CRÍTICA A DESCARTES

per BILAL EL HASSOUNI AMYAY

Descartes comença la seva llarga meditació dubtant de tot, fins i tot dubte de si el seu cos existeix, i de la mateixa manera, dels seus sentits. L’objectiu d’aquest dubte metòdic és arribar a alguna veritat fonamental de la qual no pugui dubtar. Per dubtar de tot suposa que hi ha un geni maligne que l’està enganyant. Després d’una llarga reflexió, Descartes arriba a la conclusió que si aquest geni maligne existeix i l’està enganyant de veritat, aquest subjecte enganyat per força també ha d’existir, per tant Descartes existeix, a més com que dubte, i dubtar és fer servir la ment, i aquesta acció és la de pensar, si pensa i dubte per força existeix, perquè hi ha d’haver aquesta cosa que pensa, i dubte que ell anomenarà “Res Cogitans”, i que és l’única cosa que coneix d’ell mateix, ja tenim aquí el principi fonamental de la veritat “Penso, llavors existeixo” és una veritat que no pot ser negada, i serà el nucli del seu mètode. Per saber si alguna cosa és veritat haurà de ser clara i distinta, igual que la proposició citada anteriorment. Descartes es definirà, doncs, com una substància que pensa que és totalment diferent al cos, del qual no en podem saber res amb seguretat. Descartes tardarà poc a adonar-se de que la seva gran veritat només és correcte quan pensa, i que si deixa de pensar deixarà d’existir, igual que els intermitents d’un cotxe que fan pampallugues, buscarà doncs, alguna cosa que li permeti continuïtat d’existència, i aquest quelcom, serà Déu. Déu serà la gran garantia de l’existència. I la garantia de l’existència de Déu? Descartes fa servir el model ontològic de Sant Anselm de Canterbury per garantir-ne l’existència. Descartes diu, que si en ell es troba la idea d’algun ésser summament perfecte i omnipotent, seria incoherent que no existís, perquè “existir” és una perfecció. Segons ell no pot ser que ell tot sol s’hagi format aquesta idea de perfecció, i d’aquesta manera justifica l’existència de les coses corporals i extenses, perquè no pot ser que s’ha n’hagi format una idea ell tot sol, hi ha d’haver alguna cosa extensa, per poder imaginar-la, perquè imaginar és això, contemplar cossos extensos i visualitzar-los en la ment, per tant no ens podem imaginar una taula que no existeixi, així és com demostra l’existència de les cosses externes . Tot i que dubte dels sentits (ex: una torre de lluny és veu petita, però que en apropar-nos-hi es veu gran) no vol dir que el que percebin sigui irreal. Descartes també fa la següent afirmació: Si Deu existeix i és perfecte i la bondat és una perfecció vol dir que no permetrà que m’enganyi, i que em facilitarà un mètode per garantir el que perceben els meus sentits, per tant si les coses extenses que veig i sento son clares i distintes i les analitzo tants cops com sigui possible i segueixen sent distintes i clares vol dir que són vertaderes, perquè Déu no permetrà que m’enganyi.

Penso que el racionalisme de Descartes és correcte fins a un cert punt, fins al punt que afirma “penso, llavors existeixo”, la resta, no. Considerar l’existència de Déu pel simple fet que en ell es troba la idea de perfecció trobo que no és gaire racional. Que l’existència d’un ser perfecte es trobi en la seva ment no vol dir que hagi d’existir, a més si en una sola persona no es troba aquesta idea de perfecció vol dir que no existeix, i si no hi ha ningú que pensi diferent de Descartes, aquí estic jo. Segons ell s’ha de començar dubtant de tot, doncs com pot garantir l’existència de Déu? No pot ser que ell, només sigui un cervell, o una cosa pensant que es trobi en un laboratori tecnològicament equipat i que li estiguin enviant, mitjançant impulsos bioelèctrics, aquesta idea de perfecció? Fa servir aquesta idea de Déu perquè no té cap altre opció per sortir de la seva docte ignorància (com que dubte de tot, no sap res, en quant que sap moltes coses, per tant és un ignorant que sap) igual que un lladre que roba per menjar perquè no té diners. Si pogués reanimar a Descartes i tenir una conversa amb ell, li diria: Si Déu, omnipotent, que te totes les perfeccions, i el poder és una perfecció, podria Déu crear una pedra tant gran que ni ell la pogués moure? És una pregunta lògica i correcte, que evidencia la falsedat de l’existència de Déu, ja que si la resposta fos si; doncs voldria dir que Déu no pot moure aquesta pedra i per tant no és perfecte, i si la resposta fos que no, voldria dir que no seria del tot perfecte, en no poder crear una pedra d’aquestes dimensions. Trobo doncs que falsar l’existència de Déu és molt més racional i fàcil que no pas verificar-la. Aplicant el mètode de Descartes, podem arribar a la següent conclusió: Del no res, res en pot sortir. Si l’apliquem a Déu, veiem que en nega l’existència, ja que d’on surt Déu? i com pot ser que Déu sigui etern, tal com diu ell? Com podem veure he trobat moltes proves de la no existència de Déu, i en canvi encara no n’he trobar cap per garantir-ne la seva existència. Negant l’existència de Déu, també neguem segons Descartes, l’existència de la “res extensa” i per tant del nostre cos, amb això estic d’acord, perquè no tenim cap evidència de que no siguem cervells en un laboratori d’experiments, i que tota la realitat que veiem no sigui res més que una realitat virtual. Però això, no vol dir haver-se d’enfonsar en el dubte tal com fa Descartes, per què, què entem com a realitat? Jo entenc per realitat les experiències que vivim i que segueixin un ordre lògic i a les que “estic acostumat” tal com dirà Hume, i per tant el que perceben els nostres sentits, encara que “realment” estiguem en un laboratori és real per nosaltres. La realitat és un terme relatiu que Descartes fa servir com a terme absolut, on defensa que només existeix una única realitat. Ho podem provar per les diferents espècies que existeixen, un exemple serien els peixos que trobem a una immensa profunditat sota el glaç, segons ells la realitat és: foscor, aigua i res més. Si analitzéssim els diferents punts de vista de totes les espècies veuríem que hi ha infinites realitats, de fet cadascú té i es fa las seva realitat, vull dir amb això que no només existeix una sola realitat, tal com diu Descartes en buscar la “veritat fonamental”.

En les Meditacions, Descartes també afirma que existeix una immensa diferència entre l’ànima i el cos. De fet Descartes, diu que totes les coses extenses no les veiem directament, i que només Déu és capaç de veure-les. Déu ens dona informació sobre les coses extenses a través del cos, a través dels sentits. Com és evident en una ment científica trobo que aquesta reflexió és absurda, per què, com poden dues realitats totalment oposades, relacionar-se? No entraré en el tema de Déu, perquè la seva idea ja l’he falsat anteriorment. L’ànima, la substància que pensa i que és el motor de l’ésser humà segons Descartes, com pot estar unida a un cos físic, material i que no està viu segons Descartes? Amb els coneixements actuals sabem que estem formats de milions de cèl·lules i que cada una d’elles és capaç de néixer, reproduir-se, alimentar-se i morir, igual que nosaltres, vol dir això que cada cèl·lula té la seva pròpia ànima? Evidentment, no. Cada cèl·lula es regenera i es multiplica tantes vegades com pot fins que “s’espatlla” i es mor, igual que una màquina, no n’existeix cap de perfecte, i quan moren deixen de fer funcions vitals i causen malalties o la mort, igual que nosaltres, només són màquines intel·ligents. Com podem veure, el cos no és una res extensa que esta formada només de matèria inerta com una pedra, sinó que esta format per organismes vius. Estic d’acord amb el principi de causa de Hume, si no tenim cap evidència, ni cap impressió de l’ànima, com pot Descartes afirmar que l’ànima existeix? Com pot tan sols tenir-ne una idea? Només tenim evidència que estem formats per un cervell, en el qual hi ha una sèrie de reaccions químiques que ens fan pensar d’una manera o altre, i si el cervell és matèria extensa, i no cogitans, vol dir que realment el que existeix és el cos i no l’ànima, com és lògic i evident. De fet, espero que amb l’avanç de la medicina arribem a conèixer realment com funciona el nostre cervell, i acabar amb tots els dualismes entre ment i cos.