– Crítica a Stuart Mill –
per Aura Sala Mallol, 2012
Stuart Mill (1806-1873) és l’autor per excel·lència de la filosofia utilitarista. Molt influenciat des de petit en aquesta concepció, Mill es sentirà atret per la idea de ser un reformador moral. Tot i així, aquesta idea anirà quedant al marge quan es comenci a endinsar en la llibertat i els plaers. Com molts altres autors, Stuart Mill buscarà bases epistemològiques a seguir per poder convertir l’utilitarisme en una veritable ciència moral.
En primer lloc, m’agradaria plantejar el tema de la felicitat que proposa Stuart Mill en la seva obra L’Utilitarisme (1863):
Pel que fa la meva opinió, una persona és feliç quan es troba en un estat d’ànim de completa satisfacció. Cadascú, però, té una concepció de felicitat diferent, ja que el fet de sentir-se satisfet és també molt subjectiu. Alguns trobaran la felicitat en un viatge a un país estranger; d’altres, en tenir molts diners; o, fins i tot, alguns poden trobar la felicitat contribuint en bones causes, com ara en ONGs.
Stuart Mill tindrà un concepció de felicitat força diferent a la plantejada. Per l’autor, la felicitat és “plaer i absència de dolor”, la qual ve donada pel nivell de benestar i d’integració social de cadascú. Però Mill anirà més enllà i diferenciarà entre la quantitat i la qualitat dels plaers. Així, dirà que “la felicitat no és quantitativa, sinó que és qualitativa”. Amb això ens ve a dir que ens aportarà més felicitat allò que ens dóna una mica de plaer intel·lectual, que no pas quelcom que ens doni molts plaers físics. Si prenem l’exemple que donà Paretto sobre els pastissos, veurem com la concepció de Stuart Mill cobra sentit: “Menjar un tros de pastís produeix un gran plaer, menjar-ne quatre fa que trobem l’últim amb menys sabor, menjar-ne quatre-cents ens portaria a l’hospital. Més pastís no vol dir més plaer, sinó menys”.
En referència a aquest tema, estic plenament d’acord amb l’autor. Tot i així, hem de reconèixer que els plaers intel·lectuals actualment estan en decadència. Per adonar-nos-en, només hem de fer el simple gest d’engegar la televisió i passejar-nos per uns quants canals. Ràpidament veurem que el contingut que ens ofereix la gran majoria, no és més que escombraries. L’objectiu principal sembla ser entretenir el gran públic d’una manera que no hagi de pensar, simplement encantar-se davant la pantalla veient com un parell d’ex-dones d’un torero es discuteixen d’una punta a altra de plató.
La concepció utilitarista de Mill, l’impulsa a dir que la felicitat general és més valuosa que la felicitat individual. D’això se’n diu el “principi de major felicitat”. Aconseguir la felicitat de la majoria es converteix en un deure moral, però no ho serà si la felicitat que s’aconsegueix és únicament individual. Per tant, podrem dir que la recerca de la felicitat de Stuart Mill no serà mai egoista, ans el contrari.
Penso que aquest plantejament utilitarista de l’autor, sobre la felicitat, és molt encertat. Tothom, alguna vegada o altre, s’ha trobat en la típica situació en què algun company de classe ha fet una gamberrada i els professors, per descobrir qui ha estat, castiga a tota la classe fins que surti el culpable. En aquell moment, possiblement, el culpable es plantejarà si ha de confessar o no. Segons Stuart Mill, i amb acord a la meva opinió, el seu deure moral seria confessar-ho i permetre que tota la classe sigui alliberada del càstig, assumint, així, ell tota la responsabilitat. És a dir, aconseguir la màxima “felicitat” pel màxim nombre de persones.
Stuart Mill, en l’obra Sobre la llibertat (1859), fa una crida al perill que està comportant “la tirania de la majoria”, és a dir, el predomini d’unes ideologies sobre d’altres. La conseqüència més important d’aquesta expansió i domini per part de les idees més fortes, provoca que aquestes no estiguin essent constantment sotmeses a altres opinions amb les quals es puguin contrastar. És a dir, es perd la possibilitat de falsar les ideologies predominants.
Considero que aquest punt és molt important a causa de la seva actual vigència. De mica en mica, tots ens anem globalitzant. Això consisteix en que tots vestim igual, mengem igual, escoltem la mateixa música, mirem les mateixes pel·lícules, etc. En definitiva, que tots pensem igual. Això facilita molt la feina a les grans internacionals i als polítics, ja que només han d’actuar d’una única manera per cridar l’atenció de tota la població. Per tant, darrera aquesta “tirania de la majoria” que estem patint actualment, hi ha un fons d’interessos econòmics molt importants. Dit amb altres paraules: si posem l’exemple de Catalunya i Espanya. Un partit polític, si vol captar els vots de la població catalanista, haurà de fer propostes en les que es defensi la cultura i economia catalana, ja per no parlar de la independència de Catalunya. En canvi, si aquest mateix partit polític vol captar votants espanyols, haurà de plantejar un programa més centralista, en el que es defensi la permanència de Catalunya dins l’estat espanyol. Com podem veure, les dues ideologies plantejades són oposades i, per tant, aquest partit polític mai podrà aconseguir tots els vots dels dos sectors. És aquí quan entra la “tirania de la majoria”. Si s’aconsegueix uniformitzar les dues ideologies, és a dir, suprimir-ne una a base de repressions i imposar l’altra, el partit polític tindrà la feina molt més fàcil, ja que només haurà de convèncer una ideologia per captar els vots de tota la població.
Stuart Mill, també en l’obra Sobre la llibertat, planteja l’anomenat “Principi del dany”, és a dir, que “l’únic fi pel qual la societat està justificada a interferir, individualment o col·lectivament en la llibertat d’acció d’algun dels seus membres, és per la seva autoprotecció. L’únic propòsit pel qual el poder es pot exercir legítimament sobre un membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és el d’evitar tot dany als altres”.
Pel que fa a aquest plantejament de l’autor, considero que és força dubtosa la seva efectivitat en el moment de posar-se en funcionament. Si posem l’exemple d’un home que està molt ebri, segons Stuart Mill, no s’hi podria interferir encara que això pugui afectar la seva salut. Només es podria actuar sobre aquell home en el cas que pogués danyar a d’altres persones o, en el suposat cas que estigués en hores de treball. Tot i així, en el cas d’un home ebri aparentment inofensiu, mai podrem saber què podria fer si no s’hi intervé. Per exemple, aquest alcohòlic és, en potencia, el possible causant d’un accident de trànsit, provocador d’una baralla o malmetedor del mobiliari públic. Vist així, com que aquest home ebri és possible que trenqui el deure moral proposat per Mill, considero que hauria de poder ser intervingut (ja sigui en forma de rehabilitacions o de prevenció).
Per contra, sobre aquest mateix tema, podem trobar problemes en la nostra societat i que penso que se’ls hi hauria d’aplicar aquest Principi del dany. Aquests casos són l’eutanàsia, ja que penso que ningú té dret a decidir sobre la teva voluntat i capacitat de viure; i, l’avortament.
Ja com a últim punt, fer esment de la discrepància que tinc amb la diferenciació que fa Stuart Mill entre acontentament i felicitat. Segons l’autor, acontentament seria un concepte relacionat amb acomodament o “tenir diners”; i, en canvi, felicitat seria llibertat personal. Tot i que considero que per ser feliç un necessita ser lliure, reitero el plantejament fet a l’inici de l’assaig. La felicitat, és a dir, l’assoliment de la satisfacció és molt subjectiu i, per tant, depèn de cadascú i dels objectius que un mateix s’hagi proposat. Si una persona es proposa fer fortuna a la vida, en el cas d’aconseguir-ho, ningú li podrà negar el sentiment de felicitat, encara que aquesta pugui tendir més a la concepció d’acontentament de Stuart Mill.