Wittgenstein II

per COSMOS FOWLER. 2012.

Imaginem, per un moment, que aquest escrit és un tauler de joc (el qual es pot concebre com un tauler genèric, semblant en forma a un tauler d’escacs) posicionat entre jo (l’emissor) i el lector. Les paraules d’aquest escrit són peces de joc, les quals he extret d’un repositori de moltes peces, que duc sempre a sobre, i llavors he desplaçat per sobre d’aquest tauler per tal de crear diferentes distribucions de peces que equivalen a frases i altres construccions lingüístiques. Puc col·locar i desplaçar les peces-paraules de qualsevol manera (heus ací: “pedra espasa anec conill”), però les organitzo així per tal que el lector es pugui veure afectat d’alguna manera, o bé a través de la transmissió d’imatges o sensacions o per qualsevol altra fi que pugui tenir l’ús del llenguatge.

 

Com sorgeix un “significat”, aquest sentit o transmissió, a través de les peces-paraules, tal com les organitzo a sobre del tauler que és aquest escrit? El significat vindrà donat pel joc que estem jugant a sobre del tauler amb les peces-paraules, que pot ser qualsevol. Suposem que estem jugant als escacs-empírics, un joc que es juga desplaçant peces per construïr frases que volen detallar imatges i fenòmens experimentats en el món, és a dir, un joc de llenguatge que s’utilitza pel fi de descriure coses. Suposem també que el lector comprèn aquest joc dels escacs-empírics, la seva normativa (com es poden moure les peces-paraules perquè les jugades li transmetin una concepció o descripció o imatge).

 

Llavors, quan jo desplaço unes peces-paraules perquè es llegeixi “un quadrat és blau”, el lector, que entén les normes dels escacs-empírics, podrà copsar un significat d’aquest desplaçament si visualitza les peces col·locades al tauler de tal manera que li semblin ser d’escacs. Serà llavors que podrà concebre d’una figura dos-dimensional limitada per quatre costats amb un color més o menys distint (aquell que solem anomenar “blau”).

 

Què representa un joc, com serien els escacs? És una convenció social, un seguit de regles establertes a partir de les quals podem interaccionar. En els escacs, la peça del rei no té per si mateixa una essència que limita a quines caselles del tauler la puc col·locar, només existeix la convenció de poder moure-la una casella en qualsevol direcció. És també així amb el joc de llenguatge. Podem col·locar peces com volguem, però perquè en poguem fer ús, per poder jugar, les hem de visualitzar o interpretar seguint una convenció o una altre.

 

És ara que cal destacar que hi ha altres jocs, diferents als escacs-empírics. Els escacs són només una convenció social de la multitud de convencions que tenim al nostre abast, un sol joc del llenguatge. La convenció social és el que fa que davant d’un context determinat (imaginem-nos en el procés de descriure una pintura abstracte que hem vist a un amic) es percebi una cosa en una distribució i no una altra. Així, davant d’un tauler que duu les peces-paraules “un quadrat és blau” instintivament veurem les peces com si fossin d’escacs, i la nostre ment s’ajustarà a la normativa dels escacs-empírics i el significat que aixó comporta, degut al haver après la convenció de fer-ho.

 

De fet, podriem atribuïr innombrables significats a una organització de peces-paraules, si els tinguèssim presents en visualitzar les peces, però el nombre de funcions que pot exercir el llenguatge vindrà limitat pel nombre de convencions que compartim alhora de començar a intercanviar jugades al tauler, ja que no podem pretenir que les jugades que fem siguin interpretades tal com les intencionem. Així, el significat no correspon a la paraula de cap manera, sinó que sorgeix per com l’usem i com és interpretat en el procés de jugar jocs de llenguatge.

D’aquesta manera, aquell qui manté que el llenguatge només segueix una convenció, que les peces-paraules són per si mateixes d’un sol joc, sotmeses en essència per les normes d’aquest joc de llenguatge, està reduïnt una eina multifuncionària sense sentit propi a una sola funció. Aquesta posició essencialista es pot comparar amb l’afirmació que amb un tauler i unes peces només es pot jugar als escacs, quan en realitat també podem jugar a dames.

 

Imaginem-nos un tauler que duu a sobre la peça-paraula “Aigua!”. Què vol dir la peça? És una peça de dames, l’ordre d’un mestre al seu criat de portar-li aigua? O és una peça de backgammon, exaltant el descobriment d’un oasi en el desert per part d’un home assedegat? És només una peça de joc, però pot ser interpretada i visualitzada com a qualsevol mena de peça. Només podem intuïr la funció de la peça a través del seu context, a través de la situació en la qual és col·locada, del tó de veu amb el qual és parlada, fent un intent d’entendre el que busca crear aquell qui l’ha col·locada a la taula. Si s’observa l’il·lusió òptica del Cub de Nécker serà més comprensible com una peça-paraula rep el seu significat a través de convenció i context:

Aigua!
Aquesta figura és dos-dimensional, però és percebuda com a cub tri-dimensional transparent. Si es mira fixament per uns segons, sembla alterar el seu sentit. Si es continua mirant fixament, tornarà al seu estat original. D’una manera semblant podem descriure les peces-paraules: si imaginem que la persona que crida “Aigua!” pateix molta set, però s’ho amaga, ens pot semblar que el significat és una exaltació davant de l’idea de beure aigua, i si imaginem que uns minuts abans havia demanat aigua, ens pot semblar ara que el significat és un ordre per ser dut aigua, enujat per no haver-lo rebut anteriorment. Aquest exemple és una demostració de com el sentit sorgeix de l’ús.

 

Els jocs que aquest escrit ha descrit equivalen a simulacres d’alló que anomenem llenguatge, del seu ús. El llenguatge quotidià representa un seguit de jocs establerts per convencions, que representen activitats i formes de vida, maneres de concebre de coses a partir de les peces-paraules. On el primer Wittgenstein volgué reduïr les formulacions no-empíriques a un sense-sentit, el segon accepta la naturalesa imprecisa del llenguatge, i es proposa la reducció fins a l’ús del llenguatge, el qüestionar allò que es vol transmetre, i si un seguit de paraules es poden integrar amb un determinat joc del llenguatge, cosa determinada per convencions quotidianes sociolingüístiques.

 

Es podria comentar que Nietzsche prefigura alguns dels conceptes bàsics del segon Wittgenstein amb la seva anàlisi lingüística en Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral, quan descriu les paraules com conceptes que expressen perspectives (maneres de viure, cosa a la qual sembla fer ressò Wittgenstein quan parla del llenguatge com a forma de vida) que existeixen per l’ús pragmàtic (llenguatge com a eina). Nietzsche també conclou mitjançant arguments lingüístics que l’ús del llenguatge no es pot desciure només com a relació entre paraules i coses (tal com estableix el segon Wittgenstein davant del seu Tractatus). I quan Nietzsche parla de la veritat com a convenció i l’ús social del llenguatge establint aquesta convenció, qui no pot veure elements paral·lels en la sociolingüística present en els jocs de llenguatge wittgensteinians?

 

Per anar acabant, s’ha de fer menció de la importància que té l’empirisme en el moviment de la filosofia analítca, especialment en les reduccions de la pregunta de Wittgenstein. Davant dels problemes filosòfics (o lingüístics) el primer Wittgenstein suggereix la seva reducció a proposicions empíriques, i el segon, la seva reducció a alló que es vol dir o transmetre que, per estar mal-situat en la convenció en la qual es troba, origina el problema que el filòsof ha de resoldre. Es podria il·lustrar un reduccionisme a allò que es vol dir postulant un intercanvi vers el problema clàssic que diu: “Si un arbre cau al bosc, i ningú el sent caure, ha fet un soroll l’arbre, realment?”

 

Davant d’aquesta pregunta un home, el qual anomenarem David, respón que sí, que es podria comprovar empíricament que fa un soroll si es deixés una gravadora electrònica al bosc amb la qual es podria captar i després observar les ones sonores que es produeixen en absència d’oients. Un segon home, el qual anomenarem René, respón que no, que sense ningú present per experimentar el fenòmen auditori, no es pot dir que l’arbre produeixi un soroll en caure.

 

La reducció del problema seguiria mitjançant una anàlisi lingüística: què és el que es vol dir? Encara que sembli que David i René disputin la naturalesa del món, el seu conflicte sorgeix només del llenguatge, i alló que intenten comunicar. David enten soroll com la presència d’ones sonores, i René, com la informació neurobiològica transmesa en el fenòmen auditori: només hi ha conflicte en definició. Ambdós coincideixen completament amb les seves espectatives del món, i de com el trobaran: David dirà que hi ha só en veure les gravacions, i René, en veure l’escaneig cerebral del fenòmen neurològic auditori.

 

Es poden reduïr els “grans problemes de la filosofia” a alló que es vol dir, cosa que significa dissoldre qualsevol pregunta. Wittgenstein proposa que la confusió sorgeix d’un conflicte entre jocs de llenguatge, el jugar jugades que no tenen sentit en un joc d’escacs-empíric, però potser sí que en tindrien en el joc de dames-metafísiques.

 

Quan Moore analitza el conflicte d’ús vers el llenguatge moral, redueix el llenguatge a allò que es vol dir, que pot ser una descripció empírica emotiva. En un sentit general, la reducció és dut des del conflicte filosòfic als fenòmens empírics, si n’hi ha, tal com els descrigué Hume: mai es va més enllà de les nostres percepcions, mai es qüestiona aquesta paraula de “realment”, només es dissol la pregunta. La gran diferència rau en la revolució d’allò que Wittgenstein considera “el sentit”.

 

Una vegada un amic em comentà que llegir Wittgenstein era com una setge – requereix dedicació total en combinació amb una expectació pel sofriment intens. També em va dir que en el millor cas, ell entenia una desena part del que diguè Wittgenstein, però que estava força segur que tenia raó sobre absolutament tot. En haver intentat copsar el més bàsic del pensament del segon Wittgenstein, aquell qui escrigué, entre altres coses, les Investigacions Filosòfiques, em sembla que entenc de primera mà el que em volia dir aquell amic.