que és la Constitució.

– Però això de les llibertats, si són individuals o no és poc clar; la línia que divideix l’àmbit privat i el social és molt borrosa. Som éssers socials, no aïllats, qualsevol decisió o idea que decideixi emprendre pot afectar indirectament altres persones del meu voltant… Ei, mira aquella dona que travessa el pas de zebra, porta burka.

– Ostres sí. Veus, això haurien de prohibir. Amb els fumadors tothom s’atreveix però quan son coses de l’Islam ningú diu res.

– Carai, aquí parlant de la llibertat de les persones envers l’Estat i ara dius que això s’ha de prohibir? Aquesta dona pot vestir com vulgui.

– No, però això afecta les altres persones.

– Per què? Tens por que hi hagi un terrorista sota el vel o què?

– Home, per casa que vagin com vulguin però en llocs públics han de respectar l’altre gent. A més no crec pas que ho hagin decidit elles d’anar vestides així. No ets ningú com a persona, no tens personalitat pròpia, ni rostre,…

– Si el seu home les obliga a anar així i et demanen ajuda si que pots intervenir-hi però si no? Si elles ho accepten, no tens cap dret a posar-t’hi.

– Això és el que argumenten aquests religiosos extremistes que viuen del sistema però també hi ha un límit no? Que aquesta dona vesteixi així afecta a tota la societat.

– Si però això és la teva opinió, hi ha gent que no pensa igual que tu.

– Bueno, és la meva opinió i la de la majoria de la societat.

 

– Per això mateix, la majoria no té cap dret a imposar res a la minoria. Quan la majoria intervé en la conducta purament personal és molt provable que ho faci malament. La bona conducta pot ser dolenta per altres i les dues s’han de respectar, no es pot imposar als altres com si fossis un colonitzador.

– Dit així sona molt malament però també ho post dir disfressat sota el nom de democràcia.

– Què vols dir?

– Democràcia significa amb grec, govern del poble i d’això no en té res. És el govern de la majoria de la gent que va a votar, que no arriba ni molt menys a la meitat de la població en edat de vot. Però tornem al que anàvem, en el deure envers els altres la majoria si que té un paper important. En aquests, l’opinió majoritària del públic normalment és correcta perquè el que fa és jutjar els seus propis interessos, és a dir, com els afectaria la conducta si se’n permetés la pràctica. I en aquest cas del burka, no proporciona bons interessos a la majoria de la societat , per tant, és una conducta dolenta.

– Però vols dir que és correcte aquest salt que m’acabes de fer? Què és per tu el que fa que una acció sigui bona o dolenta?

– Penso que el que tota persona busca és la felicitat, plaer i absència de dolor. Però hi ha dos tipus de plaer: físic i intel·lectual. Aquest últim és molt més important, és més durador i més sà, també és més difícil d’aconseguir perquè requereix un treball previ. Però si domines seràs més lliure i tens la possibilitat d’entendre i escollir entre els dos plaers.

– Però a mi, felicitat em sona massa romàntic i poc creïble i per plaer entenc alguna cosa efímera. Penso que actualment el que ens mou no és res d’això, sinó la tranquil·litat, el benestar. Tothom vol que no el facin fora de la feina, que no es posi malalt, que no entrin a robar…

– Val, doncs ho deixarem en benestar. Penso que la conducta bona és la que permeti aquest benestar al màxim nombre de persones i com més persones desitgin aquesta conducta, més bona serà.

– No home, tornem a estar com abans. Això és subjectiu, el desig de les persones envers algun comportament és totalment modificable, la publicitat viu d’això i a part, no penses que som egoistes per naturalesa? Si tothom mira per la seva banda, qui decidirà basant-se en el benestar comú si contradiu els seus interessos individuals?

– Vols dir que som tan egoistes? Som éssers humans, hem rebut una educació i tenim un cert sentiment d’empatia, per experiència, autoestima, semblança, tenim una sentiment de deure respecte els altres que quan fracassa es converteix en remordiment.

– Però tampoc pots donar cap prova del desig d’aquest benestar comú. És un concepte molt teòric i ideal, per experiència hem vist gent que prefereix el seu propi benestar abans del general. A més ara sembla que t’estiguis contradient: fins ara defensaves la llibertat individual i ara l’obligació del benestar de la majoria. Si haguéssim d’escollir el comportament que més benefici porti a la majoria, llavors hauríem de prohibir el tabac no?

– Però si el meu comportament no perjudica als altres no em poden dir res, que jo fumi a casa meva no perjudica el benestar de la societat.

– Això de la majoria com a criteri de veritat no creus que és injust? La minoria és marginada, una part de la societat no podrà arribar al benestar.

– I tu què proposes?

– Un equilibri entre la majoria i la minoria. Tenir en compte qui té menys perquè no hi hagi tantes desigualtats, establir mínims per garantir un cert benestar per tothom. Intentar d’actuar de manera imparcial.

– Ja saps que això és molt difícil, sempre hi haurà gent que es queixarà per una banda i per l’altra. Quan es toquen els interessos personals tothom crida.

– Si, i ara amb aquesta crisi què? Ens quedarem sense societat del benestar?

– Ai noi, en aquests temps difícils tothom procura per si mateix i preferim una cosa segura abans d’arriscar-nos a aconseguir una altra de millor. Així que vaig a prendre’m el cafè i cap a la feina, sinó encara seré jo el que em quedaré sense benestar.

Per  Neus Casamort
Heus aquí un pare de família, de fet, el meu pare, que cada nit, abans d’anar a
dormir, explicava una història al seu fill, és a dir, a mi. Però no m’explicava pas
el típic conte de “el gat amb botes” o de “la caputxeta vermella”, no, ell preferia
explicar-me de manera senzilla els pensaments de grans filòsofs de l’antiga
Grècia, sobretot Plató i el seu llibre anomenat “La república”.
Així és com una nit va venir a la meva habitació disposat a explicar-me un
fragment del llibre 2.
– Va, abrigat bé que començo – va començar dient el pare –.
“En el fragment d’avui, Sòcrates discuteix amb Glaucó sobre la justícia i la
injustícia a la ciutat. Comencen dient que hi ha dues justícies, que anomenen
gran i petita. La gran correspon a la justícia de la ciutat sencera, mentre que la
petita és la individual.”
“Expliquen que per entendre la justícia cal començar per la gran, ja que és més
fàcil de comprendre, i després es seguirà amb la petita, que es coneixerà
buscant-ne similituds amb la gran que ja coneixem.”
“Un problema els ve al cap: com podem conèixer la justícia de la ciutat? Bé,
doncs pensen que si observen el naixement d’una ciutat veuran com es formen
la justícia i la injustícia. Així, comencen a raonar com neix una ciutat.”
“Expliquen que la ciutat neix de la necessitat de cooperació dels homes, ja que
cap home es pot valdre per si mateix, necessiten ajudar-se mútuament.”
“Cada persona s’ocuparà d’una feina, únicament una per tal d’obtenir el millor
producte. A més, no només ha de treballar per ell, ha de produir per tothom qui
necessiti aquell producte. Com més necessitats es tenen, més persones han
d’anar a viure a la ciutat, ja que només es pot fer una feina per persona. Així
doncs, tothom disposarà de tot el que necessiti. Tenim una ciutat sana.”
“Llavors Glaucó proposa analitzar una ciutat avariciosa, ansiosa de luxes. Tot i
que Sòcrates creia que la verdadera ciutat era la sana, van començar a
analitzar-la.”

“Veuen que en una ciutat de luxe es necessita més gent vivint-hi. Arriba un
punt que no tenen prou terra per viure-hi tots i decideixen envair la ciutat veïna
per obtenir més terres, ocasionant una guerra. Així doncs encara necessiten
més gent per formar un exèrcit.”
“Tot seguit discuteixen sobre com ha de ser el guerrer ideal, arribant a la
conclusió que ha de ser filòsof per diferenciar amic i enemic i comportar-se
diferent amb els que coneix i els que no. Amb els primers ha de ser tranquil i
amb els segons vital i enèrgic.”
Llavors el pare em va mirar, i veient que estava mig absent va dir:
– Se’t comencen a tancar els ulls, millor ho deixem aquí per avui. Descansa
fill.-
El pare va marxar de l’habitació, i jo em vaig quedar arronsat al llit. El que ell
no sabia era que cada nit, quan ell marxava, encara em passava una estona
despert, pensant sobre el que m’havia explicat.
Dues justícies? Gran i petita? Si ho compares amb la societat d’avui en dia
sembla cert. La justícia gran, aquella que t’imposen, que et fan complir tant si
vols com si no, la que és comuna per tothom. La justícia petita, el que cadascú
pensa que és correcte i, com que no hi ha dues persones iguals, tampoc hi ha
dues justícies petites idèntiques.
Però, i si algú no està d’acord amb la justícia gran? Si una justícia petita no
s’adapta a la general? Llavors, què passa?
La justícia gran és imposada, a vegades per la força i tot. Si una justícia petita
està en contra de la gran, la primera deu ser reprimida, castigada d’alguna
manera. Per exemple, un lladre. Pel motiu que sigui va en contra de la justícia,
roba, i llavors els policies el detenen i empresonen, és a dir, el castiguen. Però
qui t’assegura que el lladre va en contra de la justícia perquè ell creu que no és
correcte? Ningú, pot ser que ho faci perquè no té més remei tot i que sap que
no és correcte el que està fent.

Ara que hi penso, el pare no m’ha explicat en què consisteix la justícia. Només
m’ha dit que per conèixer-la has d’observar com neix la ciutat.
La ciutat neix perquè els homes s’ajuden entre ells. Però bé que algú podria
viure aïllat de la resta no? Caçar i recol·lectar fruits per menjar, beure aigua del
riu, on també es podria rentar. Seria un estil de vida primitiu, però podria viure.
Al viure sol no existiria la ciutat i, per tant, no podríem conèixer la justícia gran.
Si seguim el raonament que hem de conèixer la petita a partir de la gran, com
que no coneixem la gran, tampoc no podem conèixer la justícia petita. Tot i
això, com que l’home viuria sol, no hi hauria cap necessitat de que ningú
conegués la seva justícia, ja que ell faria el que li semblaria oportú segons la
situació.
A la pràctica, això no és possible perquè, tot i que en realitat no es necessiten
tots els luxes de la vida actual, l’home és un animal avariciós i no vol abandonar
el que té, és a dir, no abandonaria la societat actual per anar a viure aïllat.
Llavors la son va poder amb mi i em vaig adormir. L’endemà a la nit, el pare va
tornar a venir i va seguir amb la seva explicació:
– Veig que avui estàs molt atent, ahir et devies quedar amb algun dubte.
Espero que amb el fragment d’avui es resolgui – va dir mentre agafava
la cadira per seure al costat del llit –.
“Ara ja tenim la ciutat fundada, però queda esbrinar on estan la justícia i la
injustícia i la diferència entre elles.”
“Si la ciutat està ben fundada, serà completament bona, és a dir, serà prudent,
valerosa, moderada i justa. Ara han de trobar les quatre virtuts a la ciutat.
Veuen que serà prudent gràcies als governants, el llinatge amb menor número;
que tindrà valor gràcies als seus soldats, que no s’arronsen davant de cap perill;
i que serà moderada quan tot està en harmonia, és a dir, quan el “millor”
domina sobre el “pitjor”, per tant, no ve donada per un grup de persones
concret com les dues anteriors.”

“Ara només falta trobar la justícia, que és el que donarà virtut a la ciutat.
Analitzant el que han raonat fins ara, veuen que hi ha tres classes socials a la
ciutat: governants, guerrers i treballadors. Raonen que intentar canviar
suposaria un perjudici per a la ciutat, seria una injustícia. Així doncs, si cada un
fa el que li correspon segons la seva situació social, segons el que li correspon
per naturalesa, la ciutat serà justa.”
“Seguint el raonament que et vaig explicar ahir, l’home just serà semblant a la
ciutat justa, per tant, l’ànima ha de tenir tres subdivisions igual que la ciutat, ja
que al cap i a la fi aquestes provenen dels homes. Després d’un llarg
raonament, afirmen que l’ànima també té tres parts, igual que la ciutat, la
irascible, la concupiscible i la racional. Estableixen que el govern de la ciutat
correspon a la part racional de l’ànima, l’exèrcit a la part irascible i els
treballadors a la part concupiscible. Així doncs, seguint el mateix raonament,
l’individu serà just de la mateixa manera que ho és la ciutat, quan cada part faci
el que li correspon per naturalesa.”
“Per últim, la injustícia, com és evident, és el contrari de la justícia. Per tant, la
injustícia es dóna quan una part, tant de l’ànima com de la ciutat, no fa el que li
pertoca.”
Llavors es va aixecar, em va fer un petó al front, em va dir bona nit i va marxar
de l’habitació. Igual que la nit passada, em vaig quedar pensant sobre el que
m’acabava d’explicar el pare, aquest cop mirant el sostre amb les mans a
darrere del clatell.
Ahir vaig acabar dient que la ciutat no era necessària, però que l’home no la vol
abandonar. Una bona ciutat? Què és? Quines condicions ha de complir? El pare
diu que ha de ser prudent, valerosa, moderada i justa. Jo diria que és més
senzill. Ha de ser tranquil·la, un lloc on et puguis sentir a gust, relaxat, sense
cap tipus de por. Però com aconseguim aquesta tranquil·litat?
Per sentir-te a gust amb una persona, per exemple, és més fàcil si es té algun
punt en comú, com una afició. Així doncs, per sentir-te a gust amb una ciutat,

els membres d’aquesta han de tenir coses en comú. Un codi de lleis? No, no
serveix. L’afició l’esculls per voluntat pròpia, les lleis són imposades.
Les comunitats de gent s’haurien de formar segons els interessos dels
integrants. Un exemple en serien els clubs que surten a les pel·lícules
americanes: club de bàsquet, club de ciència, club de lectura… Així es podrien
formar barris, amb gent que es conegués i que tinguessin certa connexió entre
ells. Diferents barris es podrien unir entre ells, si voguessin i no els causes cap
desavantatge, per formar ciutats. Sinó simplement es podrien quedar tal com
estaven, el principal seria no perdre la tranquil·litat dels habitants.
Si en algun moment es perdés tranquil·litat, per exemple per d’una unió amb
un barri que no convenia, seria un perjudici per als habitants, podríem dir inclús
que seria una injustícia. Per tant, la justícia seria la vida tranquil·la.
Ara que hi penso, el pare deia que hi havia un símil entre l’home i la ciutat. Que
primer havíem de buscar la justícia de la ciutat per després trobar la de l’home.
De fet, em sembla que ja les he trobat totes dues, però ho he fet al revés. La
justícia de l’home és viure tranquil i, si conviu amb altres persones que viuen
amb tranquil·litat, la ciutat també tindrà aquesta qualitat.
Si hi penso bé, he trobat primer la justícia individual perquè la ciutat és en
segon terme. Tal com ja havia dit, l’home pot viure sol, per tant, si veu que no
pot viure bé, és a dir, tranquil, simplement se’n va a un altre lloc, que per
comoditat serà una altra ciutat.
A la pràctica no es troben ciutats com les que acabo de descriure, ja venen
totes “prefabricades”, de sègles enrere, i l’únic que pots fer és establir la teva
llar a la que t’agrada més. Tot i així, seria una bona experiència provar de viure
només amb la gent més pròxima a tu. Ostres, això que acabo de dir no lliga
amb el meu raonament. Dins la mateixa família, que són la gent més pròxima
juntament amb els amics, sol haver-hi gent que pensa diferent, a vegades
inclús contrari. Per tant, seria quasi impossible poder crear un barri com el que
he descrit. Llàstima.

Ja em començava a ser impossible mantenir els ulls oberts i no badallar, per
tant, vaig decidir abrigar-me bé, tancar els ulls i dormir.
Per no trencar la costum, la següent nit el pare també va venir a l’habitació.
– Preparat per la ronda d’avui? Avui el tema canvia bastant. Ja no et
parlaré de justícia sinó de coneixement – va dir tot alegre -.
“Sòcrates arriba a la conclusió que el món està dividit en dos, el visible i
l’intel·ligible, també anomenat de les idees. En l’intel·ligible, la idea de bé és la
sobirana. Aquesta és la font de coneixement i la causa de totes les facultats
bones de les coses. A més, ha creat la llum i el sol al món visible, del qual és
sobirà.”
“Explica que tothom té la facultat d’aprendre i que has d’anar augmentant
progressivament la quantitat de llum, és a dir, de coneixement, i quan estiguis
preparat podràs observar la font d’aquesta, altrament dita la idea de bé.”
“Raonen que el camí que s’ha de seguir per arribar al coneixement de la veritat
són els números, és a dir, les matemàtiques. Com a mitjà de transport hem
d’utilitzar la dialèctica, amb l’ajuda de la raó i deixant de banda els sentits, ja
que només poden captar el que forma part del món visible. Llavors és quan
arribarem a la idea de bé i al món intel·ligible.”
“Després d’una llarga discussió, veuen que hi ha quatre nivells de coneixement:
imaginació, creença, pensament i coneixement. Els dos primers formen la
opinió, corresponent al món visible, i els dos segons formen la intel·ligència,
corresponent al món intel·ligible.”
“Tot seguit, continuant amb el tema de la ciutat ideal, arriben a la conclusió que
les millors naturaleses han d’arribar al màxim coneixement i, un cop allà,
hauran de cuidar i protegir la ciutat, és a dir, governar-la. Aquestes naturaleses
seran aquelles aptes per a l’aprenentatge i per a la guerra i se’ls donarà una
ensenyança especial per fer-los bons governants. També comenten que els més
aptes per governar són els filòsofs ja que són els que assoleixen el màxim nivell
de coneixement i no tenen set de poder.”

En aquell moment el pare va fer un badall i va afegir:
– Si no et fa res avui ho deixem aquí, he tingut un dia complicat a la feina i
tinc molta son. Bona nit fill. –
Per variar, la història del pare em va deixar alguns dubtes. Dos móns. Un té el
coneixement vulgar i l’altre el real. A més, se suposa que un cop has vist la idea
de bé tens el coneixement de tot el que existeix, ja que és la idea suprema i
d’ella en deriva tot.
Com pot ser possible conèixer tot el que existeix? És físicament impossible. En
un cervell tan petit no pot cabre tot el que està relacionat amb l’infinit univers.
De fet, ni tan sols ens arribem a conèixer del tot a nosaltres mateixos i, tot i així,
ens capfiquem en entendre tot el que ens envolta.
Així doncs, si no existeix ningú capaç d’arribar al màxim coneixement, la ciutat
no pot tenir governant, segons la descripció que n’ha fet el pare. Per tant,
tampoc cal buscar “les millors naturaleses” ja que tampoc podran arribar a
assolir el màxim coneixement.
De fet, la ciutat que vaig suposar ahir a la nit no en necessita. Tothom viu
segons li sembla més convenient i si algú no li sembla bé o li molesta el que fa
el veí, sempre pot marxar a viure a un altre lloc.
Tornant al tema dels dos móns, per què dos? Com ho sap que n’hi ha dos i no
un, tres, cinquanta o inclús cap? D’on ha tret el coneixement que es necessita
per arribar aquesta conclusió? Com ja he dit, si ni tan sols ens coneixem a
nosaltres mateixos, és absurd que intentem conèixer tot el que ens envolta i
encara més intentar entendre no un, sinó dos móns.
Un gran badall em va obrir la boca de bat a bat així que vaig decidir intentar
dormir, jo també havia tingut un dia complicat a l’escola.
L’endemà al matí vaig parlar amb el pare. Li vaig comentar que em semblava
que ja començava a ser hora de deixar els contes. La cara que va posar no es
pot descriure en paraules, però quan li vaig dir “pare, tinc 15 anys, em sembla

que ja és hora d’adormir-me tot sol” va començar a entrar en raó i finalment,
vam acordar que s’havien acabat les històries d’abans d’anar a dormir.

COMENTARI SOBRE:

La República de Plató Joan Bosch

La República és una obra literària del filòsof grec Plató, la qual sembla ser que va ser escrita entre el 395 i 370 a.C. Està estructurada en deu llibres, en els quals Plató toca diferents temes tractant-los des d’una conversació entre Sòcrates i altres personatges, en el cas del Llibre VII, Glaucó.

En llegir part del llibre II, he pogut veure que Plató, en veu de Sòcrates, intenta explicar què és per a ell la justícia, i com hauria de ser: si de caràcter personal, o comunitari (en la polis). Cal dir que, per Plató, justícia és sinònim de bé, fins i tot de felicitat, ja que en el llibre IV, ens mostra la seva visió i contraposició entre justícia i injustícia, agrupant la justícia amb sinònims com harmonia i ànima amb salut, curada; i injustícia com discòrdia, malaltia… En el llibre VII, el qual he llegit sencer, Plató ens parla sobre el mite de la caverna i l’educació, l’organització d’aquesta i una mica de la societat, així separant els guerrers i els governadors. Serà d’aquest llibre, del qual parlaré més en aquest comentari sobre allò llegit de la República.

Primerament, Plató ens explica, en boca de Sòcrates, el mite de la Caverna. Així doncs, Sòcrates planteja a Glaucó la idea de que, uns homes, estan lligats en una caverna, sense saber què passa a fora, ni tan sols l’existència d’un “altre món” fora aquell seu món d’ombres de la caverna. Així doncs, les ombres que aquests vegin, seran tractades com a realitat, així igual amb els sons que provinguin de fora. Un dia però, un d’aquest pot deslliurar-se de les cadenes i sortir a fora, així descobrint allò real, la qual cosa li costarà uns dies admetre, i molt més de temps entendre-ho. No obstant, aquest, diu Sòcrates a Glaucó, faria el que fos per seguir en aquest “món real”. Per altre banda, si el que ja ha descobert el món intel·ligible entrés a la caverna a buscar algun dels seus antics companys per tal de fer-lo passar de la foscor a la llum, aquest no ho acceptaria, ja que no se’l creuria, i prenent-se’l com a boig, el podria arribar a matar. Aquesta primera part que ens exposa Plató, amb el mite de la caverna, el trobo molt interessant, ja que és un mite el qual es pot establir a l’actualitat i així adaptar-lo. Personalment m’ha agradat molt una de les frases que escriu el mateix Plató per tal d’entendre la fugida de la caverna per arribar al “món real”: passar de la foscor (la caverna) a la llum (aquest món exterior, real, intel·ligible més endavant). I és que, actualment, seria necessari que molta gent passés de la foscor de la caverna a la llum de la realitat, així enfocant aquest tema cap a la religió i la ciència. És una manera de substituir el terme ignorància, amb la foscor; i el coneixement, amb la llum. Amb la introducció del mite de la Caverna, s’obren unes qüestions sobre el govern de la polis i l’educació en general.

Primer de tot, com ens diu “Sòcrates” (Plató), els de dins la Caverna no han vist mai el bé, és a dir, no han vist mai la justícia. Aquests, òbviament, no podran ser mai governadors. Són els de fora, els qual seran els governadors de la ciutat. No obstant, hauran de ser els quals tenen prou coneixement i entenent prou el seu voltant per tal de poder accedir al govern, així impartint justícia, la qual cosa portarà la felicitat i harmonia a la polis. Aquests governadors, seran els filòsofs. A partir d’aquí doncs, Sòcrates ens comença a introduir la idea de les etapes educatives de Plató, les quals comencen als setze anys i, alguns, els millors, els seleccionats, estan rebent educació fins als cinquanta anys, on ja posseeixen la capacitat de la dialèctica i poden accedir a governar una polis. Ara doncs, passem a parlar de les etapes de l’educació de Plató, les quals acaben portant, al filòsof, a governar, ja que és un deure, perquè aquests que poseeixen la dialèctica, són rics en felicitat, i això és el que fa impartir justícia en una polis. Els que no arribin a aquest nivell, estaran complint altres funcions a la ciutat, cosa la qual Plató no discrimina, tot el contrari, diu que és necessari que hi hagi diferents posicions per cadascú, per així poder tenir una polis regnada per l’harmonia.

L’educació fa passar de la foscor a la llum, i el primer pas es basa en la gimnàstica i la música. Aquestes dos “assignatures” són les que imposa Plató com a inicials, les que es toquen dels setze als vint anys, així acompanyades de la lectura de cants. Això no serà només útil pels governants, sinó que ho serà també pels guardians. Després d’aquesta primera etapa, s’estudia la geometria i l’astronomia (és a dir, els números). Ens torna a remarcar, Sòcrates (Plató), la necessitat dels numeros també pels guardians, és a dir, els guerrers. Ens diu que aquests han de tenir control dels números per tal d’establir estratègies militars, igual que la geometria pel combat, la campanya, la part tàctica… i l’astronomia per conèixer els mesos per navegar, dur a terme estratègies, i fins i tots pels agricultors poder millorar el conreu. Així doncs, que aquest “nivell avançat” tampoc ho és tant, ja que les classes més “baixes” dins aquesta societat utòpica de Plató, també els hi seran necessaris aquest coneixements. La idea que vol transmetre Plató, en aquesta part de la República, és que els números son el primer aprenentatge principal per fer que l’ànima busqui l’intel·ligència, així aclarant més aquella foscor que es te just al sortir de la Caverna. Aquí però, hi ha una part en la qual discrepo sobre l’organització d’aquesta etapa. I es que, si per Plató, tot, en el fons, són mates, números (lògica), la música, hauria d’estudiar-se més tard que la gimnàstica. I es que en el mateix llibre VII de la seva obra, ens explica que la música, tal com és, en el fons és matemàtiques, números substituïts per notes musicals, acords els quals estan formats per una sèrie d’operacions, i partitures que no són res més que grans problemes matemàtics. Així doncs, que aquesta música que s’estudiava juntament amb la gimnàstica, en el nivell elemental, s’hauria d’estudiar posteriorment, en haver introduït els números i les “mates”. Tancant ara aquest petit parèntesi d’opinió personal, Plató continua explicant el seu model d’ensenyament en boca de Sòcrates. I es que en l’astronomia, ja es demana un nivell més alt dels números, ja que s’ha de dominar la geometria per tal d’entendre conceptes com la recerca de la dimensió de la profunditat, la qual es troba en l’univers. Quan finalment s’ha aconseguit arribar a aquest punt, així aprenent sobre aquests temes, els que encara poden assolir un nivell superior, ho fan a partir dels trenta anys. En aquest període, s’ensenya la dialèctica, la qual cosa aconsegueix que el subjecte pugui donar i rebre la raó, alliberant-se completament de les cadenes de la Caverna i girant-se cap a la llum. Aquí és on s’entén i es “controla” el món intel·ligible, amb el pensament discursiu i científic, així deixant de banda la opinió, la doxa. Aquest doncs, és el màxim nivell de coneixement. Els que hi arriben, seran aquells els quals, a partir dels cinquanta anys, podran governar, ja que seran aquelles persones (sense dependre de que sigui home o dona) les quals podran raonar, tindran prous coneixements i experiència com per entendre la justícia i aconseguir una harmonia a la polis. Aquests, Sòcrates explica a Glaucó que seran tractats com excel·lències, quasi com a Deus. També ens recorda, al final, que els nens a partir de deu anys, ja seran transportats al camp per començar a ser introduïts dins l’aprenentatge. I més endavant, als setze anys, podran començar a ser formats, perquè aquests nens són el futur de l’organització política de cada etapa.

Com a tall de conclusió, després d’haver llegit aquests fragments de La República de Plató, puc dir que hi ha coses les quals es poden transportar a la societat actual, i no queden tan lluny. D’altres, com l’organització de l’educació, no tindrien sentit en una societat com la d’ara, ja que Plató es basava amb una societat de classes, i eren només els filòsofs els quals podien arribar al poder, i els filòsofs, eren només aquelles persones riques, de famílies poderoses. D’altres, no podien rebre aquesta educació ja que havien de treballar per sobreviure. Això és una de les coses que no ens marca Plató en la seva obra, i penso que és important. Així doncs, qüestions com les que mostra en el Mite de la Caverna, són importants per plantejar-nos si vivim realment dins la caverna, ja que, actualment, aquesta caverna de Plató podria ser una simple televisió, o tots els mitjans de comunicació els quals no ens deixen passar de la foscor a la llum. Així doncs, que en llegir Plató, un autor del S.IV a.C, se’n poden treure conclusions precipitades com que els models que presenta no tenen cap mena de sentit milers d’anys després. Però si ens hi aturem a pensar, hi ha qüestions com les de l’ascensió de la caverna per tal de poder accedir al món real i al coneixement les quals poden ser, en els nostres dies, una metàfora perquè molta gent es tregui el vel dels ulls i observi de manera objectiva i rigorosa la “realitat” (el món), i entengui que només amb el coneixement es pot arribar a fer que el món, la vida, sigui intel·ligible, o com a mínim, més entenedora, si es que el món, la vida, no està formada per una realitat absoluta la qual es pugui entendre completament.