LA SETMANA CULTURAL HA ARRIBAT A LONDRES

Per  PAULA  MAYNAU de CRUZ. 2012

El retorn de Charles Dickens

Després de dos anys inactiu, el nostre estimat escriptor de Portsmouth torna amb una nova novel·la. Una novel·la que ens despertarà interès només de llegir el títol. Per més informació vegeu la pàgina 10.

 

GUANYADOR DE L’ENQUESTA SOBRE STUART MILL

 

La setmana passada i en motiu de celebrar la setmana cultural que aquest any se celebra a Londres, vam proposar als nostres lectors una enquesta sobre un dels personatges més importants de l’època: John Stuart Mill. De totes les enquestes, n’hem seleccionat una, la més interessant. Aquesta enquesta s’emporta el premi el qual consisteix en un descompte del 75% pel pròxim llibre de l’autor el qual sortirà ben aviat! Per saber qui ha guanyat, vegeu la següent pàgina amb el nom del guanyador i l’enquesta sencera.

ENQUESTA A HARRY STYLES, GUANYADOR DEL CONCURS

1. Heu sentit a parlar mai de Jhon Stuart Mill?

No hi ha cap dubte que l’empirista anglès més conegut del segle XIX és John Stuart Mill. Economista, polític, historiador, escriptor, editor i filòsof així com defensor dels drets femenins, empleat de la Companyia de les Índies Orientals per més de 30 anys (1823-1858), i ben aviat membre del parlament britànic

1. Em sabria definir el concepte llibertat segons allò que proclama aquest autor?

La llibertat consisteix e el fet que l’individu ha de ser lliure per fer el que vulgui mentre no faci mal al pròxim. Cada persona és per si mateixa suficientment racional per poder escollir les seves pròpies decisions sobre el seu propi bé i escollir, així mateix, la religió que li sigui més escaient. El govern només ha d’intervenir quan es tracti de la protecció de la societat.

1. Amb quina llibertat de Mill es sent més identificat?

Tenint en compte la resposta anterior i diferenciant entre la llibertat individual en la qual l’individu pot fer tot el que vulgui i sense que la societat el limiti; i amb la llibertat col·lectiva, on es busca el millor per la societat, penso que em sento més identificat amb la llibertat individual ja que mentre no es faci mal a algú aliè a mi mateix, puc fer el que em sembli més convenient sense haver de donar explicacions i sense haver de preocupar-me dels altres. Si, ho reconec, sóc egoista, però qui no ho és?

Quan dono aquest argument, estic pensant en exemples tal com la masturbació. La masturbació, majoritàriament a la nostra societat, està molt mal vista ja que és un pecat tenir desitjos carnals. La masturbació estava i està prohibida per l’església. Però per què? Per què ha d’estar prohibida si és una cosa que un fa en la intimitat i que no perjudica a la societat? No obstant això, quan un es masturba ho fa en una habitació tancada on ningú el pot veure, no ho fa en mig d’una plaça pública. Primera perquè té vergonya i segona, perquè sap que si el descobrissin seria castigat per cometre un pecat, primer per la societat i després rebria el càstig diví de Nostre Senyor com podria ser anar a l’infern on, com tots sabem, és un lloc menyspreable, horrorós, on s’hi ajunten tots el pecadors. Déu faci que no hi haguéssim d’anar!

Per tant, el tipus de llibertat individual que proclama Mill està en desacord amb la religió cristiana i aquesta llibertat només es podria dur a terme en societats on no hi hagués repressió religiosa.

Cal dir també que Mill és un inconformista i un reformista; en conseqüència considera q l’individu no té perquè donar explicacions dels seus actes a la societat, mentre aquests no afectin a ningú més que a ell mateix. És allò que a vegades se’n diu “Principi del mal”: la societat només pot limitar la llibertat d’una persona si està amenaçada en fer mal a una altre, però ningú ha de ser defensat contra si mateix. Com és obvi, si aquest Principi es planteja així, apareixen problemes seriosos: potser resulta difícil trobar un acte les conseqüències del qual només m’afectin a mi mateix, tal com he mostrat en l’exemple anterior.

1. Creieu que hi hauria d’haver uns límits envers la llibertat?

La societat, doncs, no pot legislar sobre la vida privada. Més aviat al contrari, la llibertat és el dret a la no-interferència i, per això, comporta la protecció de la diversitat contra tota opressió, entre les quals la més temible és la que prové del poder d’una opinió pública que pretengui imposar els sus vulgars costums o creences. La llibertat no consisteix en sotmetre’s a la llei del número, ni es pot veure limitada per la tirania de la majoria. No hi ha cap mal en l’opinió: tota aplicació d’aquest principi es produeix en l’àmbit del drets concrets. Però l’individu s’ha de donar comte de tot acte perjudicial per als interessos del altres.

La qüestió de la llibertat ha de ser entesa, doncs, en el context de l’efectivitat i de l’utilitat de la llibertat per la felicitat. La llibertat és instrumentalment valuosa, però no “intrínsicament” valuosa: l’intrínsicament valuós és la felicitat. Seria un error considerar que Mill parla de la llibertat natural quan el seu criteri implica que els humans participen d’una societat política, la única que en definitiva pot avaluar les conseqüències de la llibertat com a criteri. És per això que no tots els individus poden gaudir de total llibertat: els nens no han de ser lliures, per exemple, per dir si volen, o no, aprendre a llegir i el mateix es podria dir d’algunes deficiències psíquiques o de la barbàrie.

1. Per què creus que Mill afirma que la felicitat constitueix el criteri utilitarista?

Mill afirma que cal entendre la felicitat des d’una òptica utilitarista, però amb això no vol dir pas que ens hem de centrar en la felicitat que ens provoca quelcom, sinó que hem de tenir en compte la felicitat projectada a tots aquells a qui aquesta acció ha fet feliços. No obstant això, per a Mill, la persona que fa efectiva l’acció ha de ser capaç de distanciar-se com un espectador extern.

1. Em podria especificar el significat al què es refereix John Stuart Mill amb espectador extern?

Personalment penso que Mill amb això vol dir que, com que l’utilitarisme vol fer passar per davant de l’interès i la felicitat individuals, l’interès i la felicitat col·lectiva sota la màxima “el màxim bé pel màxim nombre”, qui realitza l’acció ha d’estar d’acord a fer passar interessos aliens per sobre dels seus individuals.

Ara bé, crec que la història ens ha demostrat que per a la naturalesa de l’home, realment es fa difícil sobreposar la felicitat d’un mateix per a la felicitat dels altres. Tal com deia Hobbes, l’home és egoista per naturalesa i l’home és un llop per a l’home. Donat que l’objectiu final de l’home, des dels seus origens, ha estat assolir la llibertat, em pregunto com és possible que Mill, tot i proclamar un cert tipus de felicitat col·lectiva, ens ho fa mirar des de la distància?

1. Així doncs, vostè m’està afirmant que no està d’acord amb la tesi de Mill segons la qual és més important la felicitat de molts que la d’un sol?

Amb la resposta anterior el que vull dir és que Mill està plantejant un problema pràctic que es fa més fàcil de resoldre teòricament que no pas en la realitat; ja que afirmar que no podem se feliços en una societat infeliç i que hem de prioritzar la felicitat col·lectiva per sobra la felicitat individual, és molt fàcil com a teoria, però penso que a la pràctica ho podem definir com una teoria utòpica.

 

1. Creu, doncs, que potser aquesta teoria de la felicitat utòpica de la parla es podria portar a terme en una societat futura del segle XXI?

Tenint en compte que ja en la nostra societat s’estan donant revolucions tals com la revolució industrial o la revolució liberal, em temo que la humanitat seguirà evolucionant en termes de poder i capital, fet que farà augmentar la visió individualista i no la col·lectiva.

Dit això, crec que parlar dels altres ara, al segle XIX i Anglaterra és molt més fàcil del que ho podrà arribar a ser d’ara en endavant, ja que amb la cada vegada més patent distinció de classes, les igualtats i sobretot les desigualtats es faran més evidents i, en últim terme es farà molt més difícil arribar a punts de felicitat col·lectiva.