Consideres que la solidaritat és un valor que afavoreix la moral d’esclaus i de ramat?
per Lucia de Jong
Sí. Però com que un assaig ha d’ocupar una pàgina, el posaré en lletra 300, negreta y centrat. Ah, que no serveix? En aquest cas hauré d’argumentar una resposta tan lògica i natural com la que he donat.
Bé és sabut que la moral d’esclaus neix del ressentiment. No perquè ho hagi dit Nietzsche, sinó perquè tot pensament que brolla d’aquell qui no té per causa primera el pensar neix en oposar-se a la incapacitat de fer-ho. El pensament dels homes que ho fan per sí sols, sense enfrontar-se a res sinó que partint del no-res, aquest és el que condiciona un quelcom bo, i és a aquest al qual s’enfronta allò dolent. Aquesta és la moral de senyors, la moral envejada i odiada per aquells qui no tenen la capacitat o el valor de tenir-la com a pròpia. La d’esclaus pren allò bo de la dels senyors i el transforma en el seu pervers, posant com a bons els valors febles d’aquells qui necessiten una societat que secundi les seves idees per tal d’expressar-les.
Els esclaus s’han rebel·lat i han fet de la seva la moral exquisita, la moral predominant. La moral de tots. I els nobles, escassos, no han pogut mantenir la seva dominància. L’Església ha condicionat aquesta guerra, aquesta lluita, i s’ha posat i imposat del costat de la moral d’esclaus. Ella necessita un ramat, li cal un poble sense criteri que accepti i se sotmeti a les seves idees, masoquistes tots. Patim ara que després vindrà la glòria. El noble diu: la glòria és ara! I tothom el mira amb rebuig. Ningú entre els esclaus s’atreveix a ser noble, no mentre estigui condicionat pels del seu voltant.
Al noble per tant no li escau associar-se amb altres nobles: ell té les seves idees, d’ell neix allò bo, i no necessita que ningú li ho ratifiqui. L’esclau en canvi romandrà rodejat dels companys i entre tots faran la força per oposar-se al noble, una batalla vil de molts contra un, on desgraciadament la opinió de la majoria superarà la del senyor i dominarà la societat. Així neixeran sentiments ambigus com la solidaritat, l’empatia, la simpatia, el fer per als altres i algun dia ser recompensat. Neixeran juntament amb les promeses de l’Església d’un cel etern on es recompensarà el patiment.
I entre tots junts patiran i s’ajudaran mútuament per tal de sobreviure una vida de sofriment, sempre esperant una il·lusió de recompensa en el futur, un futur després de la mort. La vida, aquesta vida, ja no és la única i la que s’ha de viure com deien els senyors, sinó que s’ha de patir per trobar la felicitat un cop morts. Diu l’Església. NO! Diu Nietzsche. Aquesta és la única vida, aquesta és la vida que s’ha de viure. No hi ha més enllà, el present ho és tot i aquest tot és el que s’ha de gaudir.
Un noble solidari és un noble que s’apropa a l’esclau i l’intenta treure d’aquest ressentiment, d’aquest negar la vida, per oferir-li les belleses del present. Però l’esclau no és un; Legió es diu, perquè són molts. Molts endimoniats que adoptaran i adaptaran la moral del senyor fins convertir-la en una altra moral d’esclaus, amb una jerarquia on un dominarà el que pensaran els altres, sense que aquests puguin fugir. En tot cas, acabaran sense crear res de nou i, altre cop, odiaran al noble que se’ls allunya per no contagiar-se de l’esperit unificador.
És igualment impossible concebre un esclau no solidari. Per a l’esclau la màxima és mantenir i fer prevaler el ramat. Ensenyar el que està bé i el que és pervers als altres. Ajudar-se mútuament a fer més suportable aquesta vida de patiment. L’esperit de la solidaritat rau en ajudar els altres per tal que l’ajudin a un, i en una vida sofrida, es necessita molta ajuda exterior, es necessita quelcom que revifi l’esperança de que el que penses és real, que veritablement t’espera un futur millor al Paradís. És vital per a la moral d’esclaus tenir un esperit solidari per tal de reconduir el ramat si es desvia. Un esperit d’anar tots junts, un esperit de ser tots iguals.
No som tots iguals, per favor. L’essència de l’ésser humà és justament que tots tenim la capacitat de pensar i de raonar per nosaltres mateixos: tots tenim la capacitat d’esdevenir senyors. Hem de fugir de les masses, no hem de deixar-nos enganyar pels grans pastors de l’Església i el govern. Hem de pensar per nosaltres mateixos i fer-nos la nostra pròpia moral. Hem de ser forts. Hem de ser durs. Hem de ser valents. Hem de ser nobles: hem de ser senyors. Senyors de nosaltres mateixos.
La solidaritat no tan sols afavoreix, sinó que ens orienta cap a la moral de ramat. I és propi de cada un de nosaltres el lluitar per fugir o seguir la corrent: un decideix si vol fer-se senyor o romandre xaiet.