La Filosofia de Nietzsche.

per Bílal El Hassouni. 2012

Nietzsche va néixer a Röcken a l’octubre del 1844, en un ambient familiar pagès i protestant. Va estudiar teologia i després filologia. El seu pensament és radical, no segueix cap corrent filosòfic anterior. Des de petit que s’ha qüestionat l’origen de la moral i els costums i perquè la gent només segueix el que hi ha, el cristianisme, i no es crea els seus criteris. El fi màxim que cal assolir per Nietzsche és la vida, s’ha de viure i per viure s’ha de tenir voluntat de poder, s’ha de dir si a la vida, i només aquests que en tinguin podran viure, només aquells que assassinin a Déu podran viure. Matar a Deu es una metàfora que vol dir acabar amb totes les tendències, pensaments, corrents, modals, criteris antics i crear-ne de nous. Aquest individu capaç de crear aquests nous valors vàlids per ell, és el superhome. El superhome viu com un nen ingenu, espontani i innocent, es tria les seves normes, les que li convinguin. No és metafísic, no fa suposicions estúpides, ja que el seu objectiu serà la vida terrenal, no creurà amb divinitats ni res semblant perquè això suposa deixar de banda la vida terrenal, l’única, la vertadera, per una altre vida inventada per sacerdots i esclaus per poder viure la misèria que els ha tocat i acceptar la vida de castes altes sense qüestionar-se el que els ha tocat. Nietzsche vol acabar totalment amb la cosmovisió occidental que es basa en el cristianisme, però sap que això costarà mil·lennis perquè no tots els homes podran ser superhomes. En la seva vida com a filòsof escriu molts llibres, entre ells, la Genealogia de la Moral. Tal com indica el títol és un llibre que busca l’origen de la moral, els creadors de la moral que mai ningú s’ha atrevit a qüestionar. Després de buscar troba que l’origen rau en els esclaus, en els plebs… La gent de castes baixes. En l’origen de la moral Nietzsche diferencia dues morals diferents, la moral dels senyors (superhome) i la moral dels esclaus. La dels senyors és la moral inventada pels rics, “inventada” perquè ells decideixen que serà bo i què no, per tant tot el que feien els rics era bo i el que no feien era dolent. Ningú no podia canviar les seves idees perquè ningú tenia més autoritat que ells, eren els amos de les castes baixes, els sacerdots, els esclaus, els bruts que s’inventaran la moral dels esclaus per no preguntar-se perquè ells estan en una posició inferior i poder viure amb el que fan i els ha tocat. En la moral dels esclaus, bo és brut, gastat, lleig, pobre… I d’aquí sorgeix el cristianisme per poder fer de la seva vida inútil i desgràcia un camí cap a un mon millor, el mon de Déu. Abans del cristianisme, perquè no és una creació primera i original hi ha els presocràtics i els socràtics. En aquella època els filòsofs distingien entre dos mons. El Dionisíac i l’Apol·loni. El primer, del Déu Dionís era el terrenal, on i regnava el canvi (Heràclit), la transformació constant de les coses, lluita entre contraris, guerres, sang, felicitat, amor .I el món Apol·loni, on regnava la raó, la perfecció el món supraterrenal, la constància dels objectes. Els presocràtics com Heràclit, molt admirat per part de Nietzsche, veien la vida com el mon Dionisíac, afrontaven la vida tal com era sense necessitat d’inventar-se divinitats i mons perfectes com faran Sòcrates, Plató… Els socràtics van oblidar que el primer objectiu és la vida, que el que era digne de ser estudiat era la vida i no el món de les idees platònic i altres mons perfectes i divins. De fet el cristianisme, no és res més que platonismes vulgar, del poble. Nietzsche, ara que ha trobat l’origen primer de la moral dels esclaus, ja pot intentar eliminar-la, com? Creant el superhome. Abans de ser un superhome, però, la societat ha de transformar els valors inadequats que s’ha li havien inculcat per altres de més útils tornant-li així el dret de l’existència i “viure” la vida terrenal que li ha tocat, ja pot matar a Déu, sent aquesta l’única opció que té per tal de viure la seva vida, i no una que li ha estat determinada per la cultura cristiana. Aquesta població, occidental, acaba doncs, en un nihilisme. El nihilisme és un moviment, una vibració que és capaç de despertar la societat, de fer-la reflexionar i fer front a la vida sense haver de fer metafísica, sense haver d’abusar a la raó per obtenir consols falsos. Quan un arriba a aquest punt ja es troba en la primera fase de transformació per ser un superhome on és un camell que veu que és geperut que carrega tota la moral antiga, tots els criteris establerts per altres a l’esquena. Després el camell passa a ser un lleó, fort, valent que comença a enderrocar la moral, el cristianisme, la constància, les divinitats, el platonisme i finalment, l’últim canvi, el de ser un nen, un nen innocent que s’inventa els seus jocs i les regles dels respectius jocs, és a dir, el que és bo i dolent, el que es pot fer i no es pot fer… Aquest nen, ja fa el que vol, ja és un superhome.

Nietzsche tracte altres temes com l’epistemologia, el saber, el coneixement. Fins i tot en aquest camp no es conforma amb els pensaments anteriors. Trenca amb l’absolutisme, amb la concepció que defensa un coneixement segur, una realitat única i universal per tothom, com Plató i els Socràtics que pensaven que només es podia arribar al “coneixement absolut” mitjançant l’ús de la dialèctica (Sòcrates) i estudiant el mon perfecte de les idees (Plató). Nietzsche defensa una actitud perspectivista, on tothom té el seu punt de vista i tots són correctes, no podem dir que la vista d’una abella és inferior a la nostre perquè només vegi escala de vermells, perquè l’abella té una forma, una cosmovisió de la realitat, i és vàlida igual que la de qualsevol ésser humà. Per tant, no podem buscar un coneixement segur, perquè no existeix, és un camí sense sortida, tothom veu la vida, la realitat des de la seva posició. També critica el llenguatge, les paraules que són com fotografies d’un cos en moviment, ja que només poden retratar i mostrar la realitat en una petita fracció de temps, perquè tot està sotmès al canvi permanent, i per tant no és el mateix parlar d’un arbre avui, que del mateix arbre en un parell d’anys, o d’un gelat ara i després fer servir la mateixa paraula per descriure el gelat que tinc a l’estomac. El llenguatge per tant és una metàfora que no expressa la realitat tal com és. De fet la nostre ment entra en contacte amb el medi físic mitjançant els sentits que creen una imatge o una còpia de la realitat que veuen, i nosaltres expressem aquesta còpia que no te res a veure amb la realitat (doble metàfora, primera: creació d’una còpia i segona: transmetre aquesta còpia). També fa trontollar el criteri de veritat. La societat afirma que un fet o acció són veritats quan les seves conseqüències són profitoses (bones) encara que no tinguin cap correspondència amb la realitat, per tant, la societat no informa de la realitat que veu, sinó d’una realitat utòpica per tal d’obtenir el màxim de conseqüències útils. Només hi ha un únic camí per conèixer la veritable realitat des de la nostre perspectiva, i és mitjançant l’art, Nietzsche pensa que només deixant-nos anar i guiar per l’instint innocent i ingenu (el mateix instint que guia un nen per jugar) podrem arribar a descriure la realitat, millor que amb les metàfores que fan les paraules, per això Nietzsche va sentir una gran atracció per les simfonies dramàtiques i amoroses de Wagner, perquè al cap i a la fi, mostraven el veritable món, el Dionisíac, sense manipular res, sense fer la vida i la realitat més fàcil, simplement expressant-la tal com és.

Una altre postura interessant de Nietzsche és la seva ètica, ell defensa que la moral ha estat creada pels esclaus en veure que eren inferiors als senyors. Ha estat una invenció per sentir-se bé, per no haver de qüestionar el destí que els havia tocat viure. Nietzsche proposa abandonar la moral col·lectiva dissenyada per pocs i que esta seguida per molts, diu que tothom ha de crear-se les seves lleis, tothom ha de tenir aquest privilegi, perquè ningú no té dret en entrar en els teus afers privats, per tant, tu decideixes, has de ser el lleó que vol! Has de voler, i no seguir. Diu Nietzsche. Tothom s’ha de crear uns valors morals, però tots han de tenir el mateix objectiu, la voluntat de viure. Aquest ha de ser la màxima prioritat que un ha de tenir en compte en crear-se valors morals.

Per mi, aquesta filosofia de Nietzsche es pot criticar i portar als extrems en alguns casos. Primer de tot, deixar clar, que jo també defenso una concepció perspectivista de la realitat, per tant em seria difícil criticar la concepció de l’ésser humà, d’algú altre, en aquest cas Nietzsche, ja que tant la seva concepció com la meva, son dos punts de vista, dos perspectives, potser diferents i els dos, tenir una visió correcte. Tot i així “opinaré” sobre alguns punts de Nietzsche que no m’acaben de fer el pes. El tema, o tesis que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la Genealogia de la moral, perquè trobo que és una fal·làcia genètica, no es pot estudiar la moral tal com era a l’època presocràtica i aplicar-la a la societat actual o la de fa un segle, perquè el pensament, la humanitat, els costums, els coneixements… Eren diferents que els de fa un segle, per tant, els d’ara no es poden criticar i acusar d’invàlids agafant uns valors creats fa centenars d’anys. Tot i això, m’agrada la diferència que estableix Nietzsche sobre la moral, la d’esclaus i la de senyors. Perquè això existeix fins i tot ara, al segle XXI! Fins i tot ara, els obrers i les classes mitjanes (esclaus) no tenen el valor de sortir al carrer a reclamar els seus drets davant d’uns polítics (senyors) corruptes, que confiats, no fan res mes que inventar-se lleis i fer reformes que no havien presentat durant la campanya electoral, i què fan els obrers? Res, són camells que carreguen el pes, la pobresa, el malestar la paciència… Tot i que Nietzsche ja havia afirmat amb anterioritat que costaria molt poder passar de ser aquests camells a ser lleons!

També estic d’acord amb Nietzsche quan tracte el llenguatge. També fa un estudi de l’origen del llenguatge (fal·làcia genètica). El llenguatge es crea a partir d’un interès social per poder comunicar-se i per poder establir unes normes que s’hauran de seguir per poder deixar de ser l’homo humini lupus (Hobbes). El mateix llenguatge estableix que és veritat i que és mentida, que es correspon amb què és bo i dolent i no amb la realitat. Segons el meu punt de vista, s’hauria de fer servir la veritat com a correspondència, és a dir, s’hauria d’informar de la realitat tal com la perceben els nostres sentits, sense eufemismes ni altres invencions del llenguatge que deformin aquesta realitat perquè sigui més útil. El llenguatge són com unes ulleres d’un determinat color que ens censuren determinats aspectes de la realitat perquè no hi pensem, perquè visquem millor, però realment, de cara a les conseqüències últimes, aquestes ulleres no tenen res a fer. Un exemple seria l’entrega de notes finals a alumnes que tenen previst fer una festa. Els professors decideixen no donar-les per tal que els nois/es s’ho passin bé a la festa, amaguen la realitat vertadera fent veure que els alumnes han tret bones notes, quan realment és al contrari. Després de la festa, s’entreguen les notes, i aquells a qui no ha anat gaire bé, han perdut uns dies per poder estudiat i pujar les seves notes, estant de festa. Com podem veure, la veritat ha sigut útil, però les seves conseqüències, no. Penso que no s’hauria d’amagar la realitat, s’hauria de comunicar la veritat des del primer moment.

L’ètica de Nietzsche també m’agrada. Penso que hem d’acabar amb la moral imposada i començar a crear-nos els nostres valors ètics amb l’objectiu de viure la vida, és a dir, hem de tenir voluntat de poder per poder viure com nosaltres volem i no com els esclaus o els senyors volen. Hem de ser nens, hem de ser lliures. Hem de voler.