DESCARTES, germaneta!

per MARTA SALLERAS I NEGRE

– No et crec. Sé que m’estàs mentint.

+ De debò que et dic la veritat, jo no et menteixo mai!

– Ah clar. Com tampoc m’has mentit dient-me que te’n anaves a casa d’una amiga i resulta que has fet el contrari, no?

+ Ai noia, però això és diferent. Sabia que si t’ho deia no em deixaries. Però no pots dubtar de mi… saps que sempre et dic la veritat.

– Doncs no. S’ha acabat. Com sé que no m’estàs mentint? Com sé no puc dubtar de tu?

+ Ara et poses filosòfica? Què et creus, Descartes?

– Amb mi no et posis així eh, tingues una mica de respecte que sóc ta germana. I no em crec Descartes, però sí que trobo que té raó. No pots saber res del cert, excepte que existeixes.

+ I com saps que existeixes?

– Perquè penses. Ah, espera, que tu no penses gaire abans de fer les coses.

+ Ja-ja-ja. Bromes apart. Ara de debò, no sempre estàs pensant; ni tu, ni jo ni ningú. Quan dorms, no estàs pensant, o sí?

– Ahà! Toques un altre dels temes claus del filòsof, veig!

+ Ara m’he perdut, no t’entenc.

– El somni i la vetlla. Com diferenciar-los. Ara que, t’he de dir que Freud ja va solucionar tot aquest tema, un altre dia ja en parlarem.

+ (cara estranya)

– Veig que no saps de què et parlo. Més estudiar i menys sortir eh maca. Que això ja t’ho hauries de saber…

+ No m’atabalis tu ara, i explica’m què és això de no saber diferenciar el somni de la vetlla. És que no saps que quan dorms tens somnis, i quan estàs despert, no en tens?

– Tant de bo fos tant fàcil. No t’ha passat mai que a mig matí, de sobte et ve alguna memòria al cap i no saps si és veritat o és un somni?

+ Ostres… Ara que ho dius, potser sí. Ua, sí! Ahir mateix, em va passar que…

– Ja m’ho explicaràs després. No te’n vagis de tema.

+ Ai, val… No cal ser tant seca eh!

– Així doncs, Descartes no sabia quines veritats podia acceptar i quines no i va voler trobar

un sistema de saber que servís una mica per a tot.

+ I què va acabar trobant?

– Tu el que vols és no haver d’estudiar res. M’equivoco?

+ Sí, t’equivoques. Ara que s’està posant interessant, no em pots deixar a mitges.

– Està bé, t’ho explicaré. Però només per sobre, perquè te’n facis una idea.

+ Que maca que ets quan vols, germaneta del meu cor!

– Si em prens el pèl, passo de tu.

+ No, no. Està bé, està bé. Ja paro.

– Molt bé doncs. Com ja t’he dit, deia que no podia acceptar cap veritat com a tal, que tot fora del seu cos era incert i que la única cosa que s’acceptava com a veritat era allò que era clar i distint. Recorda’t molt bé d’aquestes paraules: CLAR i DISTINT. És bàsic per entendre a Descartes.

+ Però hi ha una cosa que no entenc. Tu dius que tot era dubtós fóra d’ell. Però, i les mates? Es que 2+2 no són quatre o l’arrel de 25 no és 5? Això està clar. És més que segur.

– Bé, amb això considerava que hi havia un dimoni mentider que et podia enganyar, i que per tant, et podia donar un fals resultat. Relacionat amb això troba que si algú ha de ser enganyat, aquest algú ha d’existir. Segur que has sentit la típica frase “penso, llavors existeixo”, doncs prové d’aquí. Fins aquell moment, però, creia que teníem un existència intermitent, perquè no sempre pensàvem.

+ Ah sí. “pienso, luego existo”. Déu ni do, si l’he sentida vegades!

– Cal amb castellà?

De fet, ara que dius Déu, també creia que hi havia un Déu suprem i perfecte que ens garantia que el que és clar i distint, és cert. Pensava que tot depenia d’ell i que arrel d’això existien les coses externes.

+ I si no ets creient, què?

– Bé, això era el que pensava Descartes, no el que penso jo o el que has de pensar tu.

+ Ah, clar. Cadascú té la seva pròpia filosofia. Jo per exemple sé que existeix el sofà on estem assegudes perquè el veig i l’estic tocant.

– Tu ho has dit; tu creus això. Recordes el geni maligne del que t’he parlat abans?

+ Sí, que et pot enganyar, oi?

– Exacte. Doncs Descartes tampoc confiava amb els sentits, també ens poden enganyar. No podem cometre l’error de atribuir les idees als sentits.

+ Ostres. Quedo parada! En aquella època pensaven molt. Bé, massa fins i tot.

– Sí, potser sí. A vegades penso que s’havien begut l’enteniment.

Ara que dic enteniment, recordo que el filòsof també comentava alguna cosa del dualisme entre el cos i la ment. Em penso que deia que la ment es separava en tres parts. I ho relacionava amb un carro alat.

+ Apa aquí boja! Això era Plató! I a més parlava de l’ànima!

– Ostres sí! Quin lapsus més gran! Ja me’n recordo.

Deia que el cos i la ment eren dues substàncies separades però que formaven un tot únic gràcies a la glàndula pineal.

+ Glàndula què?

– Glàndula pineal. Era un lloc en el que Descartes s’hi imaginava l’ànima i des d’allà es connectava amb la resta del cos. Havia de fer-ho, perquè si no, quan anaves a fer un volt, com anaven junts ànima i cos?

+ Vist així, sí que té lògica la glàndula pineal aquesta. Però com comprovava que eren diferent i no eren un tot?

– Espera, espera. No t’embalis que ara t’ho explico. Tenia tres arguments.

El primer, que es així es demostrava l’existència de Déu.

La segona deia que la matèria és l’extensió en l’espai. Has de tenir clar que l’espai sempre era divisible. En canvi, la ment era absolutament indivisible. Avui això tampoc és vàlid. Com ja saps, el cervell té diverses parts que s’estan estudiant.

I en la tercera comentava que en observar la matèria no va descobrir cap pensament en ella, i que per tant la matèria no podia ser vehicle de pensament. O sigui, que mitjançant la matèria no podies arribar a cap veritat absoluta.

+ Buf… Descartes té uns pensaments que ni jo amb mil anys pensaria!

– Has de pensar que tu tens molta més informació que els filòsofs en aquella època, i que si pensessis segons què, actualment et prendrien com una tonta.

+ Sí, suposo que tens raó. Però déu ni do, tot el que va arribar a dubtar…

– I tant. Et penses que ja estem?

+ Dona… Sí, no?

– Estar, el que se’n diu estar, no estem del tot. Però t’he dit que t’explicaria algunes coses, així que això ho deixem aquí.

+ Que bé! No saps quin favor m’has fet!

– Més et val! Tu i jo encara tenim una conversa pendent eh…

+ Què vols dir? Si l’acabem d’acabar !

– No et facis la burra que no ho ets.

+ Hm…

– És igual, no tinc ganes de discutir, però que consti que m’ho hauràs d’explicar, tot el que ha passat!

+ Molt bé… El que tu diguis…