NIETZSCHE i L’ORIGEN DEL BO – PERVERS, primera dissertació de la Genealogia de la Moral.
COMENTARI i ANÀLISI DE LA MORAL DE SENYORS I LA MORAL D’ESCLAUS A L’ACTUALITAT
Joan Bosch (2B)
El filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) escriví La genealogia de la moral, obra on critica la moral vigent, la qual diu s’ha de qüestionar des del valor mateix que constitueixen aquests valors de la moral. Fou una de les obres més agosarades de l’autor, i de les més criticades. Aquí s’allunya del seu lirisme literari que ens mostra en obres com la de Zarathustra on ens demostra els seus estudis filològics. Així, en aquesta obra, Genealogia de la moral, Nietzsche ens ensenya el perquè ell mateix diu “sóc pura dinamita”. Ho critica tot, ho nega tot, fa una recerca del “valor dels valors” i els seus orígens a partir de la història, el sentit de les paraules i el comportament de la societat. Nosaltres parlarem del primer tractat que estructura aquesta obra: el “bo i dolent, bo i pervers”.
En aquesta primera dissertació, Nietzsche comença criticant els psicòlegs anglesos i filòsofs, els quals diu que pensen d’una forma essencialment antihistòrica. I com s’origina el concepte “bo”?. Nietzsche, negant les idees dels antics filòsofs, nega que bo vingui d’aquells qui foren afavorits per la bondat. Ell contraposa això dient que foren “els bons” qui “crearen” aquest mot atribuint-li el valor desitjat per aquests. Doncs per què haurien de ser els bons, els afavorits per la bondat, si aquest terme de bondat no podria tenir sentit sense un precedent? Nietzsche ens ve a dir que aquest precedent de “bons” foren els nobles, els poderosos, els qui gaudien d’una posició i d’uns sentiments superiors, que s’estimaven i s’establiren ells mateixos amb les seves obres com a bons, de primer rang, i es contraposaven a tot allò que era baix, de rang inferior, de classe esclava, allò dolent. Així els nobles, sent una majoria que “pensava”, van atribuir a les seves accions un valor positiu, el valor del “bo”. Ells feien el bé, eren els bons, els bells, els feliços. I des del meu punt de vista, això va comportar a que aquesta classe noble no fos només igual a “bo”, sinó també a triomfadors. Els nobles eren els qui imposaven les normes de la moral, els seus valors eren els positius. Així, sent els triomfadors, tot era molt fàcil. I totes les atribucions de les quals ells no comptaven, és a dir, aquelles contràries, creaven allò “dolent”, que constituïen la moral d’esclau, dels fracassats.
Així, pel noble, vist des d’un punt “psicològic”, el terme “bo” provenia de la semblança que s’establia amb el mot “útil” i el seu significat. Així doncs, per la moral noble, allò “bo” comportava dins seu els valors positius de “distingit, privilegiat, fort, ràpid, guerrer, vencedor, orgullós, valent…”, tot allò que li era útil i necessari al noble per sobreviure en el camp de batalla. I ara, amb això dit, podem fer referència a l’actualitat. I es que ens hem de preguntar si els valors actuals “positius” tenen relació amb els dels nobles? Penso que, com he dit abans, se’ns volen imposar aquest valors com els dels “triomfadors”. Així, la nostra societat no deixa de ser un “camp de batalla” on t’has d’ajudar dels valors del “bo” tal com els entenien els nobles si vols guanyar, si vols triomfar. Has de trepitjar a la gent, ser valent, arriscar-te per innovar, ràpid, fort, innovador, ric, de classe benestant… En general, crec que podem establir un paral·lelisme amb aquesta moral dels antics nobles a la moral actual de la nostra societat la qual creiem que és tan moderna. I així, de moment, la moral dels nobles ens contraposa la moral que serà la dels esclaus, que inclourà els valors de “vulgar, plebeu, de baix estatus…” acabant unint-se al “dolent”, la contraposició negativa de la bona moral de la classe més benestant.
Mentre Nietzsche ens explica això, intercala unes lliçons d’etimologia on ens demostra la seva formació filològica i no filosòfica, les quals però, combina a al perfecció. Ens parla sobre l’origen etimològic del mot “bo”, des del llatí. “Bonus”, la traducció del mot que ens descriu la bondat en llatí, diu que el pot interpretar com “aquell qui fa la guerra”. Així doncs, “bonus” diu que acabarà relacionant-se amb el mot “bellum”, de la guerra, encara que, actualment, sense coneixements previs del llatí, per simple assimilació, diríem que “bellum” vol dir “bell”, és a dir “bonic”, “bo”. I per aquesta mateixa raó, a l’antiga roma, un home que feia la bondat era aquell guerrer, lluitador i vencedor, i el que tot això comportava. També, Nietzsche, ens parla del mateix origen del terme “bo” des de l’alemany, amb el “gut”, que el relaciona ràpidament amb el significat de l’home “diví”. Així doncs el nostre autor ens continua criticant els antics filòsofs, els quals ens diu que no pensaven de forma històrica i ell, Nietzsche, si que ho fa, fins i tot de forma etimològica, buscant els orígens reals de les paraules en la història.
A partir del punt setè d’aquest primer “capítol” de la Genealogia de la moral se’ns introdueix la idea dels sacerdots com els enemics més perversos, aquells més impotents, la qual cosa deriva a un odi i un ressentiment similar al dels esclaus, així agrupant-los dins la mateixa moral dels fracassats, dels esclaus. I Nietzsche, com tots sabem, és un autor el qual pot oferir moltes lectures diverses entre línees, i és en aquest punt quan pot ser fortament criticat per la seva aparent posició nazi, antijueva. I es que, segurament, els nazis van agafar alguna cosa d’aquest autor, de la mateixa forma però, que ho van fer els socialistes i comunistes. I és que Nietzsche critica als jueus dient que han estat els que han vist la moral d’esclaus amb la mirada més plena d’odi. Aquesta mirada, de la impotència, ha gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència, ens diu. Aquest grup de jueus, i els esclaus, han estat els febles, els més pobres, encara que a l’hora humils, i han vist als “bons” (nobles) com uns desgraciats. A partir d’aquest punt Nietsche ens obliga a acceptar-ho, els nobles han perdut, i els poder del esclaus gràcies al seu poder del seu “pes demogràfic”. La història universal ha canviat, la “cinta ha donat la volta”, i els antics valors “dolents” són ara els bons, els de la moral dels esclaus, del poble. Seran positius els valors del “pobre, del remat, dels esclaus, dels fluixos, dels covards, dels perdedors…” però tot això l’Església ho subtitularà. I es que no parlarem, òbviament, de que els bons siguin els covards, sinó els temeraris, i tampoc ho seran els perdedors, sinó els justos i generosos. Així doncs, que la revolta dels esclaus aconsegueix vèncer als nobles i imposar els seus valors com els “bons”. És important però, veure com això s’aconsegueix dur a terme. I és què hi ha una diferència important entre la creació de la moral noble i la dels esclaus. Els nobles, aconsegueixen el sorgiment de la seva moral a partir de la resposta d’un “si”, i no des d’un sentit de fora com el dels esclaus. La moral d’esclaus ha de mirar cap a fora per crear-se, a partir del ressentiment que sent del contrari, del noble. Els conceptes negatius, sorgeixen del contrari de les característiques nobles. I això, amb la creació de la moral dels nobles no passa. Són les seves mateixes accions que s’arriben a considerar nobles amb sentit de valor positiu.
Finalment arribem a la conclusió que el terme “bo”/”pervers” no ha estat més que un resultat a partir del context que la classe “moral” dominant li atribuïa. Ha estat en canvi constant durant la història, i amb el que hem resumit fins aquest punt, Nietzsche ens ho descriu en aquests primer apartat de la Genealogia de la moral a través d’una forta diferenciació entre una moral de senyors nobles, i una d’esclaus, de la “plebs”. No obstant, arribat a aquest punt final, jo voldria fer un breu comentari del tema des del meu punt de vista. I es que algun aspecte, el qual segurament repetiré, ja he expressat en les darreres línees, però voldria concentrar aquesta opinió personal en un últim paràgraf abans d’acabar, ja que penso que és molt important preguntar-nos de on surten actualment els valors, com s’originen, i el perquè de tot això, si té o no relació amb la genealogia que ens exposa Nietzsche.
En general hem parlat sobre la moral de senyor com, en primera instància, la moral dels triomfadors, i la moral d’esclaus, com la dels fracassats, i és que, portant-ho als nostres dies, penso que són dos bons sinònims per reflectir el que ens imposen a nosaltres. I és que no podem destacar una de les dues morals, cap d’aquestes, ni la de senyors ni la d’esclaus és la que únicament ens imposen des de petits. Penso doncs, que és una barreja de les dues, però molt mal portada. En els nostres primers anys de vida ens manen de ser ben educats, compartir les coses, no ser egoistes, ser simpàtics, amables, valents, justos, generosos, solidaris… però a mesura que passen els anys, les cosses comencen a canviar. Òbviament ens manen seguir sent educats, amables i, en general, tenir un bon comportament. Però tampoc ens hem de deixar enganyar, no hem de ser ingenus però tampoc desconfiats. Així doncs, aspectes de les dues morals “històriques” es contraposen. Quan som grans, i podem veure a través dels nostres propis ulls i pensar i decidir, ja no necessitem que els pares, els quals no deixen de ser, per dir-ho d’alguna manera, els descendents de la Església, que imposa i imposava els mateixos valors, ens marquin aquests valors. Veiem la societat, l’analitzem i actuem tal i com ho veiem necessari per poder viure i no sucumbir, de la mateixa forma que ho exposava Darwin en la teoria de l’evolució de les espècies. Així, per sobreviure, veiem que necessitem una feina, i com més bona sigui aquesta feina més bé viurem. Així doncs, que aconseguir aquest treball ens portarà a allò “bo”, i tot el que fem per aconseguir-ho serà tractat de “bo” i “correcte”. Els fet que fem per arribar a això, podran justificar el fi, ja que és el que realment importa. La societat no és res més que un camp de batalla on, en el fons, s’hi val tot: trepitjar als altres, vèncer per tal de guanyar i pensar només en tu. Aquesta societat actual mostra les mateixes característiques que la medieval dels nobles, i la nostra moral es sustenta en un part d’aquesta antiga moral de senyors, on el “valent, fort, orgullós, temerari…” és el bo, el que venç i el que acaba triomfant. I això és la (trista) realitat. No obstant, no ens ha de marcar una moral. Actualment, poder dir amb quin moral ens basem és molt difícil. No seguim ni una moral d’esclaus, de remat, ni una de senyors. Tenim una idea, la qual agafa les millors qualitat de cada una, així intentant crear una moral amb valors com “valentia i astúcia, generositat i “ser viu”, ser fort i alhora solidari, intel·ligent i noble…”. Una barreja d’aquestes dues morals que ens presenta Nietzsche doncs, és l’objectiu a aconseguir com a moral del “bo” en la nostra societat. No obstant això és molt complicat. No tothom seguirà un codi moral, i en la vida real, de poc serveix seguir estrictament aquests valors. El punt està, crec jo, en respectar i donar importància a aquesta valors, conèixer-los i actuar d’acord a ells a la mitjana que això sigui possible, perquè hi ha vegades que has de veure amb qui et “baralles” en aquest camp de guerra de la nostra societat, i pensar en si ell realment es mereix el mateix per el que tu estàs lluitant. En resum, has de ser bona persona d’acord al que aquest actual codi moral implica: triomfar i guanyar (com un senyor) a partir de comportaments exemplars (molts d’ells, extrets de l’antiga moral d’esclaus).