Plató a l’actualitat.-

per CRISTINA FERRERES

 

Plató a l’actualitat

Plató, un gran filòsof i deixeble del gran Sòcrates, el qual van condemnar a mort per “pertorbar” les ments més joves que l’escoltaven atentament quan aquest els explicava la vertadera realitat. Un cop succeeix això, Plató es dóna a conèixer com el nou mestre que obrirà les ments a la societat d’aquell moment, i sorprenentment, els seus coneixements, explicacions i demostracions provocaran que encara ara, uns quants segles més tard, se’n continuï parlant i duent a terme. Per conèixer a Plató més profundament, posem-nos a la pell de Ria, una jove adolescent que tot just ara comença a conèixer les realitats que l’envolten.

Ria: Aishhh…

Mestra: Què tens Ria?

R: És que resulta que ja des de bon matí que no tinc bon dia.

M: Un bon dia? I què és per tu un bon dia?

R: Com? Bé… un bon dia per a mi… Doncs si vols que et sigui sincera no sabria com respondre’t a la pregunta.

M: Sé que no, ja que no ets tu qui sap què és un bon dia sinó la teva ànima, aquella que tens retinguda dins del cos.

R: No t’entenc.

M: T’explicaré doncs un mite, El mite del carro alat de Plató perquè ho entenguis. Aquest ens conte una història de dos mons, el món intel·ligible o ideal i el món sensible. En el món ideal hi ha situada l’ànima, la qual viatge d’un lloc a l’altre amb un carro alat guiat per dos cavalls, un de blanc i un de negre. Un dia, però, degut al descontrol que pateixen aquests dos per diferència de virtuts, l’ànima té un accident que provoca el bolcament del carro, i en conseqüència, la caiguda de l’ànima al món ideal. Aquesta queda empresonada al cos humà, de manera que durant la vida d’aquest, l’ànima viurà sotmesa al cos humà i la única manera que tindrà aquesta per poder retornar al món ideal serà amb la mort del cos. El cas és que, en el món ideal, que correspon al món on hi havia l’ànima en un principi, hi ha el bé, el model universal i perfecte de l’objecte, i en canvi en el món sensible, que correspon on hi ha l’anima retinguda al cos humà, hi ha la còpia del model universal i perfecte del món ideal. Aquestes còpies es poden percebre a través dels sentits, en canvi els models universals només es poden percebre i conèixer a través del coneixement racional, és a dir, amb la raó i la ciència. Tornant al que t’estava explicant de l’ànima, vull que prenguis atenció en això que et diré ara. L’ànima, la qual està retinguda al cos, i per tant, ara només pot veure i percebre les còpies dels models, sap distingir entre lo bo i lo dolent, entre el que és bonic i el que és lleig, entre el que és alt o és baix, … però al moment de preguntar al cos que reté aquesta ànima perquè és així no ho sap respondre, de la mateixa manera que et passa a tu.

R: Per tant, la resposta de tot això la té l’ànima que tinc retinguda al meu cos no?

M: Exactament. Si tu ets capaç de diferenciar entre una cosa o l’altra, però al mateix temps no ets capaç de definir-les o respondre el per què és degut a que l’ànima que retens recorda aquesta definició procedent del món ideal, la qual és universal i perfecte, però sobretot única.

R: Sorprenent. Si ara duc a terme el que m’acabes d’explicar a la meva vida quotidiana i em centro en la persona que considero el meu amor platònic caic en la conclusió que si l’anomeno amor platònic m’estic referint al meu amor ideal, a la persona perfecte i tot és degut a que l’ànima que continc sap i recorda a l’amor ideal i perfecte del món del qual prové, i jo en canvi, visc al món dels sentits, al món on només percebo la còpia de la realitat.

M: No ho podries dir millor.

R: Interessant, però ara em deixes amb un gran dubte, ja que segons el que em dius i em corrobores, estic vivint en un món irreal on el que veig, sento i visc dia a dia no és res més que una imatge falsa de la realitat la qual desconec completament. No m’ho acabo de creure, tot i que en el fons ho vull fer. M’és impossible pensar que visc en un món totalment fals.

M: I no em sorprèn, de fet, has actuat i penses d’igual manera que els homes encadenats de El mite de la caverna de Plató, però amb la diferència que tu no em vols assassinar sinó saber el que vull dir. Aquest mite explica la història d’un poble d’homes encadenats els quals estan obligats a mirar al fons de la més profunda caverna, en la qual hi ha una gran paret on es reflecteixen els objectes que hi ha just darrere d’aquests però que no són capaços de conèixer. En tractar-se d’una cova, s’hi forma eco i d’aquesta manera els homes lligats pensen que el soroll que es forma prové d’aquestes imatges i ombres reflectides a la paret. Un dia, un dels homes aconsegueix alliberar-se, i en girar-se, veu el començament d’un camí escarpat i fosc. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades inicia el camí fins a arribar a un primer lloc on hi ha una flama i objectes que són els causants de les reflexions que s’observaven al final de la cova. L’home continua el seu viatge, un difícil viatge que finalment el porta a l’entrada de la cova en la qual hi ha una gran llum blanca que impossibilita a l’individu veure en claredat. Al cap d’un cert temps, aquest aconsegueix començar a veure el que hi ha més enllà de la llum i és en aquell moment on s’adona de la realitat, aquesta que tant temps havia esdevingut desconeguda per tothom i que ara ell l’havia pogut conèixer. Un gran paisatge il·luminada per la llum d’un sol esplèndid, plantes, llacs i basses amb aigües transparents i moltes coses més. En saber la realitat que acabava de descobrir, l’individu decideix tornar al final de la cova on havia estat retingut i explicar-ho tot als altres homes empresonats. Un cop succeeix els altres individus no s’ho poden creure i tot indignats com estaven decideixen acabar amb la seva vida. El que et vull dir amb tot això és que tot i haver descobert sols una part de la realitat, però que a l’hora és crucial per poder entendre la resta de veritat, no ets capaç de creure’m encara que aquestes no siguin les teves veritables intencions.

R: Justament és això que acabes de dir. Ara, em costa menys no creure’t.

M: Doncs deixa’m dir-te que ja et trobes al camí difícil i escarpat que fa l’home de la cova quan emprèn el viatge cap a l’exterior d’aquesta. Però, m’he fixat que en respondre’m has dit una paraula que m’ha despertat interès de nou: justament. M’ha recordat a justícia. Què tan coneixes tu per justícia com per utilitzar-la en qualsevol context.

R: Doncs, per a mi justícia és dur a terme les lleis i per altra banda poder gaudir dels drets que pertoquen a cada persona.

M: Sí, però si seguim la teva definició de justícia arribem a un gran obstacle, per a tu la justícia és diferent que no pas per una persona que es troba a un altre part del món. Potser hi ha persones que creuen que una bona justícia és donar la mateixa medicina a un assassí que ha matat a la filla d’una magnífica família tot i que vagi en contra de les lleis del país.

R: Vist d’aquesta manera és veritat, però, llavors quina és la definició de justícia?

M: Aquest terme resulta tenir una definició, però no amb una sola paraula o frase sinó amb l’explicació del concepte de manera entenedora. Perquè ho entenguis t’ho plantejaré de la següent manera. Tu em dius que estàs enamorada, però alhora estàs estudiant un curs complex i que requereix concentració i dedicació. Llavors, tot i que tens una part de la teva ànima que et diu que estiguis amb ell i que gaudeixis del moment amb ell, en tens una altra que et frena aquests teus impulsos i desitjos i et mana que estiguis pendent de la feina que et pertoca i només fent-ho d’aquesta manera obtindràs la recompensa que et mereixes i podràs estar amb ell després.

R: Acabes de definir exactament el que em succeeix.

M: És el que pretenc. El fet, és que acabes fent cas a la part que et mana la feina ben feta. Això és degut a que aquesta té la virtut de la prudència i mana sobre la resta de parts i virtuts de la teva ànima. L’altra part que no he anomenat és aquella que lluita per tal de tirar endavant la teva vida diària. Aquesta explicació és sols per una persona, però si unim totes les persones del planeta, podrem observar com poder tu has seguit el camí que et regia la part més racional de l’ànima, és a dir, aquesta que et mana sobre la resta i que té la virtut de la prudència, però potser altres persones estan dominades per la part de l’ànima que té la virtut de la força i que lluita per sobreviure el dia a dia, i en contra, altres persones que visquin amb el domini de la tercera part de l’ànima, aquella que té la virtut de la temprança, i per tant, segueix els seus instints, desitjos i impulsos. En cap moment, has de pensar que els que no estan dominats per la part racional vol dir que no la tinguin, sinó que hi ha altres que la dominen a ella. El cas és que a partir d’aquestes característiques i del domini d’una part o d’altra vindran determinats a ser una persona o altra. Deixa que t’ho expliqui millor, aquelles persones que viuen i actuen segons la part racional estan destinades a ser els filòsofs de la ciutat, i per tant, a governar. Les persones que viuen i actuen guiades per la segona part, que correspon a la part irascible de l’ànima, estan destinades a ser els guerrers de la ciutat i a lluitar per tal de protegir-la i les persones que viuen i actuen segons l’última part, la qual correspon a la part concupiscible de l’ànima, estan destines a ser els treballadors de la ciutat i a seguir els seus impulsos. D’aquesta manera, si tots fan el que els pertoca sense intentar canviar d’àmbits ja sigui per sobre o per sota, hi haurà el que s’anomena justícia, del contrari, hi haurà injustícia i s’enderrocarà la societat ideal i justa per convertir-se en caos. A més, si hi ha justícia i cosmos, és a dir ordre, també hi haurà felicitat.

R: Estic completament impressionada amb tot el que m’acabes de dir. Ara, de mica en mica, començo a creure’m tot el que m’has dit fins ara.

M: Això és degut a que ja has arribat a l’entrada de la cova, la qual deixa entrar una llum blanca tan intensa que t’impedeix veure les coses amb claredat, però, que de mica en mica et permet observar la vertadera realitat.

R: Sens dubte la conversa d’avui ha tingut gran importància. M’has ensenyat moltes coses, de fet, m’ho has ensenyat tot, ja que, realment vivia en un món totalment fals. Per aquesta raó t’haig de donar les gràcies perquè el que jo pensava que era un mal dia per a mi s’ha convertit en un gran dia.