FILOSOFIA PER A NENS

per LAIA CAMÓS CRISTAU.

Amb la descoberta de la filosofia de Nietzsche, tot just ara m’he adonat del trencament amb allò après fins al moment. Amb això vull dir que Nietzsche ha estat l’autor que m’ha tret la cinta dels ulls i m’ha permès descobrir que ni tan sols la filosofia pot dirigir-nos en la nostra moral. Per aquest motiu penso que l’edat de setze anys és una edat tardana per iniciar-se en el camí que realment pot suposar la guia de la pròpia vida. Arribats a aquesta conclusió, he volgut escriure un conte per a nens en el qual indirectament poden aprendre tot allò que jo he après amb l’estudi d’aquest autor.

 

 

– La valentia dels cinc petits talps –

 

Hi havia una vegada, una colònia de talps que vivien sota l’hort d’un home que es deia Joan.

 

Un dia, els pares i mares talps van adonar-se que el menjar escassejava: ja no trobaven arrels per alimentar-se, ni cucs de cap mena. Van pensar que potser el pagès havia deixat de plantar hortalisses a l’hort.

I així va ser. El pagès s’havia posat molt malalt, i per això havia deixat de plantar enciams, tomates, pastanagues, mongetes, cols, bledes, patates…

 

Després de pensar en moltes solucions, el talp més savi digué:

– I perquè no sortim a la superfície? Allà segur que trobem menjar!

– Ni pensaments! – digué un altre – Som talps i estem fets per viure sota terra! Ja trobarem el menjar d’alguna altra manera! Allà fora se’ns poden menjar animals més grans, podem trobar menjar verinós i a més a més també podem trobar caçadors!

 

Els petits talps coneixien el problema de la seva colònia. En Ferran, l’Apol·lo, en Críties, la Marianna i l’Albert eren cinc amics que es divertien junts cavant galeries i amagant-se dins de forats molt profunds. En Ferran era un petit talp, però no un de qualsevol: ell volia ser cuiner. No li agradava menjar cada dia cucs i arrels, era molt avorrit! Volia provar nous aliments, exquisideses de la natura! L’Apol·lo era el fill del talp més savi: sempre explicava als seus companys que bé s’ho passava llegint els seus llibres de ciència i filosofia. Era molt llest! En Críties era el xerraire de la colla. No parava mai de parlar! Sempre tenia alguna cosa per explicar als seus amics. La Marianna era la única nena del grup, però era la més valenta de totes! Li agradava explorar i buscar mil aventures sota terra! Però començava a estar farta de veure només terra… i més terra… i més terra… Ella volia veure coses diferents! Per això l’havien renyat algun cop els pares: havia intentat sortir a la superfície! L’Albert era el matemàtic. Sempre ho calculava tot! Per això s’alertà quan va saber que s’estaven quedant sense menjar:

– Quants quilos queden? Només vint? No en tenim prou per alimentar tota la colònia! Hem de sortir a la superfície!

– A la superfície? Però què dius Albert! – va dir l’Apol·lo – Els pares diuen que ja trobaran una altra solució!

– Doncs jo estic d’acord amb l’Albert. – va dir la Marianna- Sempre he pensat que allà trobaríem la solució a tots els nostres problemes.

– Impossible! – va dir en Críties – Allà se’ns menjarien els altres animals! Correríem un gran perill!

– És cert, – digué en Ferran – però estic segur que a l’exterior hi ha més coses bones que dolentes. Per exemple, a tu, Críties, t’agrada molt parlar. Allà fora podries aprendre a comunicar-te amb molts animals i així conèixer més llengües! Tu, Apol·lo, de gran podries ser mestre i ensenyar tot el que saps als altres animals! Jo també me’n beneficiaria: allà hi trobaria tots els ingredients necessaris per fer una recepta deliciosa!

– Vist d’aquesta manera, – va dir en Críties – potser tens raó. Però tenim un altre problema! Com convencem als pares?

– Tinc una idea! – va dir l’Albert – Per què no els expliquem tot això que hem estat dient entre nosaltres? Si hem pogut convèncer l’Apol·lo, cosa que era molt difícil, segur que podem convèncer al seu pare i tota la resta!

– Serà molt difícil, Albert. – va dir la Marianna – Hem de buscar una altra manera. Us proposo una cosa: per què no sortim a fora i busquem menjar? Entre tots cinc carreguem tot el que puguem i ho portem al cau i ho ensenyem als pares. Llavors veuran que tenim raó, que a fora trobarem el que necessitem!

 

Dit i fet. Els petits van sortir a fora, això sí, vigilant molt que no els veiés cap animal perillós! Van recollir tots els aliments que van poder i van dur-los al cau.

Els pares, preocupats perquè feia estona que no trobaven els seus fillets, van veure’ls arribar:

– On éreu? Estàvem molt preocupats! I d’on heu tret tot aquest menjar? Que potser heu pujat a la superfície? Sabeu que ho teniu prohibit!

– Espereu, – va dir la Marianna – Us hem d’explicar una cosa. Sabem que no us hem fet cas i que hem incomplert les normes, però ho hem fet per una bona causa. Hem sortit per buscar menjar perquè aquí baix no n’hi ha prou per a tots. Amb això us volíem demostrar que allà dalt, a l’exterior, hi ha la solució al nostre problema. Allà hi ha menjar per alimentar deu colònies, si fa falta! Amb l’ajuda de l’Apol·lo i els seus coneixements hem pogut triar els aliments bons dels dolents i aquí teniu tot el que hem pogut portar entre tots cinc.

– Nois, – digué un talp adult – heu infringit les nostres lleis, i per això estem enfadats. Però, d’altra banda, ens heu demostrat que us preocupeu pels problemes dels grans i que intenteu buscar solucions. Crec que, ara que ho hem vist, tots estem d’acord amb vosaltres. Hem de pujar a la superfície per poder seguir vivint aquí! Petits, acabeu de salvar la colònia!

– Visca! – van dir els petits-.

 

I així va ser com els talps van deixar enrere la foscor i l’avorriment de les vies subterrànies per començar a viure sota la llum del sol.

 

 

– FI-

 

Lectura entre línies

Un cop acabada la lectura, m’agradaria explicar el simbolisme que hi he volgut donar.

Ja només començant el conte veiem la següent afirmació: “una colònia de talps que vivien sota l’hort d’un home”. A qualsevol persona li podria semblar un fet normal, però si ens aturem a analitzar l’oració veiem que “sota l’hort d’un home” podria equivaldre a la situació que estem vivint en la societat actual: la majoria viu sota una moral imposada, sota la moral del “haver de treballar”, “haver d’estudiar”, “haver de tenir èxit laboral”, i per tant no deixa de ser un “haver de”. Ja la sospita nietzschiana posava en qüestió tota la tradició occidental anterior iniciada per Plató i tots els altres filòsofs de l’antiguitat. La filosofia clàssica està feta malbé per la tradició intel·lectual que ens mena a cercar el sentit de la vida fora de la vida. Voldria aclarir que en aquest primer punt pot semblar que els talps vulguin sortir de la caverna, però el seu objectiu no és buscar la veritat absoluta, cosa que seria una guia imposada, sinó que surten per trobar el sentit i el poder de la seva pròpia vida.

 

En el següent paràgraf veiem que l’entorn dels talps ha canviat, ha empitjorat. Es proposen com evolucionar, i aquí hi entraria la tesi de Darwin: “si no t’adaptes, subcombeixes”.

 

“Som talps i estem fets per viure sota terra!”. Els talps no només estan condicionats per la seva pròpia naturalesa, sinó també per la moral kantiana instaurada en la societat del “no heu de sortir a la superfície”. Per tant, en aquest conte també hi trobem l’imperatiu catagòric de Kant.

 

Seguidament, un dels adults exposa els riscos que comportaria sortir a l’exterior. Aquests podrien ser ben bé els obstacles dels quals ens parla Plató en el camí de sortida de la caverna però, tal i com hem dit abans, els talps volen sortir per trobar el sentit i el poder de la seva pròpia vida.

 

Una de les coses que m’agradaria destacar més d’aquest conte és el simbolisme que hi ha darrera els noms dels cinc personatges principals. El primer de tots és en Ferran, que vol ser cuiner. Hi veiem, doncs, una relació amb el famós xef Ferran Adrià, un clar exemple d’evolució i transformació. Junt amb el talp que porta per nom Apol·lo, podem relacionar-los amb el déu que té el mateix nom. Apol·lo és el déu de l’ordre, el seny, de la mesura, de la prudència. És símbol de la tranquil·litat, cosa que es veu plasmada en el caràcter dels dos personatges del conte. En Ferran però, serà un dels primers en ser convençut per pujar a la superfície. Dit d’una altra manera: vol deixar de ser Apol·lo per ser Dionís. En Críties és el xerraire. En filosofia podriem relacionar-lo amb els sofistes. Justament hi ha un sofista que portava aquest nom. Recordem que els sofistes eren un grup de professionals de l’ensenyament que anaven de ciutat en ciutat ensenyant als joves la tècnica de la retòrica. Pel que fa a la noia, el seu nom està inspirat en Marianne, la protagonista del quadre La llibertat guiant al poble d’Eugène Delacroix. Marianne està considerada un símbol de la llibertat, ja que, a l’obra d’art, representa la líder de la Revolució Francesa. A part d’això, també representa l’esperit de Dionís, divinitat del joc, de la festa i la rauxa. En conseqüència hi intervé la moral dels senyors, és a dir, la moral dels forts, dels que prenen la voluntat i el poder com a guia. Per acabar, l’Albert és el matemàtic, d’aquí el seu nom inspirat en Albert Einstein. És el personatge que representa el conflicte de l’utilitarisme de Mill, ja que aquest considera que tot és quantificable, i per tant hi intervé la teoria del MAXIMIN (màxim bé per al màxim nombre). En el tema de la llibertat, l’Albert va lligat amb la Marianna, ja que segons Mill, la llibertat és un instrument imprescindible per a la felicitat. D’altra banda, els adults representarien la moral dels esclaus, la moral de ramat i de la massa, símbol del nihilisme.

Una qüestió: per què els protagonistes són infants? No només perquè així posem el destinatari al mateix nivell del conte, sinó també perquè per Nietzsche el nen és el símbol del Superhome (voluntat de poder a escala humana). Només el nadó és innocència, obertura a la vida, pura potencialitat, creació i futur en estat pur. En el nen la vida torna a començar i es reinventa a si mateixa com a potencialitat pura.

 

Un cop explicada la psicologia de cada personatge ens centrarem en l’anàlisi d’algunes intervencions rellevants, com per exemple una d’Apol·lo: “Els pares diuen que ja trobaran una altra solució!”. Això ho podem considerar un argument d’autoritat, i per tant, una fal·làcia. Una altra cita, aquest cop de Críties: “Allà se’ns menjarien els altres animals! Correríem un gran perill!”. Sens dubte la colònia està patint una crisi, cosa que podem relacionar amb la nostra actualitat.

 

Quan Ferran diu a Críties “Allà fora podries aprendre a comunicar-te amb molts animals i així conèixer més llengües!” fa un clara referència al llibre Sobre veritat i mentida en sentit extramoral de Nietzsche, on se’ns explica que, segons l’autor, el llenguatge i la veritat són una metàfora, una il·lusió, una ficció que ha oblidat el seu origen fictici. No és, però, que Nietzsche menyspreés el llenguatge; ben al contrari, el considerava una de les obres més significatives dels humans, que a través de la pauraula han construït un ordre en el real. El problema és que el llenguatge ha domesticat el món però al mateix temps ens ha convertit en éssers morals, a través de la paraula restem presoners de conceptes que tenen una existència exclusivament lingüística, com “veritat” o “mentida”, conceptes que en ells mateixos, ens impedeixen veure el món tal com és per convertir-lo en un fet moral.

 

Quan l’Albert i la Marianna proposen com convèncer els pares, es veu clarament una contraposició entre el racionalisme i l’empirisme: si només ho expliquen (ho raonen), els pares no acceptaran la proposta, en canvi, si ho demostren amb fets (empirisme) els pares acabaran cedint.

 

Cap al final, quan la Marianna diu “Hem sortit per buscar menjar perquè aquí baix no n’hi ha prou per a tots” es planteja l’objectiu final de l’ètica utilitarista: la felicitat pel màxim nombre de persones.

A l’intervenció final, on parla un adult, es pot fer un paral·lelisme amb allò que he dit al principi d’aquest treball: conèixer la filosofia de Nietzsche m’ha fet obrir els ulls davant la moral dels nihilistes, en el cas del conte, els petits talps han fet obrir els ulls als adults amb la possibilitat de trobar la solució al seu problema a la superfície.

 

Per tant, com a conclusió de tot plegat, podriem dir que, el que s’intenta explicar amb el conte és que cal deixar la moral dels esclaus per portar a terme la moral dels senyors. Cal prendre la voluntat i el poder com a guia, i no la moral de ramat i de la massa, la qual ens fa tots iguals.