per Alba Martínez Quer i Irina Noguer Calabús

Curs 2012

 

“Las convicciones son más peligrosos enemigos

de la verdad que las mentiras”

F. Nietzsche

 

Introducció:

F. Nietzsche entén la moral com l’actitud que prenem davant la vida.

Aquest filòsof està considerat, no com a moralista, sinó com el gran enviat de l’època de “la filosofia de la sospita”, juntament amb Marx i Freud. Aquests profetes antiprofetistes, plantejaven per primer cop a la història de la humanitat un signe de interrogació vers els prejudicis rotunds, arcaics que aixoplugaven des de temps remots, la nostra societat occidental.

Així va ser com Nietzsche començà a fer una crítica exhaustiva al contingut d’aquesta moral dogmàtica besada en el sacrifici, la dependència, el menyspreu a l’individu i a la nostra voluntat de viure. Aquesta moral, altrament anomenada moral d’esclaus pel propi autor, va ser la base per fundar el que després va proclamar com a la moral del senyors.

Mentre la moral d’esclaus estava pensada per l’ésser humà, la moral de senyors plantejava una metamorfosis de superació. L’home no era res més que un mitjà. El fi, era el superhome.

Nietzsche, caracteritza el superhome com qualcú amb autonomia, amb esperit de lluita i superació, sense temor als obstacles ni als judicis morals; en essència, un amant de la vida.

Amb aquest treball experimental, volem explicar d’una manera personal la nostra pròpia metamorfosis teòrica. Així doncs, podem fer un procés d’absorció de la moral nietzschiana en el total del seu estat, basant-nos amb els nostres propis punts de vista.

 

Dietari d’un parell de metamorfosades

Aquest projecte és fruit d’una conversa en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Mentre Zaratustra s’allunyava de la seva dècada de soledat a les altes muntanyes, nosaltres, de repent, vam sentir el vertigen de la llum del sol, més viva que mai, en aquella tarda de cel encapotat i jerseis de llana. Una nova perspectiva va assaltant-se les ments, i ens les enterbolinar amb tota mena d’escepticismes i temors mai experimentats.

Sols un instant – aquest instant – va ser suficient per dur a terme la destrucció del camell.

Tot va començar el dia del nostre naixement, en un estèril indret al bell mig del Sahara.

Cada vespre, després de sopar, els nostres pares camells ens contaven rondalles i llegendes sobre aquells magnífics anys ens els quals van ser transport dels magnífics Reis d’Orient.

Bocabadades no podíem desitjar res més que allò que ens havien estat lloant durant tant de temps. Volíem la realització com a camelles. Tot i saber que comportava sacrifici, dolor i patiment, sabíem que estàvem determinades a assaborir la recompensa que allò comportava: l’Edèn.

El temps va passar i la data del nostre divuitè aniversari va arribar. Per fi, vam ser reclutades com a transport oficial dels tres reis d’orient.

El viatge començà amb un entusiasme desmesurat. Ni la xafogor, ni els vents àrids ens van desmoralitzar, tot i així el defalliment a causa de la fam i les hores de son ens feien vacil·lar, però la dolça veu dels reis d’Orient ens donava forces per continuar. Ells ens repetien una i altra vegada els següents discursos:

• Tu has de.
• Deu cops has de superar-te a tu mateix durant el dia: això produeix una bona fatiga i endormisqueja l’ànima.
• Deu cops has de tornar a reconciliar-te a tu mateix; doncs la superació és amargura, i mal dorm el que no s’ha reconciliat.
• Honor i obediència a la reialesa! Encara que sigui una reialesa torçada! Així ho vol el bon dormir. Què puc fer jo si el poder li agrada caminar sobre cames torçades? ¹
• El vostre sacrifici serà recompensat en el judici final.

En sentir aquestes paraules, el desig interior s’apoderava de les nostres ànimes, només volent carregar el doble de la nostra capacitat. L’obsessió arribà a les nostres ments. Fins i tot sentírem ressentiment cap als nostres germans camells quan carregaven un sol gram més de regals que nosaltres. Aquella tardor descobrirem l’odi, l’enveja.

Després de travessar els gèlids Alps Francesos, s’acostà el gener. Finalment, vam arribar a una plana, vorejada pel mar i casada amb la tramuntana.

¹ Fragment extret i traduït personalment de l’obra “Así habló Zaratustra” de Friedrich Nietzsche.

Al posar la primera peülla en aquelles terres estrangeres, una gran multitud ens aclamava. Masses de gent cantaven en uníson la nostra benvinguda, les seves cares anheloses de regals i caramels van transformar el defalliment en una efímera i humil satisfacció.

Després de la culminació de la nostra tasca, repartint regals a totes les morades (a la velocitat de la llum), vam tenir per primer cop el nostre moment de mínima lleugeresa, doncs des de petites teníem la ment col·lapsada en la nostra tasca com a transport reials, res més havia penetrat dins les nostres ànimes.

I així va ser com tot d’una, ens vàrem veure assentades en una petita taula, d’algun petit bar, d’algun petit poble de l’Empordà. I és així, com mentre assaboríem un suc de fruites naturals, tot d’una, el sol s’amagà entre el cel ennuvolat i aparegué l’ocàs de Zaratustra.

Aquell instant va ser la reflexió sobre el valor del ressentiment que ens havia acompanyat durant tot aquell viatge. Vam adonar-nos de que tot aquest objectiu, de que tot aquest sofriment i tot aquest paradís que ens esperava no eren res més que trossos de plàstic.

Ens delitàvem per quelcom que minvés la nostra fúria, el nostre foc interior. Volíem venjança. Venjança cap a tothom que havia estat representant aquella farsa de la qual nosaltres no n’érem res més que un mer decorat. El cor ens palpitava ferotjament, sabíem el que ens demanava però vacil·làvem, les escates del Drac continuaven cegant la nostra visió.

Sols va caldre una petita guspira més d’odi, perquè aquell foc interior cremés les externes escates.

I així va ser com les lleones es menjaren les camelles.

Una gana audaç regnava en les nostres entranyes. Tots els sentits, després de tant de temps d’autorepressió, estaven tots ells assedegats. Volíem menjar, volíem sexe, volíem sentir.

El caos va regnar.

Les dues lleones es menjaven tot allò que trobaven. Tots els reis d’orient, tots els presidents, tots els alcaldes, tots els mossens, totes les monges, totes les ideologies, totes la pàtries, tots els valors. Tot era martell, tot era dinamita, tot era destrucció.

Un cop l’afany de destrucció va ser satisfet, en nosaltres hi restà una buidor. Sabíem que encara no havíem assolit la nostra perfecta forma, però el terreny ja estava segat. Innumerables qüestions atacaven el nostre ser:

• Si vivim en un món de plàstic, amb ideals de plàstics, personatges amb accions de plàstics i un no-res esperant-nos al final, quin sentit té la nostra existència? Què hi fem aquí? Per què hem vingut? Què esperem de nosaltres mateixes? I d’aquell món etern i gloriós el qual hem negat l’existència?

Un sol mot va poder respondre les nostres preguntes:

VIDA

La vida era aquell sentit sense sentit que guiava la nostra existència, era allò immutable, allò que ningú podria mai negar-nos.

Una nova metamorfosis estava eclipsant el nostre ser. Sentíem florir la voluntat de poder.

I així va ser com les infantes amansaren les lleones.

En aquells mateixos instants, en forma de criatures fràgils es van aixecar els fonaments d’una nova creació. Les dues precioses criatures netes de prejudicis i netes d’actituds adquirides a causa de la no-existència d’un entorn. Com a conseqüència de la purga felina, s’engendrà l’oblit de la moral:

LA DEPURADA CREACIÓ

 

Conclusions

Primerament cal remarcar la nostra compartida admiració per aquest autor i els seus plantejaments. Ha estat el primer filòsof que més que pensar, ens ha fet sentir, ens ha fet posar la pell de gallina amb els seus textos provocatius i sarcàstics.

Comentat entre nosaltres com podríem fer una crítica substancial de Nietzsche vam arribar a la conclusió que teníem una visió semblant sobre el que volíem extreure de la seva filosofia i sobre com volíem enfocar el treball.

D’aquesta manera vam acordar fer-lo conjuntament per tal de complementar-nos. Sota la nostra concepció, Nietzsche ha estat una alenada d’aire frec i un crit a la humanitat. Per primer cop no analitza ni dedueix; ni tan sols es pregunta què vol extreure de la filosofia, sinó que vol destruir tot allò que fins ara havia estat fixat amb pany i clau. És per això que li concedim l’honor de la no-crítica, simplement hem volgut esprémer tot el suc per tal de fer-ne un combinat entre el licor dionisíac i la nostra humil noció d’aquest gran autor.