“GENEALOGIA DE LA MORAL” per Nietzsche.

per Miriam Monner. 2011.

Caminava per la rambla en busca d’inspiració, d’una inspiració que no m’arribava per molt que jo volgués. Si volia fer un treball sobre Friedrich Nietzsche havia d’entendre’l i sobretot saber explicar-ho amb claredat i coherència. A veure, Nietzsche va néixer l’any 1844 i tenia una manera estranya de veure el món antic i clàssic.

A les meves mans hi havia un munt de papers plens d’apunts, de fotocòpies, d’informació buscada per internet,… Però com podria ajuntar tota aquesta informació i entregar un treball de tantes pàgines? Vaig guardar enfadada els papers dintre la motxilla i de sobte ja em trobava a la plaça Catalunya. Coloms, gent passejant, nens cridant,… I de sobte un grup de persones grans que no feien més que parlar entre ella i donar-se empentes uns als altres. Vaig acostar-me amb pas ferm, però acurat. Vaig poder comprovar que hi havia un petit escenari, i en aquest hi havia un home ben vestit i amb un gran bigoti negre. Parlava com si la vida s’hagués d’acabar ara mateix i algunes persones del públic aixecaven les mans i comentaven amb interès el que deia aquell home tan particular.

-Què hi passa alguna cosa, aquí?.-Una dona d’uns quaranta anys em va mirar i em va respondre a cau d’orella.

-Aquell home és un revolucionari de la filosofia. Diu està a favor d’un tal Nietzsche o alguna cosa així.-Vaig quedar-me bocabadada, allò semblava un regal del cel. Vaig intentar fer-me un lloc entre tota la gent, i com era petita vaig poder avançar unes passes a quasi tocar l’escenari petit de fusta.

-¡Hem de ser conseqüents respecte al bé i al mal! Hem de buscar la “partie honteuse” del nostre món interior i trobar tot allò fonamental, decisiu i eficaç per les nostres vides. I sincerament, no hauríem de tenir com exemple psicòlegs, ni res semblant. Nosaltres mateixos podem trobar-ho. Però per poder aconseguir-ho hem de parlar sobre el bé i el mal, els diferents tipus d’homes, l’església,… I més coses que sense dubte n’hem sentit parlar abans.

-Per què no hauríem de fer cas als psicòlegs i a tota aquesta gent especialitzada en termes com és el mal i el bé?.-La meva pregunta va provocar que tothom em mirés i parlessin entre ells. Pensarien: ¿Com algú té el valor suficient per interrompre aquell home que parlava sobre els pensaments d’un filòsof famós? Aquell senyor em va

mirar i amb veu ferme va respondre’m.

-Perquè tots aquests homes no saben res de història, com bé deia el meu filòsof Nietzsche. Són tots uns orgullosos sense humilitat.-Potser sí i potser no, aquell home no pensava en blanc i en negre, sinó simplement en negre.-Tots aquest psicòlegs creuen que la bondat és igual al no egoisme, però tot és mentida.-Les últimes paraules les va dir amb tanta energia que la gent es va sobresaltar en gran manera. Vaig adonar-me que cada vegada i havia més i més gent escoltant a aquell estrany home que semblava venir del passat més remot.-Aquest instint de “El que és dolent és egoista, i el que és bo és dolent”, és tracta de l’instint anomenat “ramat.”

-Home, el que és dolent tendeix a ser egoista, això no ho hauria de negar pas.-Vaig alçar la veu perquè em pugués sentir amb claredat, el xivarri era present per tots cantons.-Encara que per un altre banda, alguna cosa pot ser dolenta o bona per algú i després no ser-ho per un altre. Depèn de la persona.-Ni tan sols em va contestar, va continuar parlant, trasbalsat.

-També és mentida dir que tot allò “útil” és “bo”. Oi que tots vosaltres penseu que el que és bo és noble, generós, amable,…? I moltes més tonteries?.-Es clar, vaig pensar inconscientment, des de petita tot allò és el que m’han ensenyat i el que he de respectar. La gent del meu voltant semblava disposada a dir que no eren “tonteries”.-Tot és mentida, tot! I després està el que se suposa és tot el contrari, el dolent. Més ximpleries sense cap base i exemples coherents! Diem que una cosa és dolenta quan en realitat no entenem que és el dolent de debò.-Parlava movent les mans nerviosament i els seus peus ressonaven com tambors damunt de la fusta. No entenia perquè volia complicar-se la vida buscant respostes absurdes respecte al bé i al mal. Inclòs ens donava exemples de derivacions i transformacions que havien sofert algunes paraules estrangeres degut al significat del que és bo i és dolent.

-Ara ens dirà que el problema del que és bo te a veure amb la concepció que tenien els antics nobles sobre aquest terme.-La meva afirmació va ser d’una manera o altre irònica, perquè dintre el meu subconscient sabia com continuava tot allò. L’home va dir que sí amb el cap i amb un somriure a la cara em va aplaudir.

-Veig que alguna cosa saps de debò. Bé, segueixo. Els nobles d’abans, i alguns d’ara, es consideren d’un rang superior. Per ells això volia dir “Sóc la persona més bona del món”.

-No pot comparar la societat d’abans amb la d’avui en dia. Encara que sigui veritat moltes coses respecte als nobles, els quals creien que eren la bondat absoluta només per ser rics, propietaris o alguna cosa semblant. Però en realitat encara no sabem que significa la paraula “bo” amb certesa.

-La diferència entre allò “bo” i allò “pervers” sempre ha estat una genealogia. Des de l’antiguitat sempre s’ha dut a terme les diferències entre l’un i l’altre, però molt abans es parlava sobre la puresa i la impuresa.

-Jo diria que en el fons tot és un sinònim de bo i dolent.-Vaig dir amb total serietat. Una senyora em va mirar queixant-se de la meva interrupció i jo vaig abaixar el cap avergonyida com mai ho havia estat.

-Un exemple clar és l’aristocràcia essencialment sacerdotal, els quals van fer moltes contraposicions dels valors. Sempre hi ha hagut el bo i el dolent.

-Perquè així és com funciona la vida. Hi ha una cosa dolenta i un altre cosa bona.-Em va mirar durant uns segons però no em va dir res. Va continuar parlant com si rés.

-Això és una petita crítica per tot aquest món sacerdotal, però també per com s’ha tractat a l’home sempre. Com si fóssim bèsties! Després tenim les disputes entre aquests sacerdots i els guerrers. Aquests no poden posar-se d’acord amb l’honor i la glòria. Jo, a l’igual que Nietzsche, odio als sacerdots.-Allò em va saber greu, perquè podia haver algú que si creiés en ells.

-Potser vostè odia als sacerdots, però deixi’m dir-li que no tothom pensa com vostè. No pot anar afirmant coses com aquestes pensant que tot el que diu vostè és veritat.-L’home em va somriure.

-Déu n’hi do. Tu i jo som totalment diferents. No siguis feble, home. Tu deus ser del grup del ramat, que es deixa emportar pels demés.-No vaig entendre res del que em volia dir, però vaig fer com si no hagués sentit res.

-Jo estic fart d’aquesta regla matemàtica: “bo=noble=poderós=bell=feliç=estimat per Déu”. Vivim en un món on els bons són els desgraciats, els pobres, els humils, els dèbils,…. Aquest pensament s’ha d’acabar. Ja està bé de pensar que els qui creuen en Déu són els que tindran la bondat dintre dels seus cors.

-Doncs, jo crec en Déu, i no crec que sigui suficient només creure en ell per ser bo o tenir vida eterna. Hi ha molts mentiders pel món. Encara que tampoc penso que per pensar el que tu pensis siguis una persona bona. Et queixes de totes aquests pensaments que els aristòcrates o els sacerdots han inculcat, però el que hauríem de canviar seria tota la societat i tu ara mateix també vols inculcar el teus propis pensaments basats en un filòsof que ha mort. La societat no és pas una santa, si aquesta s’ajuntés i agafés les seves forces tota junts, potser res d’això passaria.-Va esclatar a riure, i algunes persones del meu voltant van fer el mateix. Però aquesta vegada vaig continuar amb el cap amunt.

-Ets molt graciosa. El cristianisme és només una invenció per tenir controlat el món. Aquell Jesús de Nazaret, anomenat “el salvador”, no va ser la seducció, precisament. L’únic que ensenyava Déu era mort i venjança. Una cosa que, si més no, no te res a veure amb el que molta gent creu. Heu d’obrir els ulls, esteu manipulats per totes aquestes creences sense cap lògica i coherència!.-Per mi estava completament boig. Tenia dins seu una obsessió que ho absurbia fins el punt de criticar coses que eren sagrades per moltes persones, i que havien de ser respectades.-És una pena que sigui l’home vulgar, per desgràcia, qui hagi guanyat aquesta batalla.

-Però vostè qui es creu què és? Un rei o què?

-Simplement no sóc un home vulgar.-Em vaig quedar amb els ulls oberts per la seva contestació.-En definitiva, la moral de senyors és aquella que ens ensenya a ser bons gràcies a la felicitat, Déu i per ser noble. Tot allò que ens han inculcat des de petits.

-Ara parlarem de la moral d’esclaus, la qual comença en el seu ressentiment i nega qualsevol exterioritat, negació a l’idea de essència i alteritat. Aquesta moral és la mediocre i la desinteressada, la que pensa que allò bo prové de la humilitat, la pobresa i mediocritat. Però tota això només fa venir tot allò dolent. Tot allò bo per ells, és en realitat les coses dolentes que pot haver-hi. És baix i vulgar.

-Està donant a entendre que moltes persones d’aquí ho són. Està criticant sense conèixer a ningú dels qui ara veu des d’allà dalt.-Vaig senyalar l’escenari amb la mà i algunes persones van començar a donar-me suport al meu voltant.

-No, senyoreta. Tothom sap que el terme “home vulgar” ha donat pas a sinònims com: “Infeliç” o “digne de compassió”. I a mi els que demanen compassió són de a vegades el que més repugno.-No podia creure aquella bogeria de la que parlava. Repugnar era una paraula molt lletja que faria mal a moltes persones de les d’allà presents.-Aquest home ressentit és el que creu que la felicitat prové de la tranquil·litat, la passivitat d’un mateix. Però tot això només fa que sigui considerat ni ingenu, ni considerat, ni honrat,… Tot el contrari de l’home noble, que busca la felicitat darrere tot això.

-Jo considero la felicitat com un sentiment de tranquil·litat dins teu, sense cap problemes o nerviosismes.

-El noble és sincer i confiat, en canvi els altres no ho són.-Tot allò em portava de polleguera i em feia venir mal de cap. Per mi era trist que un home pensés d’aquella manera en ple segle XXI.-El ressentiment d’un home noble no enverina.

-Jo penso que tots estem dintre de la moral d’esclaus.-Vaig dir totalment segura de les meves paraules.- És a dir, tothom se sent més protegit amb les característiques d’aquesta moral.

-Tu segur que ho ets. Perquè, per exemple, em veus com un enemic, tu et consideres una persona bona, llavors jo sóc el dolent. Doncs et dic una cosa, jo al ser un home noble i creure en la moral de senyors, crec que els meus enemics no són perversos,

simplement són persones que no pensen igual que jo. No puc menysprea els meus enemics.-Tenia raó, no hauríem de menysprear els nostres enemics, però

inconscientment ho fas.

-L’home noble pensa en l’idea de “bo” a partir d’ell mateix, i això el farà portar cap a l’idea de “dolent”. Ho concep d’una manera espontània i no imposada. I com dèiem abans, hem de tenir en comte que l’idea de dolent no és igual a l’idea de pervers. Allò pervers és d’una forma o altre l’odi. I tots dos es contraposen a la idea de bo.

Un exemple clar d’aquesta perversió és quan els homes del ressentiment veuen als homes nobles “bons” com a enemics. Aquí veiem una situació perversa.-Per ell l’home noble semblava ser una raça superior, i l’home del ressentiment una raça mediocre. Va continuar parlant amb emoció a la veu.-L’home noble no fa el que li dicten els demés, simplement es guiat per ell mateix a través del seu món.

-Vostè veu com un pecat que la gent es refugi en altres persones a l’hora de cometre una acció, no és així?.-Em va dir que sí amb el cap.-Però que hi ha de dolent en intentar buscar ajuda en altres? Ningú és perfecte.

-Potser ningú ho és. Però si volem saber com funciona la moral en aquest món hem de creure en el que deia Nietzsche.-Vaig fer un sospir inquiet, perquè sabia que aquell home acabaria boig, totalment.

-Els homes nobles tenen una gran història abans d’arribar aquí. Molta gent pensarà coses dolentes d’aquests homes, però os asseguro que sent nobles os sentireu protegits i no mediocres com els altres homes que no saben defensar-se. Aquest home noble ha d’allunyar-se del malalts, els dèbil, els menyspreables,… Perquè són aquests qui no valoren la vida.

-Sí, ara la cosa es que tu et poses malalt perquè vols, o tens una constitució feble perquè ho has volgut així. De veritat, os cregueu a aquest home d’aquí?-Vaig senyalar-ho amb impaciència i nerviosisme. Si tota la societat pensés així, ara si que no existiria res del que ens envolta.

-Per una part tens raó. D’això tracta el Nihilisme. Ens estem enfonsant en un món on

els homes no s’aprecien entre ells, un món on tothom, al considerar-se imperfecte, no l’importa moltes vegades estar malalt o dubtar de les seves forces. Però desgraciadament hem nascut en un món així. Tant de bo, hi hagués un home capaç

de trencar aquests pensaments, un home perfecte capaç de conservar la fe en els homes. Desgraciadament, el homes febles són molts i creuen que allò “bo” és no fer res que sigui superior a les seves forces.-En allò estava totalment d’acord. Per mi un home feble també era un home que no sabia lluitar pel que volia.-L’home feble veu la seva feblesa com un mèrit i un guany, i en realitat no té res a veure amb tot això.

-Vostè no creu en els ideals de la nostra terra, només creu en els ideals que un filòsof donava com a bons per damunt d’altres coses.

-Sí, tens raó.-Em va senyalar i algunes persones es van ficar de puntetes per poder mirar-me des de lluny.-No suporto els ideals que la societat ens ha inculcat, no suporto que aquests siguin col·lectius i que quasi totes les persones els acceptin. Per això estic aquí, per reivindicar tot això! Ja està be de dir que finalment hi haurà un judici final, ja està bé de demanar perdó, ja està bé de dir que tots els justos són germans en Déu! Això no té ni cap, ni peus.

-No crec que hagi de criticar tant a Déu, al menys per respectar als altres.-Va dir-me que no amb el cap i va continuar com si res.

-Els febles es pensen que un dia el seu Déu vindrà i els rescatarà de tots els mals d’aquesta terra. O si moren aniran al seu regne. Tonteries de cristians febles.-Molta gent va començar a ficar-li mala cara i a fer-se un petit camí entre la multitud, la qual enraonava sobre el que aquell homenot havia dit.

-Espero que després de tot aquest discurset i de les seves paraules, algunes incoherents pel que fa el meu punt de vista, vulgui donar-nos una explicació en general d’aquesta moral seva, vull dir de Nietzsche.

-Només os dirè que Nietzsche intentava buscar més enllà d’allò dolent i bo, volia trobar l’essència vertadera d’això.-Vaig fer que no amb el cap, com si no em cregués res del que havia escoltat fa un moment. Estava boig, definitivamente boig… Però al menys m’havia aconsellat, inconscientment, per on començar el treball obre Nietzsche.

Vaig empendre el camí cap a casa, deixant tota la gent, que encara se l’escoltava, darrer meu.