La República de Plató és la primera utopia política escrita en prosa.
El que més m’ha impactat, personalment, ha sigut que des d’una simple idea, des del desenvolupament d’un concepte idealitzat del propi Plató, que resideix en el món de les idees, el món perfecte, se’n pot esdevenir el plantejament de tota una polis i un sistema polític minuciosament estructurat.
Una idea sense ser a l’abast per cap humà apart d’un aristòcrata, ha de ser, segons el parer de Plató, els fonaments d’una civilització que conté en ella milers de ciutadans, tots, amb la seva corresponent feina. Una cosa curiosa per el meu parer, doncs és una feina que cadascú porta “escrita” a la pròpia ànima, un labor perfectament estructurat per l’especialització de cada persona, formant par d’un dels tres grups. Aquells qui la seva ànima en regni la part concupiscible, aquella més primitiva i animal que no contesta al sentit de la raó i sols deixa amansar-se amb carícies dels aristòcrates. Complint amb pura harmonia la seva tasca determinada i d’aquesta manera poder-se crear la còpia de l’idea de la felicitat.
A les persones que en la seva ànima hi regnava la part definida en el terme llatí de “thymós”, que per descriure-la amb català hauríem d’ajudar-nos amb més d’un adjectiu com ara; passió, fogositat, còlera o nervi. Aquestes persones eren les encarregades d’educar-se de manera estricta, perquè siguin com els gossos guardians; amb els qui coneixen es comportin com gossets mansos i dominables, sense noció de passions carnals ni odis entre els seus, però amb aquells qui no coneixen, ser una bèstia rabiosa, per garantir la perfecta elaboració d’uns gerrers dominants tant en la filosofia com en la destresa.
Finalment, tenim els governadors d’aquesta polis perfectament estructurada, aquests seran els qui, per Plató, eren els únics que podien arribar a la raó absoluta, al significat verdader de les idees en el seu pur estat, o sigui, aquells qui es trobaven fora de la cova de Plató, a on el Bé regnava per sobre de tot. Aquests, rebien una educació exquisida i no fins entrats d’edat es permetien governar, per evitar les passions incontrolades dels joves.
Després d’introduir ràpidament la societat de Plató, m’agradaria destacar una de les coses que m’ha impactat més d’aquesta primera utopia.
És si més no, la consciència de Plató en el concepte “educació més religió igual a domini de la societat”. Com en aquella edat, que no existia una plena consciència en la religiositat, sinó que era un fet inqüestionable i tampoc hi havia una educació definida, més que acadèmies de filòsof que ensenyaven tot allò que es coneixia en aquella època. Tot i així, Plató ja n’era conscient de com el domini d’una pròpia societat resideix en l’educació d’aquesta, en extreure des del naixement tots aquells conceptes que podien atemptar contra l’ordre harmònic de la seva utopia, així com Homer i les seves exaltacions a les passions humanes dels Deus i Deesses, als sentiments i imperfeccions d’aquests, cosa que Plató ho recriminava a tota costa contra la seva societat i el seu pensament, ja que tenia una mena de fòbia a que els guerrers aprenguessin aquestes conductes i poguessin caure en els plaers “obscurs”, passions “incontrolades” i destruïssin l’harmonia de l’aristocràcia.
Abans que els pilars de les grans religions s’acomodessin en la nostra consciència, així com el pensament uniforme i universalitzat de la cultura moderna. Molt abans de que els homes i dones perdessin l’essència de l’espècie humana, Plató va aixecar el cap i va donar la clau a tots els següents tirants per “com establir una societat mansa”, i el gran fonament rau en canviar el concepte de les coses, eliminar tot allò que no sigui un bon exemple, així com ho feia “El gran Germà” a “1984” d’Orwell, Plató ho suggeria molts anys abans.
Un altre terme fascinant d’aquesta utopia, és com es creu aquesta superioritat de la raça aristòcrata, doncs creia severament que eren els “enviats” per fer la societat grega justa, després de criticar amb molta força la democràcia governant a Atenes, citant que “-En otro caso –dijo- se pasarán la vida dando y rectificando normas y figurándose que van a alcanzar lo más perfecto.
-Quieres decir –respondí- que los tales van a vivir como los enfermos que no quieren, por su indocilidad, salir de un régimen dañino.
-Exactamente.
-Y de cierto que es graciosa su vida; pues no consiguen otra cosa que complicar y agravar sus enfermedades ni con el tratamiento ni con sus inacabables esperanzas de sanar por obra del medicamento que cada cual les recomienda.”
La consideració d’aquesta dominància de la raó i d’aquests savis que s’han quedat fora de la caverna, sense cap intenció de tornar i dir-los-hi als ciutadans de dintre, per un egocentrisme cruel i fosc, és per a mi, res més que l’herència que han deixat avui en dia en els nostres governants, amb la diferència de que avui en dia, els governants no cal que siguin savis, sols han de tenir poder de la paraula, el poder de moure masses tant sols emprant el flatus vocis.
Un altre aspecte a comentar d’aquesta utopia, és el rebuig que té vers les passions, que dóna la sensació que les catalogui com a “anti humanes” o “antinaturals” i és aquí a on jo difereixo amb tots aquells qui creuen que l’abstenció dels desitjos carnals o intel·lectuals és la verdadera dominació de l’esperit mesquí i rudimentari que resideix en tot home i dona, com si ens haguéssim d’abstenir de l’herència donada pels ximpanzés i haguéssim de fingir que som sers humans des del principi fins el final del nostre cariotip.
No hem de mirar enrere per justificar tots els errors futurs, però hem de ser conscients que el camí cap a on caminem l’ha fet tota la història, que la portem com una càrrega feixuga a l’esquena. Fent intents per amagar-la, per creure’ns més lleugers, tot i així la càrrega sempre hi serà i l’hem d’acceptar com a tal, doncs tenim encara un instint animal dintre de les nostres entranyes que crida a ple pulmó que deixem de reprimir-lo. L’expressió d’aquest, per a mi, no és res més que la cerca de plaer, com la naturalesa sempre ens ha fet complir i sols d’aquesta manera hem pogut seguir el curs de l’equilibri perfecte i estret que segueix cada ésser viu d’aquest planeta.
I aquí és a on difereixo amb l’idea perfecte i jutjada pel bé, segons Plató, que per a mi la justícia sí que seria una mena de “complir allò que estem predestinats a fer”, però mentre que el seu cas era la voluntat de les tres parts de l’ànima i el nostre lloc en la societat, la meva és seguir el nostre curs com a descendents d’aquesta evolució regida per un no-res, limitada per un tot i dintre d’aquesta, tothom hi fa un paper primordial i imprescindible com a propi ésser viu.
En conclusió, no vull oposar-me a l’elaboradíssima República de Plató, ni tant sols vull jutjar-la, doncs vivim en contextos molt diferents, les nostres ments són manipulades de maneres molt diferents i la nostra porció de llibertat continua sent inexistent, sols tenia la intenció de fer-ne una petita menció d’allò que xoca amb la meva manera de pensar i persuadir al lector perquè aprofundeixi en l’abisme que obro entre Plató i jo.
M’agradaria expressar la meva admiració pel mot filosofia i els seus orígens, perquè de tant en tant, entre tant hipocresia i tanta poca filo a la sofia és tot un plaer retornar als inicis a on els vestits blancs, tenen aquell color blanquinós tant enlluernador i conserven l’olor de nou.
“Desaprender la mayor parte de las cosas que nos han enseñado es más importante que aprender.” Eduard Punset