CONVERSES ENTRE UN HOME INTUITIU I UN HOME RACIONAL.

per Mar Valles. 2012

El pintor Van Gogh ensenya la seva obra a un veí.

El senyor Van Gogh li ensenya al seu veí, el jutge Duppont els seus quadres a l’estudi. El senyor Duppont se’ls mira encuriosit:

 

Sr Duppont: – Estimat Van Gogh, expliqui’m que s’hi troba en aquest quadre.

 

Van Gogh: – No hi ha massa a explicar, camps de blat, un camí i els corbs volant sota el cel blau.

 

Sr. Duppont: – No ho entenc. Això no és un camp de blat, això és una taca groga. Al que tu anomenes corbs són ralles negres desordenades i el cel sembla un mar amb tempesta. Això no és la veritat.

 

Van Gogh: – És clar que no és la veritat, perquè aquesta no existeix. Però jo l’intento buscar amb els meu quadres.

 

Sr Duppont: – Com que no existeix la veritat? Totes les persones amb enteniment sabem jutjar el que es veritat i el que es fals. La trobem en la justícia, la conducta de les persones, les lleis… i fins i tot en els camps de blat i els corbs.

 

Van Gogh: – No comparteixo la seva visió de la veritat. Per vostè tot es basa en l’enteniment i la racionalitat, però per mi l’enteniment no és més que un procés creat per l’home amb la intenció d’explicar allò que no pot explicar, que és l’essència de les coses.

 

Sr Duppont: -Això que em diu és veritablement sorprenent, amb que es basa per dir això?

 

Van Gogh: -Pensi per un moment amb el llenguatge, amb ell construïm les lleis, els pensaments, les reflexions… i tots creiem que el llenguatge és el reflex fidel de les coses. Però si ens fixem bé, podem veure que el llenguatge no és res més que una invenció de l’home. El procés és el següent: els primers d’actuar són els nostres sentits, que perceben, per exemple un arbre. Després, el nostre cervell ens mostra la imatge d’aquest arbre, i finalment articulem un so, que és la paraula per anomenar-lo, però que aquesta no té cap relació lògica amb la imatge que ha sortit del nostre cervell i evidentment cap relació amb l’arbre en si.

 

Senyor Duppont: – I que més dona que el nom sigui una invenció de l’home? Ens serveix per definir l’home.

 

Van Gogh: – Si, pots definir a aquest arbre, però no podràs definir l’arbre del costat amb la mateixa paraula, perquè seran diferents. Per no haver de anomenar amb diferents paraules cada un dels arbres va sorgir el concepte, i amb ell creem una idea general del que és un arbre.

 

Sr. Duppont: – Bé, des del meu punt de vista, em sembla que és prou lògic. No podem anomenar cada arbre, cada cosa amb noms diferents, ens tornaríem bojos. Penso que és de sentit comú.

 

Van Gogh: – Aparentment senyor. Hem de tenir en compte, que la paraula en si no descriu fidelment la experiència individual d’aquest arbre i que desprès, quan creem el concepte hem de deixar de banda totes les particularitat de cada arbre, i aquest fet encara ens allunya més de l’essència de les coses.

 

Sr Duppont: -L’essència de les coses? Que és això per vostè?

 

Van Gogh: – Per mi l’essència de les coses, és allò que no es mostra en el primer moment, allò que està amagat. Per a mi la paraula “corb” no em diu res, però la visió dels corbs planant sobre els camps de blat una tarda d’estiu em transmet l’essència d’aquests corbs, i és això el que vull reflectir en aquest quadre.

 

Sr. Duppont: – Les seves idees són extravagants. No li poso en dubte el que vostè diu. Però si aquestes idees fossin la base de la societat, el món seria un veritable caos. Perquè una cosa és parlar d’arbres, i altre parlar de justícia i moralitat. Perquè segons vostè no podríem parlar del que és la moral, el que es bo i el que és dolent.

 

Van Gogh: – Em temo que en aquest punt també el decebré estimat Duppont. Amb això no sóc gaire optimista. Què és la societat? La societat és tot un conjunt d’egoistes, vanitosos, mentiders, hipòcrites…

 

Sr Duppont: – Aquesta visió em sembla molt pessimista. Jo tinc el gust de conèixer gent veritablement bona.

 

Van Gogh: – Si, però que sabem realment de nosaltres mateixos? Què és la veritat dins la societat? Sr Duppont, no ens molesta l’engany, el que ens molesta és que l’engany ens perjudiqui, i la veritat la busquem quan ens és favorable.

 

Sr. Duppont: – Continua amb el seu pessimisme Sr. Van Gogh, però no tothom és com vostè diu, és clar que hi ha persones que troben la veritat, els filòsofs, els científics…

 

Van Gogh: – Els filòsofs tenen la supèrbia de creure que són el centre de l’univers, quan és clar que la natura, l’univers, existeix sense que l’esser humà incideixi. De fet, es fa servir l’enteniment per emmascarar la seva debilitat.

 

Sr. Duppont: – Però ara l’he enganxat, sr Van Gogh. La ciència no podrà dir que és una creació humana. Per exemple, les matemàtiques existeixen independentment que l’home les conegui o no. Però nosaltres les coneixem i el mecanisme que hem fet servir per conèixer-les és el que vostè considera que és impossible de conèixer la veritat: el llenguatge i els conceptes.

 

Van Gogh: – Té raó. Té raó en part. És veritat que les matemàtiques i les lleis immutables de l’univers existeixen. Però també és veritat que la manera que tenim d’acostar-nos a la ciència parteix des del nostre punt de vista i podria ser que la nostra limitació a l’hora d’aconseguir arribar a la veritat ens condicioni la nostra recerca científica i que nomes puguem arribar a un coneixement parcial.

 

Sr. Duppont: -Home, senyor Van Gogh, llavors pel que diu vostè, la humanitat resta encara a les fosques, com fa trenta mil anys.

 

Van Gogh: – No, sempre hi ha esperança. I aquesta la tinc en l’art.

 

Sr. Duppont: – En l’art?

 

Van Gogh: – Si, perquè només quan deixem de banda les obligacions de l’enteniment, de crear una falsa veritat, de construir un falç concepte del món i de l’home… i permetem que aquest enteniment pugui ser en llibertat, és quan sorgeix el millor de l’home. L’home necessita construir metàfores constantment, sinó no podria viure, seria insuportable per ell. I és en la llibertat de fer noves associacions i intuïcions, respon creativament i a aconsegueix escombrar les antigues barreres dels conceptes. Tots sabem que el teatre és falç i que una novel·la és una ficció, però ens agrada. Sabem que som enganyats, però no per això ens impressiona menys.

 

Sr. Duppont: -Bé, ja veig que no ens posarem d’acord. I més, si la salvació del món depèn dels artistes.