Viatge al passat, la filosofia de la sospita

per MERCÉ  GUERRERO

Tot va començar quan em vaig trobar davant d’una màquina del temps, la física quàntica havia avançat tant que ja no només podíem teleportar-nos, sinó que també podíem fer un salt en el temps. No m’ho podia creure, tenia la sospita alguna cosa no aniria bé, llavors, el físic encarregat de l’experiment va adonar-se’n i em va proposar anar a veure els grans filòsofs coneguts com els de la sospita, que havien deixat de creure amb la raó. Aquests eren Marx i Engels que denunciaven el sistema capitalista i l’explotació del proletariat, Feuerbach sospita dels mòbils que inspiren la religiositat, Freud, el pare de la psicoanàlisi, desconfiava de les idees nobles i la cultura dels bons sentiments i, per acabar, Frederich Nitzsche, el filòsof que aniríem a veure per comprovar que la màquina del temps funciona de veritat i que la meva sospita era inútil.

Així que vaig respirar lentament per relaxar-me i vaig entrar dins la màquina amb els ulls tancats, tremolant de por, de sobte vaig notar com tot es movia i quan vaig obrir els ulls em trobava a Torí, era l’any 1889.

Un cop vam sortir, el físic em va donar un cop de colze i em va dir:

-Mira’l és allà, el nostre home, anem a parlar-hi, ens farem passar per uns alumenes que volen aprendre la seva filosofia tan explosiva.

Dit i fet, ens vam acostar a ell i després de presentar-nos li vam demanar si ens podria explicar els punts clau del seu pensament.

-Es clar que us el puc explicar, començaré fent-vos un breu resum del meu primer llibre, Veritat i mentida en sentit extramoral. En aquesta obra, torno als orígens de la creació dels valors i la racionalitat. L’ésser humà és un ésser social per naturalesa. Aquesta societat, en un principi, va firmar un tractat de pau fixant el terme “veritat”, ja que les persones tendeixen a fingir. Aquesta és una designació de les coses vàlida i obligatòria, acceptada universalment. Així doncs, comença l’impuls cap a voler obtenir la veritat per part de l’ésser humà. A través del llenguatge, es dóna el contrast entre veritat i mentida. El mentider utilitza també paraules per fer aparèixer allò irreal com a real. Aquesta semblança de la mentida a la realitat farà que la societat expulsi al mentider. L’home, però, només desitja la veritat de forma limitada: les conseqüències agradables de la veritat, indiferent al coneixement pur.

-Un moment- li vaig preguntar una mica confosa- has dit que la societat expulsa al mentider per explicar coses irreals com a reals, però, alhora, aquesta no vol saber tota la veritat, no vol tenir tot un coneixement pur, només vol saber allò que sigui bo i agradable? Certament, tens molta raó, la societat té molta por a totes aquelles coses que poden ser dolentes, no em sorprèn que tu també tinguis aquesta concepció, al cap i a la fi sempre ens hem estat enganyant. Però no estic d’acord en que…

Llavors, el meu amic físic em va fer callar, no volia que critiqués el seu pensament, el que volíem era no cridar la atenció.

-No, deixa-la que continuï, m’agradaria sentir el seu pensament- va dir Nietzche.

-Perquè creus que les veritats han estat pactades? No veus que cadascú veu el que vol veure, la seva veritat va en funció dels seus interessos, d’aquesta manera mai hi haurà veritats ni coneixement segur, perquè ningú es posa d’acord amb ningú.

-Deixa’m continuar el meu raonament, a veure si puc solucionar els teus dubtes. Per poder accedir a aquest coneixement, s’utilitza el llenguatge. Les paraules són formades a partir d’impulsos nerviosos causats per quelcom exterior, que ens porta a usar falsament el principi de raó
per determinar-ne la validesa. La realitat és totalment subjectiva….

Així doncs, tu ets un relativista, no?

Exacte, no hi ha veritats absolutes, només hi ha diferents punts de vista. A través del llenguatge dividim les coses en gèneres de manera arbitrària. Amb el llenguatge hi ha una limitació brutal de la realitat, es perden molts matisos. Amb les paraules mai no s’arriba a la veritat ni a una expressió adequada, ja que no hi haurà una veritat.

-Això és el que et deia abans, sinó podem explicar la veritat amb el llenguatge, vol dir que aquesta no existeix, perquè el llenguatge l’hem creat nosaltres, l’hauríem de poder descriure, però no podem, no és que la realitat sigui subjectiva és que no n’hi ha!

-Espera’t, “La cosa en si” és la veritat pura, sense conseqüències (ni bones ni dolentes). Les conseqüències són les que va perseguint l’ésser humà amb el llenguatge, descriure la realitat a través d’una finalitat. Per tant, no hi ha una veritat absoluta, només hi ha diferents puts de vista. Si la veritat pura existeix, és totalment inabastable i no es desitja en absolut per al creador del llenguatge.

-Ho sento molt però discrepo…- vaig dir amb un to una mica sec- perquè creus amb una veritat pura? No deies que estaves en contra del món de les idees que plantejava Plató? El que m’estas dient té una certa similitud amb el món perfecte que s’imaginava Plató, no veus que sembla una estupidesa….

-No, no ho es- em va tallar ell, semblava que li havia pujat la mosca al nas, vaig ajupir el cap i vaig continuar escoltant el raonament del llibre Veritat i mentida sentit extramoral. La veritat és que el seu plantejament era força interessant malgrat les meves discrepàncies.- Per descriure la realitat s’utilitzen metàfores. Aquestes metàfores, que queden fixades pel llenguatge, fan inaccessible aquesta realitat. El procés de creació de les paraules és dut a terme a través dels sentits. Un impuls nerviós es transforma en una imatge. Aquesta serà la primera metàfora. Posteriorment, aquesta serà transformada en un so (segona metàfora). Amb aquesta successió al llarg dels anys, les metàfores de les coses no es corresponen en absolut amb les essències originals. Nosaltres creiem conèixer la realitat, però ja no hi té res a veure. Tota paraula es converteix en concepte. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals, s’abandonen de manera arbitrària les diferències individuals per generalitzar amb les semblances del gran grup. Amb aquesta generalització es perden molts detalls i molta varietat. Una fulla de pi i una fulla d’enciam són completament diferents. No obstant, no deixen de ser fulles. I això, amb tots els objectes. Un gos, una taula, una casa… El concepte doncs, és format amb l’omissió d’allò individual i real. La naturalesa, però, no coneix formes ni conceptes, ni gèneres. Només hi ha una “cosa en si” inabastable i indefinible.

-T’entenc, entenc que diguis que la realitat es subjectiva aquest raonament és perfectament vàlid, però….

-Ja tornes a criticar el meu pensament?

-Penso que es un raonament superficial, d’acord, anys rere anys els conceptes de les paraules canvien i ja no s’assemblen a la realitat, però si aquesta no es pot definir mai és perquè no existeix, una cosa que no es pot definir amb paraules ni amb gestos ni amb res, no pot existir!

-La veritat queda com un moviment de metàfores, una suma de relacions humanes que han estat
realçades i adorades poèticament que després d’un ús prolongat, un poble considera fermes. Les
veritats són il·lusions que hem oblidat que ho són. Per això, per poder arribar a la veritat, l’únic camí és caure en l’oblit, ja que la lluita contra el llenguatge a través del llenguatge és molt difícil.
L’home acaba mentint sense adonar-se’n, de manera inconscient. A causa d’aquest oblit, les seves
metàfores adquireixen el sentiment de la veritat. Tota metàfora és individual, no en té cap d’idèntica
i, per tant, no és susceptible de cap classificació.

-Entenc el raonament, així doncs, per conèixer la veritat pura, hauríem d’oblidar el llenguatge i així el concepte de les paraules coincidira amb la realitat.

-La base sobre la qual es fonamenten totes les metàfores és inestable. La veritat, dins la cambra de la raó, no existeix…

-Veus! És el que et deia!- em va mirar callat, se li va escapar el riure, devia de pensar que sóc la persona més tossuda del món.

-No hi ha res real i universal. L’home busca la comprensió del món, però de manera humanitzada. Es pren l’home com a mesura de totes les coses, però això és un error. Creu que té les coses com a objectes purs davant, però només són metàfores originals, per tant no són coses mateixes. La “percepció correcta” tampoc existeix. Davant la realitat hi ha multiplicitat de punts de vista, no només entre les persones, sinó entre les diferents espècies. Passant a un altre punt, també tinc una certa sospita al principi de casualitat. Quan una imatge s’ha produït milions de vegades s’ha transmès hereditàriament a través de moltes generacions i acaba semblant conseqüència. No obstant, no hi ha la necessitat que passi. Si això passés amb un somni, eternament repetit, seria percebut i jutjat com a real.

-Això es veu clarament amb la física….- el físic em va donar un cop de colze, recordant-me que no podia explicar res del que estava passant en el seu futur i el meu present, podia canviar el curs de la història.

-Física?- el meu amic em va fer una mirada fulminant- Això em fa recordar que la ciència fa el mateix, intenta uniformar-ho tot, crea un món ideal.

-Però si totes les ciències es basen amb l’experiència, amb un estudi constant de la realitat, és la manera més perfecte de definir la realitat, ja que si amb paraules no podem perquè no hi pot arribar, els números amb fórmules i teories si que l’expliquen i que jo sàpiga, la descriuen molt i molt bé. A més, només descriuen una realitat no varies com passa amb les paraules, és més objectiva i tothom hi està d’acord- Llavors Nietzsche es va posar a riure, havia entès que havia atacat el meu orgull físic.

-Crec que aquest punt és una mica polèmic, que tal si passem al meu segon llibre Genealogia de la moral?

-Perfecte, millor que calmem els ànims canviant de tema…

-Vaig començar-lo parlant sobre el que és bo i dolent. Al principi, tot el que feia la noblesa representava el concepte “bo”, d’aquesta manera podia distingir-se dels esclaus. Apreciaven la seva pròpia vàlua, el que no pogués viure a l’altura dels seus nobles ideals era inferior i “dolent”.

-Espera’t, aquí hi ha una cosa que no quadra, els conceptes bons d’avui en dia són la solidaritat, les persones ingènues, el que no vol fer mal a ningú, el que abans de fer mal a algú prefereix callar i no fer res… Com pot ser? Estas dient tot el contrari.

-Com sempre, t’avances, a partir d’aquest raonament, vaig comparar la distinció entre bo i dolent des del punt de vista de la noblesa: les accions dels nobles són bones, les dels esclaus dolentes. I per una altre banda, l’oposició entre “bo” i “dolent”, des del punt de vista dels esclaus: es refereix a l’ús modern de “Bo” per les accions altruistes i “dolent” per les egoistes. Els dos punts de vista són contraris, si o no?

-Exacte, però a on vols anar a parar?

-L’església i el món occidental van canviar el concepte bo de la noblesa per el dels esclaus, de tal manera que el que abans era dolent, ara seria el més bo.

-Ara s’entén tot. Certament, tens força raó i què podem fer per arrelar-ho?

-Quan l’home concebi el món i la vida com són en realitat, quan deixi estar totes les creences, déus i certs rituals, llavors tindrà voluntat de poder, creurà amb les seves possibilitats i no amb un món ideal, per poder-ho fer cal que Déu mori, ja que sense aquest l’home serà home i podrà crear nous valors però primer cal enderrocar els vells, això és conegut com el nihilisme. L’home serà aleshores innocent, lliure. Però per arribar a ser aquest home ha de passar unes certes fases, la primera on és un camell que carrega a l’esquena tota la moral antiga, la d’esclaus, amb tots els criteris establerts. Després del camell, la segona fase passa a ser un lleó, fort, valent que comença a enderrocar la moral, el cristianisme, el platonisme… i finalment, l’últim canvi, el convertir-se en un nen innocent que s’inventa els seus jocs i les regles dels respectius jocs, és a dir, el que és bo i dolent, el que es pot fer i no es pot fer… Aquest nen, ja fa el que vol, ja és un superhome.

-Així doncs, per superar tots la moral imposada hem de deixar de creure en tot el que ens han estat ensenyant durant segles? No crec que pugui ho aconseguim mai, Nietzche, malgrat que lluitem amb totes les nostres forces per acabar amb les creences, la gent té massa por a deixar enrere tots els ideals i tot el que ha estat establert fins ara, si algú s’atrevís a contradir tot això el matarien o el considerarien boig, la societat mai estarà preparada.

-No penso el mateix que tu, arribarà el dia que una persona deixarà de creure, que s’ho qüestionarà tot i que serà lliure.

-Però serà mal vista i la gent no s’hi voldrà acostar, pensarà que està boig. Passarà com tots els físics que van postular-se encontra del geocentrisme i que o van acabar morts o essent nomenats bojos fent-los falcejar les seves teories, unes teories certes que anaven en contra de la creença d’aquell moment. Així doncs, creus que és un procés tan fàcil? Hauran de morir moltes persones que no creguin en res, que lluitin pels seus propis ideals, hauran de passar molts superhomes abans que la societat canviï i els vegi com veritables superhomes, fins aquell moment cap superhome serà considerat superhome així que mai arribaran i la societat mai serà feta de superhomes.

-Ets massa negativa, algun dia tot canviara, les teories dels físics ara s’accepten, perquè la societat ha madurat i ho ha acceptat.

Ja era massa tard, havia de tornar al meva època. Parlar amb Nietzche, un dels filòsofs de la sospita més important va ser molt divertit i malgrat que hi havia molt aspectes que discrepàvem, també n’hi havia hagut que estàvem d’acord. Hem va molestar que fos tan critic amb la ciència, però en canvi em va agradar molt que es comences a qüestionar el principi de causalitat, un principi que a la física quàntica no serveix. M’havia fet passar aquelles tres hores amb ell volant.

Ens vam acomiadar d’ell i vam tornar a la màquina del temps, amb un tres i no res tornàvem a estar a mitjans del s.XXI. Semblava que tot hagués estat un somni, però no ho va ser.