ÉS LA CIÈNCIA LA NOVA RELIGIÓ?

per    JUDITH  PLAJA

En la època dels antics grecs la ciència no es distingia de la filosofia, la seva tasca era buscar la veritat front al que només era aparent. Això va durar segles fins que amb la ‘revolució científica’ va fer que les ciències s’organitzessin autònomament i s’independitzessin de la filosofia.

La ciència és un conjunt de coneixements que pretenen explicar la realitat d’una manera racional i organitzada.

La religió ha pretès orientar-nos sobre com és la realitat en conjunt  i com viure l’ho millor possible. En la fe tot es redueix a creences i dogmes.

Per molta rigorositat i precisió, els resultats de la ciència no deixen de ser meres hipòtesis. Per altra banda, la ciència té per objectiu explicar, descriure i predir mitjançant teories i lleis els fets de la realitat. El mètode més utilitzat per la ciència és el mètode hipoteticodeductiu.

Hi ha qui considera que la filosofia és la mare de les ciències perquè és la que es planteja els problemes i les preguntes que després intentaran contestar i resoldre les ciències. Ara ja no es qüestiona ni s’ha discutit més que el sol surt cada dia i la terra es mou malgrat que en el seu dia la Inquisició fes callar a Galileu i cremés a la foguera alguns que argumentaven que la Terra girava al voltant del sol.

La ciència sempre ha explicat observacions en termes de fenòmens naturals. La religió sempre ha proposat explicacions sobrenaturals per omplir aquests espais buits on la ciència es va quedar callada. Per tant la ciència és un domini d’existència, mai s’ha preocupat per l’observació humana.

Ens respon la ciència les grans preguntes de la vida? Ens formulem grans preguntes que no tenen una resposta fàcil i de vegades, ens passem la vida cercant-la. És el que fan, en certa manera, la filosofia o les religions. Un dels clàssics d’aquestes grans preguntes és el sentit de la vida. La saviesa filosòfica és saber viure bé i amb els ulls oberts, per tant besat en la veritat i en els coneixements més objectius de la possible realitat.

Ferrater Mora diu que la ciència és un mode de conèixer i la filosofia un mode de viure, per tant, no estan separades perquè el viure inclou el conèixer.

S’ha d’intentar viure la vida tan bé com es puguis, assaborir-la. Sense expectatives que puguin generar més frustració de l’estrictament necessària. L’única raó per viure la vida és la vida mateixa.

En conclusió podríem dir que la ciència, per ella sola, mai podrà dominar el món ja que les persones necessiten complementar la seva vida amb preguntes que la ciència mai podrà respondre i també necessiten basar-se en uns principis ètics i morals.