ASSAIG SOBRE POSSIBLES CRÍTIQUES A DESCARTES

Per PAU VILA

                     

René Descartes va ser un filòsof racionalista francès del segle XVII, es té com principal inspirador de la filosofia moderna. Però, malgrat és considerat el pare d’aquesta filosofia i una de les figures clau de la revolució científica, el pas del temps ha anat enderrocant algunes de les seves propostes.

René Descartes diu que en la ment hi ha idees que tenim de manera innata, com la de Déu, la qual no pot ser fruit de l’experiència. Per contra, autors empiristes com, per exemple, David Hume o John Locke afirmaven que totes les idees provenien únicament de la nostra experiència particular i subjectiva. Per la seva banda, Hume va negar la possibilitat de coneixement de qualsevol que no fos fruit d’una impressió sensible -encara que al final va acabar per ser escèptic-. Al meu entendre, això, que no existeixen les idees innates, que quan naixem no sabem absolutament res i som com un full en blanc, s’apropa més a la realitat. Les bèsties sembla que es guien pel sentits, sentits que tenen com a únic objectiu allargar la nostra existència protegint-nos de les coses nocives –almenys les que el cos ha procurat evitar allarg de la història i s’ha acostumat a entendre-les com a perjudicials-. I nosaltres què som? com ja he dit, bèsties que tan sols procurem prolongar la existència, la nostra i la de l’espècie. Com a tals només ens guiem pels nostres receptors de la realitat: els cinc sentits; ja que no ens cal res més per ésser. Com diu Locke, les idees innates les hauria de tenir tothom tant els idiotes com els infants, la qual cosa no passa. Potser aquestes idees innates neixen d’una complexa barreja de nocions provinents de l’experimentació dels sentits. Més endavant Immanuel Kant va fer avançar, sota l’aprovació, gairebé, unànime, aquest apartat de la filosofia dient que la millor forma de coneixement són les idees, però que aquestes no són la font de tot el coneixement, si bé les coses es coneixen per idees, soles no tenen sentit i necessiten l’experiència.

També, Descartes, per demostrar l’existència de Déu, fent-se’l seu, usa l’argument ontològic de Sant Anselm. De la mateixa manera que diu que tenint present la idea de triangle ens acabarem adonant que implícitament en aquesta s’hi troba que la suma dels angles d’un triangle ha de ser igual a 180 graus, podem veure que l’existència de Déu és necessària, tenint en compte que la idea de Déu és la de perfecció i la no existència contradiu la perfecció. En aquest punt, tant Sant Anselm com Descartes, sembla que s’equivoquen perquè és com si diguessin que Déu existeix perquè és perfecte i, com és clar, demostrar l’existència d’una cosa partint que existeix una qualitat de la cosa en qüestió indueix moltes vegades a l’equívoc, ja que, com va dir com va contestar Kant a aquest argument: l’existència d’una cosa no es pot deduir de la definició de la cosa en sí mateixa.

Altrament, el pensador francès afirma que la realitat està dividida en: jo, Déu i el món extern. Les entén com a parts independents. Encara que els éssers finits, pel fet d’haver estat creats i ser conservats per Déu, necessiten aquest per ésser. Descartes s’adona d’aquest problema però vol mantenir la definició respecte el món i la ment, perquè vol subratllar la independència del jo i del món extern. El filòsof va postular l’existència de la glàndula pineal al cervell, un òrgan encarregat de relacionar els pensaments amb els actes del cos i viceversa, la ment i el cos. Però no acaba de quedar clar com la res extensa pot comunicar-se amb la res cogitans, degut a les seves evidents diferències.

Tenim por, com n’hem tingut en els nostres milions d’anys d’història com animals, aquesta ens fa actuar només per fer perdurar la nostre existència. Estem constituïts de mecanismes subconscients, tal com va dir Sigmund Freud, la qual cosa contradiu el cogito ergo sum. Ja que sempre som, ens determinen a ésser. Algú podria dir que l’art i la imaginació ens distingeixen de les bèsties, però, el fet de crear art no és un acte gratuït, vull dir que hi ha alguna cosa que ens mou a crear art, ja sigui per desfogar els nostres sentiments o escalar posicions socials; tot per aconseguir fer perdurar la nostra existència millorant la salut psicològica, i d’aquesta manera allargar la nostra existència. Ben mirat, no ens distingim gaire, per exemple, d’una simple pedra que, com nosaltres, sols és un tipus de substància que es perpetua al llarg de temps, i, com una pedra, qualsevol altra cosa compresa en l’espai-temps, en el tot. I, si tot és homogeni, distingir el que és bo del que és dolent, el que és moral del que és amoral, el rellevant del que és irrellevant, és molt complicat o impossible -això si hi ha alguna cosa existent, ja que pot molt ben ser que no n’hi hagi cap-. Així, la humanitat, em sembla, no té cap finalitat, ni tan sols prolongar la seva existència. Senzillament som aquí com podríem no ser-hi. L’únic que passa és que tenim una innata curiositat, que a vegades s’intenta saciar amb trivialitats, de buscar el perquè o el com de tot per mitjà d’infinites explicacions, les quals pràcticament totes són errònies -o totes- uns l’anomenen capacitat de filosofar, alguns de somiar, d’altres de fantasiejar… tant és, però, els noms són poc importants, i, independentment de com ho enfoqui la gent, sembla que trobem necessari definir, encara que potser erròniament, el nostre voltant; delimitar el que som per saber què no som i per, almenys, poder creure que existim. Potser tothom, en el fons, és coneixedor de la poca rellevància i el sense sentit de tot plegat. Perquè, per exemple, posant en dubte la fe dels fidels a Déu, com és que els enterraments són tristos per un bon fidel coneixedor de la meravellosa etapa, la més bona, de fet, que se’t depara un cop enterrat, en què el tot és com el teu omnipotent i savi pastor ha volgut que sigui. Seria estrany, em qüestiono, creure que potser és la coneguda por al no-res, que potser és la coneguda por al silenci perpetu la que motiva aquesta fe. I doncs, m’he adonat que, en part, la gent necessita creure en el més enllà o en alguna cosa, encara que només sigui una mica. La mateixa mica que els dona seguretat en l’endemà i que els fa posseïdors de l’esperança que potser tota aquesta història té un final feliç.

DESCARTES, germaneta!

per MARTA SALLERAS I NEGRE

– No et crec. Sé que m’estàs mentint.

+ De debò que et dic la veritat, jo no et menteixo mai!

– Ah clar. Com tampoc m’has mentit dient-me que te’n anaves a casa d’una amiga i resulta que has fet el contrari, no?

+ Ai noia, però això és diferent. Sabia que si t’ho deia no em deixaries. Però no pots dubtar de mi… saps que sempre et dic la veritat.

– Doncs no. S’ha acabat. Com sé que no m’estàs mentint? Com sé no puc dubtar de tu?

+ Ara et poses filosòfica? Què et creus, Descartes?

– Amb mi no et posis així eh, tingues una mica de respecte que sóc ta germana. I no em crec Descartes, però sí que trobo que té raó. No pots saber res del cert, excepte que existeixes.

+ I com saps que existeixes?

– Perquè penses. Ah, espera, que tu no penses gaire abans de fer les coses.

+ Ja-ja-ja. Bromes apart. Ara de debò, no sempre estàs pensant; ni tu, ni jo ni ningú. Quan dorms, no estàs pensant, o sí?

– Ahà! Toques un altre dels temes claus del filòsof, veig!

+ Ara m’he perdut, no t’entenc.

– El somni i la vetlla. Com diferenciar-los. Ara que, t’he de dir que Freud ja va solucionar tot aquest tema, un altre dia ja en parlarem.

+ (cara estranya)

– Veig que no saps de què et parlo. Més estudiar i menys sortir eh maca. Que això ja t’ho hauries de saber…

+ No m’atabalis tu ara, i explica’m què és això de no saber diferenciar el somni de la vetlla. És que no saps que quan dorms tens somnis, i quan estàs despert, no en tens?

– Tant de bo fos tant fàcil. No t’ha passat mai que a mig matí, de sobte et ve alguna memòria al cap i no saps si és veritat o és un somni?

+ Ostres… Ara que ho dius, potser sí. Ua, sí! Ahir mateix, em va passar que…

– Ja m’ho explicaràs després. No te’n vagis de tema.

+ Ai, val… No cal ser tant seca eh!

– Així doncs, Descartes no sabia quines veritats podia acceptar i quines no i va voler trobar

un sistema de saber que servís una mica per a tot.

+ I què va acabar trobant?

– Tu el que vols és no haver d’estudiar res. M’equivoco?

+ Sí, t’equivoques. Ara que s’està posant interessant, no em pots deixar a mitges.

– Està bé, t’ho explicaré. Però només per sobre, perquè te’n facis una idea.

+ Que maca que ets quan vols, germaneta del meu cor!

– Si em prens el pèl, passo de tu.

+ No, no. Està bé, està bé. Ja paro.

– Molt bé doncs. Com ja t’he dit, deia que no podia acceptar cap veritat com a tal, que tot fora del seu cos era incert i que la única cosa que s’acceptava com a veritat era allò que era clar i distint. Recorda’t molt bé d’aquestes paraules: CLAR i DISTINT. És bàsic per entendre a Descartes.

+ Però hi ha una cosa que no entenc. Tu dius que tot era dubtós fóra d’ell. Però, i les mates? Es que 2+2 no són quatre o l’arrel de 25 no és 5? Això està clar. És més que segur.

– Bé, amb això considerava que hi havia un dimoni mentider que et podia enganyar, i que per tant, et podia donar un fals resultat. Relacionat amb això troba que si algú ha de ser enganyat, aquest algú ha d’existir. Segur que has sentit la típica frase “penso, llavors existeixo”, doncs prové d’aquí. Fins aquell moment, però, creia que teníem un existència intermitent, perquè no sempre pensàvem.

+ Ah sí. “pienso, luego existo”. Déu ni do, si l’he sentida vegades!

– Cal amb castellà?

De fet, ara que dius Déu, també creia que hi havia un Déu suprem i perfecte que ens garantia que el que és clar i distint, és cert. Pensava que tot depenia d’ell i que arrel d’això existien les coses externes.

+ I si no ets creient, què?

– Bé, això era el que pensava Descartes, no el que penso jo o el que has de pensar tu.

+ Ah, clar. Cadascú té la seva pròpia filosofia. Jo per exemple sé que existeix el sofà on estem assegudes perquè el veig i l’estic tocant.

– Tu ho has dit; tu creus això. Recordes el geni maligne del que t’he parlat abans?

+ Sí, que et pot enganyar, oi?

– Exacte. Doncs Descartes tampoc confiava amb els sentits, també ens poden enganyar. No podem cometre l’error de atribuir les idees als sentits.

+ Ostres. Quedo parada! En aquella època pensaven molt. Bé, massa fins i tot.

– Sí, potser sí. A vegades penso que s’havien begut l’enteniment.

Ara que dic enteniment, recordo que el filòsof també comentava alguna cosa del dualisme entre el cos i la ment. Em penso que deia que la ment es separava en tres parts. I ho relacionava amb un carro alat.

+ Apa aquí boja! Això era Plató! I a més parlava de l’ànima!

– Ostres sí! Quin lapsus més gran! Ja me’n recordo.

Deia que el cos i la ment eren dues substàncies separades però que formaven un tot únic gràcies a la glàndula pineal.

+ Glàndula què?

– Glàndula pineal. Era un lloc en el que Descartes s’hi imaginava l’ànima i des d’allà es connectava amb la resta del cos. Havia de fer-ho, perquè si no, quan anaves a fer un volt, com anaven junts ànima i cos?

+ Vist així, sí que té lògica la glàndula pineal aquesta. Però com comprovava que eren diferent i no eren un tot?

– Espera, espera. No t’embalis que ara t’ho explico. Tenia tres arguments.

El primer, que es així es demostrava l’existència de Déu.

La segona deia que la matèria és l’extensió en l’espai. Has de tenir clar que l’espai sempre era divisible. En canvi, la ment era absolutament indivisible. Avui això tampoc és vàlid. Com ja saps, el cervell té diverses parts que s’estan estudiant.

I en la tercera comentava que en observar la matèria no va descobrir cap pensament en ella, i que per tant la matèria no podia ser vehicle de pensament. O sigui, que mitjançant la matèria no podies arribar a cap veritat absoluta.

+ Buf… Descartes té uns pensaments que ni jo amb mil anys pensaria!

– Has de pensar que tu tens molta més informació que els filòsofs en aquella època, i que si pensessis segons què, actualment et prendrien com una tonta.

+ Sí, suposo que tens raó. Però déu ni do, tot el que va arribar a dubtar…

– I tant. Et penses que ja estem?

+ Dona… Sí, no?

– Estar, el que se’n diu estar, no estem del tot. Però t’he dit que t’explicaria algunes coses, així que això ho deixem aquí.

+ Que bé! No saps quin favor m’has fet!

– Més et val! Tu i jo encara tenim una conversa pendent eh…

+ Què vols dir? Si l’acabem d’acabar !

– No et facis la burra que no ho ets.

+ Hm…

– És igual, no tinc ganes de discutir, però que consti que m’ho hauràs d’explicar, tot el que ha passat!

+ Molt bé… El que tu diguis…

 

Un poble com a govern

PER   CRISTINA FERRERES

          

“Si cadascú pensés que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans.”Aquestes foren les paraules que va pronunciar aquell fatxenda de polític un cop va veure com Locke, un artista de la parla política i filosòfica, cada segon guanyava tres vots més que feien apujar el percentatge de les eleccions de manera exagerada, tan exagerada que no em canso de recordar l’espectacle que es va muntar a la seu del parlament aquell dia d’eleccions anticipades…

Quin avorriment… estic cansada d’escoltar a aquests personatges que prometen sempre el mateix per aconseguir vots i sortir com a guanyadors i finalment no complir cap ni una de les seves tantes promeses; en fi… forma part del meu projecte i m’haig d’aguantar. Carai, ara s’aixeca un home una mica estrany… està molt tranquil i no li fa cap mena de vergonya interrompre al que té el torn de paraula. No parla, es mou en direcció a la tribuna mentre el diputat se’l queda mirant amb uns ulls oberts com dues taronges. Ara sembla que es posarà a parlar.

– Benvinguts siguin tots vosaltres aquest dia d’eleccions anticipades per escollir al partit que serà responsable de governar el país i protegir els seus habitants– Interromp de sobte tot prenent el micròfon de tal manera que el diputat no pot ni reaccionar. – Així doncs, precisament per aquesta raó tan important, em plau comunicar-vos davant de tots i cadascun dels diputats presents avui i de tots vosaltres que no us deixeu enganyar i emportar per les seves paraules falses. No són persones supremes ni gaire més diferents a tots vosaltres sinó que simples personatges disposats a vendre-us la pobresa de la seva parla per convèncer-vos del que no són i aconseguir el vot que els porti a la victòria i així fer que puguin manejar el país de la manera que més els agradi.–

Vaig quedar sorpresa. No podia creure com un candidat a les eleccions fos capaç de pronunciar aquelles paraules tan certes i tan cridaneres davant la resta de partits i, sobretot, davant aquells dels quals depenien per aconseguir guanyar les eleccions. Ara sí que em trobava en un moment interessant tot esperant a que digués alguna cosa més. I així va ser.

– Què estic dient? us estareu preguntant; doncs bé, si ho dic és perquè, tot i ser un candidat a les eleccions, no és més important per a mi guanyar-les sinó que el poble sigui feliç, lliure i gaudeixi de les seves propietats i de ningú més, ni tan sols de l’estat. Cal que sapigueu que només vosaltres sou amos de vosaltres mateixos i tot el que comporta aquesta paraula, per això, sou els que heu de decidir qui més assenyat per governar el país i en conseqüència governar-vos a vosaltres, no a mida de poder sobre el poble sinó a mida de tria per part vostra per tal que aquest protegeixi el que us pertany i fer que regni la pau i marxi la por per sempre més.–

No podia creure el que estava escoltant. Notava cada una de les grans paraules recorrent les vies sanguínies de cada part del meu cos impedint-me tancar la boca de la sorpresa.

– CALLI!- Va exclamar de sobte el diputat un cop va recuperar l’alè.- Això que diu és un atemptat, una ximpleria, una bomba nuclear fins i tot per vostè mateix i només provoca confusions innecessàries. Vagi-se’n o obligaré a que el facin fora a la força.–

Just va acabar d’amenaçar-lo, el poble es va aixecar de cop i volta i van xisclar tot refusant-lo fins a obligar-lo a callar després d’observar com tothom embogia per sentir de nou a aquell qui semblava ser un heroi polític.

–Bé, doncs procedeixo amb el meu discurs ja que veig que us interessa. Com anava dient, heu de ser vosaltres i només vosaltres els encarregats de formar un govern a la vostra mida, però no per atorgar-li possessions sinó per atorgar-li la obligació de protegir el que és vostre. Si aquest compleix la seva obligació, el poble ha de romandre en pau i tranquil·litat sense revoltar-se, ja que no ho requereix, ara bé, si el govern escollit no compleix el que ha de fer com a obligació, el poble tindrà tot el dret de revoltar-se contra aquest i arrabassar-li el poder per atorgar-lo a algú altre.-

Quanta raó tenia aquell candidat desconegut. Qualsevol persona present a la que observava posseïa una mirada penetrant i plena de satisfacció i adoració cap a ell. Quan vaig tornar a parar atenció, el diputat ja el tornava a interrompre de nou.

– Si cadascú pensés que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans. Va dir tot indignat en veure que el serè candidat desconegut guanyava amb un simple discurs i alhora feia que la resta de diputats perdessin oportunitats per a sortir com a guanyadors.

– Cregui’m, tant vostè com tots vosaltres que, en tal de protegir tot el que és seu, viure en pau i serenitat, sense pors a ser amenaçats ni robats i amb tota llibertat possible, el poble no serà capaç de revelar-se contra el govern que dugui a terme la seva feina tal i com va ser demanada per ells mateixos, ja que sinó, tornarien a trobar-se de nou al començament del cicle.– Va dir amb una veu una mica més alçada. I, en veure que el diputat es va quedar mut, va pronunciar les seves últimes paraules. – Finalment, em plau donar-vos les gràcies per haver-me escoltat i haver posat tanta atenció. Veig que, per la gesticulació i mirada, heu despertat d’un món de manipulació i ja sou amos de vosaltres mateixos. Ara ja només cal que prosseguiu a governar sobre el govern per obligar-los a seguir les vostres peticions. AH! Per cert, quasi me’n oblido, el meu nom és Locke i no era aquí com a candidat a les eleccions.

A partir d’aquí, només recordo la gran quantitat d’aplaudiments que es va endur Locke, incloent les meves, ja que tot el que havia dit aquell dia era cert, fins i tot quan el diputat es va encarar tot oposant-se a l’àmplia llibertat a decidir que tenia el poble respecte a revelar-se o no contra el govern si aquest no complia amb les peticions públiques. Segur, Locke és un heroi polític, Locke és el meu heroi.

DOVE I PLATÓ

per SUSANNA BAGUDÀ

 

La posada en escena del nou anunci de la companyia Dove ha creat un gran debat entre els gran acadèmics i gent del món del periodisme i moda. Cal afirmar que, en ocasions, l’atreviment de certs anuncis es premia, i en altres es censura. Caldrà veure què succeeix amb aquest. Mentrestant TV3 els oferirà la gran entrevista al president de la marca Dove (Remigio Allegrozi) protagonitzada per la periodista Susanna Bagudà. No us la perdeu. Acabat el telenotícies a les 22:00 a TV3.

S.B- Bona nit senyor Remigio! Aquesta nit ens trobem aquí per intentar aclarir el rerefons que molts dels nostres acadèmics han vist en l’anunci de la seva última campanya de la crema corporal Dove.

Sense més ni menys, és cert que Dove equipara la bellesa femenina a un món ideal? Abans de contestar-me, Sr. Remigio, deixi’m preguntar-li-ho en altres paraules. Tornem, des de Dove, a la màxima: Gràcies a la bellesa física serà una dona exitosa i, per tant es sentirà bé amb si mateixa?

 R.A- Buenas noches señora Bagudà. La campaña “Un mundo ideal” es una extensión lógica de la misión de Dove: lograr que más mujeres se sientan guapas cada día.

S.B: És vostè conscient que aquesta campanya ha tornat al punt de partida del necessari canvi que es reclamava en la societat i que ha estat detonant per ampliar la definició i el diàleg sobre la bellesa?

R.A: El objetivo de nuestra campaña es ofrecer una nueva visión de la belleza que sea un valor absoluto, eterno, invariable y eternamente duradero.

S.B: Així doncs, senyor Remigio és veritat allò que diuen els acadèmics sobre Dove? Que ha realitzat un canvi radical en la seva filosofia i ha passat d’oferir una bellesa tolerant, saludable i democràtica a una bellesa exageradament allunyada de l’experiència rica i variada que podem tenir a les nostres vides.

De fet els humans acceptem valors diversos i quan acceptem els mateixos, com ara solidaritat o llibertat, sovint no els entenem de la mateixa manera, i no sembla pas que el fet d’entendre els valors de manera diversa sigui una mancança o que ens hàgim de sotmetre necessàriament a una sola visió dels valors donada per algú amb més autoritat de fer-ho.

Deixi’m dir-li senyor Remigio que personalment penso que els valors són immutables, corregibles i canviables, per tant la bellesa pot ser considerada com un valor sense cap pretensió de coneixement ni dogmatisme ni veritats últimes. Amb això no vull pas dir que no sapiguem res, a priori, de la bellesa, sinó que el que si sabem és que els valors admeten graus. De fet, la nostra vida acostuma a viure en la franja del mig entre el blanc i el negre, com per exemple sabem que hi ha dones belles i dones lletges, però també n’hi ha que són força belles o força lletges.

Així doncs senyor Remigio la següent pregunta és: – Per què us vau basar per seleccionar com a imatge a Ipatia?

 R.A: Creímos que Ipatia, aunque sea del siglo IV, representa los valores que queremos transmitir a la mujeres: era una mujer real, cercana, que se sentía guapa y bien consigo misma, que le gustaba cuidar-se y que por tanto era feliz. Por ello nos ha parecido una muy buena embajadora para esta campaña.

S.B: Tot i que els canons de bellesa d’ençà amb ara han canviat molt, entenc que en aquesta elecció s’hi pot llegir entre línies que la bellesa et fa feliç, per tan jo em pregunto quin concepte de felicitat té Dove?

R.A: Aunque parezca extraño Dove se identifica con el concepto de felicidad del filósofo Platón. I de aquí la elección de la imagen de Ipatia. Brevemente, le explicare que la felicidad para este autor era posible cuando el hombre podía contemplar las esencias de la cosas, es decir, de las ideas más allá de la ilusión que nos ofrece nuestros sentidos. Platón reconocía que no se puede ser feliz sin ver el mundo que se manifiesta como modelo para la felicidad humana. Del mismo modo, la filosofia platónica describe al mundo sensible coma ilusión porque la verdadera realidad en primer lugar es la idea de bien, belleza y felicidad.

S.B: Altra vegada torna a plantejar els valors, aquesta vegada el de la felicitat, en el terreny de les idees exactes i personalment penso que s’han de plantejar en l’experiència concreta, ja que els valors que de debò acceptem i usem fan sempre referència a situacions concretes de la nostra vida. I és que quan parlem de manera genèrica i abstracta no queda clar de què estem parlant. I per això li torno a preguntar des d’una indignació ètica: – Dove relaciona directament la idea imperdorable i immortal de bellesa de la qual vostè parla directament amb la felicitat, o també hi ha espai pels matisos,i en l’últim terme pel coneixement?

R.A: Esta campaña ha servido como punto de partida de un cambio como detonante para decir la definición absoluta sobre la belleza. Se trata de que la sociedad piense en un solo canon. Es por ello que ofrecemos productos que aportan un cuidado superior para las mujeres que puedan explotar su potencial y alcanzar la felicidad a través de la belleza.

S.B: D’acord senyor Remigio. No li vull robar més temps del que ja ens ha dedicat.

Moltes gràcies per intentar aclarir-nos la seva posició. Esperem que el públic hagi gaudit de l’entrevista.

Després d’aquesta trobada, com a periodista, però sobretot com a dona, vull expressar la meva opinió sobre els valors de la marca Dove: Penso que actualment la imatge és un dels valors més apreciats a la nostra societat. Vivim en una època en al qual es concedeix una importància transcendental al culte al cos, les aparences, la bellesa i la moda. Així doncs, penso que la filosofia de Dove ha fet bé en recórrer a Plató però no de la manera que l’ha utilitzat, ja que apostar per la bellesa com a valor absolut pot provocar que l’actitud de la gent continuï essent la de jutjar a les persones per allò que aparenten i no per allò que són, ni per com pensen, ni per com actuen.

És cert que els grecs tenien la seva manera d’adorar el cos. Ells admiraven la bellesa. És aquí on penso que Dove havia d’haver retrocedit, fins a l’antiga Grècia, ja que els grecs buscaven un balanç entre la bellesa i el desenvolupament de les qualitats físiques, intel·lectuals i morals, de manera que l’ésser humà fos bell per fora però que es sentis bé amb ell mateix. I ara si, tal com va dir Plató “la música és per l’ànima allò que la gimnàstica és per el cos”.

A diferència dels antics grec les noves generacions de joves han canviat el culte al cos convertint-lo en un estereotip de bellesa i deixant de banda la intel·lectualitat i l’autoestima i per això considero que Dove no havia de recórrer als antics grecs per potenciar aquest últim estereotip, sinó per ensenyar-nos de veritat en què consistia la bellesa. Vull acabar dient que és important adonar-se que els problemes que plantejava plató són totalment actuals: No és cert que continuem preguntant-nos per aspectes tals com la bellesa?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Consideres que la teva vida està guiada pel sentit comú?

per Maria Massó Molina

El sentido común no es más que un depósito de prejuicios establecidos en la mente antes de cumplir dieciocho años. (Albert Einstein)

 

Abans de parlar de sentit comú, s’ha de saber què significa, segons el Viquipèdia El sentit comú és “la consciència del sentir”. Aquest concepte, que en català és sovint associat al seny i segons l’enciclopèdia catalana , sentit general, no identificable amb cap òrgan sensible però vinculat …

El que ens diuen bàsicament les definicions és que el sentit comú és el que val, l’específic, en el que podem confiar, “és defineix en català com seny”, és a dir, el seny és el sentit comú…

Però ara em vull centrar en la frase que he escollit per començar l’assaig, “El sentido común no es más que un depósito de perjuicios establecidos en la mente antes de cumplir dieciocho años”, en aquesta afirmació culpa el sentit comú de prejudici, però, ¿Quin és el nostre sentit comú? Jo penso que el sentit comú neix mínimament i es forma a través de moltes besants, com la família, la societat, les normes, la religió, per exemple si a un nen petit li ensenyen que matar als assassins està bé, i li demostren l’exemple en el context en el que viu, el seu sentit comú li dirà que no hi ha cap problema per fer-ho, perquè…Qui és el que posa les bases del que esta bé i el que està malament? És potser la nostra consciencia alimentada per tots els al·licients de la societat o la influencia d’un entorn en el que tot sembla de color de roses? El sentit comú si no s’ensenya, no creix, i si s’ensenya malament creix malament…

Les influencies del context on vivim van moldejant el nostre sentit comú, van perfeccionant la nostra realitat, ens preparen per un futur, per tenir feina, per ser feliços, per ser” lliures”, i per viure una vida plena i satisfactòria, i sobretot ens ensenyen el que està bé segons ells, el que és correcte, estem preparats per fer servir el sentit comú davant qualsevol situació, però això no significa que ho fem el dia que ens hi trobem, és més hi ha moltes situacions a la vida que traspassen el nostre sentit comú i hem de sobrepassar-nos hi i superar-les amb o sense ell, per això crec que si vivim condicionats al sentit comú que ens han imposat ens hem de revolucionar contra aquest, perquè quin és el sentit comú que diu que es pot fer fora de casa seva a una família que no poden pagar el lloguer? Què diu la llei? I el sentit comú?

Finalment, m’agradaria aportar que estic completament d’acord amb que la meva vida esta guiada pel sentit comú, encara que en alguns aspectes el sentit comú, es passa de llarg en el meu camí, al meu i al de tots i em de seguir els nostres instints i principis.

VALORACIÓ DE “LA REPÚBLICA” DE PLATÓ

per   LAIA  CAMÓS  CRISTAU

Plató és el filòsof clàssic per excel·lència, no només per l’entramat de temàtiques i la relació que estableix entre elles, sinó també per l’evolució constant del seu pensament. Ha estat al llarg de la lectura de “La República” on m’he adonat que Plató segueix evolucionant al costat de la història i per això el podem considerar un autor vigent.

A continuació, per explicar la seva vigència i establir un paral·lelisme amb l’actualitat, simularé una entrevista entre un periodista i un polític d’avui en dia, on debatran com s’ha de dur a terme la construcció d’una societat, fet que a “La República” es manifesta a través d’una polis utòpica i, actualment, a través d’un estat propi per Catalunya. Els protagonistes seran Antonio Jiménez i Artur Mas.

 

Jiménez: Muy buenas noches. Nos encontramos hoy aquí para entrevistar al presidente de la Generalitat de Cataluña. Como ustedes saben, el pasado mes de agosto, el señor Mas anunció una convocatoria de elecciones al Parlamento de Cataluña, que tendrán lugar el próximo 25 de noviembre. Por primera vez en la historia de “Convergència i Unió”, este partido ha incluido en su programa electoral la transición hacia un estado propio, la cual cosa pidieron un millón y medio de catalanes el pasado 11 de septiembre. Entre otras cosas, muchos catalanes se declaran diferentes al resto de españoles por tener una lengua, una cultura y unas tradiciones propias. Buenas noches señor Mas. ¿Por qué muchos de los catalanes quieren ser diferentes?

 

Mas: Bona nit senyor Jiménez. La resposta és senzilla. Miri, li posaré un exemple perquè ho entengui millor: un home, no gaudint de molt bona vista, rep l’ordre de llegir de lluny unes lletres petites, i llavors s’adona que a algun altre lloc estan reproduïdes les mateixes lletres en una mida major i sobre uns fons major també. Aquest home consideraria una feliç circumstància, jo crec, la que li permetria llegir primer aquestes últimes i comprovar llavors si les més petites eren realment les mateixes¹. Doncs bé, passa el mateix amb Catalunya. Catalunya té unes tradicions pròpies, una cultura pròpia, una llengua pròpia… Tot això seria la lletra major. Espanya seria la lletra petita. Per què ens hem d’esforçar a llegir una lletra petita quan n’existeix una de més gran?, és a dir, per què hem de continuar formant part d’unes costums alienes quan ja en tenim unes que formen la nostra pròpia identitat?

 

Jiménez: Aunque entiendo la reivindicación de su cultura, no comprendo, señor Mas, el porqué de su repentina negación a la convivencia de ambas culturas.

 

Mas: És una qüestió de necessitat, en altres paraules: cada català es va fent a ell mateix per satisfer aquesta necessitat, d’aquesta manera, com que tots necessitem moltes coses en comú, anem reunint en un hàbitat una multitud de persones amb qualitat d’associats i auxiliars i a aquesta cohabitació l’anomenem país. No és així?²

 

Jiménez: De acuerdo, señor Mas, ¿y qué ventajas cree usted que le proporcionaría un estado propio?

 

Mas: És fàcil. Tot el que ara mateix no ens permet fer el govern central: triar un model d’educació, poder decidir un sistema sanitari, universitari, de pensions, un sistema de serveis socials, d’atenció a la dependència, de transport públic, de vivenda, de seguretat interior… Tal com va dir Sòcrates en el seu principi de l’especialització, una ciutat ha d’estar formada per un conjunt d’individus diferents amb oficis i actituds diferents. És precís que cadascun dels individus dediqui la seva activitat a la comunitat sencera, per exemple, que el pagès, essent un de sol, subministri aliments als altres i destini un temps i treball quatre vegades major a l’elaboració d’aliments dels quals n’han de ser partícips els altres³. Doncs bé, si apliquem aquest principi al context actual, Catalunya estaria alimentant, econòmicament parlant, excessivament Espanya, i per tant, hauria de ser un treball ben aprofitat pel col·lectiu català, és a dir, per la ciutat catalana.

 

Jiménez: Muy bien, señor Mas. ¿Le gustaría terminar este apartado añadiendo alguna algún punto?

 

Mas: En conclusió, senyor Jiménez, m’agradaria acabar aquest bloc afirmant-li que aquest ha estat, precisament, l’objectiu amb el qual hem establert una comunitat i la intenció d’un nou estat⁴.

 

Jiménez: Otro tema relevante: su principal objetivo es un referéndum de autodeterminación. Es cierto que durante el proceso soberanista que está llevando a cabo ha encontrado obstáculos en el camino, uno de ellos la Constitución española. ¿Qué opina, señor Mas, de la superioridad de la justicia sobre la injusticia? ¿Y del papel de la democracia frente a estos hechos?

 

Mas: En realitat, no puc acudir a la justícia per demostrar la seva superioritat sobre la injustícia però, per altra part, tampoc no puc renunciar a defensar-la, perquè em fa por, fins i tot, que sigui una impietat callar quan s’ataca a la justícia i quan encara queda alè i veu per fer-ho⁵. Amb això vull dir que, no puc deixar de fer un referèndum. Una consulta, en aquest cas, no és res més que allò que predica la democràcia: escoltar la veu del poble.

 

Jiménez: ¿Se ve usted capaz de guiar sólidamente una consulta de esta índole?

 

Mas: El procés que emprenem, no és d’estar per casa; ans al contrari. Al meu entendre, requereix una persona de visió penetrant, és a dir, una persona amb coneixement veritable i consciència realista d’allò que fa i d’allò que governa⁶.

 

Jiménez: Entonces, ya que usted lo acaba de introducir y para que nuestros telespectadores lo entiendan mejor, ¿se trata de idealismo o de realismo? ¿El estado propio puede ser un hecho o es simplemente una concepto ideal que permanece en la mente de los catalanes?

 

Mas: Sabem que el camí és difícil, però no impossible. Tenim una idea d’estat propi que ens empeny a perseguir-lo, sigui quin sigui el mitjà (sempre dins un marc legal, és clar). La societat catalana viu lligada de mans i peus com a conseqüència de les ordres imposades des de Madrid. Això provoca la necessitat de voler deslligar-nos i buscar una alternativa a la situació. I aquesta alternativa existeix. Un estat propi, tal i com he dit anteriorment, ens permetria viure amb més marge d’acció. Quan aconseguim deslliura-nos emprendrem un camí ple d’obstacles, però que ens pot portar al nostre anhel: la llibertat⁷.

 

Jiménez: ¿Cómo piensa conseguirlo?

 

Mas: És lògic que un sol individu no pot tirar endavant aquest projecte, però sí que ho pot fer un col·lectiu. Si el poble català s’uneix i treballa conjuntament, aquesta idea, aquest objectiu, aquest desig, aquest anhel, pot ser una realitat⁸.

 

Jiménez: Bien, se nos acaba el tiempo. Muchas gracias, señor Mas, por concedernos esta entrevista y también muchas gracias a nuestros telespectadores por seguirnos en directo des del Canal Intereconomía. Hasta pronto.

 

Si llegim aquesta entrevista fictícia i hi afegim una mica de “nas filosòfic” podem establir clarament una relació entre la societat actual i la societat utòpica de Plató. Tots els exemples i citacions que apareixen a l’entrevista són extrets de “La República”, com és el cas de l’exemple de les lletres grans i petites (llibre II) o les respostes de Mas a les dues últimes preguntes, que poden relacionar-se amb el “Mite de la Caverna” i la utopia de Plató.

No m’he inventat les respostes, no són paraules manipulades. Com a bona ciutadana llegeixo diaris, miro debats polítics i també entrevistes, abans d’opinar. Tot llegint “La República” vaig començar a lligar caps i a relacionar els pensaments platònics amb l’actualitat del dia: la problemàtica d’un estat propi. I vaig formular-me la següent pregunta: és Artur Mas platònic? Personalment, i sobretot després d’haver dut a terme aquesta pregunta-resposta, penso que sí. Amb aquesta entrevista he intentat mostrar la vigència de la filosofia de Plató a través d’un personatge que, com hem pogut veure, la posa en pràctica. Potser Mas no n’és conscient, però el seu projecte de futur per Catalunya va molt lligat al que proposava Plató fa milers d’anys.

ÉS LA CIÈNCIA LA NOVA RELIGIÓ?

per    JUDITH  PLAJA

 

 

En la època dels antics grecs la ciència no es distingia de la filosofia, la seva tasca era buscar la veritat front al que només era aparent. Això va durar segles fins que amb la ‘revolució científica’ va fer que les ciències s’organitzessin autònomament i s’independitzessin de la filosofia.

 

La ciència és un conjunt de coneixements que pretenen explicar la realitat d’una manera racional i organitzada.

La religió ha pretès orientar-nos sobre com és la realitat en conjunt  i com viure l’ho millor possible. En la fe tot es redueix a creences i dogmes.

 

Per molta rigorositat i precisió, els resultats de la ciència no deixen de ser meres hipòtesis. Per altra banda, la ciència té per objectiu explicar, descriure i predir mitjançant teories i lleis els fets de la realitat. El mètode més utilitzat per la ciència és el mètode hipoteticodeductiu.

 

Hi ha qui considera que la filosofia és la mare de les ciències perquè és la que es planteja els problemes i les preguntes que després intentaran contestar i resoldre les ciències. Ara ja no es qüestiona ni s’ha discutit més que el sol surt cada dia i la terra es mou malgrat que en el seu dia la Inquisició fes callar a Galileu i cremés a la foguera alguns que argumentaven que la Terra girava al voltant del sol.

La ciència sempre ha explicat observacions en termes de fenòmens naturals. La religió sempre ha proposat explicacions sobrenaturals per omplir aquests espais buits on la ciència es va quedar callada. Per tant la ciència és un domini d’existència, mai s’ha preocupat per l’observació humana.

Ens respon la ciència les grans preguntes de la vida? Ens formulem grans preguntes que no tenen una resposta fàcil i de vegades, ens passem la vida cercant-la. És el que fan, en certa manera, la filosofia o les religions. Un dels clàssics d’aquestes grans preguntes és el sentit de la vida. La saviesa filosòfica és saber viure bé i amb els ulls oberts, per tant besat en la veritat i en els coneixements més objectius de la possible realitat.

 

Ferrater Mora diu que la ciència és un mode de conèixer i la filosofia un mode de viure, per tant, no estan separades perquè el viure inclou el conèixer.

S’ha d’intentar viure la vida tan bé com es puguis, assaborir-la. Sense expectatives que puguin generar més frustració de l’estrictament necessària. L’única raó per viure la vida és la vida mateixa.

 

En conclusió podríem dir que la ciència, per ella sola, mai podrà dominar el món ja que les persones necessiten complementar la seva vida amb preguntes que la ciència mai podrà respondre i també necessiten basar-se en uns principis ètics i morals.

per Alba Martínez Quer i Irina Noguer Calabús

Curs 2012

 

“Las convicciones son más peligrosos enemigos

de la verdad que las mentiras”

F. Nietzsche

 

Introducció:

F. Nietzsche entén la moral com l’actitud que prenem davant la vida.

Aquest filòsof està considerat, no com a moralista, sinó com el gran enviat de l’època de “la filosofia de la sospita”, juntament amb Marx i Freud. Aquests profetes antiprofetistes, plantejaven per primer cop a la història de la humanitat un signe de interrogació vers els prejudicis rotunds, arcaics que aixoplugaven des de temps remots, la nostra societat occidental.

Així va ser com Nietzsche començà a fer una crítica exhaustiva al contingut d’aquesta moral dogmàtica besada en el sacrifici, la dependència, el menyspreu a l’individu i a la nostra voluntat de viure. Aquesta moral, altrament anomenada moral d’esclaus pel propi autor, va ser la base per fundar el que després va proclamar com a la moral del senyors.

Mentre la moral d’esclaus estava pensada per l’ésser humà, la moral de senyors plantejava una metamorfosis de superació. L’home no era res més que un mitjà. El fi, era el superhome.

Nietzsche, caracteritza el superhome com qualcú amb autonomia, amb esperit de lluita i superació, sense temor als obstacles ni als judicis morals; en essència, un amant de la vida.

Amb aquest treball experimental, volem explicar d’una manera personal la nostra pròpia metamorfosis teòrica. Així doncs, podem fer un procés d’absorció de la moral nietzschiana en el total del seu estat, basant-nos amb els nostres propis punts de vista.

 

Dietari d’un parell de metamorfosades

Aquest projecte és fruit d’una conversa en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Mentre Zaratustra s’allunyava de la seva dècada de soledat a les altes muntanyes, nosaltres, de repent, vam sentir el vertigen de la llum del sol, més viva que mai, en aquella tarda de cel encapotat i jerseis de llana. Una nova perspectiva va assaltant-se les ments, i ens les enterbolinar amb tota mena d’escepticismes i temors mai experimentats.

Sols un instant – aquest instant – va ser suficient per dur a terme la destrucció del camell.

Tot va començar el dia del nostre naixement, en un estèril indret al bell mig del Sahara.

Cada vespre, després de sopar, els nostres pares camells ens contaven rondalles i llegendes sobre aquells magnífics anys ens els quals van ser transport dels magnífics Reis d’Orient.

Bocabadades no podíem desitjar res més que allò que ens havien estat lloant durant tant de temps. Volíem la realització com a camelles. Tot i saber que comportava sacrifici, dolor i patiment, sabíem que estàvem determinades a assaborir la recompensa que allò comportava: l’Edèn.

El temps va passar i la data del nostre divuitè aniversari va arribar. Per fi, vam ser reclutades com a transport oficial dels tres reis d’orient.

El viatge començà amb un entusiasme desmesurat. Ni la xafogor, ni els vents àrids ens van desmoralitzar, tot i així el defalliment a causa de la fam i les hores de son ens feien vacil·lar, però la dolça veu dels reis d’Orient ens donava forces per continuar. Ells ens repetien una i altra vegada els següents discursos:

• Tu has de.
• Deu cops has de superar-te a tu mateix durant el dia: això produeix una bona fatiga i endormisqueja l’ànima.
• Deu cops has de tornar a reconciliar-te a tu mateix; doncs la superació és amargura, i mal dorm el que no s’ha reconciliat.
• Honor i obediència a la reialesa! Encara que sigui una reialesa torçada! Així ho vol el bon dormir. Què puc fer jo si el poder li agrada caminar sobre cames torçades? ¹
• El vostre sacrifici serà recompensat en el judici final.

En sentir aquestes paraules, el desig interior s’apoderava de les nostres ànimes, només volent carregar el doble de la nostra capacitat. L’obsessió arribà a les nostres ments. Fins i tot sentírem ressentiment cap als nostres germans camells quan carregaven un sol gram més de regals que nosaltres. Aquella tardor descobrirem l’odi, l’enveja.

Després de travessar els gèlids Alps Francesos, s’acostà el gener. Finalment, vam arribar a una plana, vorejada pel mar i casada amb la tramuntana.

¹ Fragment extret i traduït personalment de l’obra “Así habló Zaratustra” de Friedrich Nietzsche.

Al posar la primera peülla en aquelles terres estrangeres, una gran multitud ens aclamava. Masses de gent cantaven en uníson la nostra benvinguda, les seves cares anheloses de regals i caramels van transformar el defalliment en una efímera i humil satisfacció.

Després de la culminació de la nostra tasca, repartint regals a totes les morades (a la velocitat de la llum), vam tenir per primer cop el nostre moment de mínima lleugeresa, doncs des de petites teníem la ment col·lapsada en la nostra tasca com a transport reials, res més havia penetrat dins les nostres ànimes.

I així va ser com tot d’una, ens vàrem veure assentades en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Aquell instant va ser la reflexió sobre el valor del ressentiment que ens havia acompanyat durant tot aquell viatge. Vam adonar-nos de que tot aquest objectiu, de que tot aquest sofriment i tot aquest paradís que ens esperava no eren res més que trossos de plàstic.

Ens delitàvem per quelcom que minvés la nostra fúria, el nostre foc interior. Volíem venjança. Venjança cap a tothom que havia estat representant aquella farsa de la qual nosaltres no n’érem res més que un mer decorat. El cor ens palpitava ferotjament, sabíem el que ens demanava però vacil·làvem, les escates del Drac continuaven cegant la nostra visió.

Sols va caldre una petita guspira més d’odi, perquè aquell foc interior cremés les externes escates.

I així va ser com les lleones es menjaren les camelles.

Una gana audaç regnava en les nostres entranyes. Tots els sentits, després de tant de temps d’autorepressió, estaven tots ells assedegats. Volíem menjar, volíem sexe, volíem sentir.

El caos va regnar.

Les dues lleones es menjaven tot allò que trobaven. Tots els reis d’orient, tots els presidents, tots els alcaldes, tots els mossens, totes les monges, totes les ideologies, totes la pàtries, tots els valors. Tot era martell, tot era dinamita, tot era destrucció.

Un cop l’afany de destrucció va ser satisfet, en nosaltres hi restà una buidor. Sabíem que encara no havíem assolit la nostra perfecta forma, però el terreny ja estava segat. Innumerables qüestions atacaven el nostre ser:

• Si vivim en un món de plàstic, amb ideals de plàstics, personatges amb accions de plàstics i un no-res esperant-nos al final, quin sentit té la nostra existència? Què hi fem aquí? Per què hem vingut? Què esperem de nosaltres mateixes? I d’aquell món etern i gloriós el qual hem negat l’existència?

Un sol mot va poder respondre les nostres preguntes:

VIDA

La vida era aquell sentit sense sentit que guiava la nostra existència, era allò immutable, allò que ningú podria mai negar-nos.

Una nova metamorfosis estava eclipsant el nostre ser. Sentíem florir la voluntat de poder.

I així va ser com les infantes amansaren les lleones.

En aquells mateixos instants, en forma de criatures fràgils es van aixecar els fonaments d’una nova creació. Les dues precioses criatures netes de prejudicis i netes d’actituds adquirides a causa de la no-existència d’un entorn. Com a conseqüència de la purga felina, s’engendrà l’oblit de la moral:

LA DEPURADA CREACIÓ

 

Conclusions

Primerament cal remarcar la nostra compartida admiració per aquest autor i els seus plantejaments. Ha estat el primer filòsof que més que pensar, ens ha fet sentir, ens ha fet posar la pell de gallina amb els seus textos provocatius i sarcàstics.

Comentat entre nosaltres com podríem fer una crítica substancial de Nietzsche vam arribar a la conclusió que teníem una visió semblant sobre el que volíem extreure de la seva filosofia i sobre com volíem enfocar el treball.

D’aquesta manera vam acordar fer-lo conjuntament per tal de complementar-nos. Sota la nostra concepció, Nietzsche ha estat una alenada d’aire frec i un crit a la humanitat. Per primer cop no analitza ni dedueix; ni tan sols es pregunta què vol extreure de la filosofia, sinó que vol destruir tot allò que fins ara havia estat fixat amb pany i clau. És per això que li concedim l’honor de la no-crítica, simplement hem volgut esprémer tot el suc per tal de fer-ne un combinat entre el licor dionisíac i la nostra humil noció d’aquest gran autor.