VALORACIÓ DE “LA REPÚBLICA” DE PLATÓ

per   LAIA  CAMÓS  CRISTAU

Plató és el filòsof clàssic per excel·lència, no només per l’entramat de temàtiques i la relació que estableix entre elles, sinó també per l’evolució constant del seu pensament. Ha estat al llarg de la lectura de “La República” on m’he adonat que Plató segueix evolucionant al costat de la història i per això el podem considerar un autor vigent.

A continuació, per explicar la seva vigència i establir un paral·lelisme amb l’actualitat, simularé una entrevista entre un periodista i un polític d’avui en dia, on debatran com s’ha de dur a terme la construcció d’una societat, fet que a “La República” es manifesta a través d’una polis utòpica i, actualment, a través d’un estat propi per Catalunya. Els protagonistes seran Antonio Jiménez i Artur Mas.

 

Jiménez: Muy buenas noches. Nos encontramos hoy aquí para entrevistar al presidente de la Generalitat de Cataluña. Como ustedes saben, el pasado mes de agosto, el señor Mas anunció una convocatoria de elecciones al Parlamento de Cataluña, que tendrán lugar el próximo 25 de noviembre. Por primera vez en la historia de “Convergència i Unió”, este partido ha incluido en su programa electoral la transición hacia un estado propio, la cual cosa pidieron un millón y medio de catalanes el pasado 11 de septiembre. Entre otras cosas, muchos catalanes se declaran diferentes al resto de españoles por tener una lengua, una cultura y unas tradiciones propias. Buenas noches señor Mas. ¿Por qué muchos de los catalanes quieren ser diferentes?

 

Mas: Bona nit senyor Jiménez. La resposta és senzilla. Miri, li posaré un exemple perquè ho entengui millor: un home, no gaudint de molt bona vista, rep l’ordre de llegir de lluny unes lletres petites, i llavors s’adona que a algun altre lloc estan reproduïdes les mateixes lletres en una mida major i sobre uns fons major també. Aquest home consideraria una feliç circumstància, jo crec, la que li permetria llegir primer aquestes últimes i comprovar llavors si les més petites eren realment les mateixes¹. Doncs bé, passa el mateix amb Catalunya. Catalunya té unes tradicions pròpies, una cultura pròpia, una llengua pròpia… Tot això seria la lletra major. Espanya seria la lletra petita. Per què ens hem d’esforçar a llegir una lletra petita quan n’existeix una de més gran?, és a dir, per què hem de continuar formant part d’unes costums alienes quan ja en tenim unes que formen la nostra pròpia identitat?

 

Jiménez: Aunque entiendo la reivindicación de su cultura, no comprendo, señor Mas, el porqué de su repentina negación a la convivencia de ambas culturas.

 

Mas: És una qüestió de necessitat, en altres paraules: cada català es va fent a ell mateix per satisfer aquesta necessitat, d’aquesta manera, com que tots necessitem moltes coses en comú, anem reunint en un hàbitat una multitud de persones amb qualitat d’associats i auxiliars i a aquesta cohabitació l’anomenem país. No és així?²

 

Jiménez: De acuerdo, señor Mas, ¿y qué ventajas cree usted que le proporcionaría un estado propio?

 

Mas: És fàcil. Tot el que ara mateix no ens permet fer el govern central: triar un model d’educació, poder decidir un sistema sanitari, universitari, de pensions, un sistema de serveis socials, d’atenció a la dependència, de transport públic, de vivenda, de seguretat interior… Tal com va dir Sòcrates en el seu principi de l’especialització, una ciutat ha d’estar formada per un conjunt d’individus diferents amb oficis i actituds diferents. És precís que cadascun dels individus dediqui la seva activitat a la comunitat sencera, per exemple, que el pagès, essent un de sol, subministri aliments als altres i destini un temps i treball quatre vegades major a l’elaboració d’aliments dels quals n’han de ser partícips els altres³. Doncs bé, si apliquem aquest principi al context actual, Catalunya estaria alimentant, econòmicament parlant, excessivament Espanya, i per tant, hauria de ser un treball ben aprofitat pel col·lectiu català, és a dir, per la ciutat catalana.

 

Jiménez: Muy bien, señor Mas. ¿Le gustaría terminar este apartado añadiendo alguna algún punto?

 

Mas: En conclusió, senyor Jiménez, m’agradaria acabar aquest bloc afirmant-li que aquest ha estat, precisament, l’objectiu amb el qual hem establert una comunitat i la intenció d’un nou estat⁴.

 

Jiménez: Otro tema relevante: su principal objetivo es un referéndum de autodeterminación. Es cierto que durante el proceso soberanista que está llevando a cabo ha encontrado obstáculos en el camino, uno de ellos la Constitución española. ¿Qué opina, señor Mas, de la superioridad de la justicia sobre la injusticia? ¿Y del papel de la democracia frente a estos hechos?

 

Mas: En realitat, no puc acudir a la justícia per demostrar la seva superioritat sobre la injustícia però, per altra part, tampoc no puc renunciar a defensar-la, perquè em fa por, fins i tot, que sigui una impietat callar quan s’ataca a la justícia i quan encara queda alè i veu per fer-ho⁵. Amb això vull dir que, no puc deixar de fer un referèndum. Una consulta, en aquest cas, no és res més que allò que predica la democràcia: escoltar la veu del poble.

 

Jiménez: ¿Se ve usted capaz de guiar sólidamente una consulta de esta índole?

 

Mas: El procés que emprenem, no és d’estar per casa; ans al contrari. Al meu entendre, requereix una persona de visió penetrant, és a dir, una persona amb coneixement veritable i consciència realista d’allò que fa i d’allò que governa⁶.

 

Jiménez: Entonces, ya que usted lo acaba de introducir y para que nuestros telespectadores lo entiendan mejor, ¿se trata de idealismo o de realismo? ¿El estado propio puede ser un hecho o es simplemente una concepto ideal que permanece en la mente de los catalanes?

 

Mas: Sabem que el camí és difícil, però no impossible. Tenim una idea d’estat propi que ens empeny a perseguir-lo, sigui quin sigui el mitjà (sempre dins un marc legal, és clar). La societat catalana viu lligada de mans i peus com a conseqüència de les ordres imposades des de Madrid. Això provoca la necessitat de voler deslligar-nos i buscar una alternativa a la situació. I aquesta alternativa existeix. Un estat propi, tal i com he dit anteriorment, ens permetria viure amb més marge d’acció. Quan aconseguim deslliura-nos emprendrem un camí ple d’obstacles, però que ens pot portar al nostre anhel: la llibertat⁷.

 

Jiménez: ¿Cómo piensa conseguirlo?

 

Mas: És lògic que un sol individu no pot tirar endavant aquest projecte, però sí que ho pot fer un col·lectiu. Si el poble català s’uneix i treballa conjuntament, aquesta idea, aquest objectiu, aquest desig, aquest anhel, pot ser una realitat⁸.

 

Jiménez: Bien, se nos acaba el tiempo. Muchas gracias, señor Mas, por concedernos esta entrevista y también muchas gracias a nuestros telespectadores por seguirnos en directo des del Canal Intereconomía. Hasta pronto.

 

Si llegim aquesta entrevista fictícia i hi afegim una mica de “nas filosòfic” podem establir clarament una relació entre la societat actual i la societat utòpica de Plató. Tots els exemples i citacions que apareixen a l’entrevista són extrets de “La República”, com és el cas de l’exemple de les lletres grans i petites (llibre II) o les respostes de Mas a les dues últimes preguntes, que poden relacionar-se amb el “Mite de la Caverna” i la utopia de Plató.

No m’he inventat les respostes, no són paraules manipulades. Com a bona ciutadana llegeixo diaris, miro debats polítics i també entrevistes, abans d’opinar. Tot llegint “La República” vaig començar a lligar caps i a relacionar els pensaments platònics amb l’actualitat del dia: la problemàtica d’un estat propi. I vaig formular-me la següent pregunta: és Artur Mas platònic? Personalment, i sobretot després d’haver dut a terme aquesta pregunta-resposta, penso que sí. Amb aquesta entrevista he intentat mostrar la vigència de la filosofia de Plató a través d’un personatge que, com hem pogut veure, la posa en pràctica. Potser Mas no n’és conscient, però el seu projecte de futur per Catalunya va molt lligat al que proposava Plató fa milers d’anys.